Sang tèrbola (Detectiu Cormoran Strike 5)

Robert Galbraith
Robert Galbraith

Fragmento

cap-2

1

I així era aquell de qui us he de parlar,

el campió de la justícia, Artegall...

EDMUND SPENSER, La reina fada

—Ets còrnic de soca-rel —va dir en David Polworth en to irritat —. I ni tan sols et dius Strike. Per llinatge, ets un Nancarrow. Ara no em diràs que et consideres anglès, oi?

El pub Victory Inn estava tan ple, aquella tarda càlida d’agost, que els bevedors havien sortit a fora, als amples graons de pedra que baixaven fins a la badia. En Polworth i l’Strike seien a la taula del racó, bevent unes pintes per celebrar el trenta-novè aniversari d’en Polworth. Feia vint minuts que parlaven del nacionalisme còrnic, però a l’Strike se li havien fet molt més llargs.

—Que si em considero anglès? —va rumiar en veu alta —. No, suposo que més aviat britànic.

—Ves a la merda —va dir en Polworth, que de seguida perdia els estreps —. No és cert. Ho dius només per fer-me emprenyar.

Els dos amics eren físicament oposats. En Polworth era baix i sec com un genet, envellit i ple d’arrugues prematures, i la clepsa cremada pel sol se li veia entre els cabells esclarissats. Duia una samarreta arrugada, com si l’hagués collit de terra o del cabàs de la roba bruta, i els texans esquinçats. A l’avantbraç esquerre hi tenia un tatuatge de la creu blanca i negra de sant Piran de Cornualla, i a la mà dreta una cicatriu profunda, record d’una trobada íntima amb un tauró.

El seu amic Strike semblava un boxejador fora de forma, just el que era; un home alt, camí del metre noranta, amb el nas una mica tort i uns cabells negres espessos i enrinxolats. No duia tatuatges i, tot i l’ombra eterna d’una barba poblada, traspuava una sensació de netedat i pulcritud general que feia pensar que era expolicia o exmilitar.

—Tu vas néixer aquí —persistia en Polworth —. I per tant ets còrnic.

—El problema és que segons aquest criteri tu series de Birmingham.

—Ves a la merda! —va tornar a bordar en Polworth —. Des dels dos mesos que visc aquí, i ma mare és una Trevelyan. És una qüestió d’identitat, del que sents aquí. —I en Polworth es va clavar un cop al pit, sobre el cor —. La família de ma mare fa segles que viu a Cornualla...

—Sí, bé, la sang i la terra no han sigut mai el meu...

—Has sentit què diu l’últim estudi? —va dir en Polworth, parlant per sobre de l’Strike —. «Quin és el teu origen ètnic?», preguntaven, i la meitat, la meitat!, van marcar «còrnic» en comptes d’«anglès». Un increment importantíssim.

—Molt bé —va dir l’Strike —. I ara què vindrà? Hauran de posar caselles per als celtes i els romans?

—Sí, tu continua amb aquest to paternalista de merda —va dir en Polworth —, que ja veuràs què en trauràs. Fot massa que ets a Londres, nano... No hi ha cap mal a sentir-te orgullós dels teus orígens. No hi ha cap mal a voler recuperar una part del poder que Westminster ens ha pres. Primer seran els escocesos, l’any que ve. Tu estigues atent. La seva independència desencadenarà tota la resta. Els altres pobles celtes del país faran el pas. En vols una altra? —va afegir amb un gest cap al got buit de l’Strike.

L’Strike havia anat al pub buscant un respir, una estona sense tensions ni preocupacions, i no pas perquè li inflessin el cap amb la política còrnica. Era com si l’adhesió d’en Polworth al Mebyon Kernow, el partit nacionalista a què s’havia afiliat amb setze anys, s’hagués intensificat en l’any que més o menys feia que no es veien. En general, en Dave el feia riure com gairebé ningú altre, però quan parlava de la independència de Cornualla no admetia bromes. En canvi, per a l’Strike era un tema tan atractiu com parlar de cortines o veure passar trens. Per un moment va tenir la temptació de dir que se n’havia de tornar a casa de la seva tieta, però la perspectiva era gairebé més depriment que les invectives del vell amic contra els supermercats que es resistien a posar la creu de sant Piran als productes d’origen còrnic.

—Perfecte, gràcies —va dir, passant el got buit a en Dave, que se’n va anar cap a la barra saludant amb el cap els múltiples coneguts que l’envoltaven.

Un cop sol a la taula, l’Strike va deixar vagar distretament la mirada pel pub que sempre havia considerat el seu. Els anys l’havien canviat, però continuava sent reconeixible, el local on quedava amb els seus amics còrnics quan tots plegats tenien divuit o dinou anys. Tenia una doble sensació estranya de ser exactament al lloc que li corresponia i de no haver-hi encaixat mai, de familiaritat intensa i de distància.

Sense objectiu concret, la mirada li anava passant del terra de fusta a les imatges de temàtica marinera, fins que es va trobar fitant directament els grans ulls neguitosos d’una dona que s’estava dreta a la barra amb una amiga. Tenia una cara llarga i blanca i flocs grisos als cabells morens, que li arribaven a les espatlles. No la va reconèixer, però devia fer una hora que s’havia adonat que una part de la clientela allargava el coll cap a ell o intentava creuar-hi la mirada. L’Strike va desviar els ulls, va treure el mòbil i va fer veure que enviava un missatge.

Si els donava peu, encara que fos només una mica, els coneguts tenien un tema fàcil de conversa, perquè era com si tot St. Mawes sabés que feia deu dies que a la seva tieta Joan li havien diagnosticat un càncer d’ovari avançat, i que ell, la seva germanastra Lucy i els tres fills de la Lucy havien corregut a instal·lar-se a casa de la Joan i en Ted per ajudar en el que poguessin. Ja feia una setmana que esquivava preguntes, acceptava mostres de solidaritat i declinava educadament els oferiments d’ajuda que rebia cada cop que s’aventurava a sortir de casa. Estava cansat de buscar maneres noves de dir: «Sí, sembla que és terminal i sí, és una gran merda per a tothom».

En Polworth es va obrir pas a empentes amb dues pintes a les mans.

—Tota per a tu, Diddy —va dir mentre tornava a seure al tamboret.

Aquest vell malnom no era, com la gent s’acostumava a pensar, una referència irònica a les dimensions de l’Strike, sinó que derivava de didicoy, «gitano» en còrnic. La paraula va apaivagar els ànims de l’Strike, li va recordar per què l’amistat amb en Polworth era la més antiga que tenia.

Feia trenta-cinc anys, l’Strike, molt alt per a la seva edat i amb un accent que diferia ostensiblement de la cantarella local, havia entrat a mig curs a l’escola de primària de St. Mawes. De fet havia nascut a Cornualla, però la seva mare se l’havia endut d’una revolada tan bon punt es va haver recuperat del part. Va fugir de nit, amb el nadó en braços, cap a la vida de Londres que tant s’estimava, plena de festes i canvis de pis, molts dels quals ocupats. Quatre anys després del naixement de l’Strike, la seva mare va tornar a St. Mawes amb ell i amb una nena acabada de néixer, la Lucy, només per tornar-se’n a anar de matinada, deixant l’Strike i la seva germanastra amb els oncles.

Què deia exactament la nota que la Leda va deixar a la taula de la cuina en el moment de marxar, l’Strike no ho havia sabut mai. Devia tenir algun conflicte amb el propietari del pis on vivia o amb algun nòvio, o potser hi havia un festival de música que

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos