1

El marit està a punt d’arribar a casa. Aquesta vegada l’enxamparà.

Ni una trista cortina, ni una sola làmina de persiana, no hi ha al número 212, la casa adossada de color rogenc rovellat que havien ocupat fins no fa gaire els Mott, acabats de casar, fins que es van separar. No vaig conèixer cap dels dos, però de tant en tant els segueixo per internet: a través del perfil de LinkedIn d’ell i de la pàgina de Facebook d’ella. Encara tenen oberta la llista de noces als grans magatzems Macy’s. Encara els podria comprar una coberteria.

Tal com deia: ni una cortina ni una persiana. De manera que la casa del número 212 mira al buit des de l’altra banda del carrer, rogenca i nua, i jo li torno la mateixa mirada fixa, observant com la senyora de la mansió fa passar el contractista a l’habitació de convidats. Què li passa, a aquesta casa? És el lloc on va a morir l’amor.

Ella és preciosa, una pèl-roja autèntica, amb uns ulls de color verd gespa i un arxipèlag de diminutes pigues escampades per l’esquena. Molt més maca que el seu marit, un tal doctor John Miller, psicoterapeuta —sí, assessora parelles—, i un dels 436.000 John Miller que figuren a la xarxa. Aquest individu en particular treballa a prop de Gramercy Park i no accepta clients que vinguin de mútues. Segons l’escriptura de compra, va pagar 3,6 milions de dòlars per la casa. Li deu anar bé la feina.

De la dona en sé més, i alhora menys. No es pot dir que sigui una mestressa de casa, això és evident; els Miller van venir a viure aquí fa vuit setmanes, i les finestres encara estan despullades… Mmm. Ella fa ioga tres vegades per setmana, baixa les escales amb l’estora màgica cargolada sota un braç i les cames enfundades en unes malles ben arrapades. I deu fer de voluntària en algun lloc: dilluns i dijous surt de casa poc després de les onze, a l’hora que jo em llevo, si fa no fa, i torna cap a les cinc o quarts de sis de la tarda, just quan em preparo per a la pel·lícula del vespre. (La pel·lícula seleccionada per avui: L’home que sabia massa, per enèsima vegada. I jo soc la dona que l’ha vist massa vegades.)

He observat que li agrada prendre una copa a la tarda, com a mi. També li deu agradar fer-ne una al matí, com faig jo?

Tanmateix, l’edat que té és un misteri, encara que sens dubte és més jove que el doctor Miller, i que jo (i també més àgil); quant al nom, només me’l puc imaginar. Quan hi penso li dic Rita, perquè s’assembla a la Hayworth a Gilda. «No m’interessa en absolut.» M’encanta aquesta frase.

El que és a mi, ella m’interessa molt. Però no el seu cos —la carena pàl·lida de la columna, els omòplats com unes ales atrofiades i els sostenidors de color blau cel que li subjecten els pits: cada vegada que una cosa d’aquestes apareix davant del meu objectiu, n’aparto la vista—, sinó la vida que fa. Les vides. Dues més de les que tinc jo.

El seu marit ha tombat a la cantonada fa un moment, just tocades les dotze del migdia, poc després que la seva dona hagi tancat la porta de casa, amb el contractista darrere seu. Això és una aberració: els diumenges el doctor Miller torna a casa a un quart de quatre, sens falta.

Tanmateix, ara el bon doctor ve a pas viu per la vorera, respirant fort per la boca, amb la maleta gronxant-se en una mà i l’anell de casat centellejant. Amplio la imatge dels peus: sabates de cordons de color granat, ben enllustrades, que recullen la llum del sol tardorenc i claven una puntada de peu a cada pas.

Enfoco la càmera més amunt, fins que li veig el cap. La Nikon D5500 no es perd quasi res, i menys amb la lent Opteka: cabells rebels amb metxes, ulleres fines i barates i clapes de barba incipient a les galtes, un xic enfonsades. Es cuida més les sabates que no pas la cara.

Torno al número 212, on la Rita i el contractista es despullen a correcuita. Jo podria trucar a informació telefònica, telefonar a casa seva i avisar-la. Però no ho faré. Observar és com fotografiar la natura: no interfereixes en la vida salvatge.

El doctor Miller és a mig minut, potser, de la porta d’entrada. La boca de la seva dona fa lluentejar el coll del contractista. Fora la brusa.

Quatre passos més. Cinc, sis, set. Ara és a vint segons, com a màxim.

Ella li agafa la corbata amb les dents i li somriu. Li passa les mans per la camisa. L’home li frega suaument l’orella.

El marit salta per damunt d’una llosa alçada de la vorera. Quinze segons.

Gairebé sento com la corbata li llisca pel coll de la camisa. Ella la llança a l’altra punta de l’habitació.

Deu segons. Torno a ampliar amb el zoom, i l’objectiu de la càmera pràcticament tremola. L’home es fica la mà a la butxaca i en treu un grapat de claus. Set segons.

Ella es desfà la cua, i els cabells se li gronxen sobre les espatlles.

Tres segons. Ell puja les escales.

Ella l’envolta amb els braços, els encreua a la seva esquena i li fa un petó abrandat a la boca.

El marit fica la clau al pany. La fa girar.

Enfoco la cara d’ella de prop, i fa uns ulls com unes taronges. L’ha sentit.

Faig una foto.

I llavors a ell se li obre la maleta.

En cau tot un plec de papers, que el vent escampa. Giro de seguida la càmera cap al doctor Miller, cap al nítid «punyeta» que articula la seva boca; deixa la maleta al pòrtic, trepitja uns quants fulls amb aquelles sabates tan lluents i n’arreplega un grapat amb les mans. Un tros de paper rebel ha quedat atrapat entre els branquillons d’un arbre. Ell no s’hi fixa.

Altra vegada la Rita, que fica els braços dins les mànigues i s’aparta els cabells cap enrere. Surt corrents de l’habitació. El contractista, abandonat, salta del llit d’un bot, recull la corbata i se la fica a la butxaca.

Deixo anar l’aire, que em surt xiulant, com si sortís d’un globus. No m’havia adonat que aguantava la respiració.

La porta principal s’obre: la Rita baixa les escales precipitadament, cridant el seu marit. Ell es gira; m’imagino els somriures… No els veig. Ella s’ajup i agafa uns quants fulls de la vorera.

El contractista surt a la porta, amb una mà a la butxaca i alçant l’altra per saludar. El doctor Miller també el saluda. Puja al replà, alça la maleta i els dos homes s’estrenyen la mà. Entren a dins, seguits de prop per la Rita.

Bé. Potser la propera vegada.

Dilluns,

25 d’octubre

2

S’ha sentit passar el cotxe fa un moment, a un pas lent i adust, com un vehicle fúnebre, amb els llums del darrere espurnejant en la foscor.

—Veïns nous —dic a la meva filla.

—De quina casa?

—A l’altra banda del parc. El dos-cents set.

Ara són allà fora, tènues com fantasmes al capvespre, exhumant capses del maleter.

Ella xarrupa sorollosament.

—Què menges? —li pregunto. És la nit de menjar xinès, és clar; menja lo mein.

—Lo mein.

—No quan parles amb la mama; quan hi parles, no.

Torna a xarrupar i mastega. «Mama.» Això és un estira-i-arronsa entre nosaltres dues; ella ha anat reduint el «mami», contra el meu desig, fins a fer-ne una cosa eixuta i gastada. «Deixa-ho estar», m’aconsella l’Ed; però, en canvi, a ell encara li diu «papi».

—Hauries d’anar a saludar-los —em suggereix l’Olivia.

—Ja m’agradaria, carbasseta. —Pujo al pis de dalt d’esma, des d’on tinc més bona vista—. Vaja! Hi ha carbasses pertot arreu. Tots els veïns en tenen una. I els Gray, quatre. —He arribat al replà, amb la copa a la mà i el vi llepant-me el llavi—. Tant de bo pogués collir una carbassa per a tu. Digues al pare que te’n culli una. —Prenc un glopet i me l’empasso—. Digue-li que te n’agafi dues: una per a tu i una per a mi.

—D’acord.

Em dono una ullada al mirall fosc del lavabo.

—Ets feliç, bonica?

—Sí.

—No et trobes sola? —Mai no va tenir amics de debò, a Nova York; era massa tímida i massa baixeta.

—No.

Escodrinyo la foscor del capdamunt de l’escala, escruto la negror de dalt. De dia el sol entra per la claraboia en forma de cúpula que hi ha al sostre; de nit, és un ull obert que mira fixament cap a les profunditats de l’escala.

—Enyores el Punch?

—No.

No es portava bé amb el gat, tampoc. Un matí de Nadal la va esgarrapar, li va passar les urpes de través pel canell, dues rascades ràpides nord-sud i est-oest; damunt la pell li va sortir una quadrícula nítida de sang, un tres en ratlla, i l’Ed va estar a punt de llançar el gat per la finestra. Ara el busco, i el trobo cargolat al sofà de la biblioteca, mirant-me.

—Deixa’m parlar amb el pare, reina.

Pujo el tram d’escales següent, notant la catifa rasposa sota les plantes dels peus. Jonc d’Índies. En què pensàvem? Es taca amb no res.

—Hola, campiona —em saluda ell—. Veïns nous?

—Sí.

—No en tenies uns de nous, ja?

—Això va ser fa dos mesos. Al dos-cents dotze. Els Miller. —Giro en rodó i baixo les escales.

—I aquests altres, a quina casa són?

—Al dos-cents set. A l’altra banda del parc.

—El barri està canviant.

Arribo al replà i giro.

—No porten gran cosa. Només un cotxe.

—Suposo que el camió de mudances vindrà un altre dia.

—Suposo que sí.

Silenci. Faig un glop.

Ara torno a ser a la sala d’estar, a la vora del foc, amb tot d’ombres atapeïdes als racons.

—Escolta… —comença a dir l’Ed.

—Tenen un fill.

—Què?

—Hi ha un fill —repeteixo, prement el front contra el fred vidre de la finestra. Els fanals de sodi encara estan per néixer en aquesta zona de Harlem, i el carrer està il·luminat per un simple tascó de lluna; així i tot, en distingeixo la silueta: un home, una dona i un noi alt que traginen capses cap a la porta d’entrada—. Un adolescent —afegeixo.

—Pren-t’ho amb calma, tigressa.

—Tant de bo fossis aquí —dic, abans no me n’adono.

Això m’agafa desprevinguda. I a ell també, per la manera com sona. Es fa un silenci. I tot seguit:

—Necessites més temps —diu.

Callo.

—Els metges diuen que massa contacte no és bo.

—Jo soc el metge que ho va dir.

—Ets un d’ells.

Se sent un espetec de la llenya darrere meu, una espurna a la llar de foc. Les flames es calmen, murmuren a la llar.

—Per què no convides aquesta gent a casa? —em pregunta.

M’acabo la copa.

—Crec que ja n’hi ha prou per aquesta nit.

—Anna.

—Ed.

Gairebé el sento dir fluix: «Em sap greu que no siguem aquí amb tu».

Gairebé sento el meu cor: «A mi també».

El Punch m’ha seguit fins a la planta baixa. L’agafo amb un braç i em retiro a la cuina. Deixo el mòbil sobre el marbre. Una altra copa abans d’anar-me’n al llit.

Engrapo l’ampolla pel coll i em giro cap a la finestra, cap als tres fantasmes que ronden per la vorera, i l’alço per fer un brindis.

Dimarts,

26 d’octubre

3

L’any passat per aquestes dates havíem planejat vendre la casa, fins i tot havíem contractat un agent immobiliari; l’Olivia s’havia de matricular en una escola del centre al setembre, i l’Ed ens havia trobat una casa totalment reformada a Lenox Hill.

—Serà divertit —va prometre—. Hi faré instal·lar un bidet, només per a tu.

Li vaig donar un bon cop a l’espatlla.

—Què és un bidet? —va preguntar l’Olivia.

Però llavors l’Ed se’n va anar i ella va marxar amb ell. Així que se’m va tornar a escorxar el cor, ahir a la nit, quan vaig recordar les primeres paraules del nostre anunci fracassat: JOIA HISTÒRICA DEL SEGLE XIX A HARLEM, EXQUISIDAMENT RESTAURADA! UNA MAGNÍFICA CASA FAMILIAR. Que és una «joia» i «històrica» és discutible, crec. Que es troba «a Harlem» és indiscutible, com també que és del segle XIX (del 1884, concretament). Que està «exquisidament restaurada» en puc donar fe, i sense plànyer-hi els diners. «Una magnífica casa familiar», cert.

El meu domini i els espais principals:

Soterrani: o dúplex, segons l’agent immobiliari. Per sota del carrer, d’un sol nivell, amb porta independent; cuina, bany, habitació i minidespatx. L’espai de treball de l’Ed durant vuit anys: cobria la taula amb plànols i clavava les indicacions per als contractistes a la paret amb xinxetes. Actualment llogat.

Jardí: autèntic pati obert, amb accés per la planta baixa. Una superfície enrajolada de color de pedra calcària; un parell de butaques de jardí de fusta en desús; un freixe jove desmenjat a la cantonada del fons, desproporcionat i solitari, com un adolescent sense amics. De tant en tant em venen ganes d’abraçar-lo.

Planta baixa: ground floor si ets britànic, o première étage, si ets francès. (Jo no soc ni l’una cosa ni l’altra, però vaig passar un temps a Oxford durant la residència —justament en un dúplex—, i aquest juliol vaig començar a estudiar français per internet). Cuina, de planta oberta i «elegant» (això també és de l’agent), amb una porta que dona al darrere, al jardí, i una de lateral que dona al parc. Terres de color blanc bedoll, ara tacats d’esquitxos de merlot. Al vestíbul, una sala de senyores: la sala roja, en dic jo. «Vermell tomàquet», segons el catàleg de Benjamin Moore. Sala d’estar, moblada amb sofà i taula de cafè, amb una catifa persa, que encara es nota suau quan la trepitges.

Primera planta: la biblioteca (de l’Ed; prestatgeries plenes de llibres amb els lloms desgastats i les sobrecobertes tacades, atapeïdes com dents), i l’estudi (meu; sobri, espaiós, amb un ordinador d’escriptori Mac sobre una taula d’IKEA: el meu camp de batalla d’escacs en línia). Segon lavabo, aquest d’un blau «èxtasi celestial», un nom ambiciós per designar un quarto de bany. I una cambra petita però força fonda, per guardar-hi de tot, que algun dia potser convertiré en una habitació fosca, si mai emigro de digital a pel·lícula. Crec que hi estic perdent interès.

Segona planta: l’habitació de matrimoni (de la senyora?) i bany. Enguany he passat bona part del temps al llit; té un d’aquells matalassos sistema-son, d’ajustament dual. L’Ed va programar el seu costat i el va graduar a ben tou; el meu el tinc ben dur. «Dorms sobre un totxo», em va dir una vegada, gratant el llençol de sobre amb els dits.

«Tu dorms sobre un núvol», li vaig dir.

Llavors em va fer un petó llarg i lent.

Quan se’n van anar, durant aquells mesos negres i buits en què ben just em podia desenganxar dels llençols, jo rodolava a poc a poc d’una punta a l’altra, com una onada arrissada, cargolant i descargolant els llençols al meu voltant.

També l’habitació de convidats amb un bany.

Tercera planta: en altres temps, les habitacions del personal de servei, i ara, l’habitació de l’Olivia i una altra de lliure. Algunes nits entro a la seva habitació com un fantasma. Hi ha dies que em quedo a la porta i observo el lent trànsit de la pols a la llum del sol. De vegades ni tan sols pujo a la tercera planta en tota una setmana, i se’m comença a esvair a la memòria, com la sensació de la pluja sobre la pell.

En fi. Demà tornaré a parlar amb tots dos. Mentrestant, no hi ha rastre d’aquella gent a l’altra banda del parc.

Dimecres,

27 d’octubre

4

Un adolescent espigat surt de sobte de la porta d’entrada del número 207, igual que surt un cavall de les portes d’un hipòdrom, i galopa cap a l’est carrer avall, passant per davant de les finestres de la façana de casa meva. No el distingeixo bé —m’he despertat d’hora, i ahir me’n vaig anar a dormir tard, veient Retorn al passat—. Ara intento decidir si seria prudent prendre un glopet de merlot; però clisso fugaçment una llampada rossa i una motxilla penjada a l’espatlla. De seguida ha desaparegut.

Engrapo una copa, pujo flotant a dalt i m’assec a l’escriptori. Agafo la Nikon.

A la cuina del 207 veig el pare, alt i corpulent, il·luminat per darrere per una pantalla de televisor. Em premo la càmera sobre l’ull i amplio la imatge: el programa Today. Podria anar a baix, encendre el televisor, rumio, i veure’l alhora que el meu veí. O el podria veure d’aquí estant, en el seu aparell, a través de l’objectiu.

Decideixo fer això.

Fa una estona que he enfocat la façana, però Google m’ofereix una vista del carrer: pedra emblanquinada, d’estil tirant a Beaux-Arts, culminada amb una balconada. Evidentment, des d’aquí només puc enfocar un costat de la casa; a través de les finestres de llevant tinc una perspectiva clara de la cuina, d’una sala de la primera planta i una habitació del pis de sobre.

Ahir va venir un batalló d’homes d’una empresa de mudances, carregats amb sofàs, aparells de televisió i un armari antic. El marit va estar dirigint el tràfec. No he vist la dona des de la nit en què es van instal·lar a la casa. Em pregunto quin aspecte deu tenir.

Aquesta tarda, just quan estic a punt de fer escac i mat a Rook&Roll, sento el timbre. Baixo al pis de sota arrossegant els peus, dono un clatellot a l’intèrfon, obro el pany de la porta del vestíbul i em trobo el meu inquilí al davant, amb un aspecte allò que es diu del tot deixat. És atractiu, sí, té una bona mandíbula i uns ulls com trapes, foscos i profunds l’endemà d’una nit llarga. (No soc l’única que ho pensa. A en David li agrada portar alguna amiga a casa, de tant en tant, he observat. De fet, ho he sentit.)

—Vaig a Brooklyn, aquesta nit —m’informa.

Em passo una mà pels cabells.

—D’acord.

—Necessita que m’ocupi d’alguna cosa, abans no me’n vagi? —Sona a proposta, com una frase treta d’una pel·lícula de cine negre. «Simplement ajunteu els llavis i bufeu.»

—Gràcies, no necessito res.

Mira cap a darrere meu, mig aclucant els ulls.

—S’ha de canviar alguna bombeta? Està fosc, aquí dins.

—M’agrada tenir poca llum —dic. «Com els homes, de poques llums», voldria afegir. És la broma de la pel·lícula Aterra com puguis!?—. Que et… —diverteixis? Que t’ho passis bé? Que facis un clau?— … et diverteixis.

Es gira per anar-se’n.

—Ja saps que pots entrar per la porta del soterrani —li dic, intentant fer broma—. Tens tots els números de trobar-me a casa.

Espero que somrigui. Fa dos mesos que és aquí i encara no l’he vist somriure ni una vegada.

Assenteix amb el cap i se’n va.

Tanco la porta.

M’estudio al mirall. Arrugues com radis de roda al voltant dels ulls. Un garbuix de cabells foscos, tigrats aquí i allà de gris, em cau sobre les espatlles; pèls a l’aixella. La panxa em comença a penjar, i tinc tot de clotets escampats per les cuixes. La pell és d’un blanc quasi lluent, i les venes em baixen de color violeta pels braços i les cames.

Clotets, puntets, pèls, arrugues: he de fer-hi alguna cosa. Abans jo tenia un encant senzill, segons alguns, segons l’Ed.

«Pensava en tu com la noia del costat», deia trist cap al final.

Em miro els dits dels peus, ondulats sobre les rajoles: llargs i fins, una (o deu) de les meves millors qualitats, però ara mateix són gairebé com petits depredadors. Remeno a la farmaciola: ampolletes de pastilles apilades l’una sobre l’altra com tòtems, i n’extrec un tallaungles. Per fi, un problema que puc resoldre.

Dijous,

28 d’octubre

5

L’escriptura de la venda es va publicar ahir. Els veïns nous són l’Alistair i la Jane Russell; han pagat 3,45 milions per la seva humil residència. Google em diu que ell és soci d’una assessoria de dimensions mitjanes, abans amb seu a Boston. Ella és impossible de trobar: proveu de picar «Jane Russell» en un cercador.

És molt animat, el barri que han escollit.

La casa dels Miller, a l’altra banda del carrer —qui entri aquí, que renunciï a qualsevol esperança—, és una de les cinc cases en filera que puc observar des de les finestres de casa que miren al sud. A l’est s’alcen les Germanes Grises, unes bessones idèntiques: tenen les mateixes cornises coronant les finestres i les mateixes portes d’entrada de color verd ampolla. A la dreta —la germana un pèl més grisa, crec—, hi viuen en Henry i la Lisa Wasserman, residents de fa molts anys. «Quatre dècades i continuem comptant», se’n va vantar la senyora Wasserman quan vam venir a viure-hi nosaltres. Va passar per casa per dir-nos («a la cara») el greu que li sabia («i al meu Henry») que hagués arribat «un altre clan yuppy» al que «abans era un barri de debò».

L’Ed es va enrabiar. L’Olivia va anomenar Yuppie el seu conillet de peluix.

Els Wassermen, tal com els diem, no m’han tornat a dir res des de llavors, malgrat que ara estic sola, formo un clan jo sola. No sembla que siguin gaire més simpàtics amb els residents de l’altra germana grisa, una família que es diuen, molt oportunament, Gray. Filles bessones adolescents, el pare és soci d’una botiga de moda de la firma M&A, i la mare, una entusiasta amfitriona d’un club de lectura. El títol d’aquest mes, anunciat a la pàgina web que tenen per quedar, i que ara mateix està sent comentat a la sala principal dels Gray per vuit dones de mitjana edat: Jude, l’obscur.

Jo també l’he llegit, imaginant que era una més del grup, menjant pastís de cafè (no en tenia a mà) i prenent glopets de vi (això sí). «Què penses d’en Jude, Anna?», em preguntaria la Christine Gray, i jo diria que l’he trobat força obscur. Riuríem. De fet, ara estan rient. Intento riure amb elles. Bec un glop de vi.

A l’oest dels Miller hi ha els Takeda. El marit és japonès, la mare és blanca i el fill té una bellesa sobrenatural. És violoncel·lista; als mesos càlids assaja amb les finestres de la sala obertes, tal com l’Ed solia tenir les nostres, també. Una nit d’un juny llunyà vam ballar, l’Ed i jo, als compassos d’una suite de Bach: balancejant-nos a la cuina, jo amb el cap recolzat a la seva espatlla, i ell amb els dits entrellaçats darrere meu, mentre tocava el noi de l’altra banda del carrer.

Aquest estiu passat, la seva música es dirigia cap a casa, s’atansava a la meva sala d’estar i trucava educadament al vidre: «Deixa’m entrar». Jo no la deixava, no podia —no obro mai les finestres, mai—, però encara sentia com murmurava, suplicant: «Deixa’m entrar, deixa’m entrar!».

El número 206-208, una casa prefabricada de pedra marronosa, buida, flanqueja la dels Takeda. La va comprar una SL fa dos novembres, però no hi ha vingut a viure ningú. Un misteri. Durant un any hi va haver una bastida enganxada a la façana, com uns jardins penjants; va desaparèixer de la nit al dia —va ser uns quants mesos abans que l’Ed i l’Olivia se n’anessin—, i des de llavors, res.

Aquest és el meu imperi meridional i els seus súbdits. Cap d’aquestes persones no era amiga meva; a la majoria només els havia vist en persona una vegada o dues. És la vida urbana, suposo. Potser els Wassermen van descobrir alguna cosa. Qui sap si saben què se n’ha fet, de mi.

Una escola catòlica abandonada confronta amb casa meva per l’est, pràcticament s’hi repenja: St. Dymphna’s, clausurada des que vam venir a viure aquí. Quan l’Olivia es portava malament, l’amenaçàvem de dur-l’hi. Pedra picada marró i finestres fosques de brutícia. Si més no, així la recordo; ja fa temps que no hi poso els ulls.

I just a l’oest hi ha el parc: minúscul, dos solars d’ample i dos de llarg, amb un caminet de maons estret que enllaça el nostre carrer amb el que passa recte al nord. A cada punta hi ha un auró fent guàrdia, amb les fulles enceses; una tanca de ferro, posada a prop de terra, els envolta per tots dos costats. Tal com va dir aquell agent immobiliari tan digne de citar, és molt pintoresc.

Després hi ha la casa de més enllà del parc: el número 207. Els Lord la van vendre fa dos mesos, i ben aviat van tocar el dos, van fugir al sud, cap al xalet de jubilats de Vero Beach. Hi van entrar l’Alistair i la Jane Russell.

La Jane Russell! La meva fisioterapeuta no n’havia sentit a parlar mai.

—Els senyors prefereixen les rosses —he dit.

—No pas segons la meva experiència —ha replicat. La Bina és més jove; potser és per això.

Tot això ha passat avui; abans no pogués discutir-hi, m’ha posat una cama damunt l’altra i m’ha tombat cap a la dreta. M’he quedat sense alè del mal que em feia.

—Els teus isquiotibials ho necessiten —m’ha assegurat.

—Bandarra —he dit fluix.

M’ha pressionat el genoll contra el terra.

—No em pagues perquè sigui tova amb tu.

—Et puc pagar perquè te’n vagis? —he dit fent una ganyota de mal.

La Bina em ve a veure una vegada per setmana per ajudar-me a odiar la vida, tal com m’agrada dir, i per posar-me al dia de les seves aventures sexuals, que són igual d’emocionants, si fa no fa, que les meves. Sols que en el cas d’ella, això és perquè és exigent. «La meitat dels paios de les apps posen fotos de quan tenien cinc anys», es queixa, amb la cascada de cabells caient-li sobre una espatlla, «i l’altra meitat són casats. I encara l’altra meitat són solters per algun motiu».

Són tres meitats, però no se sol discutir de matemàtiques amb algú que t’està torçant la columna.

M’hi vaig apuntar fa un mes «només per veure què», em vaig dir a mi mateixa. La Bina em va explicar que l’aplicació t’emparellava amb persones amb qui s’ha encreuat el teu camí. Però, i si no t’has encreuat en el camí de ningú? I si sempre et mous pels mateixos quatre mil metres quadrats distribuïts verticalment, i no en surts?

No ho sé. El primer perfil que vaig veure va ser el d’en David. Vaig eliminar el meu compte a l’instant.

Han passat quatre dies des que vaig entreveure la Jane Russell. Val a dir que no tenia les proporcions de l’original, amb aquells pits torpede i la cintura de vespa, però jo tampoc no les tinc. El fill només l’he vist una vegada, ahir al matí. El marit, en canvi —espatlles amples, celles que grisegen i nas afilat com un ganivet—, està exposat a la vista permanentment, dins la casa: batent ous a la cuina, llegint a la sala i, de tant en tant, donant una ullada al dormitori, com si busqués algú.

Divendres,

29 d’octubre

6

La classe de francès d’avui i Les diabòliques aquesta nit. Un marit que és un cabró, el seu «desastre» de dona, una amant, un assassí i un cadàver desaparegut. Es pot atonyinar un cadàver desaparegut?

Però primer, les obligacions. M’empasso les pastilles, m’aparco davant de l’ordinador, clico a un costat del ratolí, entro i em connecto a Agora.

A qualsevol hora, a totes hores, hi ha unes quantes desenes d’usuaris connectats, pel cap baix, una constel·lació disseminada arreu del món. Alguns els conec de nom: la Talia de la badia de San Francisco; en Phil de Boston; un advocat de Manchester anomenat Mitzi, un nom gens propi per a un advocat; en Pedro, un bolivià l’anglès entrebancat del qual segurament no és pitjor que el meu francès macarrònic. D’altres opten per sobrenoms, entre ells jo: en un moment d’inspiració em vaig decantar per Annagorafobica, però després em vaig desemmascarar davant d’un altre usuari com a psicòloga, i de seguida va córrer la veu. De manera que ara soc ladoctorahies. El visitarà de seguida.

Agorafòbia: literalment, por de la plaça, i a la pràctica, terme que designa tot un seguit de trastorns d’ansietat. Documentada per primera vegada a finals del segle XIX, i «codificada com una entitat de diagnòstic independent» un segle després, encara que sovint concomitant amb trastorns de pànic. Si voleu, en podeu llegir la descripció sencera al Manual diagnòstic i estadístic de transtorns mentals. Cinquena edició. Abreujat, DSM-V, per les seves sigles en anglès. Sempre m’ha fet gràcia, aquest títol; em sona a sèrie de pel·lícules. «Et va agradar Trastorns mentals 4? Doncs t’encantarà la continuació!»

La bibliografia mèdica és excepcionalment imaginativa, quan es tracta de diagnòstics. «Entre els temors de l’agorafòbic hi ha… ser fora de casa sol; trobar-se enmig d’una multitud o fer cua; també ser en un pont». Què no donaria jo per ser en un pont. Punyeta, i què no donaria per poder fer cua. M’agrada això, també: «Trobar-se al mig d’una fila de butaques». Seients centrals, ni més ni menys.

Pàgines 113 fins a la 133, si us interessa.

Molts de nosaltres —els que tenim el trastorn més agut, els que ens enfrontem a un trastorn per estrès posttraumàtic— estem confinats a casa, amagats de l’enrevessat i massificat món exterior. Hi ha qui té por de les masses de gent atapeïdes; d’altres, del temporal del trànsit. En el meu cas, són els cels immensos, l’horitzó infinit, l’exposició total, la pressió escruixidora del món exterior. «Els espais exteriors», en diu vagament el DSM-V, ansiós per arribar a les cent vuitanta-sis notes a peu de pàgina.

Com a doctora afirmo que el malalt busca un entorn que pugui controlar. Aquesta és l’opinió clínica. Com a afectada (i aquesta és la paraula correcta), dic que no és que l’agorafòbia m’hagi destrossat la vida, sinó més aviat que s’ha convertit en la meva vida.

La pantalla de benvinguda d’Agora em saluda. Miro els taulers de missatges i pentino els fils. 3 MESOS TANCADA A CASA. Et sento, Kala88; gairebé deu mesos, i continuo aquí. SENSACIÓ DE DEPENDRE D’AGORA? Això em sona més aviat a fòbia social, EarlyRiser. O a problema de tiroides. NO TROBO FEINA. Oh, Megan… ho sé, i em sap greu. Gràcies a l’Ed, no em cal treballar, però trobo a faltar els pacients. Em preocupo pels pacients.

Algú nou m’ha enviat un correu. Li recomano el manual de supervivència que vaig preparar ràpidament a la primavera: «Així que tens un trastorn del pànic…». Crec que sona agradablement desenfadat.

P: Com ho faig per menjar?

R: Davantal Blau, Emplatat, HelloFresh… Als Estats Units tens moltes alternatives pel que fa a menjar preparat a domicili! A l’estranger segurament es poden trobar serveis semblants.

P: D’on trec els medicaments?

R: Les principals farmàcies dels Estats Units te’ls duen a la porta de casa. Demana al metge que parli amb la teva farmàcia, si et posen cap entrebanc.

P: Com puc tenir la casa neta?

R: Neteja-la! Contracta una empresa de neteja o fes-ho tu mateixa.

(Jo no faig ni l’una cosa ni l’altra, i a casa meva li convindria una bona netejada.)

P: I què en faig, de les deixalles?

R: La dona de fer feines se’n pot ocupar, o pots demanar que alguna amiga t’hi ajudi.

P: Què puc fer per no avorrir-me?

R: Sí, aquesta és la pregunta difícil…

Etcètera. Estic contenta del document, en conjunt. M’hauria encantat tenir-lo jo.

Ara em surt una finestra de xat a la pantalla.

Sally4th: hola doc!

Noto que se’m dibuixa un somriure als llavis. La Sally: vint-i-sis anys, viu a Perth, la van agredir aquest any, el diumenge de Pasqua. Li van trencar un braç i va patir contusions greus als ulls i a la cara; el violador no ha estat identificat ni detingut. La Sally ha passat quatre mesos tancada a casa, aïllada dins la ciutat més aïllada del món, però ara ja fa més de deu setmanes que surt a fora… Li va bé, com ella diria. Un psicòleg, teràpia contra l’aversió i propranolol. No hi ha res com un betablocador.

ladoctorahies: Hola! Estàs bé?

Sally4th: tot ok! aquest matí pícnic!!

Sempre li han agradat els signes d’exclamació, fins i tot quan estava al punt més fondo de la depressió.

ladoctorahies: Com ha anat?

Sally4th: he sobreviscut! :)

També li agraden les emoticones.

ladoctorahies: Ets una supervivent! Com et va l’Inderal?

Sally4th: bé, he baixat a 80 mg

ladoctorahies: 2 x dia?

Sally4th: 1 x!!

ladoctorahies: Dosi mínima! Fantàstic! Efectes secundaris?

Sally4th: ulls ressecs, i ja està

Té sort. Jo prenc un medicament semblant (entre d’altres), i de tant en tant la migranya gairebé em trenca el cervell. EL PROPRANOLOL POT CAUSAR MIGRANYA, ARRÍTMIA, DIFICULTAT PER RESPIRAR, DEPRESSIÓ, AL·LUCINACIONS, REACCIONS CUTÀNIES FORTES, NÀUSEES, DIARREA, MINVA DE LA LIBIDO, INSOMNI I SOMNOLÈNCIA.

El que necessita aquest medicament són més efectes secundaris —em va dir l’Ed.

—Combustió espontània —vaig suggerir.

—Una superdiarrea.

—Una mort lenta.

ladoctorahies: Alguna recaiguda?

Sally4th: vaig tenir un moment fluix la setmana passada

Sally4th: però el vaig superar

Sally4th: exercicis de respiració

ladoctorahies: El vell truc de la bossa de paper

Sally4th: em sento com una idiota, però funciona

ladoctorahies: I tant que sí! Ben fet.

Sally4th: àsies :)

Prenc un glopet de vi. Apareix una altra finestra de xat: l’Andrew, un home que vaig conèixer en una pàgina d’amants de les pel·lícules clàssiques.

La saga de Graham Greene a Angelika aquest capde?

M’aturo un moment. L’ídol caigut és una de les meves favorites —el majordom condemnat; el fatídic avió de paper— i ja fa quinze anys que vaig veure El ministeri de la por. I les pel·lícules antigues, és clar, ens van unir a l’Ed i a mi.

Però no he explicat la meva situació a l’Andrew. «No disponible» ho resumeix tot.

Me’n torno amb la Sally.

ladoctorahies: Continues amb la psicòloga?

Sally4th: sí :) àsies. ara sols 1 x setm. Diu k progrés és excel·lent

Sally4th: pastilles i llit és la clau

ladoctorahies: Dorms bé?

Sally4th: encara tinc malsons

Sally4th: i tu?

ladoctorahies: Dormo molt.

Massa, segurament. Ho hauria de dir al doctor Fielding. Però no sé si l’hi diré.

Sally4th: millores? A punt per lluitar?

ladoctorahies: No tan de pressa com tu! TEPT és una bèstia. Però soc forta.

Sally4th: clar k sí!

Sally4th: només volia veure què fan els amics… penso en tots!!!

Dic adeu a la Sally just quan el tutor em truca per Skype. «Bonjour, Yves», murmuro per a mi mateixa. M’espero un moment abans de contestar; m’adono que estava impacient per veure’l —aquells cabells negres com la tinta i el to morè de la pell. Aquelles celles que salten l’una contra l’altra i s’arquegen com l’accent circonflexe quan el meu accent el destarota, cosa que passa sovint.

Si l’Andrew ho torna a provar, no contestaré, de moment. Potser després tampoc. El cinema clàssic: això és el que comparteixo amb l’Ed. I amb ningú més.

Giro cap per avall el rellotge de sorra de la taula. Observo com la petita piràmide de sorra sembla que palpita mentre els grans de sorra hi fan un clotet. Quant de temps. Gairebé un any. Fa gairebé un any que no he sortit de casa.

Bé, gairebé. Cinc vegades en vuit setmanes he aconseguit aventurar-me a sortir, al darrere, al jardí. La meva «arma secreta», com en diu el doctor Fielding, és el paraigua, el paraigua de l’Ed, en realitat, un fòtil desmanegat de London Fog. El doctor Fielding, que també és un fòtil, es queda plantat com un espantaocells al jardí mentre jo obro la porta, brandant el paraigua davant meu. Toco el piu i s’obre; miro fixament el bol que és el seu cos, les costelles i la pell. Quadres escocesos foscos, quatre quadrats de negre disposats al llarg de cada plec de la coberta. Quatre ratlles blanques a cada ordit i cada trama. Quatre quadrats i quatre línies. Quatre negres i quatre blancs. Inspiro i compto fins a quatre. Expiro i compto fins a quatre. Quatre. El nombre màgic.

El paraigua es projecta recte endavant, com un sabre, com un escut.

I llavors surto a fora.

Expiro, dos, tres, quatre.

Inspiro, dos, tres, quatre.

El niló brilla sota el sol. Baixo el primer graó (n’hi ha quatre, naturalment) i inclino el paraigua cap al cel, només una mica, dono una ullada a les sabates del metge i a la part de baix de les cames. El món s’amuntega a la meva visió perifèrica, com aigua a punt d’inundar un escafandre d’immersió.

—Recorda que tens l’arma secreta! —em crida el doctor Fielding.

No és secreta, voldria cridar; és un coi de paraigua, empunyat a plena llum del dia.

Expiro, dos, tres, quatre; inspiro, dos, tres, quatre… I, inesperadament, funciona; em sento conduïda escales avall (expiro, dos, tres, quatre) i uns quants metres endins del pati (inspiro, dos, tres, quatre). Fins que el pànic sorgeix dins meu, com una marea alta que m’inunda la vista o ofega la veu del doctor Fielding.

I llavors… val més no pensar-hi.

Dissabte,

30 d’octubre

7

Una tempesta. El freixe s’arronsa, les lloses de pedra s’enutgen, fosques i humides. Recordo haver deixat caure una copa al pati, una vegada; es va trencar com una bombolla, el merlot va sortir volant cap al terra, inundant les venes de la paret de pedra, sagnant, avançant a poc a poc cap als meus peus. De vegades, quan el cel està tapat, m’imagino a mi mateixa allà dalt, en un avió o damunt d’un núvol, estudiant l’illa de sota: els ponts sortint com raigs de la costa est; els cotxes xuclats cap a l’illa com mosques al voltant d’una bombeta encesa.

Fa molt de temps que no he sentit la pluja. Ni el vent…, la carícia del vent, he estat a punt de dir, sols que sona com una d’aquelles coses que es llegeixen a les novel·les de supermercat. És veritat, però. I la neu, també, però la neu no la vull tornar a notar mai més.

Amb les pomes Granny Smith que m’ha portat Fresh-Direct aquest matí hi havia barrejat un préssec. No sé com els deu haver passat.

La nit que ens vam conèixer, en un cinema d’art i assaig on feien Els trenta-nou graons, l’Ed i jo vam comparar històries. La meva mare, li vaig dir, m’havia deslletat amb vells thrillers i clàssics en blanc i negre; d’adolescent preferia la companyia de Gene Tierney i Jimmy Stewart a la dels companys de classe. «No sabria dir si és bonic o trist», va dir l’Ed, que fins aquell vespre no havia vist mai una pel·lícula en blanc i negre.

Al cap de dues hores, tenia la seva boca sobre la meva.

«Vols dir la teva sobre la meva», me l’imagino dient.

Els anys abans de l’Olivia, vèiem una pel·lícula almenys una vegada a la setmana: totes les pel·lícules antigues de suspens de la meva infantesa: Perdició, Llum que agonitza, Sabotatge, El rellotge assassí…

Vivíem en monocolor, aquelles nits. Per a mi, era una ocasió de tornar a veure vells amics; per a l’Ed, una oportunitat de fer-ne de nous.

I fèiem llistes. La sèrie de pel·lícules d’El sopar dels acusats, classificades des de la millor (l’original) fins a la pitjor (La ruleta de la mort). Les millors pel·lícules de l’abundant collita del 1944. Els millors moments de Joseph Cotten.

Puc fer llistes jo sola, és clar. Per exemple: les millors pel·lícules de Hitchcock no fetes per Hitchcock. Som-hi: El carnisser, el Claude Chabrol dels inicis que en Hitch hauria volgut dirigir, segons diu la llegenda. Tenir-ne o no, amb Humphrey Bogart i Lauren Bacall, una targeta de San Francisco, tota vellutada amb boira, i anterior a qualsevol pel·lícula en què un personatge se sotmet al bisturí per canviar d’aspecte. Niàgara, protagonitzada per Marilyn Monroe; Xarada, protagonitzada per Audrey Hepburn; Por inesperada!, protagonitzada per les celles de Joan Crawford. Sola en la foscor, també de la Hepburn, una dona cega desemparada en el seu pis en un soterrani. Jo em tornaria boja, en un pis sota terra.

Ara, pel·lícules posteriors a en Hitch: Desapareguda, amb el cop a traïció a l’escena final. Frenètic, l’oda de Polanski al mestre. Efectes secundaris, que comença com un rotllo antifarmacologia i després passa lliscant com una anguila cap a un altre gènere.

Bé.

Citacions incorrectes de pel·lícules molt conegudes. «Torna-la a tocar, Sam», de Casablanca, suposadament, sols que ni en Bogart ni la Bergman no la van dir, aquesta frase. «Ell és viu»: Frankenstein no assigna gènere al seu monstre; cruelment, només és «Això és viu». «Elemental, apreciat Watson» surt a la primera pel·lícula de Holmes de l’era de les pel·lícules sonores, però no apareix enlloc a la bibliografia de Conan Doyle.

Bé.

I ara què?

Obro el portàtil i entro a Agora. Un missatge d’en Mitzi, de Manchester; un informe sobre els progressos per cortesia de Clotets2016, d’Arizona. Res de destacable.

A la sala del davant del número 210, el xicot dels Takeda mou l’arc per sobre del violoncel. Més a l’est, els quatre Gray fugen de la pluja: pugen corrent les escales de l’entrada, rient. A l’altra banda del parc, l’Alistair Russell omple un got a l’aixeta de la cuina.

8

Cap al vespre, mentre m’estic servint un pinot negre de Califòrnia en un got alt, sona el timbre. Em cau el got.

Esclata, i una llarga llengua de vi llepa el bedoll blanc.

—Collons! —crido. (Una cosa que he observat: en absència d’altres persones, dic paraulotes més sovint i més fort. L’Ed se’n faria creus, i fins i tot jo me’n faig.)

Acabo d’agafar un grapat de tovallons de paper i el timbre torna a sonar.

«Qui punyeta deu ser?», penso —o ho he dit?—. En David se n’ha anat fa una hora per una feina a Harlem Est, l’he vist sortir, i no espero cap paquet. M’ajupo, amuntego els tovallons sobre el líquid i llavors me’n vaig cap a la porta.

Emmarcat a la pantalla de l’intèrfon hi ha un xicot alt amb una jaqueta prima i un paquet petit blanc a les mans. És el noi dels Russell.

Pitjo el

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X