El vostre carretó
Ja no hi ha articles al vostre carretó
1
El marit està a punt d’arribar a casa. Aquesta vegada l’enxamparà.
Ni una trista cortina, ni una sola làmina de persiana, no hi ha al número 212, la casa adossada de color rogenc rovellat que havien ocupat fins no fa gaire els Mott, acabats de casar, fins que es van separar. No vaig conèixer cap dels dos, però de tant en tant els segueixo per internet: a través del perfil de LinkedIn d’ell i de la pàgina de Facebook d’ella. Encara tenen oberta la llista de noces als grans magatzems Macy’s. Encara els podria comprar una coberteria.
Tal com deia: ni una cortina ni una persiana. De manera que la casa del número 212 mira al buit des de l’altra banda del carrer, rogenca i nua, i jo li torno la mateixa mirada fixa, observant com la senyora de la mansió fa passar el contractista a l’habitació de convidats. Què li passa, a aquesta casa? És el lloc on va a morir l’amor.
Ella és preciosa, una pèl-roja autèntica, amb uns ulls de color verd gespa i un arxipèlag de diminutes pigues escampades per l’esquena. Molt més maca que el seu marit, un tal doctor John Miller, psicoterapeuta —sí, assessora parelles—, i un dels 436.000 John Miller que figuren a la xarxa. Aquest individu en particular treballa a prop de Gramercy Park i no accepta clients que vinguin de mútues. Segons l’escriptura de compra, va pagar 3,6 milions de dòlars per la casa. Li deu anar bé la feina.
De la dona en sé més, i alhora menys. No es pot dir que sigui una mestressa de casa, això és evident; els Miller van venir a viure aquí fa vuit setmanes, i les finestres encara estan despullades… Mmm. Ella fa ioga tres vegades per setmana, baixa les escales amb l’estora màgica cargolada sota un braç i les cames enfundades en unes malles ben arrapades. I deu fer de voluntària en algun lloc: dilluns i dijous surt de casa poc després de les onze, a l’hora que jo em llevo, si fa no fa, i torna cap a les cinc o quarts de sis de la tarda, just quan em preparo per a la pel·lícula del vespre. (La pel·lícula seleccionada per avui: L’home que sabia massa, per enèsima vegada. I jo soc la dona que l’ha vist massa vegades.)
He observat que li agrada prendre una copa a la tarda, com a mi. També li deu agradar fer-ne una al matí, com faig jo?
Tanmateix, l’edat que té és un misteri, encara que sens dubte és més jove que el doctor Miller, i que jo (i també més àgil); quant al nom, només me’l puc imaginar. Quan hi penso li dic Rita, perquè s’assembla a la Hayworth a Gilda. «No m’interessa en absolut.» M’encanta aquesta frase.
El que és a mi, ella m’interessa molt. Però no el seu cos —la carena pàl·lida de la columna, els omòplats com unes ales atrofiades i els sostenidors de color blau cel que li subjecten els pits: cada vegada que una cosa d’aquestes apareix davant del meu objectiu, n’aparto la vista—, sinó la vida que fa. Les vides. Dues més de les que tinc jo.
El seu marit ha tombat a la cantonada fa un moment, just tocades les dotze del migdia, poc després que la seva dona hagi tancat la porta de casa, amb el contractista darrere seu. Això és una aberració: els diumenges el doctor Miller torna a casa a un quart de quatre, sens falta.
Tanmateix, ara el bon doctor ve a pas viu per la vorera, respirant fort per la boca, amb la maleta gronxant-se en una mà i l’anell de casat centellejant. Amplio la imatge dels peus: sabates de cordons de color granat, ben enllustrades, que recullen la llum del sol tardorenc i claven una puntada de peu a cada pas.
Enfoco la càmera més amunt, fins que li veig el cap. La Nikon D5500 no es perd quasi res, i menys amb la lent Opteka: cabells rebels amb metxes, ulleres fines i barates i clapes de barba incipient a les galtes, un xic enfonsades. Es cuida més les sabates que no pas la cara.
Torno al número 212, on la Rita i el contractista es despullen a correcuita. Jo podria trucar a informació telefònica, telefonar a casa seva i avisar-la. Però no ho faré. Observar és com fotografiar la natura: no interfereixes en la vida salvatge.
El doctor Miller és a mig minut, potser, de la porta d’entrada. La boca de la seva dona fa lluentejar el coll del contractista. Fora la brusa.
Quatre passos més. Cinc, sis, set. Ara és a vint segons, com a màxim.
Ella li agafa la corbata amb les dents i li somriu. Li passa les mans per la camisa. L’home li frega suaument l’orella.
El marit salta per damunt d’una llosa alçada de la vorera. Quinze segons.
Gairebé sento com la corbata li llisca pel coll de la camisa. Ella la llança a l’altra punta de l’habitació.
Deu segons. Torno a ampliar amb el zoom, i l’objectiu de la càmera pràcticament tremola. L’home es fica la mà a la butxaca i en treu un grapat de claus. Set segons.
Ella es desfà la cua, i els cabells se li gronxen sobre les espatlles.
Tres segons. Ell puja les escales.
Ella l’envolta amb els braços, els encreua a la seva esquena i li fa un petó abrandat a la boca.
El marit fica la clau al pany. La fa girar.
Enfoco la cara d’ella de prop, i fa uns ulls com unes taronges. L’ha sentit.
Faig una foto.
I llavors a ell se li obre la maleta.
En cau tot un plec de papers, que el vent escampa. Giro de seguida la càmera cap al doctor Miller, cap al nítid «punyeta» que articula la seva boca; deixa la maleta al pòrtic, trepitja uns quants fulls amb aquelles sabates tan lluents i n’arreplega un grapat amb les mans. Un tros de paper rebel ha quedat atrapat entre els branquillons d’un arbre. Ell no s’hi fixa.
Altra vegada la Rita, que fica els braços dins les mànigues i s’aparta els cabells cap enrere. Surt corrents de l’habitació. El contractista, abandonat, salta del llit d’un bot, recull la corbata i se la fica a la butxaca.
Deixo anar l’aire, que em surt xiulant, com si sortís d’un globus. No m’havia adonat que aguantava la respiració.
La porta principal s’obre: la Rita baixa les escales precipitadament, cridant el seu marit. Ell es gira; m’imagino els somriures… No els veig. Ella s’ajup i agafa uns quants fulls de la vorera.
El contractista surt a la porta, amb una mà a la butxaca i alçant l’altra per saludar. El doctor Miller també el saluda. Puja al replà, alça la maleta i els dos homes s’estrenyen la mà. Entren a dins, seguits de prop per la Rita.
Bé. Potser la propera vegada.
Dilluns,
25 d’octubre
2
S’ha sentit passar el cotxe fa un moment, a un pas lent i adust, com un vehicle fúnebre, amb els llums del darrere espurnejant en la foscor.
—Veïns nous —dic a la meva filla.
—De quina casa?
—A l’altra banda del parc. El dos-cents set.
Ara són allà fora, tènues com fantasmes al capvespre, exhumant capses del