Pols i ombra (Viceqüestor Rocco Schiavone 6)

Antonio Manzini

Fragmento

cap-1

Diumenge

Feia una mitja hora que s’havia fet fosc i l’aire era fresc i agradable. Algun tocatardà se’n tornava cap a casa amb pas ràpid. En canvi ell s’estava allà dret, quiet, a la vorera del carrer Brean. No es decidia. Només calia que travessés i toqués el timbre de l’intèrfon, la resta vindria tota sola. Però no aconseguia fer el pas. Amb les mans a les butxaques, continuava rebregant el paperet amb l’adreça: carrer Brean, 12, Estudi M.

Què el frenava? Qui li havia clavat les sabates a la vorera?

—Hola, amigo, vols?

Una veu el va fer girar. Un africà carregat de coses embolicades amb cel·lofana li oferia uns mitjons de fil d’Escòcia.

—Com va? Deu euros, amigo... —I va allargar la mà lliure.

En Marco, com un autòmat, la hi va estrènyer.

—Així vols? Deu euros!

En Marco va fer que no amb el cap.

—Em dones una moneda? Per cafè?

En Marco va fer que sí amb el cap però es va quedar amb les mans a les butxaques, immòbil, com un sentinella amb una ordre estricta, un pal de la llum al mig del carrer. El negre esperava i el mirava, i després va somriure ensenyant les dents blanques i va sacsejar el cap un parell de cops.

—Amigo, dones moneda? —va repetir.

En Marco, a poc a poc, va treure la cartera. A dins hi havia dos bitllets de cinquanta i un de deu. Va agafar el de deu euros i el va allargar al noi. El venedor va engrapar els diners sense piular i a canvi li va col·locar els mitjons, que en Marco va agafar sense mirar.

—Adeu, amigo... —I se’n va anar amb pas desmanegat.

En Marco va tornar a mirar el número 12. Un edifici de totxo vist de dos pisos amb el portal de vidre i ferro forjat, sense porter, i amb l’intèrfon a la dreta.

«Quina hora deu ser?», es va preguntar.

Un quart de nou. Quin horari feia? De tres a nou o de tres a vuit? Potser ja era fora. Va agafar el mòbil i va tornar a trucar al número que ja havia marcat a les deu del matí. Va esperar fins que li va sortir el contestador. «Hola... em dic Sonya... em trobaràs al carrer Brean, travessia del carrer Monte Grivola. Vine... soc guapa, calenta, llatina i faig una cent de pit. Hi soc sempre, esperant per fer-te les coses que t’agraden... Vols carícies? Vols fer l’amor muy largo? Doble penetració? Tinc una sorpresa. Tot el que vulguis... ambient relaxat i net... vine avui diumenge entre tres i nou al carrer Brean 12 i toca el timbre d’Estudi M... M com Milà... adeu, rei, t’espero!»

Encara hi era a temps. Però continuava amb un nus a l’estómac i les cames clavades al mateix lloc. Potser perquè s’havia imaginat tantes vegades l’escena. Ella que l’esperava en bustier i mitges negres fumades. Només amb calcetes, sense sostenidors. Els mugrons foscos sota la transparència de la roba, mentre es balancejava cap a ell sobre uns talons vertiginosos que martellejaven el terra. La boca molsuda, els ulls mig aclucats, els cabells negres i deixats anar, un perfum de flors i pa calent. El convidava a asseure’s al llit, el besava, el despullava, el cavalcava hores i hores passant-li el mamellam per la cara. Però per dins, en un racó de la consciència, sabia perfectament que per tirar-se una Sofia Loren a Ahir, avui i demà calia molt més que un anunci a «Gradisca, cites online!». Qui sap qui hi hauria a l’Estudi M del carrer Brean. A la pàgina web hi havia una foto, però era real? S’hi veia una dona amb calces i sostenidors, i la cara amagada. I aquella frase, «t’espero amb una sorpresa», era el que l’excitava més de tot.

En Marco no podia més. A cinquanta-dos anys llargs, casat des d’en feia vint-i-cinc i amb tres fills, ja en feia dos que no practicava. La Barbara havia tancat l’aixeta, havia decretat el bloqueig a partir del moment que els fogots i els canvis d’humor havien substituït els somriures i les carícies. Ja no li interessava el sexe, i en canvi per a ell era com als temps de l’institut. Dos anys en dejú, a part d’una mitja fel·lació que li havia fet una representant d’aixetes de Grosseto feia nou mesos al congrés d’escalfadors de Florència, mentre cantava «We are the champions!» amb un pet de campionat a la plaça de la Signoria. No recordava ni com es deia, aquella dona, i tot plegat no havia estat res de l’altre món. I amb tot, abans de marcar el número de la Sonya s’havia passat setmanes rumiant-ho. Sempre estava a punt a punt de fer-ho, amb el mòbil a la mà, però al final se’n desdeia. A la nit hi somiava, i al matí es despertava amb una erecció tan dolorosa que havia de córrer al vàter a calmar-la abans d’esmorzar.

Havia de cardar.

A l’empresa, els dos companys, en Giorgio i l’Andrea, no paraven de parlar-li d’amants, mullers insaciables i divorciades sempre disponibles. Ell es limitava a somriure i pensar en la Barbara, que feia temps que havia abandonat els conjunts de roba interior i combinació i els havia substituït per pijames amb ossets o samarretotes descolorides del seu magatzem de lampisteria. S’havien acabat les sabates de taló, que havien deixat lloc a ballarines deformades o xancletes d’estar per casa, i el perruquer era un record llunyà. En Marco havia provat d’afrontar la situació, però era com parlar amb una paret. També havia estat inútil l’escapadeta al balneari de Pré-Saint-Didier, amb l’esperança que l’aigua calenta i els massatges despertessin en la seva dona, si més no una nit, una mica de saludable desig. Però a dos quarts de deu ja dormia. I tampoc no havien servit de res els regals que li havia fet per Nadal. La Barbara havia tornat les mitges, la lligacama de blonda i la combinació a la botiga, i les havia canviat per un barnús groc per a la Ginevra, la filla més petita, i un parell de tovalloles blaves. La frustració augmentava amb les ganes, en Marco ja no sabia quina tecla tocar. Per això ara era allà, a la vorera, mirant desconcertat el portal d’una dona que per cent euros li oferia mitja hora de pell, perfum i paraules a cau d’orella.

«Hi tinc dret», pensava. «Ho necessito. Cony, que no soc mort!»

Doncs aleshores per què s’estava allà palplantat?

Per por.

Per la por que arrossegava d’ençà que havia pres aquella decisió. La por d’abraçar el cos despullat d’una desconeguda, de sentir-ne l’olor, i sobretot la por que el veiés algú. Aosta no era Nova York. No coneixia ningú d’aquell edifici, però tenia un negoci, tractava molts clients. I si trucava a l’Estudi M i just mentre la dona responia: «Entra, guapo, t’espero calenta i a punt», sortia de l’edifici una mare amb la mainada? Quedaria com un porc. I si un veí mig acluqués els ulls com dient: «Jo en aquest el conec. Què hi fa aquí? No té una botiga de sanitaris?» Les xafarderies corren, ja se sap. I en menys de tres dies ho sabria tothom. La seva dona inclosa. I molt pitjor: la Ginevra. A l’institut se’n burlarien durant anys corrent-li al darrere cantant: «El teu pare va de putes, el teu pare va de putes!» Com podria mirar la seva filla als ulls? Podria tornar a parlar-hi? Les relacions amb l’adolescent ja eren difícils, només hauria faltat afegir-hi aquell pes de trenta tones i ja se’n podia oblidar.

Per què no havia escollit una prostituta en una altra ciutat? Per exemple a Torí?

Hi havia pensat. Però, com podia explicar a la dona un via

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos