Les Supervivents

Riley Sager

Fragmento

cap-1

Pine Cottage

 

01.00 h

El bosc tenia urpes i dents.

Totes aquelles pedres, espines i branques ferien la Quincy mentre corria cridant per entre els arbres. Però ella no s’aturava. Ni quan les pedres se li clavaven a la planta dels peus descalços. Ni quan una branca fina i flexible li va fuetejar la cara i li va deixar una línia de sang marcada a la galta.

Aturar-se no era una opció. Aturar-se era la mort. Per tant, continuava corrent, fins i tot quan un esbarzer se li va embolicar al turmell i li va rosegar la carn. L’esbarzer es va estirar, tremolant, fins que l’impuls de la Quincy la va alliberar. Si li feia mal, no se n’adonava. El seu cos ja contenia més dolor del que podia controlar.

Era l’instint que la feia córrer. Sabia de manera inconscient que havia de continuar, passés el que passés. Ja havia oblidat per què. Els records de feia cinc minuts, deu minuts, un quart d’hora, havien desaparegut. Si li anés la vida a recordar què la instava a fugir entre els arbres, estava segura que es moriria allà mateix al terra del bosc.

Per tant, corria. Cridava. Intentava no pensar en la mort.

Una resplendor blanca va aparèixer al lluny, dèbil, darrere l’horitzó atapeït d’arbres.

Els llums d’un cotxe.

Era prop d’una carretera? La Quincy esperava que sí. Com els records, havia perdut completament el sentit de l’orientació.

Va córrer més de pressa, va cridar més fort, va accelerar cap a la llum.

Una altra branca li va colpejar la cara. Era més gruixuda que la primera, com un corró de cuina, i l’impacte la va deixar atordida i cega. Els batecs de dolor li omplien el cap i unes espurnes blaves parpellejaven per entre la visió borrosa. Quan es van esvair, va veure una silueta dreta davant de la resplendor dels fars.

Un home.

Ell.

No. No era Ell.

Era un altre.

Protecció.

La Quincy va accelerar el pas. Va allargar endavant els braços xops de sang, com si d’alguna manera allò li pogués apropar el desconegut. El moviment va provocar que el dolor de l’espatlla li explotés. I amb el dolor li va arribar no un record sinó un reconeixement. Un de tan brutal i terrible que per força havia de ser real.

Només quedava la Quincy.

Els altres eren tots morts.

Era l’última que encara era viva.

cap-2

1

Tinc les mans cobertes de glaça quan en Jeff em truca. Per molt que m’hi hagi esforçat, la crema de mantega se m’ha escampat pels artells i als espais entre els dits, on s’ha quedat enganxada. Només un dit petit m’ha quedat il·lès, i el faig servir per pitjar el botó del telèfon fix.

—Carpenter i Richards, detectius privats —dic, imitant la veu mig murmurada d’una secretària de cinema negre—. Com puc atendre la seva trucada?

En Jeff em segueix la veta, amb una veu de tipus dur que sona entre la d’en Robert Mitchum i la d’en Dana Andrews.

—Posi la senyoreta Carpenter a l’aparell. He de parlar amb ella de seguida.

—La senyoreta Carpenter està ocupada en un cas important. Li vol deixar un missatge?

—Sí —diu en Jeff—. Digui-li que el meu vol des de Chicago porta retard.

Deixo estar el paper.

—Oh, Jeff. De veritat?

—Ho sento, reina. Són els perills de volar des de la Ciutat del Vent.

—I de quant és, el retard?

—No ho sé, tant poden ser dues hores com fins a la setmana vinent —diu en Jeff—. Almenys espero que duri prou per perdre’m l’inici de la Temporada de Pastissos.

—No tindràs tanta sort, noi.

—I com va, per cert?

—Empastifant-ho tot —dic, mirant-me les mans.

La Temporada de Pastissos és el nom que ha posat en Jeff a l’època esgotadora que va del començament d’octubre al final de desembre, quan tot un seguit de festes carregades de postres arriben l’una darrere l’altra. Li agrada dir-ho en to ominós, aixecant les mans i bellugant els dits com si fossin potes d’aranya.

Irònicament, és per culpa d’una aranya que tinc les mans plenes de crema de mantega. Està feta amb glaça de xocolata extranegra, i la panxa se li inclina per damunt de la vora d’un cupcake mentre estira les potes negres per la part de dalt i els costats. Quan hagi acabat, els cupcakes seran degudament col·locats, fotografiats i exhibits a la llista d’idees de pastissos per a Halloween del meu web. Aquest any el tema és «La venjança de les delícies».

—Com està l’aeroport? —pregunto.

—Pleníssim. Però crec que sobreviuré si em refugio al bar de la terminal.

—Truca’m si s’endarrereix encara més —li dic—. Jo seré aquí, amb glaça fins a les orelles.

—Endavant les coques —respon en Jeff.

Després de la trucada, toca tornar a l’aranya de mantega i el cupcake de xocolata i cirera que tapa parcialment. Si ho he fet bé, el farciment vermell hauria de sortir lentament a la primera mossegada. Aquesta prova la faré després. Ara mateix, el que més em preocupa és l’exterior.

Decorar cupcakes és més difícil del que sembla. Sobretot quan els resultats s’han de penjar a Internet perquè els vegin milers de persones. No es permeten les taques ni les llepissades. En un món d’alta definició, tots els defectes es veuen, i molt.

«Els detalls són importants.»

És un dels Deu Manaments del meu web, encabit entre «Les tasses de mesura són les teves amigues» i «No tinguis por d’equivocar-te».

Acabo el primer cupcake i començo a posar-me amb el segon quan torna a sonar el telèfon. Aquest cop no disposo ni tan sols d’un dit petit net, i em veig obligada a no contestar. El telèfon continua brunzint i vibrant per damunt del taulell. Després es queda en silenci i s’atura un moment abans de fer un pip revelador.

Un missatge.

M’agafa curiositat i deixo la bossa de glaça, m’eixugo les mans i miro el telèfon. És d’en Coop.

«Hem de parlar. En persona.»

Els dits se m’aturen un moment sobre la pantalla. Encara que en Coop trigui tres hores a venir amb cotxe a Manhattan, és un viatge que ja ha fet de bon grat moltes vegades. Quan és important.

Li contesto: «Quan?».

La resposta arriba en qüestió de segons: «Ara. Al lloc de sempre».

Un punt de preocupació em pressiona la base de la columna. En Coop ja és aquí. I això només vol dir una cosa: hi ha algun problema.

Abans de sortir, m’afanyo amb els preparatius habituals per a una trobada amb en Coop. Em rento les dents. Em poso brillant als llavis. Em prenc un petit Xanax. Faig baixar la pastilleta blava amb refresc de raïm, begut directament de l’ampolla.

A l’ascensor, penso que m’hauria hagut de canviar. Encara porto la roba de fer pastissos: texans negres, una camisa vella d’en Jeff i sabates planes vermelles. En totes les peces hi ha restes de farina i taques de colorant alimentari descolorides. M’adono que tinc una ratlla de glaça seca al dors

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos