Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
Dia 1
Dimecres, 19 d’abril de 1950
1
La Patro no arribava.
La Teresina malalta i la Patro que no arribava.
En Miquel va passejar una mirada desconcertada per la merceria, plena de mil i una mercaderies. Fils, agulles de cosir, agulles de fer mitja, agulles de brodar, agulles de màquina, cintes, bitlles, imperdibles, ganxets, tanques, botons, troques, puntes, didals, draps, passamaneria...
Quantes coses feien servir les dones per a les feines de costura?
—Ai, Senyor! —va sospirar, fent espetegar la llengua.
La Patro no arribava.
La Teresina malalta i la Patro que no arribava.
I ell allà.
Amo inesperat d’una merceria des de feia un parell de setmanes.
La vida tenia coses ben estranyes.
Si li haguessin dit abans de la guerra que un dia tindria un negoci, hauria somrigut. Si li haguessin dit que aquest ne goci seria una merceria, hauria esclatat a riure.
És clar que si li haguessin dit el 39, o al llarg dels anys empresonat al Valle de los Caídos, que continuaria viu el 1950, i casat en segones núpcies amb una dona a qui doblava l’edat, més que riure hauria titllat de boig l’inconscient capaç d’imaginar aquella bestiesa.
Sí, la vida tenia coses ben estranyes.
En Miquel es va mirar les sabates.
Assegut rere el taulell, semblava una estàtua.
No li agradava sentir-se tan incòmode, com un peix fora de l’aigua. El noranta-nou per cent de les persones que havia conegut abans del 1936 eren mortes, de manera que el risc que algú entrés i el reconegués era mínim. Així i tot, la incomoditat el superava. Un exinspector de policia atenent en una merceria.
Si entrava un d’aquells a qui havia engarjolat...
—Patro, on ets?
Temia el pitjor, i el pitjor va aparèixer en aquell moment.
Una clienta.
«Tu tranquil —li havia dit la Patro—. Tot està ben indi cat,
veus? Cada capseta té el seu rètol, i el preu. Fes bona cara,
somriu, despatxa el que et demanin i ja està.»
Tan senzill com això.
La clienta era alta, massissa, tota una senyora. Vestia amb rigor, roba fosca tot i la brillantor de la primavera, sa bates de taló baix, un camafeu al pit de l’abric lleuger que la cobria, el pentinat curosament esculpit al cap. El pitjor era el rictus dels llavis, corbats cap avall, i el to dur, com de pedres negres, dels ulls. Duia una bossa de mà, agafada amb les dues mans juntes a l’altura del pit.
—Bon dia —va dir l’apareguda.
—Bon dia —va correspondre ell a la seva salutació, posant-se dret.
Van transcórrer un parell o tres de segons.
La mirada de la dona es va omplir de dubtes.
—No hi és la noia? —va preguntar.
—No, no hi és.
—Ah.
Un segon.
Va semblar etern.
En acabat, es va rendir a l’evidència.
—Volia un paquetet d’agulles de cosir, fines. I també fil
blanc, marró... —Va arrufar el nas—. Ah, sí! Botons de camisa. Blancs o transparents.
Agulles de cosir, fil, botons.
En Miquel es va girar. Tota la paret era un moble immens amb calaixets de fusta. Un miler d’ulls. I sí, en cadascun hi havia escrit el contingut i el preu.
Però un miler d’ulls eren un miler d’ulls.
—Agulles de cosir...
—Aquí, a la seva dreta —li va indicar ella.
Ho sabia més bé que ell.
Es va disposar a obrir un calaixet.
—No, aquest no, el del costat.
En Miquel va serrar les dents just perquè no se li notés i va contenir el mal geni. Perquè, devia ser l’edat o no, se li estava agrejant el caràcter. Amb la Patro, mai; però sol, o bé en moments com aquell...
Com trobava a faltar la placa!
I l’autoritat!
Va treure les agulles, les va deixar al taulell i es va posar a buscar la resta de la comanda: fil blanc, fil marró, botons de camisa.
—Escolti —va dir la clienta amb un to cada vegada més exigent—. Que no ha treballat mai en una merceria, vostè?
Si l’engegava a dida, a sobre, la Patro s’enfadaria.
I els temps no estaven per perdre clientes.
No mentre estiguessin pagant els terminis de la compra. —Doncs no, senyora —va contestar ell, intentant semblar un dependent tímid.
—I l’han contractat?
—Ja ho veu.
—És clar. A la seva edat, trobar feina...
—És complicat, sí.
—La nova propietària és molt amable i simpàtica. I sembla bona noia.
—Oh, sí que ho és.
—Molt guapa.
—Moltíssim.
—M’han dit que està casada. —Li havia entrat la xerrameca de cop, però sense perdre el to sorrut.
—Amb un senyor gran, sí.
En aquell moment es va fer el silenci.
Diferent del començament.
Un silenci espès, carregat de dubtes i incerteses.
La dona va parpellejar.
En Miquel, no. Com quan interrogava un sospitós a comissaria.
—La capsa dels botons... —va començar a dir la senyora, assenyalant un altre calaixet.
En veure aparèixer la Patro per la porta, atribolada, res pirant fatigosament, com si hagués estat corrent amb l’àni ma al coll, en Miquel va estar a punt de cridar d’alegria. Habituat al control, no va moure ni un sol múscul de la cara.
—Ai! —Va ser la primera cosa que va exclamar—. M’han entretingut, ho sento! —es va justificar ella, mirant el seu marit i seguidament la clienta—. L’han atès, ja?
—No, tot just començava —va replicar ella, recuperant l’encarcarament.
La Patro va voltar el taulell, mentre es treia la jaqueta curta i la boina, amb la qual encara estava més guapa. Tenia pinta de col·legiala, de nena. Una boina. A vegades l’admirava per la capacitat de sorprendre’l. Es maquillava molt poc, perquè no li feia falta, però els detalls la diferenciaven. A París hauria estat una deessa. O a Hollywood.
Altres mons.
—Ja te’n pots anar, i gràcies —li va dir en veu baixa.
En Miquel va iniciar la retirada.
Els ulls de la clienta ara els examinaven, a tots dos, ara l’una ara l’altre. Els va mirar les mans esquerres per asse gurarse’n. Els dits anulars. Els anells.
Quan va estar-ne segura, la mirada es va tornar més incisiva i desconcertant.
La bella i la bèstia.
La nena i el vell.
En Miquel va passar pel seu costat.
—Bon dia, senyora.
—Bon dia.
Va sortir al carrer i va deixar anar una glopada d’aire. Dubtava que li preguntés res a la Patro, i si ho feia, ella sabria respondre-li, educadament, però sense tallar-se ni un pèl. Primer vivint junts, en pecat segons la nova moral dominant, i ara casats, tot i la diferència d’edat, havien hagut d’esquivar no poques mirades, comentaris i preguntes capcioses. Començava la segona meitat del segle, si més no perquè els anys ja tenien un cinc al davant, amb les mateixes perspectives amb què havia acabat la primera.
La bota implacable de la dictadura els mantenia ben esclafats.
I el món ja s’havia oblidat d’Espanya.
En Miquel va caminar a poc a poc, de tornada a casa. Comprar la merceria havia estat una bona pensada. Una manera de justificar els diners que els quedaven del 47 i de de mostrar que treballaven i tenien ingressos. Per a la Patro també significava ser propietària d’alguna cosa quan ell faltés. Un indici de seguretat. Això no obstant, i malgrat la Te resina, la de pendenta, quan la Patro era a la botiga, ell se sentia molt sol.
El pis li queia a sobre.
I es negava a anar a un parc i asseure’s al sol am