Uns quants dies de gener (Inspector Mascarell 12)

Jordi Sierra i Fabra

Fragmento

gener-1

1

Seguir algú era desagradable.

No acostar-s’hi gaire, per si de cas l’home es girava i després el reconeixia en un altre moment. No separar-se’n massa, per si el perdia inesperadament entre la gent. A la seva edat, tampoc estava en condicions d’arrencar a córrer.

I el perseguit, per descomptat, anava de pressa.

No estava passejant.

A sobre, havent dinat, en plena digestió...

En Miquel va haver d’apressar el pas per travessar el carrer abans que els cotxes se li tiressin al damunt.

Cotxes, cotxes. Qualsevol dia la ciutat seria seva.

Al 47 amb prou feines havia reconegut Barcelona, després de vuit anys i mig al Valle de los Caídos. Ara, quatre anys i mig després, el que li costava era adaptar-se als canvis.

Cada vegada més ràpids.

Va pensar en la Raquel, i en com seria el món d’aquí a vint o trenta anys.

Va passar una dona per davant de l’home que estava seguint. Una dona espaterrant, elegant, maquillada amb cura, sabates de taló alt i pas ferm. L’home no solament es va girar per mirar-la bé, sinó que li va dir alguna cosa. En Miquel el va veure de perfil. Els ulls li sortien de les òrbites. La dona no va dir res, ni tan sols el va mirar. Va seguir caminant ferma i decidida.

Hi havia floretes i floretes.

En Miquel va acabar d’agafar-li mania.

Sí, seguir algú era la part menys gratificant de fer de detectiu privat.

I a més, a l’hivern...

Va introduir les mans fins al fons de les butxaques de l’abric. S’havia de comprar uns guants. De llana. La Patro ja li insistia que ho fes, però ell li contestava que els guants eren per als vells.

Els vells.

Va fer espetegar la llengua.

Acabava de complir seixanta-set anys el 28 de desembre.

Eren molts, pocs?

Bé, sempre depenia de com se sentís un.

I ell se sentia molt bé.

Meravellosament bé.

Tot i que el cor, a vegades, es podia aturar en el moment més inesperat.

Per què no deia a en Fortuny que faria de detectiu exclusivament a la primavera i a l’estiu?

En realitat, el desembre havia estat tranquil. Cap cas rellevant. Molts dies sense fer res, relaxat, a casa i a la merceria, jugant amb la Raquel. Era com si, per Nadal, a ningú li vingués de gust ficar-se en embolics. L’últim cas gros havia estat el de novembre, just dos mesos abans, amb l’afer de l’empresari del món de l’espectacle.

—Qui ets i per què t’estic seguint? —va preguntar a l’aire, sense apartar els ulls de l’home.

No en sabia res. Ni tan sols el nom. L’única cosa que li havia facilitat en David Fortuny era la descripció i una adreça. Afortunadament, l’espera tampoc havia estat llarga. El client volia saber on anava aquell paio i com es deia. Com es deia? Només calia preguntar-ho a la porteria de la casa, no? Bé, l’avís d’en Fortuny havia estat ràpid i breu. Al capdavall, la majoria dels clients tampoc eren de fiar. Si contractaven un detectiu privat en lloc d’anar a la policia, era per alguna cosa. Per si no fos prou, des que els detectius privats havien estat legalitzats el 1951, contractar-­ne un també s’havia posat de moda, sobretot si es podia pagar. De sobte, tothom sospitava de tothom per algun motiu. Un parell de setmanes abans, un empleat que robava. Cas fàcil. El paio actuava com si fos invisible. La setmana anterior, el Casanova que enganyava la seva dona... amb la germana bessona de l’esposa. Una autèntica bogeria. Si aquella era la «normalitat» de la postguerra...

Per sort s’havia acabat el racionament, cada cop hi havia menys talls de llum... No és que el Règim hagués obert la mà. Continuava amb el puny tancat. Però els pobres començaven a albirar una llum.

—El millor és tirar cap endavant —deia la Patro.

El problema era que la memòria romania allà, present, i que els morts ja no tornarien.

Ni ells ni la llibertat.

El seu objectiu va arribar a la parada del tramvia i es va aturar.

En Miquel es va veure obligat a apropar-s’hi, dissimulant tant com va poder. L’home duia una gavardina i una bufanda. O a sota es protegia amb algun jersei gruixut, o devia estar passant fred perquè la gavardina era prima. Vist des de prop era un xic patibulari, barba de dos dies, cabells durs i aspres difícils de pentinar, nas aguilenc, barbeta recta, pòmuls marcats i ossos de les celles prominents, la qual cosa feia que els ulls semblessin enfonsats i marcats per ombres sinistres. Igual que abans, amb la dona espaterrant amb qui s’havia creuat, ara es va dedicar a mirar les que esperaven el tramvia.

Un faldiller?

L’espera va ser breu. L’home va pujar al 33. Primer va deixar passar dues dones, tot i que no ho va fer per galanteria, sinó per mirar-los el cul i les cames, malgrat que totes dues duien sengles abrics. En Miquel va ocupar la plataforma en darrer lloc, sempre atent a fer l’orni en el cas que el perseguit mirés cap a ell, tot i que, pel que semblava, el paio no tenia prou ulls per a les dones.

El tramvia va reprendre el trajecte.

Van baixar al carrer de Sants. Ells dos i una dona. L’home va continuar a peu uns quants minuts, cap amunt, i es va perdre pels carrerons de la zona esquerra. Hi havia menys gent, de manera que en Miquel va deixar una mica més de distància entre ells. La persecució es va acabar, momentàniament, quan l’home va entrar en un portal del carrer Olcinellas.

En Miquel va observar l’edifici, vell, gastat. No va voler entrar-hi i buscar la portera per si de cas. Valia més esperar. Va travessar el carrer i es va instal·lar a l’altra vorera, a uns quants metres. Des d’allà podia contemplar millor la façana, les finestres tancades pel fred, rere les quals no hi va advertir cap activitat.

—Maleït sigui! —va barbotejar picant de peus a terra.

Si el perseguit trigava gaire a baixar...

Gairebé es va sorprendre en veure’l reaparèixer.

Va donar-li l’esquena, perquè estava sol al mig del carrer, i es va fer el distret tant com va poder. Sortosament, l’home no es va fixar en ell. Anava abstret en les seves cavil·lacions, amb la mirada perduda a terra. Es va posar a caminar de nou.

Dos minuts.

El bar era al carrer Riera Escuder. Un bar de barri, no gaire ple per l’hora. L’home va desaparèixer a l’interior i, tal com havia fet a la casa del carrer Olcinellas, va tornar a sortir-ne al cap de pocs segons. El mateix rostre, si bé aquesta vegada va fer un cop d’ull al rellotge. Tot seguit va mirar a banda i banda del carrer. Va semblar que s’impacientava, o estava nerviós. Per si de cas, en Miquel es va esquitllar en un portal i va provar d’amagar-s’hi.

Des de la penombra va continuar observant el seu objectiu.

Ja no es mostrava calmat. Ara estava inquiet. Va mirar l’hora dues vegades més en poc més d’un minut. Va reaccionar i va caminar carrer amunt. En Miquel li va donar una mica més de marge.

Va ser un temps perdut.

El que va fer el paio va ser, simplement, fer la volta a l’illa pel carrer Masriera, la placeta Fènix, el carrer Hartzenbusch i el carrer Constitució, per tornar novament a Riera Escuder.

El bar.

Però aquest cop sí que es va queda

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos