Pròleg
Del llit estant, el silenci de la casa se li fa anòmal, poc acollidor, i descansa els peus nus a terra sense saber ben bé l’hora que és. Es belluga a poc a poc, nota el cap espès després d’una migdiada profunda. El parquet no és pas fred, i tot i així busca les sabatilles abans d’aixecar-se. Ho fa en dos temps, l’esquena necessita uns segons per estirar-se del tot; després camina lentament fins a la porta. Quan surt al passadís es queda quiet, desconcertat perquè la distribució de l’espai no li acaba d’encaixar. Portes equivocades que recorren un passadís massa llarg, massa buit. Portes blanques que amaguen forats negres.
Que és el pis nou, collons, murmura entre dents, i, ara sí, avança amb el pas més decidit cap a la cuina. Té la gola seca i se serveix un got d’aigua fresca que li aconsegueix aclarir les idees. Encén el llum; el fluorescent fa pampallugues abans d’il·luminar a contracor el rellotge de paret, que marca un quart i cinc de nou, i es pregunta, perplex, com pot haver dormit tant. De sobte, la quietud que l’envolta li torna a pesar, ara acompanyada de remordiments. La Salud aviat arribarà de la botiga, empipada, i amb raó. Al desembre hi ha molta feina a la papereria i ella sola no ho pot portar tot, i encara menys des que van començar a vendre-hi també joguines. Mentrestant, ell s’ha passat la tarda dormint com un soc, somiant amb ves a saber què. Després, a la nit, seran tres quarts de quinze i encara no haurà pogut agafar el son. No és la primera vegada que li passa: caure rodó a mitja tarda, convertir el dia en nit i la nit en vigília, despert com un mussol fins a la matinada. Ja n’hi ha prou de migdiades, es retreu amb severitat, i un atac de tos seca i forta rubrica el seu malestar. És en aquell moment, en plena autoreprimenda, mentre intenta sufocar l’aridesa de la gola amb un segon got d’aigua, que pensa en els nens.
La nena deu estar amb la Salud a la botiga, segur. És un angelet, la criatura, només plora quan té gana. En Joaquín, però, ja hauria d’haver arribat a casa. Ara mateix hauria d’estar mirant la tele o fent els deures, tot i que l’última activitat pertany més al regne dels desitjos que al de les imatges habituals. Encara més: ell va deixar claríssim al seu fill que, durant tot el curs, el volia veure a casa a les set de la tarda. Ja n’hi havia prou de rondar pel carrer fins a l’hora de sopar com l’any passat; i també s’ha acabat suspendre cada dos per tres fins que acaba repetint curs. Què cony li passa a aquest nano?, pensa, tot i que la resposta li ve automàticament, més clara que l’aigua. La seva mare. La culpa, mal que li pesi, és de la Salud. S’ha passat els anys malcriant-lo, excusant-lo de tot, desautoritzant els mestres i, sí, a ell també, el seu propi pare, en les comptades ocasions en què ha intentat posar-hi ordre. Se n’adona ara, esclar, quan el càntir ja està esberlat i adobar-lo no serà fàcil, i és inútil retreure-li les discussions que van tenir sobre aquest tema. Inútil i contraproduent. D’aigua passada, molí no en mou, i si per fi tots dos estan d’acord que cal lligar curt el noi, millor no remenar les coses. I, sobretot, actuar en conseqüència.
Triga uns segons a posar-se la jaqueta i a sortir, decidit a emportar-se el noi d’on sigui i a arrossegar-lo fins a casa, si cal a empentes. Si resulta que està amb els amics i li fa passar vergonya, pitjor per a ell. Quan va començar el curs l’hi vaig deixar prou clar: aquest any les coses es faran a la meva manera. I així serà, i tant que sí!
El carrer el rep amb un vent inhòspit, fins i tot fred per ser el mes de desembre, i gronxa els refulgents llums de Nadal. En un gest instintiu, fica les mans a les butxaques de la jaqueta. Se li escapa una imprecació, que a la Salud no li agradaria sentir, quan s’adona que s’ha descuidat d’agafar les claus. Coi de presses. I coi de cap. Accelera el pas fins a la plaça, un dels punts de reunió dels xavals del barri al vespre. Ell els ha vist quan sortia de la papereria: grupets de nois, i també de noies, encadenant un cigarret i un altre, recolzats als bancs com bandades de coloms vagabunds que busquen els racons foscos del parc. En Joaquín acaba de fer catorze anys, i que es prepari si l’enxampa amb un cigarret a la boca. Li clavo un mastegot que el cigarret se’n va terra, ho juro per la Verge Maria, i ja pot venir la Salud a dir-me que si no són maneres, que si a bastonades no s’ensenya ni a les bèsties, que si d’aquesta manera el nen t’agafarà tírria i després no t’explicarà res, i altres històries per l’estil.
Fa el tomb a la plaça per l’interior, fixant-se en els bancs que avui, sorprenentment, estan buits. Li estranya veure una noia negra, més aviat mulata, i s’allunya ràpidament d’ella en sentir que parla sola i crida. Negra i sonada, collons. Ja ho diu la Salud: últimament és impossible viure en aquest barri. Abans, com a mínim, coneixies tothom, deixant de banda si després això era bo o no. Ara… ara de fet no només no ha topat amb cap conegut sinó que de cop i volta no sap on és. Venia de la dreta i ha recorregut tres quartes parts de la circumferència de la plaça, però el que té al davant no és el que hi hauria d’haver. Busca amb la mirada i sospira, tranquil. Els blocs verds queden a mà esquerra, allà és on vivien abans i allà és on en Joaquín continua rondant amb la seva colla de tant en tant. Accelera el pas i travessa el carrer, empès per un vent que no és només climàtic. Sent una frenada i un crit, Avi, aviam si mirem, collons!, però continua sense fer-hi cap cas. Ni al cotxe ni a la gent, que el mira i s’allunya una mica d’ell; ni a una jove rossa que, al contrari que els altres, se li acosta per preguntar-li alguna cosa que ell no es molesta a escoltar.
Perquè ara ja no és la ràbia qui li marca el camí ni les ganes de donar una lliçó a un fill díscol. Ara comença a sentir un nus a l’estómac que gairebé el doblega, com si els budells se li entortolliguessin. A mesura que s’acosta als quatre edificis de color verd, situats l’un davant de l’altre, en diagonal, nota que els ulls se li neguen i no sap per què. I l’udol del vent, que s’esmuny com una serp entre els blocs, es barreja amb un altre que sembla sortir de les seves entranyes i se li emporta totes les forces.
Els genolls li flaquegen, i no té més opció que deixar-se caure a terra. Per què, Joaquín, per què? Per què no m’has fet cas?, creu que crida, però en el fons està xiuxiuejant, mirant cap a una de les finestres del tercer edifici, atordit, penedit d’alguna cosa que no recorda, potser d’alguna cosa que hauria d’haver fet i que ha oblidat; potser d’alguna cosa que va dir i de la qual ja no pot desdir-se, tot i que no sàpiga ben bé de què es tracta. Perquè el cert és que ara mateix no sap res, només sent, i sent un dolor dens que li puja des de l’estómac fins al pit i li talla la respiració. Malgrat el vent fred necessita desprendre’s de la jaqueta; aixecar el cap, obrir la boca per omplir els pulmons d’aire, desfer el crit que li ha quedat travat a la gola. Com una pena sòlida i negra.
Aixequi’s, aixequi’s, sent que li diuen. I algú, la noia amb qui ha topat uns minuts abans, torna a posar-li la jaqueta a les espatlles. Suaument, fent gala de la mateixa gentilesa amb què podria haver tapat un nadó. Ell no ofereix resistència davant d’uns ulls blaus, desconeguts, que el mire