La costella d'Adam (Viceqüestor Rocco Schiavone 2)

Antonio Manzini

Fragmento

9788415631156-3

Divendres

Eren dies de març, dies que regalen llampades de sol i promeses de la primavera que vindrà. Rajos encara tebis, potser fugaços, però que acoloreixen el món i donen pas a l’esperança.

Però no pas a Aosta.

Havia plogut tota la nit i les gotes d’aigua barrejada amb neu havien martellejat la ciutat fins a les dues de la matinada. Després, la temperatura, que havia baixat bastants graus, havia deixat el camp lliure a la neu, i els flocs que havien caigut fins a les sis havien omplert carrers i voreres. A l’alba la llum que havia despuntat, diàfana i febrosa, havia trobat la ciutat emblanquinada, mentre els últims flocs tardans voleiaven i queien torniolant a les voreres. Els núvols encaputxaven les muntanyes i la temperatura era d’uns quants graus sota zero. Aleshores, tot d’una, s’havia alçat un vent dolent que havia envaït els carrers de la ciutat com una horda de cosacs borratxos i havia bufetejat homes i coses.

Al carrer Brocherel només coses, perquè era desert. El senyal de prohibit aparcar es gronxava i les branques dels arbrissons plantats a l’asfalt gemegaven com els ossos d’un malalt d’artrosi. La neu que encara no s’havia atapeït s’alçava en petits remolins i algun porticó mal tancat petava repetidament. Dels teulats de les cases, en queien esquitxotades de polsim glaçat escombrat pel vent.

La Irina va girar la cantonada del carrer Monte Emilus per agafar el carrer Brocherel i va rebre una plantofada d’aire a la cara.

Els cabells lligats en una cua li van volar cap enrere i els ulls blaus se li van encongir una mica. En una foto en primer pla treta de context hauria pogut semblar una boja sense casc anant amb moto a cent vint per hora.

Però aquell mastegot glaçat i imprevist li va fer l’efecte d’una carícia. No es va ni apujar el coll de l’abric de llana gris. Per a una dona nascuda a Lida, a pocs quilòmetres de Lituània, aquell vent era poca cosa més que una agradable brisa primaveral. Si el març Aosta encara estava immersa en l’hivern, a casa seva, a Bielorússia, es movien submergits en el gel a deu graus sota zero.

La Irina caminava de pressa amb les seves vambes Hogan d’imitació que centellejaven a cada pas i llepava un caramel de mel que havia comprat al bar després d’esmorzar-hi. Si hi havia una cosa que adorava d’Itàlia eren els esmorzars. Caputxino i croissant. El soroll de la màquina que escalfa la llet i fa pujar l’escuma blanca, que després es barreja amb el negre del cafè, i al final l’empolvorada de cacau. I el croissant, calent, cruixent i dolç que es desfà a la boca. Si pensava en els esmorzars de Lida! Farinetes immenjables d’ordi o de civada i cafè amb gust de terra. I després els cogombres, aquell gust agre de bon dematí que ella no havia suportat mai. El seu avi se’ls cruspia amb aiguardent, mentre que el seu pare es menjava la mantega directament del platet com si fossin unes postres dolces. Que quan ho havia explicat a l’Ahmed, de poc no s’havia vomitat a sobre de tant riure. «La mantega? A cullerades?», li havia preguntat. I reia ensenyant unes dents blanquíssimes que la Irina li envejava. Ella les tenia grisenques. «És el clima —li havia contestat l’Ahmed—. A Egipte fa calor i les dents són més blanques. Com més fred fa més negres es tornen. Just al contrari de la pell. És per culpa de la falta de sol. I si a sobre us mengeu la mantega a cullerades...!» I vinga riure. La Irina l’estimava. Li agradava l’olor que feia quan tornava del mercat, aquella olor de pomes i d’herba. Li agradava quan resava de cara a la Meca, quan li feia pastes de mel, quan feien l’amor. L’Ahmed era amable i atent i no s’emborratxava mai i l’alè li feia olor de menta. Només de tant en tant bevia cervesa, tot i que deia que «el Profeta no ho permetria». Però la cervesa li agradava. La Irina el mirava i pensava en els homes del seu país, en tot l’alcohol que bevien, en el seu alè pudent i en la fortor que els feia la pell. Una barreja de suor, aiguardent i tabac. Però l’Ahmed també tenia resposta per a aquesta diferència substancial. «A Egipte ens rentem més perquè per resar a Al·là has d’anar net. I com que fa calor ens eixuguem de seguida. Al teu país hi fa fred i no t’eixugues mai. Això també és culpa del sol —li deia—. I de totes maneres nosaltres no ens mengem la mantega a cullerades»; i vinga riure un altre cop. Ara la relació amb l’Ahmed havia arribat a una cruïlla. Ell li havia fet la proposta.

Casar-se.

Hi havia problemes d’ordre tècnic. Per casar-se, la Irina hauria hagut d’abraçar la religió islàmica, o bé ell l’ortodoxa. I la cosa no s’aguantava. Ella, d’islàmica, no se’n podia fer. No pas per cap qüestió religiosa. Creia tant en Déu com en la possibilitat de guanyar la rifa, però era el fet de pensar en els seus pares el que la frenava per convertir-se. A Bielorússia, la seva família era ortodoxa i creient. El pare Aleksei i la mare Ruslava, els seus cinc germans, les ties i sobretot el cosí Fiodor, que s’havia casat amb la filla d’un popa. Com podia dir-los: «Hola. A partir de demà a Déu li diré Al·là»? I l’Ahmed igual, no podia trucar al seu pare allà al Faium i dir-li: «Saps, papa, a partir de demà seré ortodox!» A part que, a més, dubtava molt que el seu pare sabés què era un ortodox, segur que es pensaria que era una malaltia contagiosa. De manera que la Irina i l’Ahmed pensaven en una unió civil. Dirien alguna mentida i anirien fent. Almenys mentre visquessin a Aosta. Després, Déu, Al·là o qui fos ja trobaria alguna solució

Havia arribat davant del número 22. Va treure les claus i va obrir el portal. Quin edifici més maco! Amb les escales de marbre i el passamà de fusta. No com el seu, que tenia les rajoles de terra escantonades i taques d’humitat al sostre. I a més aquest tenia ascensor. Casa seva, no. Els quatre pisos els havies de fer a peu. I cada tres graons n’hi havia un de trencat, o que ballava, o un altre que no hi era. Per no parlar de la calefacció, amb una estufa que xiulava i no tornava a funcionar fins que clavaves un cop a la porta. Somiava poder viure en un lloc així. Amb l’Ahmed i el seu fill Helmi, que ara ja tenia divuit anys i no sabia ni una paraula d’àrab. En Helmi. La Irina havia provat d’estimar-se’l. Però el noi se’n fotia. «No ets la meva mare! Cuida’t de tu!», li cridava. La Irina tirava coll avall i aguantava. I pensava en la mare d’aquell noi. Que se n’havia tornat a Egipte, a Alexandria, a treballar a la botiga dels seus pares i que no havia volgut saber res més del marit i del fill. Helmi vol dir «calma i tranquil·litat». A la Irina se li escapava el riure només de pensar-hi: cap nom se li hauria pogut adir menys. En Helmi semblava una pila sempre encesa. Sortia, no tornava a dormir, un desastre amb els estudis i a casa escopia al plat. «Mort de gana! —li deia al seu pare—. Jo no penso acabar venent fruita al mercat com tu! Primer em follo els vells!» «Ah sí? I què faràs? Guanyaràs el Nobel? —cridava l’Ahmed ironitzant amb les notes catastròfiques del fill—. Faràs d’aturat, això és el que faràs. Però no és cap ofici, saps?» «És millor que no anar a vendre pomes pel carrer o anar a netejar pisos com aquesta minyona que t’has posat a casa. —I assenyalava amb menyspreu la Irina—. Faré calés i et vindré a veure a l’hospital quan t’hi tanquin! Però no pateixis, que la caixa

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos