Uns quants dies de novembre (Inspector Mascarell 11)

Jordi Sierra i Fabra

Fragmento

novembre-1

1

Li feien mal els peus.

Se li encartonaven les cames.

No li importava caminar. El cansament s’acumulava de mica en mica fins a arribar al final. Els músculs no s’adormien, es mantenien actius. Però estar dret, quiet, immòbil, o a tot estirar fent un parell de passes amunt i avall, el matava.

I començava a estar mort.

Cap bar a prop, per vigilar còmodament assegut i, a més, prenent alguna cosa calenta.

—Maleït sigui, Fortuny...

Va fer espetegar la llengua. En el fons, la culpa no era pas del seu nou amic, company, soci, com volgués dir-ne. La culpa era seva, per haver acceptat la feina de fals detectiu. Seva i de la Patro, que l’animava «perquè fes alguna cosa», «perquè no li caigués la casa al damunt», «per guanyar uns diners extres», «per ajudar el pobre David, que encara s’estava recuperant de l’atropellament que havia patit a l’octubre».

Quina xerrera que tenia, en Fortuny.

La Patro, una santa.

Va mirar el marge de la vorera. Sempre era una opció. Però el fet que un senyor s’hi assegués estava mal vist. Es notava massa. Sempre apareixia una senyora bondadosa preguntant si es trobava bé. Aixecar-se era un altre problema, sobretot si estava assegut molta estona i se li adormia una cama.

Decididament, la feina de detectiu era una llauna.

Quan era inspector de policia, abans de la guerra, també feia de tant en tant alguna vigilància, i ja no diguem durant els seus anys d’agent. Però en el primer cas, sent inspector, estava còmodament assegut al cotxe, i en el segon, sent policia de peu, era més jove.

Molt més jove.

—La feina de detectiu és fantàstica! —deia en David Fortuny—. Llibertat, anar d’un lloc a l’altre, res d’estar-se tot el dia assegut darrere una taula, bons dinerons...! Què més pot demanar, home?

Doncs no, els diners no sempre compensaven.

A més, els clients d’un detectiu deixaven molt a desitjar. Si no anaven a la policia, sempre era per algun motiu, i, a vegades, aquest motiu era obscur. Per això acceptaven les tarifes d’un investigador privat sense queixar-se. O queixant-se però amb resignació. Les pel·lícules americanes havien posat en valor la figura del detectiu. En Bogart i companyia, però sense rosses vampiresses i assassinats rere cada porta. A Espanya s’havia legalitzat com a feina aquell mateix any.

Es va moure.

Unes quantes passes amunt, unes quantes passes avall.

Molta humitat.

El fred sobtat que anunciava l’hivern.

—Vinga, senyora, que és per a avui! —va dir al quiet portal de l’altra banda del carrer.

Des del juny, en David Fortuny havia irromput en la seva vida com un elefant en una terrisseria, i ho havia posat tot de cap per avall amb la seva xerrameca i el seu dinamisme emprenedor. Després del naixement de la Raquel al març, en Miquel creia que la vida s’apaivagaria al seu voltant. La calma de la «jubilació». Prou d’embolics. Prou de problemes. Prou de casos inesperats. Prou d’investigacions ajudant un amic o per una necessitat forçada, com quan es van endur la Patro per obligar-lo a resoldre un crim comès dotze anys abans. Però resultava que no, que de calma, res. Al juny en Fortuny havia reaparegut en la seva ja pacífica existència, ressorgint de les cendres del passat, per ajudar-lo a provar la seva innocència després d’haver estat acusat d’assassinar aquell maleït pederasta. Després ell li havia tornat el favor a en Fortuny a començaments d’octubre, quan el van atropellar perquè no investigués una complicada trama, i va agafar-ne el relleu fins a descobrir no solament la veritat, sinó evitant que el causant de l’atropellament el rematés a l’hospital.

Ja feia un mes i mig, d’això.

En David Fortuny encara ranquejava una mica.

Així doncs, ara, ell, en Miquel Mascarell, exinspector de la República, que va patir les represàlies de Franco, condemnat a mort, captiu vuit anys i mig al Valle de los Caídos i alliberat per un estrany atzar el juliol del 47, exercia de detectiu.

Increïble.

Detectiu al costat d’un paio omnipresent, xerraire, «simpàtic»... i del bàndol contrari.

Excombatent amb els nacionals.

Feixista per conveniència... o, més aviat, supervivent per necessitat, amb la barra més gran del món i el braç esquerre lleugerament paralitzat per merèixer els honors d’un «heroi de guerra». La llicència per actuar com a detectiu no era res més que això, una prebenda pels «serveis prestats».

Fins i tot a la Patro li queia bé i reia amb ell!

—On anirem a parar... —va remugar a sota veu.

Els seus nous amics eren l’amo d’un bar, en Ramon, i el vell expispa redimit d’abans de la guerra, en Lenin.

Ara s’hi sumava en David Fortuny.

Tots tres, a més, tenien la mateixa característica: parlaven pels descosits.

Un dels problemes de fer guàrdia era precisament aquest: tenir massa temps per pensar. És clar que també ho feia a casa, sol, o mirant la Raquel adormideta al bressol. Fins i tot abraçat a la Patro.

Pensar, recordar, sempre el mateix.

Va aclucar els ulls.

I quan els va tornar a obrir, la va veure.

Finalment, ella sortia de casa seva.

Va agrair el fet de poder posar-se en moviment d’una vegada. Va enfonsar les mans a les butxaques de l’abric i va començar a caminar fent veure que mirava el terra, tot i que en realitat el que feia era procurar no perdre-la de vista. El pas de la dona era viu. Duia sabates amb talons i lluïa un bonic abric que ja hauria volgut ell per a la Patro. Amb els cabells perfectament pentinats, aparentava menys edat dels cinquanta que li havien dit que tenia. Anava discretament maquillada, o almenys això li va semblar des de l’altra banda del carrer.

El seguiment va ser intens.

El dia abans no havia passat gran cosa, per no dir res. La dona que seguia havia anat al cinema. Si tornava a fer el mateix, serien dues tardes perdudes. Naturalment va entrar a la sala, per veure si es trobava amb algú, però no va ser el cas. La dona es va asseure a la fila set, sense ningú al costat, i no va fer altra cosa que mirar la pel·lícula i plorar. En Miquel gairebé s’havia adormit de tan dolenta que era. Una porqueria patriòtica de to religiós titulada La señora de Fátima. No estava pas per a miracles. A més era d’estrena, al Cine Fémina, a sis pessetes. Les despeses les pagava el marit que la feia seguir, és clar. I tot perquè ella sortia cada tarda i a vegades tornava amb objectes o detalls insòlits, i ell no s’atrevia a preguntar-li d’on treia els diners per adquirir tot allò ni per què es comprava tantes coses inútils.

Si eren regals d’un amant...

Tot i que els amants regalaven altres coses.

Un marit tímid i insegur era el pitjor.

La dona va mantenir el pas viu mentre baixava pel carrer Aribau en direcció a la plaça de la Universitat. Un cop allà va passar a l’altra banda i, a l’inici del carrer Pelai, va entrar als magatzems El Águila. No hi havia gaire gent, però en Miquel no se la va jugar i gairebé va estalonar-la. Ella no semblava pas que busqués res en concret. Mirava. A vegades agafava alguna cosa, o acaronava una roba, però res més. A

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist