Blanc letal (Detectiu Cormoran Strike 4)

Robert Galbraith
Robert Galbraith

Fragmento

content

Contingut

Portada

Dedicatòria

Pròleg

UN ANY DESPRÉS

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

24

25

26

27

28

29

30

31

32

33

34

35

SEGONA PART

36

37

38

39

40

41

42

43

44

45

46

47

48

49

50

51

52

53

54

55

56

57

58

59

60

61

62

63

64

65

66

67

68

69

UN MES DESPRÉS

Epíleg

Agraïments

Notes

Crèdits

cap

A la Di i en Roger,
en memòria de l’Spike, el blanc preciós

cap-1

Pròleg

La felicitat, estimada Rebecca, en primer lloc i per damunt de tot, significa la sensació serena i feliç de la innocència.

HENRIK IBSEN, Rosmersholm

Només que els cignes nedessin l’un al costat de l’altre a l’estany de color verd fosc, aquesta fotografia es podria convertir en la joia de la corona de la carrera del fotògraf del casament.

No li venia gens de gust canviar la posició de la parella, perquè la llum suau sota el dosser dels arbres transformava la núvia, amb aquells rínxols entre el roig i el daurat, en un àngel prerafaelita, i a més remarcava els pòmuls pronunciats del seu marit. No recordava l’última vegada que li havien encarregat fotografiar una parella tan atractiva. Amb el senyor Matthew Cunliffe i senyora no calia utilitzar trucs delicats, ni buscar un angle des del qual es dissimulessin els sacsons de l’esquena de la núvia (en tot cas, era un pensament massa esvelta, però això quedaria bé a les fotos); i tampoc no hauria de suggerir al nuvi allò de «provi’n una amb la boca tancada», perquè la dentadura del senyor Cunliffe era recta i blanca. L’única cosa que caldria ocultar, i es podia fer després a partir de les imatges definitives, era aquella cicatriu tan lletja a l’avantbraç de la núvia: era lilosa i lívida, i els senyals dels punts encara resultaven visibles.

Quan el fotògraf havia arribat aquell matí a casa dels pares de la noia, la núvia duia una bena tubular de punt. Ell s’havia sobresaltat considerablement en el moment en què se l’havia tret per fer les fotos. El fotògraf s’havia plantejat fins i tot si no havia intentat suïcidar-se abans del casament, perquè ja n’havia vist de tots colors. Per força, després de vint anys d’ofici.

—Vaig patir una agressió —havia aclarit la senyora Cunliffe, o bé Robin Ellacott, com es deia dues hores abans.

El fotògraf era un home impressionable. S’havia enfrontat a la imatge mental de l’acer tallant aquella pell pàl·lida i suau. Afortunadament, aquell senyal tan lleig ara quedava amagat per l’ombra que projectava el ram de roses de color os de la senyora Cunliffe.

Els cignes, aquells cignes maleïts. Si desapareguessin tots dos del fons, tant li faria, però un se submergia repetidament, i el seu cul en forma de piràmide sobresortia al mig de l’estany com un iceberg amb plomes, i a còpia de contorsions arrissava la superfície de l’aigua, de manera que eliminar-ho digitalment seria molt més complicat del que s’imaginava el senyor Cunliffe, el qual ja li havia suggerit aquesta solució. La parella del cigne, mentrestant, continuava a la riba a l’aguait: gràcil, serena i determinada a no entrar en l’enquadrament.

—Ja la té? —va preguntar la núvia, clarament impacient.

—Estàs estupenda, floreta meva —va apuntar el pare del nuvi, en Geoffrey, des de darrere del fotògraf.

S’hauria dit que ja anava alegre. Els pares de la parella, el padrí i les dames d’honor eren tots a l’ombra d’uns arbres propers, observant l’escena. A la més xica de les dames d’honor, una que encara portava bolquers, l’havien de vigilar perquè no tirés pedretes a l’estany, i ara començava a ploriquejar amb la seva mare, que li parlava contínuament amb una mena de xiuxiueig irritat.

—Ja la té? —va repetir la Robin, ignorant el sogre.

—Gairebé —va mentir el fotògraf—. Tombi’s una mica més de cara a ell, Robin, si us plau. Ara. Un somriure gran i ben maco. Un bon somriure tots dos, ara!

A l’entorn de la parella es palpava una tensió que no es podia atribuir exclusivament a la dificultat de la foto. Però allò al fotògraf li era igual. No era pas conseller matrimonial, ell. Havia vist parelles que arrencaven a escridassar-se mentre ell llegia el fotòmetre. Una núvia, una vegada, s’havia escapat precipitadament del banquet. I encara guardava, per divertir els amics, la foto borrosa de 1998 on es veia un nuvi picant amb el cap el padrí de noces.

Atractius com eren, el fotògraf no es feia gaires il·lusions respecte a les possibilitats d’èxit dels Cunliffe. Aquella cicatriu tan llarga al braç de la núvia l’havia angoixat des de bon principi. Creia que tot plegat resultava desagradable i de mal presagi.

—Deixem-ho córrer —va exclamar el nuvi sobtadament, desfent l’abraçada—. Ja en tenim prou, no et sembla?

—Esperin, esperin, ara ve l’altre! —els va avisar el fotògraf tot enfadat.

En el precís instant que en Matthew havia deixat la Robin, el cigne de la riba més allunyada havia començat a nedar per sobre de l’aigua color verd fosc en direcció a la seva parella.

—Sembla que aquests dats pel sac ho facin expressament, eh, Linda? —va exclamar en Geoffrey amb una gran riallada dirigida a la mare de la núvia—. Collons d’ocellots.

—No té importància —va intervenir la Robin, aixecant-se la faldilla llarga per damunt de les sabates, de talons una mica massa baixos—. Estic segura que ja en tenim alguna de bona.

Va sortir amb pas decidit del bosquet d’arbres cap al sol ardent, i va travessar el jardí cap al castell del segle XVII, on la majoria dels convidats ja s’aplegaven, bevent xampany i admirant la panoràmica dels terrenys de l’hotel.

—Diria que li fa mal el braç —va dir la mare de la núvia al pare del nuvi.

«I uns collons! —va pensar el fotògraf amb un cert plaer despietat—. S’han barallat al cotxe.»

La parella semblava prou feliç sota la pluja de confeti que els havia acomiadat a l’església, però en arribar a aquell hote

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos