Regne de feres

Gin Phillips

Fragmento

cap-1

16.55

La Joan ha aconseguit mantenir-se molta estona en equilibri sobre el tou dels peus nus, amb els genolls doblegats i la vora de la faldilla fregant el terra. Però ara les cuixes no li aguanten més, per això posa una mà a terra i es deixa caure a la sorra.

Alguna cosa se li clava al maluc. Busca per sota la cama i pesca una petita llança de plàstic d’un dit de llarg, com a molt, però no és cap sorpresa perquè sempre troba armes diminutes als llocs més inesperats.

—Que has perdut una llança? —pregunta—. O és un ceptre, això?

En Lincoln no li contesta, tot i que li agafa la peça de plàstic del palmell de la mà. Es veu que estava esperant que tingués la falda disponible; es tira enrere, es posà còmode sobre les seves cuixes, sense ni un gra de sorra al damunt. Sempre ha tingut aquest punt primmirat; mai no li ha agradat ni pintar amb els dits.

—Vols un nas, mami? —pregunta.

—Ja en tinc un, de nas —diu ella.

—En vols un de més?

—Qui no el voldria?

Aquests rínxols foscos se li haurien de tornar a tallar, i ara se’ls aparta del front amb la mà. Les fulles cauen a poc a poc al seu costat. La teulada de fusta, recolzada en troncs bastos i rodons, els protegeix completament, però més enllà, la grava grisa és una combinació de clapes de sol i d’ombra que canvien quan el vent fa moure les capçades dels arbres.

—I d’on treus aquests nassos de més? —li pregunta.

—De la botiga de nassos.

Ella es posa a riure i es recolza en les mans, rendint-se a la sensació de la terra enganxosa. Es treu uns quants grans de sorra mig molls de sota les ungles. El Clot dels Dinosaures sempre és un lloc fresc i humit, on no toca mai el sol, però malgrat la sorra a les faldilles i les fulles que s’enganxen al jersei, potser és el seu racó preferit del zoo: apartat dels camins principals, després dels cavallets, la granja infantil i les gàbies amb galls, a l’altre costat de la zona d’arbres i herbes diverses, amb un rètol en què només diu BOSCATGES. Aquí sobretot hi ha arbres i roques, i uns quants animals solitaris al llarg dels estrets camins de grava del fons del parc. Hi ha un voltor que viu en un tancat on, per algun motiu, hi ha també una camioneta rovellada. Un mussol que mira amb males intencions una joguina per mossegar penjada a la gàbia. Galls dindis silvestres que sempre estan asseguts, immòbils; de fet, no està segura si tenen potes. S’imagina una mala jugada d’un caçador cruel, un collaret tacat de suor amb tot de potes de gall dindi penjades.

Li agrada l’ambient estrany i caòtic d’aquests boscos, en canvi constant a remolc d’intents poc entusiastes de transformar-los en una atracció de debò. En aquests moments hi ha una tirolina muntada entre els arbres, tot i que no ha vist mai ningú que s’hi tirés. Es recorda dels dinosaures amb animació electrònica que hi van posar fa un parell d’anys, i temps enrere hi havia una sendera tenebrosa, un caminet embruixat amb fantasmes. Arreu hi ha indicis d’encarnacions més remotes: grans roques que ella suposa que són de debò, però és probable que no ho siguin, tanques fetes amb troncs i una cabana a l’estil dels colons. Res d’això no sembla tenir una finalitat evident. Hi ha estanys de ciment buits que podrien haver servit perquè hi beguessin grans mamífers. De tant en tant, es veu algun esforç per crear un recorregut natural didàctic, senyals a l’atzar que fan que la passejada sembli més desconnectada del món, i no menys: un arbre porta l’etiqueta SASSAFRÀS, mentre que la vintena d’arbres del voltant no tenen nom.

—Ara et vull explicar una cosa —comença a dir en Lincoln, que li posa la mà al genoll—. Saps què li aniria bé, a l’Odin?

De fet, últimament sap moltes coses sobre els déus nòrdics.

—Una botiga d’ulls? —pregunta.

—Sí, és veritat. Perquè llavors no hauria de portar més el pegat de l’ull.

—Si no és que li agrada portar el pegat a l’ull.

—Llavors, no —admet en Lincoln.

Per la sorra del seu voltant hi ha un escampall de petits herois i malvats de plàstic: en Thor i en Loki; el Capità Amèrica, en Llanterna Verda i l’Iron Man. Darrerament tot acaba anant a parar als superherois. Al sorral hi ha esquelets de pega amagats: les vèrtebres d’algun animal extingit sobresurten de la sorra de darrere seu, i hi ha una galleda amb pinzells gastats per netejar-los. En Lincoln i ella solien venir aquí i excavar buscant ossos de dinosaure, en la seva vida anterior de nen de tres anys. Però ara, dos mesos després de fer quatre anys, ja ha passat per diverses reencarnacions des del seu passat d’arqueòleg.

Ara el clot dels dinosaures és l’illa del Silenci, la presó on en Loki, el germà trampós d’en Thor, està empresonat, i —quan no sorgeix el tema dels nassos extres— l’aire ressona amb el fragor d’un gran combat en què en Thor intenta obligar en Loki a confessar que ha creat un dimoni de foc.

En Lincoln s’inclina cap endavant, i continua l’èpica.

—El terrible malvat va fer una rialla terrorífica —narra en Lincoln—. Però llavors en Thor va tenir una idea!

Diu que són les seves històries i, si el deixa, poden durar hores. Ella prefereix les que s’inventa creant els seus propis personatges. Ha forjat un dolent que es diu Cavall Man, que converteix la gent en cavalls. El seu arxienemic és en Cavall Von, que torna a convertir els cavalls en persones. Un cercle viciós.

La Joan segueix a mitges la veu d’en Lincoln, que canvia el to i les inflexions mentre fa que els diferents personatges segueixin la història. Però s’està mig endormiscant, i és una sensació agradable. Un matí qualsevol aquests caminets estarien plens de mares amb cotxets i pantalons còmodes de fer ioga, però al final de la tarda la majoria dels visitants ja han marxat. Ella hi ve de vegades amb en Lincoln després de recollir-lo de l’escola —van variant entre el zoo, la biblioteca, els parcs i el Museu de la Ciència— i mira de guiar-lo cap als boscos sempre que pot. Aquí hi ha grills, o alguna cosa que sona com els grills, i cants d’ocells i remor de fulles, però cap soroll d’origen humà fora d’en Lincoln recitant els seus diàlegs. Ha assimilat tot l’argot dels superherois, i és capaç de reproduir-lo i fer-se’l seu.

—Tenia una arma secreta al cinturó!

—El seu pla maligne havia fracassat!

Tot ell vibra d’emoció. Totes les parts del cos li tremolen, des del tou dels peus fins als punys rodanxons. En Thor es mou pels aires i en Lincoln fa petits bots, i ella es pregunta si el que li encanta és la idea del bé conquerint el mal o tan sols lliurar un combat emocionant, i es pregunta quan li hauria de començar a deixar clar que entre el bé i el mal hi ha un entremig on es troba la majoria de la gent, però ell és feliç i no li vol complicar les coses.

—I saps què passa llavors, mami? —pregunta—. Després que en Thor li dona un cop de puny?

—Què? —diu ella.

Ha perfeccionat l’art d’escoltar amb només mig cervell mentre l’altra meitat va donant voltes pel seu compte.

—Resulta que en realitat en Loki controlava mentalment en Thor. I el cop de puny li fa perdre els poders!

—Oh —fa ella—. I després q

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos