Flors sobre l'infern

Ilaria Tuti

Fragmento

cap-1

 

Àustria, 1978

Una llegenda pesava sobre l’indret. Una d’aquelles que s’enganxen als llocs com una olor persistent. Deien que, ben entrada la tardor, abans que les pluges es transformessin en neu, el llac alpí exhalava uns esbufecs sinistres.

Sortien de l’aigua com si fossin vapor i escalaven el pendís amb la boira del matí, quan la presa reflectia el cel. Quan el paradís s’emmirallava en l’infern.

Llavors se sentien uns xiuxiueigs llargs com udols, que envoltaven l’edifici de finals del segle XIX per la riba est.

L’Escola. En deien així, al poble, però aquelles parets havien canviat de destinació i de nom diverses vegades al llarg del temps: residència de caceres imperials, comandància nazi i preventori antituberculós infantil.

Ara als passadissos només hi havia silenci i parets escrostonades, estucs deslluïts i l’eco d’unes passes solitàries. I al novembre, aquells udols que sorgien de la boira i s’enfilaven a les finestres dels pisos més alts, fins a la teulada descendent on brillava la rosada.

Però les llegendes són per als nens i per als vells melancòlics. Això ho sabia molt bé l’Agnes Braun. L’Escola era casa seva des de feia molt de temps i no es deixava impressionar per un xipolleig nocturn. Se sabia de memòria el cruixit de totes les fustes, de totes les canonades plenes d’òxid que recorrien les cavitats de les parets, tot i que ara la majoria de pisos estaven tancats i les portes de les habitacions, barrades amb fustes i claus.

Des que l’edifici havia esdevingut un orfenat, els fons estatals arribaven amb comptagotes i cap entitat privada feia el pas de donar un mínim de diners.

L’Agnes va passar per la cuina, que era al soterrani, entre les habitacions destinades a fer de rebost i de bugaderia. Empenyia un carret i feia equilibris entre recipients que al cap d’unes hores desprendrien vapors densos. Estava sola a aquella hora en què no era de nit i tampoc de dia. Només li feien companyia l’ombra furtiva d’una rata i les siluetes de les carcanades penjades a l’antiga gelera perquè s’assequessin.

Va agafar el muntacàrregues per pujar al primer pis, la secció de la qual era responsable. Des de feia temps, aquella tasca li provocava un malestar sense nom, com un neguit latent que no es decidia a esclatar.

El muntacàrregues va grinyolar en acollir el seu pes i el del carret. Les cadenes i les cordes van començar a xerricar. Entre vibracions, la gàbia va pujar per aturar-se pocs metres després amb un sotrac. L’Agnes va obrir la xarxa metàl·lica. El passadís del primer era una cinta llarga, pintada d’un blau polsegós, tacada d’humitat i interrompuda en una banda per finestrons amb requadres.

Un batent colpejava a intervals regulars. La dona es va allunyar del carret per anar a tancar-lo. El vidre estava fred i entelat. El va netejar amb una mà dibuixant-hi una mena d’ull de bou. A baix, a la vall, l’alba ja aclaria el poble. Les teulades de les cases eren com peces minúscules de color plom. Més amunt, a mil set-cents metres sobre el nivell del mar, entre la població i l’Escola, l’extensió immòbil del llac es tenyia de rosa entre la boirina. En canvi, el cel era clar, però l’Agnes estava segura que el sol no escalfaria el terreny escarpat, aquell dia. Ho sabia tan bon punt treia un peu del llit i l’atacava la migranya.

La boira anava desapareixent i ho absorbia tot; la llum, els sons, fins i tot les olors s’impregnaven del seu humor estancat, que feia olor d’ossos. I les espirals de fum s’enfilaven per l’herba gelada, cobraven vida i emetien laments.

Els morts respiren, va pensar l’Agnes.

Era el buran, el vent del nord-est, que bufava amb violència. Nascut en estepes llunyanes, havia recorregut milers de quilòmetres fins a introduir-se en la canyada de la vall, grunyir contra els marges del riu, sota la línia del bosc, agitar-se a les planes i ressorgir xiulant per trencar-se a la paret de roca.

Tan sols era el vent, es va repetir la dona.

El rellotge de pèndol de l’entrada va fer sis tocs. S’havia fet tard, però l’Agnes no es va moure. Sabia que estava matant el temps. I també en sabia el perquè.

Suggestió, es va dir. Només és suggestió.

Va estrènyer les mans al voltant de l’acer del portaviandes. Els recipients van dringar quan es va decidir a fer unes passes cap a la porta que hi havia al final del passadís.

El Niu.

Un pensament inesperat li va provocar un espasme a l’estómac; realment era un niu. S’havia convertit en un niu les darreres setmanes. Hi bullia una activitat discreta i misteriosa. Preparava la muda, igual que un insecte laboriós. L’Agnes n’estava segura, tot i que no hauria sabut explicar què hi succeïa, en aquella habitació. No n’havia dit ni una paraula a ningú, ni tan sols al director; l’hauria pres per boja.

Es va ficar una mà a la butxaca de l’uniforme. Va fregar amb els dits el teixit bast de la caputxa. La va treure i se la va calar damunt el rostre. Una xarxa molt prima cobria els ulls i velava el món exterior. Era la norma.

Va entrar.

L’habitació estava immersa en el silenci. Prop de l’entrada, una estufa grossa, de ferro colat, conservava unes brases que mantenien una tebior agradable. Els llocs estaven alineats en quatre files de deu. Rètols sense noms, tan sols números.

No se sentien plors ni crits. L’Agnes sabia què veuria si mirava: ulls inexpressius, apagats.

A tots els llocs, excepte un.

Ara que s’havia acostumat al silenci, el podia sentir; picava de peus al fons, agafava forces. Es preparava. No sabia per a què. Potser estava realment boja.

Un pas rere l’altre, es va acostar al lloc número 39.

A diferència dels altres, el subjecte palpitava de vida. Bellugava els ulls, atents i molt peculiars, seguint els seus moviments. L’Agnes sabia que el subjecte li cercava la mirada a través de la xarxa de la caputxa. Ella l’apartava, cohibida. El subjecte número 39 era conscient de la seva presència, tot i que no n’hauria hagut de ser.

La dona es va assegurar que no hi hagués cap servent a la porta i va allargar un dit. El subjecte va mossegar, va estrènyer fort la carn entre les genives. Amb una mirada diferent als ulls, de posseït. Se li va escapar dels llavis un lament breu i nerviós quan l’Agnes es va apartar renegant.

Aquella era la seva autèntica índole, va pensar ella. Carnívora.

El que va passar un instant després la va convèncer que no es podia guardar certs pensaments.

Els llocs que hi havia al costat del número 39 ja no eren muts. Respiraven agitadament, com si els subjectes responguessin a una crida. El Niu era un formiguer.

Però potser només era suggestió.

cap-2

1

 

 

Avui

 

El corb jeia a una banda del camí, amb les plomes de reflexos violacis en desordre i el bec obert. Una taca de sang havia impregnat el terra sota el vent

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos