Alt risc

Ken Follett

Fragmento

cap-1

1

Un minut abans de l’explosió, a la plaça de Sainte-Cécile hi regnava la calma. Feia un capvespre càlid i un aire quiet cobria el poble com un llençol. La campana de l’església repicava mandrosa i sense gaire entusiasme per convocar els fidels al temple. Per a la Felicity Clairet aquella campana era com un compte enrere.

L’edifici més important de la plaça era un palau del segle XVII. Era una versió en miniatura de Versalles, amb una façana esplèndida flanquejada per dues ales a banda i banda que s’allargaven en angle recte cap enrere. Tenia una planta baixa i dos pisos principals coberts per un sostre alt amb lluernes en forma d’arc.

La Felicity, més coneguda com a Flick, estava enamorada de França. Li agradaven els edificis elegants, el clima plàcid, els àpats reposats, la gent culta. Admirava la pintura francesa, la literatura francesa i l’elegància de la moda francesa. Els turistes solien tenir els francesos per gent poc acollidora, però la Flick parlava francès d’ençà que tenia sis anys i ningú no hauria pogut endevinar que era estrangera.

El fet que la França que ella estimava hagués desaparegut la posava furiosa. No hi havia prou menjar per celebrar àpats reposats, els nazis havien robat gairebé tots els quadres i les úniques dones que vestien amb elegància eren les prostitutes. Com la majoria de dones, la Flick duia un vestit més aviat vulgar, que de tant rentar-lo ja havia perdut el color. Desitjava més que cap altra cosa que tornés la França de veritat. I això podia ser una realitat ben aviat, si ella i la gent com ella aconseguien portar a terme el que s’esperava d’ells.

Potser no viuria prou temps per arribar-ho a veure, en realitat podia morir en qüestió de minuts. No era una persona fatalista, tenia ganes de viure. Encara hi havia moltes coses que volia fer després de la guerra: acabar el doctorat, tenir un fill, visitar Nova York, comprar-se un cotxe esportiu, beure xampany a la platja a Canes. Però si estava a punt de morir, s’alegrava de poder passar els darrers instants de la seva vida en una plaça banyada per la llum del sol, contemplant un edifici antic meravellós, amb la cadència dolça del francès acaronant-li les orelles.

Originalment havien construït aquell palau per acollir-hi l’aristocràcia local, però el difunt comte de Sainte-Cécile havia perdut el cap a la guillotina l’any 1793. Feia temps que els jardins ornamentals s’havien convertit en camps de vinyes, perquè aquella era una terra de viticultors, al cor de la regió de la Xampanya. Ara l’edifici allotjava una important central telefònica perquè el ministre de Governació havia nascut a Sainte-Cécile.

Quan els alemanys van arribar a França van ampliar les instal·lacions per poder establir una connexió entre el sistema francès i la nova línia per cable amb Alemanya. També havien instal·lat a l’edifici el quarter regional de la Gestapo, amb oficines als pisos principals i cel·les al soterrani.

Feia un mes que els aliats havien bombardejat el palau. Aquesta mena de bombardejos de precisió eren una novetat. Els feixucs Lancaster de quatre motors i els Flying Fortresses que bramaven pels cels d’Europa cada nit no eren gaire precisos —de vegades ni tan sols encertaven la ciutat que volien bombardejar—, però la darrera generació de caces bombarders, els Lightning i els Thunderbolt, podien infiltrar-se a plena llum del dia i atacar qualsevol petit objectiu, ja fos un pont o una estació de tren. La major part de l’ala occidental del palau era poca cosa més que una pila irregular de maons vermells i pedra blanca del segle XVII.

Però la incursió aèria no havia tingut èxit. Van fer les reparacions ràpidament i el servei telefònic només va estar interromput el temps que els alemanys van trigar a substituir les centraletes. L’equip de telefonia automàtica i els amplificadors, imprescindibles per a les línies de llarga distància, eren al soterrani, que no havia rebut danys importants.

Aquell era el motiu que havia portat la Flick fins a la plaça de Sainte-Cécile.

El palau era a la banda nord de la plaça; l’envoltava una alta tanca feta amb pilars de pedra i reixes de ferro forjat i estava vigilat tothora per guàrdies uniformats. A l’est hi havia una petita església medieval, amb l’antiga portalada de fusta oberta de bat a bat per deixar-hi entrar l’aire estival i la congregació que anava arribant.

Al davant de l’església, a la banda occidental de la plaça, hi havia l’Ajuntament, amb un alcalde ultraconservador que havia tingut algunes diferències amb les forces nazis d’ocupació. Al sud hi havia un seguit de botigues i un bar que es deia Café des Sports. La Flick seia a la terrassa del bar, esperant que callés la campana de l’església. Davant seu, damunt la taula, hi tenia un got de vi blanc local, suau i lleuger. Encara no l’havia tocat.

La Flick era major de l’Exèrcit britànic. Oficialment pertanyia al Regiment d’Infermeres de Primers Auxilis, un servei exclusivament femení que tothom coneixia amb el nom de FANY. Però allò era només una tapadora. En realitat treballava per a una organització secreta, l’Executiu d’Operacions Especials, que s’ocupava dels actes de sabotatge darrere les línies enemigues. Amb vint-i-vuit anys ja era un dels agents amb més experiència del grup. No era pas la primera vegada que veia la mort de ben a prop. Havia après a viure amb aquesta amenaça constant i sabia controlar la por, però així i tot sentia que una mà freda li aferrava el cor quan contemplava els cascos de metall i els terribles fusells dels guàrdies del palau.

Tres anys enrere la seva màxima ambició era convertir-se en professora de literatura francesa en qualsevol universitat britànica i ensenyar els alumnes a gaudir de la força d’Hugo, de l’enginy de Flaubert, de la passió de Zola. Un dia, mentre treballava a l’Oficina de Guerra traduint documents del francès, van convocar-la a una misteriosa reunió a l’habitació d’un hotel, on van demanar-li si estava disposada a portar a terme una missió perillosa.

Va dir que sí, sense pensar-s’ho gaire. El país estava en guerra i tots els nois que havien anat amb ella a Oxford arriscaven la vida cada dia, de manera que per què no podia fer ella el mateix? Dos dies després del Nadal del 1941 va començar el seu entrenament com a membre de l’EOE.

Sis mesos més tard ja actuava com a correu i portava missatges des del quarter general de l’EOE, al número 64 de Baker Street, a Londres, als grups de la Resistència a la França ocupada, en uns temps en què no hi havia gaires equips de ràdio i encara menys operadors capacitats per utilitzar-los. Saltava amb paracaigudes i anava d’una banda a l’altra amb documents d’identitat falsos, contactava amb la Resistència, els donava les ordres i prenia nota de les seves respostes, queixes i peticions d’armes i munició. Per fer el viatge de tornada era sempre puntual a la cita amb l’avió que havia de recollir-la, normalment un Westland Lysander de tres places, prou petit per poder aterrar en cinc-cents metres d’herba.

De la feina com a correu havia passat a l’organització d’actes de sabotatge. La majoria dels agents de l’EOE eren oficials i, en teoria, els seus «homes» eren els membres de la Resistència local. A l’hora de la veritat els membres de la Resistència no respectaven la dis

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos