Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
1
El refugi d’animals
En Bob va trobar el gos dos dies després de Nadal, amb el barri asserenat pel fred, sumit en la ressaca i la flatulència. Sortia del seu torn habitual de quatre a dues al Cousin Marv’s, a la zona dels Blocs, on feia una bona vintena d’anys que treballava rere la barra. La nit havia estat tranquil·la al bar. La Millie havia ocupat com sempre el tamboret de la cantonada, havia estat assaborint un Tom Collins i de tant en tant remugava o feia com si mirés la tele, qualsevol cosa per no haver de tornar a la residència per a gent gran d’Edison Green. El mateix Marv havia fet acte de presència i s’hi havia quedat una estona. Segons ell, mirava de fer quadrar els rebuts, però bàsicament s’havia estat en una taula que hi havia al fons llegint els resultats de les curses i enviant missatgets a la seva germana, la Dottie.
Segurament haurien plegat abans si els amics d’en Richie Whelan no s’haguessin apropiat de l’extrem de la barra contrari al de la Millie i s’haguessin passat la nit brindant pel seu amic, que feia molt de temps que no veien i que pressuposaven mort.
Tal dia com aquell deu anys enrere, en Richie Whelan havia marxat del Cousin Marv’s a buscar una mica de maria o potser de metaqualona (detall que dividia els seus amics) i no l’havien tornat a veure mai més. Va deixar enrere una xicota, un nano que no va arribar a conèixer, que vivia amb la seva mare a New Hampshire, i un cotxe al taller pendent d’un nou aleró. Per això tots sabien que era mort: en Richie no hauria abandonat mai el seu cotxe. Aquell cony de cotxe el fascinava.
A en Richie Whelan, poca gent li deia pel nom. Tothom el coneixia per Dies de Glòria perquè sempre que podia et clavava la murga sobre l’any que havia jugat de quarterback a l’equip de l’institut d’East Buckingham. Aquell any els havia ajudat a batre un rècord de set victòries i sis derrotes, cosa que tampoc no era tan espectacular, fins que repassaves les estadístiques anteriors de l’equip i les d’aleshores ençà.
I allà teníem els companys d’en Dies de Glòria, l’amic que feia tant de temps que no veien i que creien mort, al Cousin Marv’s aquell vespre —en Sully, en Donnie, en Paul, l’Stevie, en Sean i en Jimmy— mirant com els Heat feien suar la cansalada als Celtics. En Bob els va dur una cinquena ronda sense que la demanessin i els va dir que els hi convidava la casa, perquè alguna els havia passat durant el partit que els havia fet alçar de cop les mans entre laments i algun crit.
—Sou massa vells, collons! —va exclamar en Sean en direcció a la pantalla.
En Paul va dir:
—No són pas tan vells, home.
—Però si en Rondo li acaba de fer un tap a en LeBron amb el caminador, per l’amor de Déu —va dir en Sean—. Com es diu el cap de cony aquell, Bogans? A aquell el patrocina una marca de bolquers per a iaios.
En Bob va deixar les begudes davant d’en Jimmy, el conductor d’autobús escolar.
—Tu què en penses d’això? —li va preguntar en Jimmy.
En Bob va notar que es tornava vermell, com solia passar-li quan la gent el mirava als ulls i es veia obligat a no apartar la mirada.
—No el segueixo, jo, el bàsquet.
En Sully, que treballava en un peatge de l’autopista, va dir:
—No tinc ni idea de què segueixes tu, Bob. Ets més de llegir? Mires realities d’aquests en què la gent es casa? Ataques indigents?
La colla va riure per sota el nas i en Bob els va fer un somriure com de disculpa.
—Convida la casa.
Se’n va anar sense fer cas de la xerrameca que acabava de provocar.
En Paul va dir:
—Jo he vist ties amb un cul prou potent intentant arrencar-li alguna paraula a aquest, i res, tu, se n’han anat totes sense ni mitja.
—Potser li agraden els paios —va dir en Sully.
—A aquest no li agrada res.
En Sean va recuperar les bones formes, va aixecar la gerra cap a en Bob i, acte seguit, cap al cosí Marv.
—Gràcies, nois.
En Marv, que ara era rere la barra, amb el diari estès davant seu, va somriure, va alçar un got en agraïment i es va tornar a capbussar en el diari.
La resta del grup va agafar les gerres i les va aixecar. En Sean va dir:
—Ningú no pensa dir res del nostre amic?
Va ser en Sully qui va intervenir:
—Per en Richie Whelan, àlies Dies de Glòria, de la promoció d’East Bucky de 1992, un desgraciat collonut. Que descansi en pau.
La resta s’hi va mostrar d’acord amb un murmuri i va fer un glop, i en Marv es va acostar on era en Bob, que deixava els gots buits a l’aigüera. Va plegar el diari i va observar la colla que era a l’altre extrem de la barra.
—Els has convidat a una ronda? —va preguntar a en Bob.
—Estan brindant per un amic mort.
—Quant fa que és mort, aquell noi, deu anys ja? —Arronsant-se d’espatlles, en Marv es va enfundar l’abric de pell de tres quarts que sempre duia, una peça que s’havia posat de moda quan els avions es van estavellar contra les torres a Nova York, però que només esfondrar-se ja havia passat de moda—. En algun moment s’ha de girar full i deixar de gorrejar copes gratis amb l’excusa d’un cadàver.
En Bob va esbandir un got abans de posar-lo al rentaplats i no va dir res.
El cosí Marv es va posar els guants i la bufanda, i va observar la Millie, que era a l’altra punta de la barra.
—I ja que hi som, no podem seguir deixant que aquella escalfi un tamboret tota la santa nit i després no pagui el que beu.
En Bob va col·locar un altre got a la safata de dalt.
—Tampoc no beu gaire.
En Marv se li va acostar per parlar-li.
—Quan va ser l’últim cop que li vas cobrar alguna cosa, eh? A més, passada la mitjanit la deixes fumar a dins... no et pensis que no ho sé. No és un menjador social, això, és un bar. Que pagui el que deu aquesta nit o no la deixis tornar a entrar fins que saldeu comptes.
En Bob se’l va mirar i li va parlar fluixet.
—Deu ben bé cent dòlars.
—Cent quaranta, concretament. —En Marv va sortir com va poder de la barra, es va aturar un segon a la porta i va assenyalar la decoració nadalenca de les finestres i de sobre la barra—. Ah, per cert, Bob. Treu tota aquesta merda de Nadal. Som a vint-i-set ja.
En Bob li va dir:
—I el Petit Nadal,1 què?
En Marv se’l va quedar mirant un instant.
—Em deixes sense paraules, amb aquestes coses —va dir abans d’anar-se’n.
Després que acabés el partit dels Celtics, fent tots una mica el ploricó, com si practiquessin l’eutanàsia a un parent amb qui ningú no tenia gaire tracte, els amics d’en Richie Whelan van tocar el dos i es van quedar com sempre la Millie i en Bob tots sols.
La Millie va començar a tossir, amb tos de fumadora, de durada i flegma infinites, mentre en Bob passava l’escombra. La Millie va continuar estossegant. I just quan diries que li faltava l’aire i estava a punt de dinyar-la, va parar.
En Bob se li va atansar amb l’escombra.
<