1

Divendres, 2 de maig

Feia dues hores que el sotssergent Benoit remugava sol al mig d’aquell sotabosc mentre el seu company s’esperava al Renault Megane estacionat un tros de carretera enllà. Quan va entrar a la comunitat de brigades de Crest, en Benoit tenia més aspiracions que no pas la d’estar-se estirat rere un matoll amb un radar làser com a binocle. Aquella setmana era el tercer cop que el destinaven als controls de carretera. La D538 ja no tenia cap secret per a ell i no era precisament una habilitat de la qual se sentís orgullós.

El sotssergent ja havia anotat quatre excessos de velocitat en aquella carretera. Calia reconèixer que no tothom de la zona aprovava la nova normativa. Personalment, en Benoit no estava gaire lluny de compartir l’opinió dels qui protestaven, però era un membre de les forces de l’ordre i ningú no li demanava l’opinió.

Quan va veure apropar-se el Peugeot 205, un lleuger somriure se li va dibuixar als llavis. Per a ell, aquell cotxe era una antiguitat. De vegades el seu pare li parlava del que havia tingut als divuit anys i com l’havia fet servir per lligar amb la mare. En Benoit pare havia cuidat el seu 205 amb el mateix afecte amb què s’hauria ocupat d’un animal de companyia. El cotxe havia esdevingut un membre més de la família. Quan un bon dia els va deixar tirats en una carretera secundària, els Benoit havien respectat una setmana de dol abans d’admetre que calia trobar-li un substitut.

El Peugeot 205 que enfilava la baixada de la D538 tampoc no trigaria a passar a millor vida, el sotssergent n’estava convençut; per això no li va estranyar que avancés tan a poc a poc. Estava a punt d’abaixar els binocles i concedir-se una pausa quan va veure que el cotxe feia una batzegada. El conductor va redreçar ràpidament el volant abans de perdre de nou el control. Des d’on era, en Benoit tenia la sensació d’observar una coreografia de quatre rodes. El cotxe zigzaguejava tot al llarg del seu recorregut.

En Benoit es va afanyar a avisar el seu company perquè fes avançar el Renault blau i quedés visible des de la carretera. Un cop acabada la maniobra, el sotssergent es va posar sobre l’asfalt amb una mà alçada cap endavant i amb el xiulet que feia temps que no utilitzava a l’altra.

L’amenaça va provocar l’efecte desitjat. El 205 va deixar de fer cops de volant atzarosos i va estabilitzar el recorregut abans d’aturar-se al voral.

El conductor era una dona d’uns quaranta anys que de seguida es va afanyar a donar explicacions sobre el seu comportament, fins i tot abans que el gendarme hagués tingut temps d’obrir la boca.

—Em sap greu, agent, m’ha caigut el mòbil mentre intentava connectar l’opció de mans lliures.

El sotssergent Benoit havia sentit excuses més inversemblants que aquella, però els nervis de la interlocutora li van fer venir ganes d’augmentar la pressió. Aquell era el seu petit plaer. No n’estava orgullós, però aprofitar-se de la seva autoritat era una manera de suportar més fàcilment les missions que els seus superiors li adjudicaven.

—Quina edat té, la nena? —va preguntar secament, assenyalant amb el cap la criatura que seia a davant, a la banda del passatger.

—Vuit anys, per què?

—Hauria d’anar al darrere, senyora. Col·locant-la al seu costat infringeix el codi de circulació, una infracció que està subjecta a multa.

—Per la seva edat és alta —es va defensar la dona— i al darrere es mareja.

La conductora estava cada vegada més visiblement espantada. No parava de girar el cap a dreta i esquerra, després mirava el gendarme amb les celles alçades en forma d’accent circumflex mentre accelerava la velocitat de les paraules.

—No anem lluny, senyor agent...

—Sergent!

—Sí, disculpi, sergent. He de fer un encàrrec al poble, ja gairebé havíem arribat. Si us plau, entengui-ho.

—No he d’entendre res, senyora —va replicar en Benoit, encara que començava a compadir-se d’aquella dona—. Tot i ser la responsable de la seguretat d’aquesta criatura, conduïa de forma temerària. Els accidents no passen forçosament en els trajectes llargs. Hauria de saber-ho.

La dona va respirar profundament abans d’intentar una última negociació.

—La meva filla no es troba gaire bé. L’he fet seure aquí perquè estigués contenta.

El to estava impregnat de tristesa i el sotssergent Benoit va considerar que ja havia torturat prou aquella mare de família. Es va inclinar fins a repenjar-se a la finestra de la conductora i, estirant el coll, es va adreçar a la nena petita:

—Aquesta vegada no passa res, però fins que no tinguis deu anys has d’anar al darrere, d’acord? Podrien posar una multa a la teva mare, i estic segur que això no t’agradaria, oi?

La criatura, que fins llavors no havia dit res, li va llançar una mirada freda abans d’expressar-se en un to glacial:

—No és pas la meva mare!

La conductora va prémer els llavis, gest que a en Benoit no li va passar per alt. La va interrogar amb la mirada, però ella el va ignorar i es va adreçar amb tendresa a la criatura:

—Léa, no enredis aquest senyor. Ets com la meva filla, això és el que compta, ho saps perfectament.

—No m’ho tornis a dir! —va cridar, de cop, la nena—. Totes m’ho dieu, però no és veritat. No ets la meva mare, cap de vosaltres no ho és, la meva mare. Vull que em tornin la mare!

La dona es va girar a poc a poc cap al gendarme i li va explicar en veu baixa:

—La seva mare va morir fa un mes. Un infart. Des de llavors intentem fer-ho tan bé com podem, però no sempre és fàcil.

—No és morta! —va cridar la nena cada vegada més fort—. Se’n va anar. I ho va fer per culpa vostra!

—No diguis bestieses, Léa —va intervenir la dona mentre posava amb fermesa una mà sobre el braç de la nena—. Ara no és el moment, ja ho saps.

Havia endurit prou el to perquè el sotssergent cregués oportú intervenir. Es va adreçar directament a la criatura amb una veu amable:

—Què vols dir «per culpa vostra», Léa?

—No se l’escolti, sergent —va reaccionar de seguida la conductora—. Està enfadada amb tothom i diu qualsevol bestiesa.

—Deixi-la respondre! —va dir amb més contundència.

La dona va callar, però els seus gestos eren cada vegada més crispats. En Benoit l’observava de cua d’ull mentre esperava la resposta de la nena.

La criatura va acabar obeint amb posat esquerp, com si estigués convençuda que les seves paraules no serien escoltades:

—La mama em va dir que havíem de tocar el dos, que nosaltres havíem trobat el 6-6-B i que havíem d’anar-nos-en lluny. Em va dir que, mentre ella anava a buscar el cotxe, jo preparés les meves coses. La vaig esperar durant molta estona, però no va tornar. Va ser l’Hélène qui em va dir que era morta. Em va dir que el seu cor havia deixat de bategar, que això de vegades passa. I res més. Estic convençuda que no és veritat. Estic convençuda que se’n va anar per culpa d’elles. Perquè la mama havia trobat el 6-6-B.

La conductora respirava amb dificultat. En Benoit endevinava que es contenia d’escridassar aquella criatura. Per al sergent, les seves paraules eren totalment incoherents, però l’actitud de la dona que l’acompanyava li va semblar prou sospitosa per intervenir.

—Senyora, li demano que surti del cotxe, si us plau.

Hauria pogut dir una altra cosa o actuar d’una manera diferent? El sotssergent es faria aquella pregunta durant molt, molt de temps. Mentre intentava saber si hauria pogut evitar els esdeveniments posteriors, tornava a reviure l’escena fins al més ínfim detall. Des de llavors, des d’aquell moment, la vida del gendarme no va tornar a ser la mateixa i mai més ningú no li va manar que s’ocupés dels controls de carretera.

2

Tot va passar molt de pressa. Mentre el sotssergent Benoit s’apartava per deixar sortir la conductora, ella havia engegat el motor i havia arrencat feta una fúria. Va estar a punt d’atropellar els peus del gendarme.

Mentre corria per trobar-se amb el seu company dins del Renault Megane, en Benoit podia sentir com la dona forçava les marxes al màxim. Els dos homes van sortir a la persecució del Peugeot 205 amb el far giratori i la sirena en funcionament. Sabien que no els caldria gaire estona per atrapar-lo, els respectius pilots no lluitaven en igualtat de condicions, però l’objectiu no era trobar-se l’un rere l’altre. La subtilitat de la maniobra consistia a fer que el fugitiu disminuís la velocitat fins a aturar-se al voral. Molts es rendien de bon gust quan veien el far giratori apropar-se a gran velocitat dins del retrovisor. Quan ja havia passat el primer rampell, més d’un infractor de cada dos recuperava el seny i implorava indulgència als gendarmes abans que comencessin a escriure la multa.

També hi havia aquells a qui calia perseguir durant uns quants quilòmetres sense provocar cap accident. En aquest cas, els gendarmes avisaven els reforços, s’armaven de paciència i esperaven el moment indicat, la senyalització adient o la barrera dels seus companys per aturar la persecució.

Al cap d’un minut encara no ja havien atrapat el Peugeot 205, però la conductora no semblava tenir la intenció de facilitar-los la tasca. En comptes d’alçar el peu de l’accelerador, va fer grinyolar la cinquena i es va inclinar sobre el volant, esperant inútilment influir en la velocitat del cotxe afegint el seu pes a la baixada.

El sotssergent Benoit va connectar la ràdio i va informar de la situació. La placa de la matrícula estava empastifada de fang i es va haver d’acontentar amb una descripció del vehicle. Li van prometre reforços de seguida. Posarien una barrera un quilòmetre més amunt de la intersecció entre la D104 i la D164.

—Si no arriben a temps, haurem d’estar preparats per fer una cursa per dins del poble —va remugar el company d’en Benoit.

—Hi arribaran —va contestar el sotssergent, que no suportava el pessimisme del seu col·lega—. És el primer pont del mes de maig. No cal dir que a aquesta hora Crest està atapeïda de turistes. Ho saben tan bé com nosaltres.

Un silenci espès es va instal·lar entre els dos homes. Tots dos es van concentrar en la carretera per intentar oblidar els esgarips de la sirena, que no feia més que augmentar la tensió ja prou present dins del vehicle. Abans que el Renault blau comencés a empaitar el Peugeot 205, en Benoit només havia pogut facilitar un sola dada al seu company: una nena anava al lloc del passatger davanter. El seu objectiu era aconseguir que no pagués amb la vida els errors d’una persona adulta i impacient.

Quan els reforços els van comunicar a través de la ràdio que acabaven de col·locar la barrera, tots dos homes no es van poder estar de bufar alleujats, però aquest respir amb prou feines va durar uns quants segons. N’hi va haver prou amb un revolt, un sol revolt, perquè la conductora perdés el control del cotxe. Un revolt senyalitzat amb antelació, protegit per una barana de seguretat. Un revolt que tothom de la zona es coneixia, una mica abans de Lambres. O aquella dona no era de la regió, o l’estrès li havia fet perdre l’enteniment, perquè ningú no s’hauria exposat a aquell revolt sense haver frenat uns quants metres abans.

Amb l’impacte, la barana metàl·lica va cedir i el cotxe va finalitzar el trajecte uns quants metres més avall, amb el sostre encastat contra un arbre i el maleter obert. Les passatgeres van quedar atrapades entre el cotxe i el tronc del roure.

Els dos homes van actuar ràpidament. El sotssergent Benoit va avisar els reforços i es va dirigir cap al lloc de l’accident mentre el seu company instal·lava el dispositiu de seguretat per evitar una altra col·lisió.

En Benoit es va haver d’estirar a terra per poder veure les víctimes. El cos de la conductora havia travessat el parabrises i penjava flàccidament entre el capó i l’arbre que havia aturat la cursa. Els seus ulls, oberts de bat a bat, no expressaven res. La sang li regalimava des del llavi fins al front, li decorava el rostre com una pintura de guerra.

Des d’allà on era, en Benoit no podia veure el seient del passatger. Va intentar donar la volta al vehicle. La bardissa era tan espessa que no aconseguia obrir-se camí. En recordar el rostre de la Léa i la seva ràbia d’infant tenyida de desesperació, la seva motivació es va duplicar. Va agafar una branca seca i va començar a donar cops als esbarzers amb tant furor que van acabar doblegant-se.

Quan va arribar a l’altura de la porta de l’acompanyant, en Benoit estava xop de suor, tenia els braços esgarrapats per totes bandes, tot i que el dolor més intens provenia del seu cor. Quan va veure la nena immòbil, amb el cos subjectat al seient gràcies al cinturó de seguretat, que havia estat a punt d’esquinçar-li el coll, es va posar tens fins al punt de fallar-li la respiració. La Léa tenia els ulls tancats i un tall al front que a en Benoit li va semblar que era profund. Se li va acostar com va poder per palpar-li el pols, però el seu bategava tan fort que no se’n refiava. Quan es va haver assegurat que la nena encara respirava, va decidir descordar el cinturó de seguretat. Sabia que havia d’esperar els socorristes i no intervenir-hi de cap manera, però la cara de la Léa començava a tornar-se blava i el temps corria. Va desbloquejar el sistema de tancament i va ser just a temps d’agafar el cos de la nena, que havia caigut cap endavant. Amb les cames doblegades, en Benoit va sostenir la Léa amb totes les seves forces fins que van arribar els socorristes. Durant aquells llargs minuts, mentre se li garratibava tota la musculatura, en Benoit esperava sentir la veu de la nena, però ella no va moure ni una cella.

La Léa va rebre les primeres atencions dins de l’ambulància, que es va allunyar amb la sirena eixordadora. Per a la dona que l’acompanyava, no calia córrer. Havien de treure-la d’entre la pila de ferralla on havia quedat atrapada i després inspeccionar el cotxe i els voltants per si hi trobaven una bossa de mà o un mòbil. Qualsevol objecte que pogués indicar als gendarmes la identitat d’aquella dona i potser també la d’aquella nena de vuit anys que no era la seva filla.

3

La posterior reunió informativa d’en Benoit havia durat més de tres hores. Els equips de la policia científica continuaven al peu del canó al lloc de l’accident, però fins llavors no havien trobat cap element que els permetés identificar les passatgeres.

La placa de la matrícula indicava que el Peugeot 205 pertanyia a una dona de vuitanta-dos anys que havia deixat aquest món feia vuit mesos. Abans de morir-se, l’octogenària havia donat la seva casa en herència a la societat protectora d’animals. En canvi, sobre el cotxe no existia cap document registrat. Havien posat en marxa una investigació per treure’n l’entrellat. Com que la velleta no tenia descendents, haurien d’interrogar els veïns, trobar una persona que fos capaç de dir-los qui li havia anat a buscar el vehicle.

A l’escenari de l’accident, el resultat de les recerques no havia estat pas més fructífer. Cap bossa de mà, cap carnet d’identitat a la guantera. Tampoc no havien trobat el mòbil de la conductora.

El sotssergent Benoit, que era l’únic que havia tingut contacte amb les ocupants del vehicle, va haver de repetir més d’una vegada el que havia passat:

—La fugitiva em va dir que havia fet un cop de volant per culpa del mòbil.

—I el va veure, aquest telèfon?

—No, però això no vol dir que no en tingués cap. Estava concentrat en la nena.

El seu superior va fer un espetec amb la llengua, un tic que els seus homes coneixen prou bé, volia dir que a l’inspector Marchal se li estava acabant la paciència.

—Si no vol que els Experts aterrin aquí, haurem de ser més exactes, sergent!

El sotssergent Benoit sabia que, quan el seu superior deia «experts», es referia als membres de la PJGN, la Partida Judicial de la Gendarmeria Nacional. El seu somni secret era formar part d’aquella unitat, encara que això comportés abandonar la seva regió natal per acostar-se a la capital.

—Està segur que es desplaçaran per una cosa així? —va preguntar en Benoit sense poder amagar la seva emoció—. Els accidents de trànsit no són ben bé la seva especialitat.

—Els accidents de trànsit potser no, però si ens referim al seu testimoniatge, el cas es complica una mica més, no li sembla? Resumint la situació: tenim una dona no identificada que transporta, dins d’un vehicle sense registrar, una nena de vuit anys que ara mateix es troba entre la vida i la mort i de la qual no sabem absolutament res a part del seu nom. Aquesta nena li ha dit que la seva mare va desaparèixer perquè havia trobat el 6-6-B, fet que provoca un delit de fugida en la conductora amb un desenllaç fatídic. No sé a vostè, però a mi no hi ha res que em quadri, en tota aquesta història. Així doncs, per última vegada, està segur de no haver-se descuidat res?

En Benoit va reflexionar amb atenció abans de respondre afirmativament. Li hauria agradat tenir més coses a dir i poder aportar un inici d’elucidació, però allò era tot. Evidentment, si hagués sabut com evolucionaria tot plegat, hauria demanat a la Léa que fos més clara, que li expliqués què significava el 6-6-B, per exemple.

En aquell precís instant pensava en ella. Els especialistes parlaven d’un hematoma subdural. En Benoit no hi entenia gaire, en medicina, però tot i així havia entès que la nena tenia els dies comptats. Els cirurgians la volien operar, però, sense conèixer les al·lèrgies i els antecedents de la Léa, era arriscat. Havien plantejat un altre mètode: drenar amb un catèter col·locat per trepanació. El sotssergent no ho havia acabat d’entendre. Simplement havia pensat que eren uns termes una mica grollers per parlar d’una nena de vuit anys.

La Léa havia esmentat una tal Hélène, la dona que li havia anunciat la mort de la seva mare. Una vegada més, no era suficient per posar en marxa una investigació. No podien començar la cacera esgrimint un sol nom.

Un dels companys d’en Benoit s’havia centrat en la pista de la mare. Segons l’edat de la nena, es podia considerar encertat calcular que devia tenir entre trenta i quaranta-cinc anys. Si una dona d’aquella edat s’hagués mort d’infart en aquella regió, en podrien trobar fàcilment el rastre, però calia que la Léa i la seva mare fossin d’aquella zona i, sobretot, que la mare de la Léa s’hagués mort de debò.

De seguida difondrien un retrat de la nena per tots els canals mediàtics. La gendarmeria esperava la bandera verda del fiscal. En aquella fase de la investigació, localitzar testimonis era l’única manera de poder atribuir un cognom a aquella nena i, a partir d’allà, trobar els seus pares.

Per quedar-se més tranquil, l’inspector Marchal havia destinat un dels seus homes a la recerca del possible significat del 6-6-B. No podia centrar la seva investigació basant-se només en les paraules d’una criatura, però aquella combinació de xifres i lletres no li inspirava res de bo.

Els primers resultats publicats a internet només duien a carrerons sense sortida. Segons els espais que posessin entre els 6 i la B, es podia trobar una línia d’autobús de Dublín o una norma de golf destinada a desqualificar el participant que no hagués retornat el seu registre de punts degudament emplenat i contrasignat. Tot i així, una entrada va cridar l’atenció al policia: el 66b era una codificació que remetia a un text de Plató, «El camí de la raó», que es troba a la primera part del Fedó i en què explica als seus deixebles de quina manera la mort permet al filòsof d’alliberar-se del seu esclavatge físic i, per tant, de descobrir finalment la Veritat.

—I quina relació hi veu, en tot això, sergent? —va preguntar, neguitós, l’inspector Marchal.

—Encara no ho sé, inspector. Però em sembla que no podem passar res per alt.

—Això significaria que es tracta d’un assassí en sèrie que tatua un 66B al front de les seves víctimes. No em voldria equivocar, però diria que no és el nostre cas!

L’inspector Marchal s’hauria estimat més no haver pronunciat mai aquelles paraules. Algú més supersticiós que ell fins i tot hauria dit que s’havia buscat el que va passar a continuació.

4

L’inspector Marchal havia trigat un instant a pair la informació que li acabaven de comunicar. Els seus homes havien vist com se li desencaixava el rostre durant la breu conversa telefònica i esperaven explicacions.

Acabava de confirmar-se allò que tan sols era una simple intuïció del cap de la brigada. Ja no hi havia cap dubte que els Experts arribarien abans d’acabar el dia. Investigar un delicte de fuga era una cosa, pescar el cadàver d’un home amb els ulls arrencats i amb el front ple de talls n’era una altra.

L’inspector Marchal va desplaçar-se fins a la riba del Drôme, on el mort esperava ser transportat cap al dipòsit de cadàvers. El sotssergent Benoit havia insistit a acompanyar-lo. Encara tens, sentia la necessitat de ser útil. Tot i així, en Marchal l’havia tranquil·litzat:

—Només hi hem d’anar per confirmar les primeres constatacions, sergent. D’aquí a poques hores passarem el relleu als companys i tornarem a la rutina com si res no hagués passat.

—I la Léa? També serà la PJGN qui s’encarregarà de trobar els seus pares?

La pregunta semblava una súplica, fet que a l’inspector no li va passar desapercebut.

—No és responsable d’aquesta nena, Benoit. Vostè no té cap culpa del que li ha passat. De tota manera, no, el delicte de fuga ens pertoca a nosaltres, si no és que els de la PJGN ho veuen d’una altra manera.

El forense va determinar que el cos havia estat menys de sis hores dins de l’aigua. Abans de pronunciar-se sobre les causes de la mort, li havia de fer l’autòpsia; tot i així, l’ofegament no li semblava una opció que haguessin de tenir en compte.

—Un vianant ha vist que el cos surava. Em sembla que el van tirar d’un tros amunt i que es va desviar fins a anar a parar aquí. Per sort, s’ha quedat atrapat entre les arrels d’aquest pollancre, si no, l’haurien trobat demà una seixantena de quilòmetres més avall.

—Podem veure-li la cara? —va preguntar en Benoit, passant al davant del seu superior.

El forense va obrir la bossa mortuòria i va separar els llençols amb un cop sec. El sotssergent es va aguantar les nàusees mentre l’inspector tocava l’ase, tic que, en aquella ocasió, de ben segur que no expressava impaciència.

Les òrbites de l’home eren plenes d’aigua i trossos de pell esquinçada li penjaven del front. En Benoit va arrufar les celles, com si busqués una explicació a aquella carnisseria. El forense va començar a explicar-se:

—Es podria arribar a pensar que la persona que li ha fet això l’ha tallat a correcuita, però mentre els esperava he pogut observar la carn de prop i reconstruir-la per sobre. Amb l’aigua, la pell s’ha desenganxat i la inscripció no és gaire llegible.

—Deixi’m-ho endevinar —el va interrompre l’inspector—. Hi té inscrit «66B», oi?

—De cap manera —va respondre el forense, desconcertat—. A mi em semblava que això ja era prou intrigant, però em sap greu decebre’ls. El seu assassí no és tan refinat. Tres ratlles més o menys paral·leles. M’ho he de mirar més detingudament, però no sembla que ho hagi fet amb cap eina específica. El traç no és gaire regular. M’inclinaria per un ganivet. Una vegada més, necessitaré una mica de temps.

El sotssergent Benoit va observar el seu superior de reüll, esperant una reacció o alguna ordre per executar, però l’inspector semblava concentrat en un altre dilema. Inclinava el cap com si intentés observar el cadàver des de diferents angles.

—Què passa, inspector? —va acabar dient en Benoit, impacient.

—No li recorda ningú, aquesta cara?

S’havia expressat en veu alta, però no semblava esperar cap resposta. Malgrat això, el sergent i el forense es van apropar al rostre inflat per endevinar a qui es devia assemblar, aquell home, abans de quedar cobert d’estigmes. Era la primera vegada que en Benoit observava una cara amb les òrbites buides i li costava prendre la perspectiva suficient per tenir una visió de conjunt. El forense va ser el primer de pronunciar-se. Va ser categòric. No havia vist mai aquell home. El sotssergent va dir el mateix.

En Marchal, absort en els seus pensaments, va agafar el mòbil i es va allunyar una mica per fer una trucada. En Benoit, que no podia sentir la conversa, va començar a donar voltes amunt i avall. Tenia la necessitat d’exterioritzar la tensió que encara no l’havia abandonat des del moment en què havia vist el Peugeot 205 avançant per la carretera.

Podien estar vinculats, aquells dos casos? Si fos així, quina relació podia tenir la nena de vuit anys amb un home amb els ulls arrencats i que després havien llançat al riu com una deixalla? I aquelles tres ratlles? Eren una altra part d’un codi, un element que calia afegir al 6-6-B?

L’inspector el va fer sortir de les seves divagacions en apropar-se a la bossa mortuòria amb les mandíbules premudes. Es va adreçar al forense amb veu ferma, com si fos un dels seus homes:

—Ajudi’m a girar-lo, doctor!

El metge ho va fer i, entre tots dos, no sense esforços, van girar el cadàver de bocaterrosa. En Marchal va apartar els cabells encara humits de la nuca de l’home i va posar el mòbil just al costat. Va fer un espetec amb la llengua que no tenia cap secret per als qui l’envoltaven. El cas prenia un altre caire. L’inspector es va dirigir al sergent per confirmar-ho:

—Li he promès que els Experts vindrien avui, oi? Doncs ja pot estar preparat per rebre tota la cavalleria en pes! La capital sencera arribarà en massa així que els n’hagi informat.

Orgullós de l’efecte de les seves paraules, l’inspector va creure adient donar més explicacions.

—La BNRF[1] el busca des de fa més de deu anys! El tatuatge que té a la base del coll és la confirmació que em faltava. Ja ho sabia, que la seva cara em sonava d’alguna cosa. Segurament he vist el seu retrat més d’una vintena de vegades. Val a dir que a la foto encara tenia els dos ulls, que sempre m’havien semblat arrogants. Com a mínim ara ja sabem que no acaben de llançar a la bassa un sant. No vull dir que es mereixés aquest destí, però, personalment, això em tranquil·litza una mica. Ara bé, si tothom desembarca a Crest, ja podem estar preparats per a un bon sarau d’aquí a poques hores. Ben mirat, sergent, no em sorprendria que pogués continuar en el cas.

En Benoit, que per dins saltava d’alegria només d’imaginar-s’ho, va intentar dissimular.

—De debò creu que acceptaran la meva presència?

L’inspector Marchal no va poder evitar somriure davant de l’excitació del seu sergent. No li ho podia retreure. Al capdavall, quan tenia la seva edat, ell també havia tingut ganes d’aventures. Va respondre mentre tornava cap al cotxe:

—Necessitaran algú d’aquí si volen que els habitants de la zona col·laborin. Aquests nois són bons, molt bons, però quan es tracta de fer un cafè amb una noia o d’obtenir informació de l’empleat de correus, li asseguro que estan molt contents de tenir la gendarmeria local al seu costat.

5

L’inspector Marchal ho havia encertat de ple. Els equips de la Partida Judicial de la Gendarmeria Nacional i els de la Brigada Nacional de Recerca de Fugitius van arribar tots alhora a Valence amb l’últim tren provinent de París. La gendarmeria local va posar un cotxe oficial a disposició dels Experts, mentre que els investigadors de la Policia Nacional tingueren dret a un vehicle de lloguer.

El sotssergent Benoit havia demanat formar part del comitè de recepció. Tot aquell rebombori era nou per a ell i sentia una necessitat irrefrenable de ser a l’epicentre de l’acció. Semblava que el seu superior s’aprofités d’aquest excés de zel. Li faltaven cinc anys per jubilar-se i no li agradava especialment que li vinguessin a posar l’organització de cap per avall. Una investigació conjunta entre policies i gendarmes era, amb tota seguretat, un fet prou excepcional perquè el seu humor se’n veiés afectat. Ell i els seus homes haurien de fer de xofers i secretaris d’aquelles elits. Si el seu sotssergent estava disposat a sacrificar-se per la causa, ell no veia cap motiu per dir-li que no.

Havien acordat que es trobarien tots al dipòsit de cadàvers per validar la identitat del cos i observar els suplicis que li havien estat infligits.

En Benoit s’havia quedat enrere per deixar espai al voltant de la taula d’autòpsia. Considerava que ja havia vist prou el cos i, respecte a la pudor que desprenia, li semblava sens dubte més suportable des d’aquella distància.

El cap de la Brigada Nacional de Recerca de Fugitius va trigar menys d’un minut a anunciar el seu veredicte. L’home estirat a la taula era ni més ni menys que en Christophe Huguet. Havia fugit feia més d’onze anys i ningú no el ploraria.

—Quina havia estat la seva trajectòria? —no es va poder estar de preguntar en Benoit mentre totes les mirades es clavaven al seu damunt.

—Qui és vostè?

—El sotssergent Benoit, de la comunitat de brigades —va respondre amb menys seguretat.

El cap el va observar detingudament i devia considerar que aquell jove gendarme es mereixia la seva confiança perquè va parlar sense embuts:

—Suposo que deu haver sentit parlar de Dupont de Ligonnès. Doncs consideri que aquest home és el seu germà petit.

En Benoit, que no sabia dissimular, va fer visible la seva ignorància.

—Diguem que els trofeus de caça de l’Huguet no són tan interessants com els d’en Dupont. I, sobretot, no li hem fet tanta publicitat. Sovint, la discreció juga al nostre favor. En aquest cas, no va servir de gaire. Fins avui, no en sabíem res de res. Aquest home ha aconseguit burlar tots els radars. Un veritable fantasma.

—Quan diu que els seus trofeus de caça no són tan interessants, a què es refereix, exactament?

El qui acabava de parlar era el cap dels Experts. Hi havia anat per investigar la mort d’aquell home i tenia l’oportunitat d’aprendre més coses en dos minuts, en aquella sala, que en una setmana a l’oficina.

—En Dupont de Ligonnès va desaparèixer deixant darrere seu el cos de la seva dona i els dels seus quatre fills. L’Huguet en va tenir prou deixant-hi el de la dona, la sogra i el gos.

—El gos? —va repetir estúpidament en Benoit—. Per què va matar el gos?

—Ja veig que el fet que matés la sogra no és cap inconvenient per a vostè! —va respondre el cap de la brigada amb un posat seriós.

—De cap manera —va barbotejar el sotssergent—. No volia dir això...

—Li prenc el pèl! —el va tallar el policia, aquesta vegada amb un ampli somriure als llavis—. Si s’ha de quedar més tranquil, tots ens hem fet la mateixa reflexió. Un gos no és ben bé un testimoni vàlid. Se’l podria haver estalviat. No sé a vostè,

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X