Pista negra (Viceqüestor Rocco Schiavone 1)

Antonio Manzini

Fragmento

9788417384043-4

Dijous

Els esquiadors havien marxat i el sol, que acabava de desaparèixer darrere dels pics rocosos de color gris blau on havia quedat enganxat algun núvol, pintava la neu de rosa. La lluna esperava la foscor per poder il·luminar tota la vall fins l’endemà al matí.

Els remuntadors estaven quiets i els xalets d’alta muntanya havien apagat els llums. Només se sentia la remor de les màquines de neu que anaven amunt i avall per aplanar els fons de les pistes d’esquí excavades entre els boscos i les roques dels vessants de les muntanyes.

L’endemà començava el cap de setmana i l’estació de Champoluc s’ompliria de turistes disposats a mossegar la neu amb els cantells dels esquís. Calia fer una feina de benedictí.

A l’Amedeo Gunelli li havia tocat la pista més llarga. L’Ostafa. Un quilòmetre de llargada per uns seixanta metres d’amplada. La pista principal de Champoluc, la que tant agafaven els professors d’esquí amb els alumnes principiants com els esquiadors experts per posar a prova la seva tècnica. Era la pista que exigia més feina, perquè a l’hora de dinar ja havia perdut la capa de neu. De fet, ara estava descoberta en més d’un punt. La desfiguraven pedres i terra, sobretot al centre.

L’Amedeo havia començat des de dalt. Feia només tres mesos que es dedicava a aquesta feina. No era difícil. Només calia recordar els comandaments del gran monstre amb erugues i mantenir la calma. Allò era el més important. Molta calma i gens de pressa.

S’havia posat els auriculars de l’iPod amb els èxits de Ligabue i havia encès el porro que li havia regalat en Luigi Bionaz, el capatàs dels maquinistes, que era el seu millor amic. Era gràcies a ell que l’Amedeo treballava i podia portar mil euros al mes a casa. Havia deixat al seient del costat la petaca amb la grappa i el walkie-talkie. Ho tenia tot a punt per a les hores de feina.

L’Amedeo recuperava la neu de les vores, l’estenia pels punts més descoberts, l’esmicolava amb la fresa, i els rastells l’aplanaven i convertien la pista en una taula de billar. Era un bon treballador, l’Amedeo, però ser allà tot sol no li agradava gens. Se sol pensar que a la gent de muntanya li agrada la vida solitària i una mica feréstega. Absolutament fals. O, almenys, absolutament fals en el cas de l’Amedeo. A ell li agradaven els llums, el soroll, la gent i xerrar fins a la matinada.

—Una vita da medianooo —cantava ben fort per fer-se companyia.

La seva veu rebotava a les finestres de plexiglàs mentre concentrava la mirada en la neu, que a la claror de la lluna s’anava tornant cada cop més blava. Si hagués alçat els ulls hauria vist un espectacle que tallava la respiració. A dalt, el cel era blau fosc, com les profunditats del mar. Al voltant de les crestes de les muntanyes, en canvi, era carbassa. Els últims raigs oblics del sol tenyien les glaceres de violat i les panxes dels núvols d’un gris metàl·lic. Sobre tot allò senyorejaven, imponents, els vessants foscos dels Alps. L’Amedeo va fer un glopet de grappa i va ventar una ullada cap al fons de la vall. Un pessebre de carrers, casetes i llumets. Un espectacle preciós per a algú que no hagués nascut entre aquelles valls. Per a ell era un espectacle sòrdid i desolador.

—Certe notti la radio che passa Neil Young sembra avere capito chi seiii...

Havia acabat el primer pendent fort. Va girar la màquina per baixar cap al segon tram i es va trobar davant d’un tros de pista negra. Feia feredat. Una estesa de gel i neu de la qual no es veia el final.

Només algú que fes anys que treballés amb l’eruga trepitjaneu i la maniobrés com un tricicle es podia atrevir a
creuar aquelles esses tallades a pic que duien a la bifurcació. De totes maneres aquell tros no s’aplanava. Es deixava tal qual. Massa estret.

Si mai les erugues es posaven malament hi havia el risc de bolcar i aquell monstre t’hauria caigut a sobre amb totes les seves tones. De recol·locar la neu, se’n cuidaven els mateixos esquiadors, passant i repassant. Només un cop al mes hi anaven amb pales, quan la situació era dramàtica i tocava aplanar per força els bamps glaçats que s’hi havien format. Si no, entre els blocs i les pannes els lligaments encreuats
i els meniscs saltaven que era un gust.

El walkie-talkie abandonat sobre el seient feia pampallugues. Algú li trucava. L’Amedeo es va treure els auriculars i va agafar la ràdio.

—Sí?

L’aparell va crepitar, i tot seguit d’entre el soroll de fregit va sorgir la veu d’en Luigi, el capatàs:

—Amedeo, on ets?

—Soc just davant del primer tros dret.

—Ja està bé. Baixa i fes el tram de sota, al poble. De dalt ja me’n cuidaré jo.

—Gràcies, Luigi.

—Escolta —va afegir en Luigi—, recorda que per baixar al poble has de passar per la drecera.

—Vols dir pel camí petit?

—Sí, el que surt del Crest, així no trepitjaràs la pista que fa en Berardo. Passa per la drecera, d’acord?

—Entesos. Gràcies!

—Res de gràcies! Em deus un vinet abans de sopar!

L’Amedeo va somriure.

—Fet!

Es va tornar a col·locar els auriculars, va posar la marxa més baixa i va abandonar el pendent.

—Balliamo un fandango... ohhh —va continuar cantant.

Al cel, tot d’una havien aparegut més núvols i havien tapat la lluna. Sempre és així, a muntanya, en un instant el temps canvia a la velocitat del vent d’altura. L’Amedeo ho sabia. Les previsions per al cap de setmana eren molt dolentes.

Els fars potents de la màquina il·luminaven la pista i la massa de troncs dels avets i els làrixs de les vores. Entre els braços foscos dels arbres encara s’entreveien els llums de Champoluc.

—Balliamo sul mondooo ohh.

Havia de passar per davant de l’escola d’esquí i del garatge de les erugues i després baixar cap al poble per fer la pista de baix.

Va llançar el filtre socarrimat del porro per la finestra. En aquell moment els fars d’una altra màquina el van enlluernar. Es va posar la mà davant dels ulls. El vehicle que pujava en sentit contrari es va acostar. Era en Berardo, un company seu.

—Ei, que ets boig? M’has enlluernat!

—Ha, ha... —reia l’imbècil.

—Escolta, de la de dalt se’n cuidarà en Luigi. Jo baixo a fer el final de la pista, al poble.

—D’acord —va respondre en Berardo, que ja tenia el nas vermell—, aquesta nit fem un vi al bar d’en Mario i en Michael?

—He dit a en Luigi que el convidaria, de totes maneres em toca. Vaig cap a baix! —va cridar l’Amedeo.

—Passa pel camí del Crest, que jo ja he fet la pista!

—Tranquil, passo per la drecera! Fins després!

En Berardo va continuar el seu camí. L’Amedeo, en canvi, d’acord amb les ordres rebudes va tirar cap al Crest, que era un petit aglomerat de bordes per sobre de les pistes. Quasi totes estaven deshabitades a part d’un refugi i un parell de torretes de genovesos a qui els agradava més l’esquí que la seva ciutat. Per allà, a través dels boscos, aniria a sortir a la drecera que el portaria vuit-cents metres més avall. Quan hi arribés, pentinaria una mica la pista de baix al poble i finalment podria fer la copa de vi, la xerrada i quatre brome

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos