La química (edició en català)

Stephenie Meyer

Fragmento

cap-1

1

La missió d’avui s’havia convertit en rutina per a la dona que en aquests moments es feia dir Chris Taylor. S’havia llevat més d’hora del que li hauria agradat, i després havia desmuntat i guardat en lloc segur les mesures de seguretat nocturnes. Instal·lar-les cada vespre era una murga, i tot plegat per enretirar-les l’endemà de bon matí, però jugar-se la vida per un segon de mandra no valia la pena.

Un cop feta aquella feina rutinària, la Chris havia pujat a un sedan que no tenia res de particular, cinc anys de vida i cap topada que el fes memorable, i havia conduït hores i hores. Havia travessat tres límits estatals i les incomptables línies secundàries d’un mapa i, malgrat haver assolit gairebé la distància necessària, havia descartat unes quantes localitats de les que havia passat. L’una era massa petita, l’altra només tenia dues vies d’entrada i de sortida, la de més enllà feia pinta de rebre tan pocs visitants que, per més camuflatges que utilitzés per semblar una persona normal i corrent, seria impossible passar desapercebuda. Per si de cas, va prendre nota d’uns quants llocs on potser algun dia tornaria: una botiga de material de soldadura, una altra d’excedents militars i un mercat de fruita i verdura de productors de la zona. Aviat seria la temporada del préssec i n’hauria de fer provisió.

Finalment, a última hora de la tarda, va arribar a una ciutat més animada on no havia estat mai. Fins i tot a la biblioteca municipal s’hi veia bastant moviment.

Li agradava utilitzar la biblioteca sempre que podia. Els llocs públics sempre eren més difícils de rastrejar.

Va aparcar a la cara oest de l’edifici, on l’única càmera situada dalt de l’entrada no la podia captar. A l’interior, tots els ordinadors estaven ocupats i eren uns quants usuaris els que els rondaven esperant que en quedés un de lliure, de manera que se’n va anar a remenar els llibres de la secció de biografies, a veure si n’hi trobava alguna d’interessant; malauradament totes les que li podien ser útils ja les havia llegides. En acabat, va buscar l’última novel·la del seu escriptor d’espionatge preferit, un exmembre de les forces d’elit de la Marina dels Estats Units, i després va agafar alguns llibres més que hi havia a prop. Mentre anava a buscar un bon racó per esperar-se, va notar una fiblada de culpabilitat; en certa manera, robar en un lloc com aquell era un comportament baix. Però havia d’aconseguir un carnet de biblioteca com fos, per diversos motius, i qui sap si en aquells llibres llegiria alguna cosa que reforcés la seva seguretat. La seguretat sempre estava per damunt del sentiment de culpabilitat.

És clar que era conscient que les possibilitats de llegir alguna informació útil eren remotes, era molt difícil que pogués donar un ús real o concret a una cosa fictícia, però temps enrere ja s’havia obert camí estudiant tots els casos d’investigació reals que tenia a l’abast. A falta d’una llista dels autors més cèlebres, es va conformar amb una dels menys buscats. No tenir res per estudiar encara la neguitejaria més. I, de fet, en l’últim carregament de llibres havia trobat un consell que semblava pràctic i l’havia començat a incorporar a la seva rutina.

Va seure a la butaca desgastada que hi havia en un racó, des d’on veia prou bé les taules dels ordinadors, i va fer veure que llegia el llibre que tenia al capdamunt de la pila. Per l’escampall que havien fet els usuaris dels ordinadors damunt les taules, n’hi havia un que fins i tot s’havia tret les sabates, en tenien per estona. L’ordinador que més punts tenia d’estar lliure aviat era el que feia servir una adolescent amb una muntanya de llibres de consulta i cara de fastig. No feia l’efecte que la noia navegués per les xarxes socials, de fet anotava llibres i autors que li proporcionava el motor de cerca. Mentre s’esperava, la Chris mantenia el cap cot damunt del llibre, falcat al doblec del colze esquerre. Amb la fulla d’afaitar oculta a la mà dreta, va fer un tall net al sensor magnètic que hi havia enganxat al llom del llibre, i el va fer passar per l’escletxa que quedava entre el coixí i el braç de la butaca. Fingint un desinterès absolut, va atacar el següent exemplar de la pila.

Quan ja havia enllestit la feina, amb els llibres desprotegits viatjant de polissó a la motxilla, va veure que l’adolescent se n’anava a buscar un altre exemplar de consulta. Sense necessitat de fer un bot ni cara d’haver-hi arribat d’una corredissa, la Chris va seure a la cadira abans que cap dels persistents aspirants s’adonés que li acabaven de pispar el lloc.

Amb tres minuts, però, ja en tenia ben bé prou per donar un cop d’ull al correu electrònic.

Després, necessitaria quatre hores més, si no havia de fer cap conducció evasiva, per tornar a la seva casa provisional. I tot seguit tornaria a muntar els dispositius de seguretat abans de poder anar a dormir. El dia que tocava consultar el correu sempre era llarg.

Si bé no hi havia connexió entre la seva vida actual i aquell compte de correu: cap adreça IP repetida, cap menció de llocs o de noms... tan bon punt hagués acabat de llegir els missatges, i de respondre’ls si calia, correria a la porta de la biblioteca i tocaria el dos a tota velocitat deixant entre ella i aquella ciutat tants quilòmetres de distància com li fos possible; per si de cas.

Aquest «per si de cas» s’havia convertit en el mantra involuntari de la Chris. El seu dia a dia consistia a preparar-se en excés, però, tal com es repetia a si mateixa, sense aquesta preparació no podria tenir cap mena de vida.

De bona gana hauria evitat córrer aquests riscos, però els diners no li durarien per sempre. Acostumava a buscar una feina de baixa categoria en algun negoci familiar, si podia ser dels que anotaven el registre de les vendes a mà, però els diners que li aportava només cobrien les dues necessitats bàsiques: alimentació i lloguer. En cap cas li arribava per al material més car de la seva vida com ara identitats falses, aparells de laboratori i tota una reserva de substàncies químiques. Per tant, mantenia certa presència a internet, treia d’aquí i d’allà els pocs clients que li pagaven, i feia tots els possibles per evitar cridar l’atenció dels que volien que desaparegués de la capa de la terra.

Els últims dos dies que havia consultat el correu electrònic havien estat infructuosos, de manera que es va alegrar quan va veure que l’esperava un missatge. L’alegria li va durar les dues dècimes de segon que li van caldre per processar l’adreça del remitent: l.carston.463@dpt11a.net

I aquí la tenia. L’adreça real d’ell, la que els seus antics caps podien rastrejar en un tancar i obrir d’ulls. Mentre els cabells se li eriçaven al clatell i l’adrenalina li pujava per les venes, semblava que li cridés «corre, afanya’t, fuig d’aquí», una part d’ella encara podia quedar-se bocabadada, incrèdula davant de tanta arrogància. Sempre subestimava la poca cura que arribaven a tenir.

«No poden haver arribat tan de pressa», es va dir, aterrida, mentre els ulls pentinaven la biblioteca buscant homes d’espatlles massa amples per a les seves americanes negres i amb talls de cabells militars, o bé una persona caminant cap a ella. Des de la finestra, podia veure el seu cotxe, i no semblava que ningú l’hagués potinejat, és clar que tam

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos