La filla del rellotger

Kate Morton

Fragmento

cap-2

I

Vam venir a la mansió de Birchwood perquè l’Edward deia que estava encantada. No ho estava, no en aquella època, però només un home gris permetria que la realitat esguerrés un bon relat, i l’Edward no era d’aquesta mena. La seva passió, la seva fe cega en tot el que professava, va ser una de les virtuts que em van captivar d’ell. Tenia el tarannà efusiu del predicador, una manera pròpia d’encunyar els pensaments, capaç de transformar les idees en lluents monedes d’or. I també l’habilitat d’atraure la gent, o de despertar-los l’entusiasme inconscient que portaven dins seu i que aconseguia esvair-ho tot; tot excepte l’Edward i les seves creences, és clar.

Però l’Edward no era un predicador.

El recordo molt bé. Ho recordo tot.

L’estudi de sostre vidriat que tenia a Londres, al jardí de la seva mare. L’olor acrílica de pintures acabades de barrejar, el fregadís del pinzell sobre la tela mentre ell em resseguia el cos amb la mirada. Aquell dia vaig tenir els nervis arran de pell. Volia impressionar-lo de totes totes, que s’emportés una imatge de mi que no era. I mentre ell em despullava de cap a peus amb els ulls, jo no deixava de donar voltes a les paraules persuasives de la senyora Mack: «La teva mare era tota una dama, la teva família era bona gent, no ho oblidis. Porta’t bé i els ocells tornaran al seu niu». Per això, aquell primer dia a la sala de parets emblanquinades, vaig seure a la cadira de palissandre amb l’esquena ben recta, darrere d’un atapeït ram de pèsols d’olor de fulles enrojolades.

La seva germana petita em va portar te, i un tros de pastís quan se’m va presentar la gana. Al seu torn, la seva mare va recórrer el camí empedrat del jardí per veure’l en acció. Ella adorava el seu fill. En ell, hi veia acomplertes les esperances de la família: membre distingit de la Royal Academy, compromès amb una senyoreta ben situada i ben aviat pare d’una prole d’hereus d’ulls castanys.

La gent com jo no érem de la seva condició.

La seva mare es va culpar del que va passar després, però li hauria estat molt més fàcil evitar que el dia conegués la nit que no pas mantenir-nos separats. Per a ell, jo era la seva musa, el seu destí. L’Edward em va dir que ho va saber així que em va veure al vestíbul del teatre de Drury Lane, rere la nebulosa d’un llum de gas.

Jo era la seva musa, el seu destí. I ell n’era el meu.

D’això fa molt de temps; això va ser ahir.

Sí, recordo l’amor.

Aquest racó, a mig camí del tram d’escales principal, és el meu preferit.

És una casa estranya, feta expressament per confondre. Escales tortuoses, on tot són angles abruptes, retombs i petges dissemblants; finestres desalineades, impossibles d’arrenglerar per més que aprimis els ulls; parets i terres estratègicament recoberts de posts de fusta per ocultar i dissimular defectes.

En aquest racó hi fa una temperatura agradable, gairebé antinatural. Ens en vam adonar tots plegats el primer dia, i les primeres setmanes d’estiu ens anàvem passant la tasca d’endevinar-ne l’origen.

Vaig trigar un temps a esbrinar-ne el motiu, però finalment vaig saber la veritat. Conec aquest lloc tan bé com el meu nom.

No era la casa en si mateixa sinó la llum que l’Edward utilitzava per temptar els altres. Quan feia un cel llis, des de les finestres de la mansarda, s’atalaiava el riu Tàmesi i, terra enllà, les muntanyes de Gal·les. Franges de tons verds i malves, turons de creta bressolant-se entre els núvols, i un aire càlid que aportava al conjunt certa iridescència.

Aquesta va ser la seva proposta: tot un mes d’estiu sencer dedicat a la pintura, a la poesia i als pícnics, als relats, a la ciència i a la inventiva. A la llum vinguda del cel. Lluny de Londres, lluny de les mirades tafaneres. No és estrany, doncs, que els altres s’hi tiressin de cap. L’Edward podia aconseguir que el diable mateix resés si era el seu desig.

Només a mi em va confessar el veritable motiu d’haver vingut a aquesta mansió. Perquè, si bé l’al·licient de la llum era prou real, l’Edward tenia un secret.

Vam arribar a la casa caminant des de l’estació de tren.

Era juliol i feia un dia formidable. Corria un airet que em desfeia la vora de les faldilles. Algú havia portat entrepans i els vam engolir mentre caminàvem. Quina fila que devíem fer: homes amb les corbates afluixades, dones amb la cabellera a l’aire. Rialles, bromes, disbauxa.

Quin començament més meravellós! Recordo el murmuri d’un rierol a la vora i la crida d’un tudó cel amunt. Un home menant un cavall, un carro al darrere i al damunt un noi assegut sobre unes bales de palla, l’olor del camp acabat de segar... Oh, com enyoro aquella olor! Un estol d’oques grasses, d’ulls remenuts i brillants, ens va mirar així que vam arribar al riu; això va ser poc abans que el travesséssim i aleshores claquessin ferotgement.

Tot era com una bassa d’oli, però no va durar gaire.

És clar que era de preveure, perquè, si la bona comunió s’hagués instal·lat fins al final, ara no tindríem cap història per explicar. A ningú no l’interessen els estius de pau i felicitat que se’n van tal com arriben. Això m’ho va ensenyar l’Edward.

L’aïllament hi va influir: la casa estava enclotada a la riba del riu com un gran vaixell de transport fluvial embarrancat. I també el temps: els tòrrids dies d’estiu, l’un darrere l’altre, i després el temporal d’aquella nit, que ens va obligar a tots a quedar-nos dins la casa.

El vent bufava i els arbres gemegaven, i els trons van baixar riu avall per abraonar-se damunt la mansió amb les seves urpes; presoners tots nosaltres de la casa, totes les converses van girar entorn dels esperits i els encanteris. La llar de foc era encesa, la llenya crepitava i les flames de les espelmes s’estremien, i en la foscor, en aquella atmosfera llaminera de por i de confessió, es va conjurar el mal presagi.

No era un fantasma, no, no hi tenia res a veure. El mal comès era cent per cent humà.

Dos convidats inesperats.

Dos secrets guardats des de feia temps.

Un tret en la negra nit.

La llum se’n va anar i ens vam quedar a les fosques.

L’estiu es va acabar de cop. Les fulles més espavilades van començar a caure dels arbres, i es va arremolinar fins a podrir-se als dolls d’unes bardisses esprimatxades, i l’Edward, que tant estimava aquesta casa, s’hi va sentir atrapat i va començar a recórrer-ne els passadissos com un posseït.

Al final, no ho va suportar més. Va fer les maletes i no el vaig poder aturar.

Els altres el van seguir, com havien fet sempre.

I jo? Jo no tenia elecció. Jo m’hi vaig quedar.

cap-3

1

Estiu del 2017

Era el moment del dia preferit de l’Elodie Winslow. Estiu a Londres, ben entrada la tarda, i a última hora semblava que el sol es debatia entre continuar o no la seva trajectòria celeste. Els rajos de llum abordaven les p

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos