Sóc en Pilgrim

Terry Hayes

Fragmento

9788415631354-4

1

Hi ha llocs que recordaré tota la vida: la plaça Roja en un dia de vent càlid i udolant, el dormitori de la meva mare, ubicat al costat equivocat de l’autopista 8-Mile, els jardins interminables d’una casa d’acollida sofisticada o un home esperant per matar-me entre les runes que es coneixen com el Teatre de la Mort.

Tot i això, res m’ha quedat tan marcat a la memòria com aquella habitació de Nova York: cortines esfilagarsades, mobiliari barat, una taula plena de metamfeta i altres drogues recreatives... Al costat del llit hi ha una bossa de mà, unes calcetes negres del gruix d’un fil dental i un parell de sabatetes Jimmy Choo amb talons d’agulla. Totalment fora de lloc, com la seva propietària. Ella està nua al bany, degollada, flotant de cap per avall en una banyera d’àcid sulfúric, el component actiu d’un netejador de canonades que es pot trobar en qualsevol supermercat.

Hi ha desenes d’ampolles buides d’aquest netejador —Drain-Bomb, es diu— escampades per terra. Sense que ningú no s’adoni de la meva presència, començo a examinar-les: totes tenen encara l’etiqueta del preu enganxada i m’adono que, per evitar suspicàcies, qui sigui que ha matat la noia les ha comprades en vint botigues diferents. Sempre he defensat que costa molt no admirar una bona planificació.

El pis és un caos absolut: el xivarri de les ràdios de la policia, els ajudants del forense que demanen reforços a crits, una dona hispana que sanglota... Fins i tot quan la víctima no coneix ningú al món, en escenes com aquesta sempre hi ha algú que plora.

La noia de la banyera és irreconeixible. Els tres dies que ha passat submergida en àcid li han destrossat les faccions. Ja era la idea, suposo, perquè el seu assassí li va lligar dues guies telefòniques a les mans perquè no surés. L’àcid no només li ha dissolt les empremtes dactilars, sinó pràcticament tota l’estructura metacarpiana. Si els de l’equip forense de la policia de Nova York no tenen un cop de sort amb el registre dental, suaran la cansalada per identificar-la.

En llocs com aquest, quan tens la sensació que el rastre del mal encara s’aferra a les parets, la ment pot fugir cap a territoris estranys. La idea d’una noia sense rostre em fa pensar en una frase d’una vella cançó de Lennon/McCartney, una que parla d’Eleanor Rigby, una dona que desava la cara en un pot al costat de la porta. Mentalment, començo a referir-me a la víctima com a Eleanor. A l’equip que ha d’analitzar l’escena del crim encara li queda molta feina per fer, però és evident que tothom creu que l’Eleanor va ser assassinada mentre tenia relacions sexuals: el matalàs desplaçat del somier, els llençols entortolligats, un esquitx de sang arterial en descomposició a la tauleta de nit... Els més malalts s’imaginen que l’assassí li va tallar el coll mentre encara era dins seu. I el pitjor és que pot ser que tinguin raó. Morís com morís, els que sempre busquen el costat positiu de les coses poden consolar-se pensant que no devia adonar-se de què passava, com a mínim fins al darrer moment.

La metamfetamina cristal·litzada, més coneguda com a metamfeta, se’n devia encarregar. Quan t’arriba al cervell et posa tan calent, tan eufòric, que elimina qualsevol possibilitat de mal presagi. Una persona col·locada de metamfeta només és capaç de mantenir un pensament coherent: trobar una parella i follar fins a perdre els sentits.

Al costat de les dues paperines buides de metamfeta hi ha unes ampolletes com aquelles de xampú que es troben als banys dels hotels. No porten cap etiqueta i contenen un líquid transparent. GHB, suposo; una substància que últimament causa furor als racons més foscos de la Xarxa. En grans dosis, està substituint el Rohipnol com la droga preferida entre els violadors. La majoria de discoteques en van plenes: els consumidors se’n beuen un glopet per rebaixar una mica l’efecte de la metamfeta i fer desaparèixer el punt de paranoia. Però el GHB també té efectes secundaris: una pèrdua d’inhibicions i una experiència sexual més intensa. Al carrer té altres noms, com ara «clau fàcil». Mentre es treia les Jimmy Choo i el vestit negre, l’Eleanor devia anar com un coet del 4 de juliol.

M’obro pas entre la gentada —no em coneix ningú, sóc un paio anònim amb una jaqueta cara damunt l’espatlla i un passat amb un llast considerable— i m’aturo al costat del llit. M’aïllo dels sorolls i la visualitzo al damunt d’ell, nua, cavalcant-lo. Té poc més de vint anys i un cos fantàstic. Me la imagino vivint-ho al màxim: el còctel de drogues l’arrosseguen cap a un orgasme demolidor, la temperatura corporal està pels núvols gràcies a la metamfetamina, els pits turgents pugen i baixen, el ritme cardíac i respiratori s’han desbocat de passió i química, la respiració és brusca i entretallada, la llengua adquireix vida pròpia i busca àvidament la boca que s’obre sota seu. Avui dia el sexe no és per als covards, això segur.

Els llums de neó dels bars de l’altra banda de la finestra li devien il·luminar els reflexos rossos que s’han posat de moda aquesta temporada, alhora que feien brillar un rellotge de busseig Panerai. Sí, és fals, però la rèplica està molt ben aconseguida. Conec aquesta dona. Tots la coneixem. O, si més no, a tots ens sonen les dones d’aquesta mena. Es deixen veure a la immensa botiga nova de Prada a Milà, fent cua a les discoteques del Soho, bevent cafès amb llet descremats a les cafeteries de moda de l’avinguda de Montaigne... Noies que es pensen que People és una revista d’actualitat i que un caràcter japonès tatuat a l’esquena és un signe de rebel·lió.

Imagino la mà de l’assassí sobre el seu pit, acaronant el pírcing amb ornaments de pedreria que duu al mugró. El paio l’agafa amb dos dits i hi clava una estrebada per obligar-la a acostar-se més a ell. Ella deixa anar un crit, revolucionada; a hores d’ara té tot el cos hipersensible, sobretot els mugrons. Però no li importa: si l’altre ho vol fer amb tanta fúria significa que es deu sentir molt atret. Enfilada damunt seu, mentre el capçal del llit pica contra la paret, deu estar mirant cap a la porta, tancada amb pany i clau, sens dubte. En aquest barri, tota precaució és poca.

Darrere la porta hi ha un esquema amb el pla d’evacuació. La noia és en un hotel, sí, però aquí acaba qualsevol possible semblança amb el Ritz-Carlton. Aquest es diu Eastside Inn i s’hi allotja gent de pas, turistes de motxilla, individus mentalment extraviats i qualsevol altra persona amb vint dòlars per passar la nit. Els inquilins s’hi poden quedar tant de temps com vulguin: un dia, un mes, la resta de la vida; només calen dos documents d’identitat, un amb fotografia.

El paio que s’havia instal·lat a l’habitació 89 feia temps que hi era: veig un paquet de sis cerveses sobre un escriptori, juntament amb quatre ampolles de licor mig buides i diverses capses de cereals. També hi ha un aparell de música i un grapat de CD en una tauleta de nit. Hi dono un cop d’ull. S’ha de reconèixer que tenia bon gust musical. L’armari, en canvi, és buit. Sembla que la roba va ser l’únic que es va endur quan va marxar i va deixar que el cos es liqüés a la banyera. Al fons de l’armari hi ha una pila d’escombraries: diaris vells, una llauna buida d’insecticida contra escarabats de cuina, un calendari de paret amb una rodell

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos