Mai

Ken Follett

Fragmento

mai-epub-1

Pròleg

Durant molts anys, en James Madison va ostentar el títol del president més baix dels Estats Units; feia un metre seixanta-­dos. Però la presidenta Pauline Green va batre el rècord: feia un metre quaranta-nou. I li agradava recordar a tothom que amb el metre seixanta-dos el president Madison havia derrotat DeWitt Clinton, que feia metre noranta.

La presidenta havia ajornat dues vegades la seva visita al País de Munchkin. L’havien programat un cop cada any d’ençà que ocupava el càrrec, però ella sempre tenia alguna cosa més important a fer. Aquesta vegada va pensar que hi havia d’anar. Era un matí agradable de setembre del tercer any de la seva presidència.

L’exercici era una simulació per mostrar als alts càrrecs del govern què havien de fer en cas d’emergència. Fent veure que hi havia un atac contra els Estats Units, va sortir ràpidament del Despatx Oval i es va dirigir al pati sud de la Casa Blanca.

Darrere seu corrien atrafegades un grupet de persones clau que poques vegades s’allunyaven del seu costat: l’assessor de seguretat nacional, la secretaria general, dos guardaespatlles del Servei Secret i un jove capità de l’exèrcit que portava un maletí recobert de pell anomenat baló atòmic, que contenia tot el que calia per iniciar una guerra nuclear.

L’helicòpter amb el qual es desplaçava formava part de la flota presidencial, i quan ella agafava una aeronau, fos quina fos, en deien el Marine One. Com sempre, un marine amb uniforme de color blau vigilava amatent mentre la presidenta s’hi acostava i pujava les escales amb agilitat.

La primera vegada que la Pauline va volar en helicòpter, feia uns vint-i-cinc anys, es va sentir incòmoda: tenia seients de metall dur i l’interior era estret, i tan sorollós que era impossible parlar. En aquest moment, però, les coses eren ben diferents. L’interior de l’aparell semblava un jet privat, disposava de còmodes seients entapissats en pell marró pàl·lid, aire condicionat i un petit bany.

L’assessor de seguretat nacional, en Gus Blake, general retirat, seia al seu costat. Era un home afroamericà robust, de pell fosca i cabells grisos i curts. Desprenia un aire tranquil·litzador. Tenia cinquanta-cinc anys, cinc més que la Pauline. Havia estat un membre clau del seu equip en la campanya per a les eleccions presidencials i ara era el seu col·laborador més proper.

—Gràcies per avenir-t’hi —va dir mentre s’enlairaven—. Sé que t’estimaries més no haver de participar-hi.

El general tenia raó. A ella l’empipaven, aquesta mena de simulacions, i estava impacient perquè s’acabés tan aviat com fos possible.

—És una llauna, però s’ha de fer —va dir la Pauline.

El vol va ser curt. Quan l’helicòpter descendia, la presidenta va observar el seu aspecte en un mirall de mà: els cabells, curts i rossos, i el lleu maquillatge, tot al seu lloc. Tenia uns bonics ulls marrons que reflectien la compassió que sovint sentia, tot i que els seus llavis dibuixaven una línia recta que feia pensar que era una dona decidida i sense remordiments. Va tancar el mirall de cop.

Van aterrar en un complex de naus industrials en un suburbi de Maryland. El nom oficial d’aquell lloc era Instal·lacions d’emmagatzematge de sobrecàrrega d’arxius governamentals dels Estats Units, número 2, però les poques persones que coneixien la seva funció real l’anomenaven «País de Munchkin», el lloc on va anar la Dorothy d’El màgic d’Oz durant el tornado.

El País de Munchkin era un indret secret. Tothom coneixia el complex de Raven Rock de Colorado, el búnquer nuclear subterrani on els caps militars s’haurien de refugiar si hi havia una guerra nuclear. Raven Rock era una instal·lació que tindria un paper important, però no era el lloc on aniria a parar la presidenta. Molta gent també sabia que al soterrani de l’ala est de la Casa Blanca hi havia el centre d’operacions d’emergència presiden­cial, que s’utilitzava en crisis com la de l’11 de setembre. Tanmateix, aquest centre no va ser dissenyat per a un ús postapocalíptic a llarg termini.

El País de Munchkin, en canvi, estava preparat per mantenir viu un centenar de persones durant tot un any.

A la presidenta Green la va rebre un general anomenat Whitfield. Als seus cinquanta anys llargs, tenia una cara rodona i grassoneta, i mostrava un tracte amable i una marcada falta d’agressivitat militar. La Pauline estava ben segura que no estava gens interessat a matar enemics, que era per al que servien els militars, al cap i a la fi. La seva manca de bel·licositat era el motiu pel qual havia acabat en aquell lloc.

Les instal·lacions eren un autèntic magatzem amb rètols que indicaven el camí que havien de seguir les mercaderies en direcció al moll de càrrega. En Whitfield va guiar el grup de visitants per una petita porta lateral; allà l’ambient era del tot diferent.

Es van trobar davant d’una enorme porta doble que semblava més aviat l’entrada d’una presó de màxima seguretat.

L’habitació a la qual donava era asfixiant. Tenia el sostre tan baix que semblava que les parets se’t tiraven a sobre, com si tinguessin uns quants metres de gruix. I era com si l’aire estigués embotellat.

—Aquesta sala a prova d’explosions serveix sobretot per protegir els ascensors —va explicar en Whitfield.

Quan van entrar a l’ascensor, la Pauline va perdre ràpidament la impaciència que sentia per haver de participar en un exercici que considerava innecessari. El que veia començava a semblar-li portentós.

—Amb el seu permís, senyora presidenta, ara baixarem; després ja tornarem a pujar —va dir en Whitfield.

—D’acord, gràcies, general.

—Senyora, aquesta instal·lació li oferirà una protecció del cent per cent en cas que els Estats Units pateixin una pandèmia o una plaga, un desastre natural, com ara l’impacte d’un gran meteorit, disturbis i aldarulls greus, una invasió de forces militars convencionals, un ciberatac o una guerra nuclear —va explicar amb orgull el general mentre l’ascensor baixava.

Si amb aquesta llista de possibles catàstrofes pretenia tranquil·litzar la Pauline, va fracassar. Això li va recordar que el final de la civilització era una possibilitat i que potser algun dia hauria de refugiar-se en aquell forat sota terra i intentar salvar el que quedés de la humanitat.

Va pensar que potser s’estimava més morir a la superfície.

L’ascensor baixava ràpidament i, quan va frenar, li va semblar que havia recorregut un tram força llarg.

—En cas que l’ascensor s’espatlli, es pot baixar per una escala —va afegir en Whitfield quan finalment el descens va acabar.

Era una broma enginyosa i els membres més joves del grup van riure pensant quants graons hi devia haver, però la Pauline va recordar el temps que havia trigat la gent a baixar les escales del World Trade Center en flames i no li va fer gens de gràcia. A en Gus tampoc n’hi havia fet, va observar la Pauline.

Les parets estaven pintades d’un verd suau, d’un blanc cremós i relaxant, i d’un rosa pàl·lid, però, amb tot, era un búnquer subterrani. Una esgarrifança li va travessar el cos quan li van ensenyar la suite presidencial, les casernes amb fileres de catres, l’hospital, el gimnàs, la cafeteria i el supermercat.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist