L'obscur adeu de Teresa Lanza

Toni Hill

Fragmento

cap-1

 

Fa ben bé un any que contemplo el món des de l’ampit d’una finestra invisible. Com si em passegés enfundada sota una mena de capa màgica, observo sense ser vista, escolto sense participar en res i em bellugo sense atraure l’atenció dels altres. Fa ben bé un any que recorro les mateixes cases, els mateixos interiors, perquè pel que sembla l’únic que se’m permet és estar tancada entre quatre parets. D’entrada, vaig trigar una mica a acostumar-m’hi. Enyorava l’aire pur, la carícia del sol o el massatge suau de la pluja; m’avorria trobar-me cada dia sotmesa a la mateixa rutina. Amb el temps m’ho vaig rumiar i em vaig dir que, ben mirat, la meva vida d’abans no era tan diferent, i que tal vegada aquesta era la condemna que Déu dictava als pobres. No, Teresa, ara no et facis la innocent, ni la màrtir. No és la pobresa qui et manté, rabiosa i avorrida, presonera en aquesta mena de capvespre etern. El que realment vas pensar, el que encara penses de tant en tant, és que aquest és el destí que Déu té preparat per als pecadors.

Durant tota la vida havia sentit dir que els morts havien de descansar en pau. Que la mort era una mena de son profund en què, per fi, ens situàvem a tocar de la gran veritat, i que això, d’alguna manera, ens omplia. Que amb ella s’acabava el patiment, les preguntes, els dubtes, i començava una altra realitat més serena, més sàvia. Ara que, sincerament, jo això de la vida eterna, tal com ens l’explicaven a catequesi, no ho vaig arribar a entendre mai. Tota aquesta història del cel, l’infern o el purgatori. No eren més que paraules que repetia a les reunions de l’església. Indrets que m’esforçava a imaginar.

El mantell celestial, esquitxat de núvols de cotó. Un home de barba blanca, envoltat d’àngels de pell rosada, flonjos, mansos com xaiets. Res a veure amb la gent que jo coneixia, potser perquè aquell cel l’havien dibuixat els europeus blancs. O el soterrani tenebrós, sempre en flames, inundat dels crits que naixien de les boques dels condemnats. «Com les mines?», vaig preguntar un dia, i la mare em va fer callar, tot i que el pare després em va donar la raó. És clar que ell no hi va voler baixar mai, a «aquell maleït laberint de túnels». S’estimava més passar les tardes a la cantina, bevent guaro fins que es quedava ben pelat.

Vaig recordar la pregunta que li vaig fer a la meva mare al cap d’uns anys, quan jo ja en tenia disset. Havíem anat a l’església, a pregar pels homes soterrats a la mina d’or de San Juan Arriba. Malgrat els esforços, vuit van quedar-hi colgats. Aquella imatge sí que me la podia imaginar, vaig pensar, i fins i tot com gemegaven, com cridaven socors, malgrat el silenci sepulcral que hi regnava. Un silenci trist i dolorós com un cop de puny. Només tres van aconseguir sortir-ne. Portaven la mort als ulls i els seus moviments eren lents, com els dels vells.

El meu pare va repetir la cançoneta de sempre i aquesta vegada la meva mare no li va replicar que era millor treballar a la mina que no fotre brot i beure fins a caure rodó. Aquell dia no li va dir res perquè va pensar que millor tenir per marit un inútil viu que un de mort, tot i que moltes vegades jo li havia sentit cridar tot el contrari. En acabat, ja de nit, vam anar amb els ciris blancs a la mina per dedicar-los una última pregària. Vam baixar el camí en una fila silenciosa fins que vam arribar a l’entrada. Les flàmules dels ciris dibuixaven ombres a terra que van formar una mena de taca negra quan més tard ens vam apinyar tots. Era aquesta massa compacta i fosca la que murmurava pregàries mentre nos­altres pensàvem en la nostra sort. En aquells pares, germans i nòvios que eren vius, i agraíem que fossin els altres els que s’haguessin quedat tancats per sempre, les seves ànimes vagant a les fosques entre els túnels com soldats en una missió eterna. Jo no tenia cap familiar que treballés allà, així que em vaig tornar a preguntar com es passava d’aquest labe­rint tancat al cel promès. Ara que estic atrapada aquí, sovint em dic que tampoc no anava tan desencaminada fent-me aquelles preguntes. Potser el que em passa és que tampoc jo soc capaç de trobar el camí, i és que la mort em va atrapar de molt joveneta i massa lluny d’Hondures, massa lluny de casa.

Sí, no s’espantin. No els parla una boja. Segur que ho troben tot plegat molt estrany, jo vaig ser la primera que vaig haver de superar tots els meus prejudicis en aquest sentit abans de refermar-m’hi. Ara ja no: si d’una cosa estic convençuda, és que soc morta.

Si m’ho permeten, m’explicaré. Des de la meva experiència, la mort no és un passadís fosc i al fons hi ha una claror. Aquesta és una altra de tantes mentides que se senten en aquest sentit. Ja d’entrada, perquè els quedi clar, la mort no es recorda. És com una d’aquelles nits de festa grossa en què t’excedeixes amb l’alcohol i arriba un punt en què tot es torna molt confús i l’endemà, per molt que t’hi esforcis, no saps què vas dir ni què vas fer, ni com vas arribar a casa. Així que, si més no en el meu cas, no els puc parlar de passadissos, visions o llums cegadores. Només recordo despertar-me, obrir els ulls i sentir que alguna cosa havia succeït, que jo no era la mateixa… Costa d’explicar. Ara que el temps ja ha passat, he arribat a la conclusió que els primers moments d’això que en diuen «estar morta» es deuen assemblar molt a les primeres hores de vida. M’imagino que els nadons també noten unes mans calentones que els agafen, que escolten unes veus que no acaben d’entendre i que descobreixen que es troben en un lloc diferent d’on han viscut els últims mesos. Sí, al començament, estar morta és com venir al món i que ningú no et vulgui. Se senten uns laments emotius, però no et toca ningú amb afecte i ni tan sols pots plorar per proclamar el teu desconcert o el teu enuig. Et canvien de lloc, t’alliten sota uns focus càlids, et tanquen en una caixa massa estreta. I et comences a adonar que tothom fa via, com si volguessin enllestir-ho tot al més aviat possible.

Recordo que després vaig notar que em vestien, que la Deisy em posava un vestit seu, no gaire nou, de color blau. Tant de bo li hagués pogut dir que jo en volia un altre, un dels meus, el de color groc pàl·lid, per exemple. No li va caure ni una llàgrima, a la Deisy. Se la veia seriosa, com si estigués mosca, però haig de reconèixer que les seves mans aspres em van tractar amb delicadesa. Després em va maquillar mentre em murmurava coses que jo no arribava a sentir per més a prop que em parlés. Sí que vaig entendre que algú la va felicitar perquè havia fet una feina excel·lent. «Està preciosa, tan tranquil·la… com si dormís.» Això ho van dir més vegades i per a mi era un desafiament, perquè cada vegada que m’arribaven aquestes paraules sentia una fiblada d’esperança. Com si realment estigués adormida. Com si m’hagués d’esforçar per despertar en algun moment. I, no obstant això, va ser a la inversa. No sé exactament quan, i encara menys per què, però en algun moment em va vèncer el cansament i ja no vaig parar l’orella. Crec que va ser durant el meu funeral, a la missa. Volia observar les cares dels assistents i només veia el sostre de l’església, mentre m’avergonyia per dins per les paraules de mossèn Rodrigo. Tenia ganes de dir-li que jo no vaig ser mai un àngel, i que, si bé coincidia amb ell que DÃ

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos