La parella del costat

Shari Lapena

Fragmento

cap-1

1

L’Anne nota com l’àcid se li remou a l’estómac, i per la gola li puja una cremor; li roda el cap. Ha begut massa. La Cynthia no ha parat d’omplir-li la copa en tota la nit. Ella només volia beure una mica, fins a un cert punt, però s’ha deixat portar... No sabia com hauria pogut suportar la nit, si no. Ara no té ni idea de quant de vi ha begut al llarg d’aquest sopar interminable. Al matí s’haurà de treure la llet dels pits i llençar-la.

Se sent aixafada, amb la xafogor d’aquesta nit d’estiu, i observa l’amfitriona amb els ulls mig aclucats. La Cynthia està flirtejant de manera descarada amb el seu marit, en Marco. Com és que ho aguanta, l’Anne? Per què ho permet el marit de la Cynthia, en Graham? Està enrabiada, però se sent impotent; no sap com aturar-ho sense semblar patètica i fer el ridícul. Tots estan una mica beguts, així que ho passa per alt, bullint de ràbia en silenci, i va fent glopets de vi. Des de petita li han ensenyat que no s’ha de muntar escàndols ni cridar l’atenció.

En canvi, la Cynthia...

Tots tres —l’Anne, en Marco i en Graham, el marit tranquil de la Cynthia— l’observen com fascinats. En Marco, en particular, sembla que no pot apartar-ne els ulls. La Cynthia s’acosta una mica més del compte a en Marco quan s’inclina per omplir-li la copa, i porta una brusa tan cenyida i escotada que el nas d’en Marco gairebé li frega l’escot.

L’Anne es diu a si mateixa que la Cynthia coqueteja amb tothom. Té una bellesa tan imponent que sembla que no pot evitar-ho.

I com més els mira l’Anne, més es pregunta si deu passar res entre en Marco i la Cynthia. No havia tingut mai aquesta sospita. Potser és l’alcohol, que la fa tornar paranoica.

Decideix que no: si tinguessin res per amagar, no es comportarien així. La Cynthia flirteja més que en Marco; ell és el receptor afalagat de les seves atencions. De fet, en Marco és gairebé massa ben plantat; amb els seus cabells foscos despentinats, els ulls de color avellana i aquest somriure encantador, sempre ha cridat l’atenció. Fan una parella impactant, tots dos. L’Anne es diu que ja n’hi ha prou. Es diu que és evident que en Marco li és fidel. Sap que ell està compromès de manera ferma amb la seva família. Ella i la nena ho són tot per a ell. En Marco estarà al seu costat per molt... —fa un glop de vi—, per molt que les coses vagin mal dades.

Malgrat això, veient com la Cynthia s’arrapa a en Marco, l’Anne se sent cada cop més nerviosa i molesta. Encara arrossega deu quilos de més de l’embaràs, sis mesos després d’haver tingut la nena. Es pensava que a hores d’ara ja hauria recuperat la figura, però, pel que es veu, es tarda com a mínim un any. Ha de deixar de mirar la premsa sensacionalista, a la caixa del supermercat, i no comparar-se amb les mares famoses que tenen preparadors físics personals i que estan fantàstiques al cap de poques setmanes de tenir la criatura.

Però l’Anne ni en el seu millor moment no hauria pogut competir amb dones com la Cynthia, la seva alta i escultural veïna: cames llargues, cintura entallada, pits grossos, pell de porcellana i una cabellera negra com l’atzabeja. A més, sempre va molt arreglada, amb talons alts i roba sensual, fins i tot per a un sopar a casa amb una altra parella.

L’Anne no es pot concentrar en la conversa del seu voltant. Se’n distreu i es queda mirant la xemeneia de marbre tallat, ben bé igual que la de la seva sala d’estar, que és a l’altra banda de la paret mitgera que l’Anne i en Marco comparteixen amb la Cynthia i en Graham; viuen en cases adossades de maó , típiques d’aquesta localitat del nord de l’estat de Nova York, bastides amb solidesa a finals del segle XIX. Totes les cases de la renglera són semblants —d’estil italià, restaurades i cares—, però la de l’Anne i en Marco és l’última de totes, i cada una reflecteix lleus diferències en la decoració i el gust; cada una és una petita obra mestra.

L’Anne estira el braç de manera brusca per agafar el mòbil de sobre la taula i mira l’hora. Gairebé és la una de la matinada. Ha anat a veure la nena a mitjanit. En Marco hi ha passat a dos quarts d’una. En tornar ha sortit a fer un cigarret al pati del darrere amb la Cynthia, mentre ella i en Graham es quedaven asseguts, força incòmodes, a la taula encara parada, mantenint una conversa forçada. L’Anne hauria d’haver sortit al pati amb ells; potser a fora hi corria l’aire. Però no hi havia sortit perquè a en Graham no li agrada sentir el fum del tabac, i hauria estat de mala educació, o si més no poc considerat, deixar en Graham sol a la taula on havien sopat. Així que per respectar les bones formes, s’hi havia quedat. En Graham, un blanc anglosaxó protestant com ella, és d’una educació impecable. La raó per la qual es va casar amb una meuca com la Cynthia és un misteri. La Cynthia i en Marco han entrat del pati fa uns minuts, i l’Anne està desesperada per anar-se’n, li és igual que els altres encara s’estiguin divertint.

Mira el monitor de la nena, que és al fons de la taula, amb una llumeta vermella que brilla com la punta d’un cigarret. La pantalla de vídeo està trencada —li va caure a l’Anne fa un parell de dies, i en Marco encara no ha pogut anar a canviar-la—, però el so funciona bé. De cop i volta l’assalten els dubtes, s’adona que tot plegat ha estat un error. Qui se’n va a sopar a casa dels veïns i deixa la seva criatura sola a casa? Quina mena de mare fa una cosa així? Nota com l’envaeix l’angoixa que li és tan familiar: no és una bona mare.

I què si la cangur els havia fallat aquesta nit? S’haurien d’haver emportat la Cora amb ells, i tenir-la dins del parc portàtil. Però la Cynthia havia dit que res de criatures. Havia de ser una nit per als adults, per l’aniversari d’en Graham. Aquesta és una altra de les raons per les quals ara l’Anne sent antipatia per la Cynthia, que abans era una bona amiga: a la Cynthia no li agraden els nens. A qui se li acut dir que una nena de sis mesos no pot anar a un sopar? Com ha pogut permetre l’Anne que en Marco la convencés que no passava res? Ha estat una irresponsabilitat. Es pregunta què en pensarien les altres mares del grup, si els ho expliqués. «Vam deixar la nostra filla de sis mesos sola a casa i ens en vam anar a sopar a casa dels veïns.» Se les imagina a totes bocabadades de l’esglai, i el silenci incòmode que es faria. Però no els ho explicarà pas. La rebutjarien.

Ella i en Marco han discutit just per això abans d’anar al sopar. Quan la cangur els ha trucat per avisar que no hi aniria, l’Anne s’ha ofert per quedar-se a casa amb la nena; de fet, no tenia ganes d’anar al sopar. Però en Marco no s’ha deixat convèncer.

—No et pots quedar a casa —ha insistit, mentre eren a la cuina discutint sobre això.

—Estaré bé aquí —ha dit ella, abaixant la veu. No volia que la Cynthia els sentís des de l’altra banda de la paret mitgera discutint sobre si ella anava al sopar o no.

—T’anirà bé sortir —ha replicat ell, abaixant la veu, també. I després ha afegit—: Ja saps què et va dir la doctora.

L’Anne ha passat la nit donant voltes a si aquest últim comentari era malintencionat, egoista o si tan sols ell la volia ajudar. Al final ho ha deixat córrer. En Marco l’ha convençut que, tenint el monitor a casa dels veïns, podrien sentir la n

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos