La noia del vestit blau

Laia Vilaseca

Fragmento

noia-1

1

El silenci i la foscor m’embolcallen tan bon punt apago el motor del cotxe.

Hi ha un fanal a la vella escola, al costat de casa, però fa tres anys que els de l’Ajuntament de Falgar l’han d’arreglar i no acaben de trobar mai el moment de fer-ho. Avanço a les palpentes amb l’única ajuda d’una lluna tènue i desganada mentre remeno la bossa buscant les claus que han d’obrir la porta del meu santuari.

Observo des del balcó les quatre cases adormides, a una banda i a l’altra del carrer Major, que conformen Treviu. No hi ha cap llum a les finestres, cap so que destorbi la remor de les branques i el corrent continu de l’aigua del riu. Cap soroll humà disposat a trencar el silenci un cop t’hi has instal·lat, tot i que el silenci absolut, com el de la mort, és més difícil de trobar del que sembla. La casa és vella i, com quan era petita i l’àvia m’explicava contes de conills abans d’anar a dormir, gemega i parla un idioma que ara no vull entendre.

Agafo la ràdio, l’ampolla de José Cuervo, el pijama i dos Trankimazin i pujo a l’habitació.

Demà serà un altre dia.

***

Em desperten unes veus massa agudes i cridaneres. Miro el rellotge: les nou del matí. Les bigues de fusta em recorden que soc a Treviu.

Obro la finestra. Hi ha un grup de gent a la plaça de l’església, movent els braços i gesticulant exageradament.

N’ha passat alguna de grossa.

Em debato entre tornar al llit o baixar a la plaça. Potser un petit drama rural és exactament la distracció que necessito. D’altra banda, hauré d’anar a veure la Marian i el Linus tard o d’hora, així que em convé aprofitar la confusió del grup per estalviar-me més preguntes de les necessàries.

Agafo d’una revolada els texans i la samarreta que vaig deixar a la cadira del dormitori i, calçada amb les xancletes, baixo amb pressa pel carrer Major fins que arribo a la plaça.

A mesura que m’hi acosto vaig reconeixent algunes de les persones que s’amunteguen a la porta de l’església, tot i que fa anys que no les veia. La senyora Encarnació, amb el rostre arrugat i molt més encorbada que la figura que jo guardava en el meu record, es mou d’una banda a l’altra de la plaça brandant el cap com si negués alguna cosa compulsivament i murmura «Mare de Déu santíssima, Mare de Déu santíssima», mentre el Pere de Cal Duran, darrere d’ella en el trajecte de quatre metres que fa i desfà repetitivament, la intenta calmar com pot. A prop de l’església i de la porta contigua al petit cementiri, s’hi aglutina un grup de deu o dotze persones, entre les quals distingeixo el Joan Linus i la Marian. Tot són murmuris de sorpresa i confusió.

—Algú hauria d’avisar la policia de Falgar. —Reconec la veu de l’Eva de la fonda.

Avanço cap al grup i toco tímidament el braç del Linus per cridar-li l’atenció. Els seus ulls tarden uns segons a reconeixe’m, els mateixos que necessito per identificar els canvis que el temps i l’experiència han causat en la seva fesomia.

—Martina? —No tinc temps de fer que sí amb el cap que els seus braços ja m’han envoltat i m’aixequen amb tanta força que els peus amb prou feines em toquen a terra. Després em deixa anar suaument i em pregunta—: Què hi fas, aquí? Quan has arribat? —La morenor de la seva pell, adobada pel sol de molts migdies treballant al camp, li ressalta la brillantor dels ulls, profundament blaus.

—Ahir a la nit. Em quedaré un parell de setmanes o tres. —O potser per sempre més, penso per mi mateixa, si trobés una manera de sobreviure treballant des d’aquí.

—Quina alegria! Mira, mama —diu estirant la Marian pel braç i arrossegant-la fora del cercle de gent, on mantenia una conversa amb el Robert, el marit de l’Eva—, mira qui tenim aquí!

—Martina! Que canviada que estàs! Gairebé no t’havia reconegut, amb aquests cabells tan rossos!

L’efecte del seu somriure m’agafa completament desprevinguda, i em trobo abraçant-la més efusivament del que m’hauria considerat capaç. A vegades no som conscients de fins a quin punt hem trobat a faltar algú fins que el retrobem. En aquest moment tinc la sensació que, en aquest entorn, amb aquesta gent, podria recuperar una part de la meva infantesa.

—Ha vingut a passar uns dies —explica el Linus, content. I després, amb un somriure d’orella a orella i una mica enigmàtic, afegeix—: Es veu que li agrada la tranquil·litat i la solitud de Treviu, a la Martina, com quan era petita...

Per un moment penso si les paraules del Linus tenen un doble sentit, però m’adono que és completament impossible que en sàpiga res, del que va passar a Barcelona. Per si de cas evito que la conversa se centri en mi i canvio de tema:

—Què ha passat? Per què tothom és a la porta de l’església?

—A la porta de l’església no, a la del cementiri —diu la Marian—. El Pere hi volia entrar, però el mossèn ha dit que era millor que no trepitgéssim el terra ni toquéssim res, perquè potser la policia podria esbrinar alguna cosa, i que no s’havia de contaminar l’escena del crim. Em sembla que ha vist moltes sèries de televisió, aquest mossèn. Pots comptar què hi trobarà, aquí, la policia. I això si és que es dignen a venir...

—Però què ha passat? Que algú ha pres mal?

—No dona, no. Un acte de vandalisme, o potser algun animal... El cas és que algunes de les tombes dels miners, la de l’avi dels Fabra i no sé quina més han estat profanades, i ara tot és una barreja de trossos de fusta podrida i ossos. —I mirant el Linus afegeix—: Ves a casa i truca a la policia de Falgar, perquè aquí tothom mira i xerra, però ningú acaba de fer res. Com més aviat vinguin, abans acabarem amb aquest teatre.

El Linus fa que sí amb el cap i camina els escassos metres que el separen de la porta del jardí just quan la senyora Encarnació repara en la meva presència i es dirigeix decididament cap a nosaltres. Quan arriba fa un lleu moviment de cap a la Marian, i, mirant-me fixament, em pregunta:

—Que no ets la nena dels Casajoana, tu?

Sospiro internament. La resignació se’m deu dibuixar a la cara, però m’és igual.

—La Martina, sí.

—Que gran que estàs, nena! I que canviada! I mira que no ho semblava, que creixeries gaire, tu, tan baixeta que has estat sempre.

Abans que pugui contestar, la Marian intervé en la conversa:

—El Linus ha anat a trucar a la policia, a veure si venen. Mentrestant... —I ara em mira a mi—. Per què no vens i et dono un parell de margarides i pensaments, que en tinc un fotimer a les jardineres de l’entrada? T’aniran bé per arreglar una mica el teu, de jardí, si és que penses quedar-te una temporada.

—Que has vingut sola? —pregunta l’Encarnació, amb cert escepticisme—. Trobo que és molta casa, la vostra, per a una persona sola. I amb això que ha passat...

Ja hi som. El que em faltava.

—Però, bueno —segueix—, almenys ara tens els de la casa nova que lloguen habitacions al costat, així que, si et passa res, amb un crit que facis ja et sentiran i...

—Aquí no hi ha perill de res, Encarnació! Això ho han fet

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist