Els coloms de la Boqueria (Detectiu Albert Martínez 2)

Jordi Basté
Marc Artigau

Fragmento

cap-1

1

«La mare que em va parir cinquanta milions de vegades. Com collons es fa aquesta sopa, hòstia?»

Remeno amb la cullera, aviam si trobo què té aquesta sopa que la fa tan especial. Hi veig ou ratllat, pollastre esmicolat i alguna cosa més que l’espesseix.

—Antonio, vine, sisplau —li dic en un català perfecte.

L’Antonio no es diu Antonio. És un cambrer xinès que havia treballat a La Romana, a Santo Domingo, i que parla un castellà rovellat però que s’entén. Tots els cambrers, siguin d’on siguin, treballin on treballin, es diuen Antonio. És demostrable. El meu amic Carreras m’ho va ensenyar fa una colla d’anys.

—Vagis on vagis, si crides Antonio, el cambrer es gira i ve —em va dir el Carreras, un antic professor de la facultat.

Passa a Alemanya, a Austràlia, a Gabon, a Suècia, a la Xina Oriental, on sigui. I, és clar, també a Nova York, que és on soc ara passant uns dies de vacances.

Antonio, ¿qué lleva esta sopa?

Pollo, huevo, maíz...

—Ok. Algo más. Seguro.

Just a moment —em demana servilment.

Passats uns segons torna suposadament de la cuina i em diu:

La cocinera dice que pollo, huevo, maíz y nada más.

A liar, she is a fuckin’ liar —crido amb cara de pomes agres.

Ell riu mostrant una dentadura desordenada en la qual els molars van per davant dels premolars i els incisius estan amagats secretament.

I’m sorry but no sé —em diu mesclant anglès i castellà.

—Sèmola —em deixa anar el Jordan, un jove negre que vaig conèixer fa uns quants anys en un Starbucks de Chelsea i que ara em fa de guia cada cop que vinc a Nova York.

—Sèmola?

—És clar, si no, no podria sortir una sopa tan espessa.

—Però tampoc no és sòlida.

—No, però la sèmola hi pot donar aquesta textura més... No sé com dir-ho...

—Jo, sí. De... de... de... de moc.

Com que no sé com dir «moc» en anglès, m’assenyalo el nas i amb el mocador de paper faig veure que em cau alguna cosa.

—Moc —li dic en català.

—Ah, mucuuus? —diu allargant la «u» com fotent-se’n i rient molt fort.

—Això... mucus.

El Jordan és un noi de trenta-tres anys que vaig conèixer en farà mitja dotzena. Buscava carnassa pels carrers del barri més «homo» de Chelsea, quan el vaig veure allà assegut. Amb les ulleres posades, feia servir un portàtil Apple mentre xuclava la palla d’aquells espantosos gots de cartró. Havia demanat un double espresso i com que no hi havia cap altre lloc lliure al local vaig seure al seu costat. Com a bon investigador el vaig repassar de dalt a baix i em vaig fixar en el que estava fent a l’ordinador. Curiós. Un dinosaure en 3D que feia girar amb els comandaments de l’Apple mentre un seguit de frases que no podia llegir envoltaven una de les parts de la bèstia. No sé quin dinosaure era, però hauria jurat que era dels bons, és a dir, dels herbívors, dels que no maten ningú a les pel·lícules de l’Spielberg. Dels que mengen verd.

Em va mirar com dient què cony vols i em va somriure. Li vaig tornar la gràcia, tot i que de seguida vaig clavar la vista al New York Times que havia agafat d’una pila de diaris d’aquella cafeteria tan minúscula. No sé per quins set sous vam començar a parlar del Museu d’Història Natural que hi ha allà dalt de tot de Manhattan, que si no hi havia estat mai, que si era investigador, que si Barcelona, que si ell no coneixia la ciutat, però que li faria molta il·lusió anar-hi, que si tenia l’anglès rovellat, i ell que no, que no, i què va, si el parles molt bé, que si un altre cafè, que no, que millor una copa en un bar de la Setena Avinguda, que si una copa de vi blanc, doncs que en siguin dues, que si txin-txin, que si demà no has de fer res podem quedar, que si el museu... i ves per on vaig anar a petar als dinosaures amb un llicenciat en Arqueologia i professor de la Universitat de Columbia.

Des de llavors, després d’una nit innecessària de sexe que no hem comentat mai, ni cara a cara, ni per correu electrònic, ni per skype, ni per telèfon, ni per whatsapp, el Jordan és el meu amic als EUA i jo soc el seu amic fora dels EUA. El Jordan sempre serà una desil·lusió enorme, però un gran còmplice.

He vingut una setmana a relaxar-me a Nova York i avui he quedat amb ell per dinar. I ara som aquí, al 210 de Grand Street de Chinatown, en un lloc deliciós que, si el miressis des de l’exterior, només hi entraries si fossis un inspector de l’Organització Mundial de la Salut i tinguessis el precinte a la mà. Hi ha uns ànecs penjats del coll, que ves a saber quants anys fa que hi són, allà clavats per a desfici visual dels xinesos que passen pel local. Però resulta que fa un any, passejant, hi vaig anar a parar, i mirant per l’aparador em vaig adonar que el local estava a petar d’orientals. I vaig pensar que si un lloc estava a petar de nadius no podia passar-hi de llarg. I he de dir que mai de la vida no havia menjat un ànec com aquell, separat primer en la pell extraordinàriament torrada de l’animal i poc després trossejat. La pell torrada la posen en una mena de pa, l’embolcallen amb diferents verdures i després la cobreixen amb una salsa de soja forta i compacta. Memorable.

Mai no hi havia portat el Jordan i ha estat un èxit rodó, ja que ell, de família bona de Maine, és del morro fi, així que sempre he de buscar llocs on es mengi bé, però es pagui poc.

—Apostaria per la sèmola —insisteix el Jordan amb un anglès comprensible.

—I si sodomitzem la cuinera?

—Apareixerà Fu Manxú i servirà les nostres cames i els peus tallats en juliana als del segon torn.

—Com és que coneixes Fu Manxú?

—Perquè ma mare, quan era menut, sempre em posava les pel·lis del Christopher Lee i quan em portava a un restaurant xinès de Blue Hill tenia por que sortís el Fu Manxú de la cuina amb sables i serps.

—Deixem-ho, doncs.

Pago trenta-nou dòlars per tots dos, taxes, propines i hòsties diverses incloses, i aire, que vol dir vent.

Caminem una estona amb el Jordan per Chinatown fins a endinsar-nos a Little Italy. Feia vuit mesos que no ens vèiem, des de la darrera vegada que havia estat a Nova York. El mantinc informat gairebé quinzenalment, però hi ha coses que només es poden parlar cara a cara.

—I d’aquell noi que vas conèixer a Barcelona i amb qui vas tenir una aventura de tres dies, no n’has tornat a saber res? —em pregunta el negre dels collons fotent el dit a la nafra.

Es refereix a l’Eduard. Sacsejada al mòbil. El vibrador. Un moment, aviam qui deu ser.

—Collons, el Rubén, mira que n’és, de pesat.

El Jordan comença a riure. Sempre li parlo del Rubén i que apareix quan menys t’ho esperes, però que l’aprecio molt, tot i que és un pesat que no es pot aguantar.

Com va?

Quan algú et pregunta per whatsapp «com va», malament. Qui no té feina, el gat pentina.

—Potser és que està pensant en tu i t’enyora —diu el Jordan.

—S’avorreix, deixa’t estar.

—Però contesta-li. Sempre me’n parles molt bé, d’ell, i em dius que,

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos