Tres dies d'agost (Inspector Mascarell 7)

Jordi Sierra i Fabra

Fragmento

cap-1

1

Va obrir un ull en notar les pessigolles a les plantes dels peus.

Però com que li encantava que n’hi fes, es va quedar quiet, aguantant-se les ganes de riure o d’encongir les cames.

El pessigolleig va continuar uns pocs segons més.

—Sé que estàs despert —li va dir la Patro finalment.

Es va quedar immòbil.

—Miquel...

Res.

—I, a més, sé que ets viu perquè fa una estona roncaves.

—Jo no ronco —va protestar ell, arrossegant la veu pel pantà de la seva boca.

—Oh, sí, amor meu: ronques!

—Antipàtica.

La Patro va deixar de fer-li pessigolles.

—Continua —li va demanar ell.

—No, les antipàtiques no fem aquestes coses.

Va haver d’obrir els ulls i girar-se al llit. No hi havia llençol que resistís la calor, de manera que dormien destapats. Tenia el pijama xop. La Patro ja s’havia vestit.

Va recordar que era dia de platja.

—Tens pressa? —va rondinar en Miquel amb un deix d’amargor pel fet de no poder relaxar-se al llit amb ella al costat.

—No, però no hi vull arribar a tres quarts de quinze.

—El mar no es mourà pas.

—Què vols, que ens donin una caseta de les dolentes?

—Si totes són iguals.

—Això ho dius tu. O t’has oblidat de la de fa un mes, al costat de la piscina de l’entrada, amb tots els nens cridant?

—Com si ens hi haguéssim de quedar a dins! Només la fem servir per canviar-nos —va dir ell, asseient-se al llit, mentre la veia anar d’un costat a l’altre de l’habitació, agafant les tovalloles, els banyadors, una gorra per protegir-se els cabells...—. Avui és un dia entre setmana. Hi ha casetes de sobres.

La Patro va posar els braços fent nanses.

—I no t’agrada banyar-te sol i tranquil abans que arribi més gent?

Estava preciosa.

El vestit li cenyia el cos, li modelava la silueta eternament juvenil, li recollia i donava forma al pit, li ajustava la cintura i en mostrava, al final de la faldilla, unes cames esculpides per un Miquel Àngel celestial, rematades per unes sandàlies obertes que oferien la nuesa dels peus que tant li agradava acaronar. El blanc li il·luminava la cara. Una resplendor. Continuava semblant la mateixa núvia amb qui s’havia casat una exhalació de temps abans.

Ell.

Increïble.

La Patro es va posar a riure.

—Si veiessis la cara que fas...

—De sorpresa.

—De babau.

—Mira que ets...

Ella es va asseure al seu costat, al llit, i li va fer un petó ràpid i dolç als llavis.

—Au, no siguis dolent. Ja saps que m’agrada molt anar a nedar.

—Em sorprèn la teva vitalitat a l’estiu, amb aquesta calor.

—No et facis el vell, que et veig venir.

—Ahir a la nit vaig trigar a adormir-me —es va voler justificar en Miquel.

—I jo també! Pensa que d’aquí a menys d’una hora estaràs a l’aigua, fresquet.

—Anem als de Sant Sebastià —li va proposar.

—Això, com si fóssim rics —va replicar la Patro, obrint els ulls—. Saps que són més cars que els de Sant Miquel! A mi, aquests, ja m’estan bé!

—Però la piscina interior dels banys de Sant Sebastià...

—Sí, molt bonica, però l’aigua està gelada, ves per on! Has de tenir pell d’elefant per no morir-te de fred! No puc ni ficar-hi un peu, ja ho saps, encara que siguem a l’agost!

Li encantava veure-la expressar-se amb aquella passió.

El problema és que anava al ralentí, encara amb la son enganxada a les parpelles. Va voler abraçar-la, però la Patro se’n va escapolir àgilment.

—Ah, no, ni parlar-ne, a sobre! Per això m’he llevat abans i t’he deixat dormir? Ja tinc fins i tot preparats els entrepans, i la truita de patates feta! Tot a punt de marxa! Et vols llevar d’una vegada! Ens vam prometre un dia lliure, sencer!

El paradís.

Un dia lliure, sencer, volia dir anar a la platja al matí, dinar allà mateix, prendre una mica el sol a la tarda, quan ja no cremava, potser fer una última capbussada, i cap a les sis o les set anar al cinema. Programa doble.

També volia dir que qui decidia les pel·lícules era ella.

—Què anirem a veure?

Van morir amb les botes posades i Scherezade, a l’Alondra.

—No es diu Scherezade, sinó Sherezade.

—Al diari està escrit així! Que potser en saps més tu que ells?

Quin món més cruel.

—En vols veure una de cowboys on els indis massacren els del Setè de Cavalleria? —la va punxar per una altra banda.

—Ho veus? Que n’ets, de...! —va exclamar la Patro disgustada—. Ja m’has explicat el final!

—Dona, que tothom coneix la història del general Custer.

—Doncs jo no! —Es va molestar encara més—. I hi anirem igualment! Vull veure l’Errol Flynn, ja saps que m’agrada molt! I a tu, la Yvonne De Carlo, que surt a l’altra! Tan bé que les havia triat!

S’havia enfadat.

I era el que menys li convenia.

En Miquel es va posar dret.

—No sé pas per què discuteixo amb tu. —Va sospirar—. Sempre hi surto perdent.

—Estaves molt acostumat a guanyar.

—És clar.

—Calla, inspector de pa sucat amb oli —el va renyar.

En Miquel va sortir de l’habitació amb el ressò burleta de la paraula «inspector» voleiant-li pel cap. Inspector? A partir del gener del 39 ja no, i havia plogut molt des d’aleshores, tot i que s’havia ficat en prou problemes després del seu retorn a Barcelona el juliol del 47, tres anys abans, i havia tornat als seus millors dies de policia, per més que s’hi hagués vist obligat per les circumstàncies, com si atragués els embolics.

Quan es va aturar davant del mirall del safareig, es va mirar la cicatriu de l’espatlla. Encara li feia una mica de mal l’articulació del braç. La bala disparada el 24 d’abril li havia deixat empremta. La bala del maleït espia rus que el volia matar.

Confiava que fos el seu últim «cas».

Va obrir l’aixeta del safareig i va ficar el cap sota el raig d’aigua fresca.

Juliol del 47, agost del 50.

Tres anys i un mes de llibertat.

Feliç.

Sorprenentment casat.

Sí, la Patro es mereixia tot el que feia per ella. Tot i més. Els vuit anys i mig d’esclavitud al Valle de los Caídos, treballant en aquell maleït mausoleu, sempre amb la por que es complís la sentència i l’afusellessin, li compensava aquell renaixement, la seva segona vida, la seva darrera oportunitat.

L’amor de la vellesa era tan diferent de l’amor de la joventut.

O era perquè la Patro amb prou feines era una nena de trenta anys, tan plena de vida?

Tanta que l’hi encomanava.

A l’hivern tremolava de fred en rentar-se. A l’estiu ho agraïa. El més incòmode, especialment a la seva edat, era enfilar-se al safareig i ficar-se a dins. Per què no es feien una cambra de bany, com a les cases noves? Una cambra de bany amb una banyera...

Un somni.

O no. La merceria anava relativament bé. Ni tan sols es tractava d’un luxe, sin

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos