Pròleg
Durant molts anys, en James Madison va ostentar el títol del president més baix dels Estats Units; feia un metre seixanta-dos. Però la presidenta Pauline Green va batre el rècord: feia un metre quaranta-nou. I li agradava recordar a tothom que amb el metre seixanta-dos el president Madison havia derrotat DeWitt Clinton, que feia metre noranta.
La presidenta havia ajornat dues vegades la seva visita al País de Munchkin. L’havien programat un cop cada any d’ençà que ocupava el càrrec, però ella sempre tenia alguna cosa més important a fer. Aquesta vegada va pensar que hi havia d’anar. Era un matí agradable de setembre del tercer any de la seva presidència.
L’exercici era una simulació per mostrar als alts càrrecs del govern què havien de fer en cas d’emergència. Fent veure que hi havia un atac contra els Estats Units, va sortir ràpidament del Despatx Oval i es va dirigir al pati sud de la Casa Blanca.
Darrere seu corrien atrafegades un grupet de persones clau que poques vegades s’allunyaven del seu costat: l’assessor de seguretat nacional, la secretaria general, dos guardaespatlles del Servei Secret i un jove capità de l’exèrcit que portava un maletí recobert de pell anomenat baló atòmic, que contenia tot el que calia per iniciar una guerra nuclear.
L’helicòpter amb el qual es desplaçava formava part de la flota presidencial, i quan ella agafava una aeronau, fos quina fos, en deien el Marine One. Com sempre, un marine amb uniforme de color blau vigilava amatent mentre la presidenta s’hi acostava i pujava les escales amb agilitat.
La primera vegada que la Pauline va volar en helicòpter, feia uns vint-i-cinc anys, es va sentir incòmoda: tenia seients de metall dur i l’interior era estret, i tan sorollós que era impossible parlar. En aquest moment, però, les coses eren ben diferents. L’interior de l’aparell semblava un jet privat, disposava de còmodes seients entapissats en pell marró pàl·lid, aire condicionat i un petit bany.
L’assessor de seguretat nacional, en Gus Blake, general retirat, seia al seu costat. Era un home afroamericà robust, de pell fosca i cabells grisos i curts. Desprenia un aire tranquil·litzador. Tenia cinquanta-cinc anys, cinc més que la Pauline. Havia estat un membre clau del seu equip en la campanya per a les eleccions presidencials i ara era el seu col·laborador més proper.
—Gràcies per avenir-t’hi —va dir mentre s’enlairaven—. Sé que t’estimaries més no haver de participar-hi.
El general tenia raó. A ella l’empipaven, aquesta mena de simulacions, i estava impacient perquè s’acabés tan aviat com fos possible.
—És una llauna, però s’ha de fer —va dir la Pauline.
El vol va ser curt. Quan l’helicòpter descendia, la presidenta va observar el seu aspecte en un mirall de mà: els cabells, curts i rossos, i el lleu maquillatge, tot al seu lloc. Tenia uns bonics ulls marrons que reflectien la compassió que sovint sentia, tot i que els seus llavis dibuixaven una línia recta que feia pensar que era una dona decidida i sense remordiments. Va tancar el mirall de cop.
Van aterrar en un complex de naus industrials en un suburbi de Maryland. El nom oficial d’aquell lloc era Instal·lacions d’emmagatzematge de sobrecàrrega d’arxius governamentals dels Estats Units, número 2, però les poques persones que coneixien la seva funció real l’anomenaven «País de Munchkin», el lloc on va anar la Dorothy d’El màgic d’Oz durant el tornado.
El País de Munchkin era un indret secret. Tothom coneixia el complex de Raven Rock de Colorado, el búnquer nuclear subterrani on els caps militars s’haurien de refugiar si hi havia una guerra nuclear. Raven Rock era una instal·lació que tindria un paper important, però no era el lloc on aniria a parar la presidenta. Molta gent també sabia que al soterrani de l’ala est de la Casa Blanca hi havia el centre d’operacions d’emergència presidencial, que s’utilitzava en crisis com la de l’11 de setembre. Tanmateix, aquest centre no va ser dissenyat per a un ús postapocalíptic a llarg termini.
El País de Munchkin, en canvi, estava preparat per mantenir viu un centenar de persones durant tot un any.
A la presidenta Green la va rebre un general anomenat Whitfield. Als seus cinquanta anys llargs, tenia una cara rodona i grassoneta, i mostrava un tracte amable i una marcada falta d’agressivitat militar. La Pauline estava ben segura que no estava gens interessat a matar enemics, que era per al que servien els militars, al cap i a la fi. La seva manca de bel·licositat era el motiu pel qual havia acabat en aquell lloc.
Les instal·lacions eren un autèntic magatzem amb rètols que indicaven el camí que havien de seguir les mercaderies en direcció al moll de càrrega. En Whitfield va guiar el grup de visitants per una petita porta lateral; allà l’ambient era del tot diferent.
Es van trobar davant d’una enorme porta doble que semblava més aviat l’entrada d’una presó de màxima seguretat.
L’habitació a la qual donava era asfixiant. Tenia el sostre tan baix que semblava que les parets se’t tiraven a sobre, com si tinguessin uns quants metres de gruix. I era com si l’aire estigués embotellat.
—Aquesta sala a prova d’explosions serveix sobretot per protegir els ascensors —va explicar en Whitfield.
Quan van entrar a l’ascensor, la Pauline va perdre ràpidament la impaciència que sentia per haver de participar en un exercici que considerava innecessari. El que veia començava a semblar-li portentós.
—Amb el seu permís, senyora presidenta, ara baixarem; després ja tornarem a pujar —va dir en Whitfield.
—D’acord, gràcies, general.
—Senyora, aquesta instal·lació li oferirà una protecció del cent per cent en cas que els Estats Units pateixin una pandèmia o una plaga, un desastre natural, com ara l’impacte d’un gran meteorit, disturbis i aldarulls greus, una invasió de forces militars convencionals, un ciberatac o una guerra nuclear —va explicar amb orgull el general mentre l’ascensor baixava.
Si amb aquesta llista de possibles catàstrofes pretenia tranquil·litzar la Pauline, va fracassar. Això li va recordar que el final de la civilització era una possibilitat i que potser algun dia hauria de refugiar-se en aquell forat sota terra i intentar salvar el que quedés de la humanitat.
Va pensar que potser s’estimava més morir a la superfície.
L’ascensor baixava ràpidament i, quan va frenar, li va semblar que havia recorregut un tram força llarg.
—En cas que l’ascensor s’espatlli, es pot baixar per una escala —va afegir en Whitfield quan finalment el descens va acabar.
Era una broma enginyosa i els membres més joves del grup van riure pensant quants graons hi devia haver, però la Pauline va recordar el temps que havia trigat la gent a baixar les escales del World Trade Center en flames i no li va fer gens de gràcia. A en Gus tampoc n’hi havia fet, va observar la Pauline.
Les parets estaven pintades d’un verd suau, d’un blanc cremós i relaxant, i d’un rosa pàl·lid, però, amb tot, era un búnquer subterrani. Una esgarrifança li va travessar el cos quan li van ensenyar la suite presidencial, les casernes amb fileres de catres, l’hospital, el gimnàs, la cafeteria i el supermercat.
La Sala de Gestió de Crisis era una rèplica de la del soterrani de la Casa Blanca, amb una taula llarga al centre i cadires als laterals per als assistents. Hi havia grans pantalles a les parets.
—Podem disposar de totes les dades visuals que li arriben a la Casa Blanca, i a la mateixa velocitat —va dir en Whitfield—. Podem observar qualsevol ciutat del món piratejant càmeres de trànsit i de seguretat. Tenim accés al radar militar en temps real. Les fotos per satèl·lit triguen un parell d’hores a tornar a la Terra, com ja sabeu, però arriben aquí alhora que al Pentàgon. Podem sintonitzar qualsevol emissora de televisió, cosa que pot ser útil en cas que, com passa algunes vegades, ben poques en realitat, la CNN o Al-Jazeera rebin alguna informació abans que els serveis de seguretat. I tindrem un equip de traductors que proporcionaran subtítols instantanis als programes de notícies en idiomes estrangers.
El pis on hi havia les instal·lacions disposava d’una central elèctrica amb un dipòsit de gasoil de la mida d’un llac, de sistemes de calefacció i refrigeració, i d’un dipòsit de gairebé vint milions de litres d’aigua alimentat per una font subterrània. La Pauline no era particularment claustrofòbica, però sentia ofec només de pensar que podria quedar atrapada en aquell lloc mentre el món exterior desapareixia. De cop va prendre consciència de la seva pròpia respiració.
—El subministrament d’aire entra de l’exterior a través d’un conjunt de filtres que, a més de resistir els danys causats per una explosió hipotètica, capturaran els contaminants transmesos per l’aire, ja siguin químics, biològics o radioactius —va explicar en Whitfield, com si li llegís la ment.
«Molt bé, però què els passarà als milions de persones que seran a la superfície, sense cap mena de protecció?», va pensar la Pauline.
—Senyora presidenta, vam rebre indicacions que no voldria dinar aquí; de tota manera hem preparat alguna cosa per si canvia d’opinió —va dir en Whitfield al final de la visita.
Sempre passava el mateix. A tothom li agradava la idea de passar una hora de conversa informal amb la presidenta. Va sentir simpatia per en Whitfield, atrapat sota terra en aquell lloc tan important i alhora tan invisible, però va reprimir aquest impuls i es va cenyir a l’horari previst.
Poques vegades perdia el temps menjant amb altra gent, a part de la seva família. Celebrava reunions en què s’intercanviava informació i es prenien decisions, i després passava a la reunió següent. Havia reduït el nombre de banquets formals als quals assistia. «Soc la líder del món lliure —acostumava a dir—. Per què hauria de passar tres hores parlant amb el rei de Bèlgica?»
—És molt amable, general, però ara he de tornar a la Casa Blanca —es va limitar a respondre.
De nou a l’helicòpter, després de cordar-se el cinturó de seguretat, es va treure de la butxaca una capseta de plàstic de la mida d’una bitlletera. Es coneixia com «la Galeta» perquè només es podia obrir trencant-la. A dins, hi havia una targeta amb una sèrie de lletres i números: els codis per autoritzar un atac nuclear. La presidenta havia de portar la Galeta sempre a sobre i guardar-la al costat del llit a la nit.
—Gràcies a Déu, la guerra freda es va acabar —va dir en Gus en veure el que ella feia.
—Aquest lloc horrorós m’ha recordat que encara vivim al caire de l’abisme —va respondre ella.
—Només hem d’assegurar-nos que no s’hagi d’utilitzar mai.
I era la Pauline, més que ningú al món, qui tenia aquesta responsabilitat. Hi havia dies en què sentia aquest pes sobre les espatlles, i després de la visita que acabava de fer el notava amb més força encara.
—Si alguna vegada torno al País de Munchkin, voldrà dir que he fracassat.

1
Vist des d’un avió, el cotxe devia semblar un escarabat lent que s’arrossegava per una platja sense fi; el sol es reflectia en la seva armadura negra i polida i la feia brillar. De fet, anava a gairebé cinquanta quilòmetres per hora, la velocitat màxima de seguretat en un camí ple de sots i esquerdes inesperades. Ningú no volia punxar un pneumàtic al desert del Sàhara.
La carretera duia al nord des de N’Djamena, la capital del Txad, a través del desert en direcció al llac Txad, l’oasi més gran del Sàhara. El paisatge estava format per una extensió llarga i plana de sorra i roca, esquitxada de matolls secs de color groc pàl·lid i pedres grosses i petites disperses aleatòriament, tot plegat de la tonalitat d’un semibronzejat, tan inhòspit com un paisatge lunar.
El desert era tan desconcertant com l’espai exterior, va pensar la Tamara Levit, i el cotxe feia de coet. Si alguna cosa sortia malament, podria morir dins del seu vestit espacial. La comparació era fantasiosa i la va fer somriure. Tot i això, va donar un cop d’ull a la part de darrere del cotxe, on hi havia dues garrafes de plàstic plenes d’aigua, tranquil·litzadores, suficients per mantenir-se vius en cas d’emergència fins que els arribés ajuda.
El cotxe era nord-americà i estava dissenyat per circular per terrenys difícils, amb els baixos alts i la reductora. Tenia els vidres tenyits i la Tamara portava ulleres de sol, però tot i així la llum reverberava en la carretera de formigó i li feien mal els ulls.
Les quatre persones que viatjaven al cotxe portaven ulleres de sol. El conductor, l’Ali, havia nascut i crescut al Txad. A la ciutat duia uns texans blaus i una samarreta, però per al viatge portava una gel·laba de color terrós i un llarg mocador de cotó al voltant del cap, la roba tradicional per protegir-se del sol despietat del desert.
El seient del copilot l’ocupava un soldat nord-americà, el caporal Peter Ackerman. El seu fusell, que recolzava fermament sobre els genolls, era una carrabina lleugera de canó curt de l’exèrcit dels Estats Units. D’uns vint anys, desbordava simpatia i amabilitat. A la Tamara, que en tenia gairebé trenta, li semblava massa jove per portar aquella arma letal. No obstant, al caporal no li faltava confiança: un cop fins i tot havia tingut la cara de demanar-li una cita.
—M’agrades, Pete, però ets massa jove per a mi —li va respondre ella.
Al costat de la Tamara, al seient del darrere, hi havia en Tabdar «Tab» Sadoul, adjunt a la missió de la Unió Europea a N’Djamena. Els cabells d’en Tab, d’un castany brillant, eren llargs, a la moda, però a part d’això semblava un home de negocis fora de servei, duia uns pantalons estrets i una camisa blau cel amb les mànigues arremangades, que mostraven els avantbraços bruns.
La Tamara era una adjunta de l’ambaixada nord-americana a N’Djamena i portava la roba de treball habitual, un vestit de màniga llarga sobre els pantalons, i els cabells foscos recollits en un mocador de cap. Era una manera pràctica de vestir que no ofenia ningú i, com que tenia els ulls marrons i la pell color d’oliva, ni tan sols semblava una estrangera. En un país amb una criminalitat tan alta com el Txad, era més segur no destacar, sobretot per a una dona.
La Tamara no deixava de mirar el comptaquilòmetres. Havien circulat per la carretera un parell d’hores, i ja eren a prop de la seva destinació. Se sentia tensa pensant en la reunió que tindria, perquè moltes coses en depenien, fins i tot la seva carrera professional.
—La nostra coartada és una missió de recerca d’informació —va dir—. En sabeu gaires coses, del llac?
—Prou coses, crec —va fer en Tab—. El riu Txari neix al centre de l’Àfrica, recorre mil quatre-cents quilòmetres i desemboca aquí. El llac Txad alimenta uns quants milions de persones de quatre països: el Níger, Nigèria, el Camerun i el Txad. Sobretot petits agricultors, ramaders i pescadors. El peix més preuat és la perca del Nil, que pot arribar a fer un metre vuitanta i pesar al voltant de cent vuitanta quilos.
La Tamara va pensar que els francesos que parlen anglès sempre sembla que intentin emportar-se’t al llit. I potser era cert. Però va respondre:
—Suposo que no n’enxampen gaires, ara que hi ha tan poca aigua.
—Tens raó. El llac havia arribat a cobrir una extensió de vint-i-sis mil quilòmetres quadrats, però ara només arriba a uns mil tres-cents. Molta d’aquesta gent passa fam, actualment.
—Què en penseu, del pla xinès?
—Un canal de mil vuit-cents quilòmetres de llargada que porti aigua del riu Congo? El president del Txad hi està interessat, no és estrany. Fins i tot es podria fer, els xinesos fan coses sorprenents, però no serà barat, ni possible a curt termini.
Els caps de la Tamara a Washington i d’en Tab a París van jutjar les inversions de la Xina a l’Àfrica amb una barreja a parts iguals d’admiració fascinada i profunda desconfiança. Pequín gastava milers de milions i feia moltes coses, però què devien buscar, realment?
De cua d’ull, la Tamara va veure un raig de llum a la llunyania, la brillantor del reflex del sol a l’aigua.
—Ens apropem al llac? —va preguntar a en Tab—. O ha estat només un miratge?
—Devem ser-hi a prop —va respondre el noi.
—Ves amb compte, que aviat haurem de girar a l’esquerra —va avisar la Tamara a l’Ali, i tot seguit ho va repetir en àrab. Tant la Tamara com en Tab parlaven amb fluïdesa l’àrab i el francès, les dues llengües principals del Txad.
—Le voilà —va respondre l’Ali en francès.
En acostar-se a una cruïlla marcada amb un munt de pedres, el cotxe va reduir la velocitat.
Van sortir de la carretera per agafar una pista de sorra i grava. En alguns llocs era difícil distingir la pista del desert que l’envoltava, però l’Ali semblava confiat. A la llunyania, la Tamara va albirar unes clapes verdes difuminades per la calitja, segurament eren arbres i matolls que creixien a prop de l’aigua.
Al costat de la carretera, la Tamara va veure l’esquelet d’una camioneta Peugeot que devia ser allà des de feia temps, una carcassa rovellada sense rodes ni finestres; aviat van trobar altres signes d’hàbitat humà: un camell lligat a un arbust, un gos mestís amb una rata a la boca i un escampall de llaunes de cervesa, pneumàtics i polietilè esquinçat.
Van passar pel costat d’un hort, un home regava les verdures, ben alineades, amb una regadora, i de seguida van arribar a un poble format per unes cinquanta o seixanta cases disseminades a l’atzar, sense carrers. La majoria dels habitatges eren barraques d’una sola habitació construïdes amb parets circulars de tova i teulades altes acabades en punta fetes de fulles de palmera. L’Ali conduïa a la mateixa velocitat que si anessin a peu; el cotxe circulava entre les cases esquivant els nens descalços, les cabres banyudes i els fogons per cuinar a l’aire lliure.
—Nous sommes arrivés —va dir quan va aturar el cotxe en arribar.
—Pete, per favor, pots posar la carrabina a terra? Recorda que som estudiants d’ecologia —li va demanar la Tamara.
—És clar, senyora Levit. —Tot seguit va deixar l’arma als seus peus amb la culata amagada sota el seient.
—Abans era un poble de pescadors pròspers, però mireu a quina distància es troba ara l’aigua…, a més d’un quilòmetre i mig —va dir en Tab.
L’assentament era esfereïdorament pobre, el lloc més pobre que havia vist mai la Tamara. Vorejava una platja llarga i plana que presumptament havia estat sota l’aigua temps enrere. Els molins de vent que havien bombat aigua als camps ara eren lluny del llac, abandonats, i les pales giraven sense sentit. Un ramat d’ovelles escardalenques pasturava entre uns quants matolls, i una nena l’observava amb un pal a la mà. Des d’allà es veia el llac brillant a la llunyania. A la riba hi havia palmeres de ràfia i mates de moshi. Alguns illots de poca altura esquitxaven el llac. La Tamara sabia que les illes més grans servien d’amagatall de les bandes terroristes que turmentaven els habitants robant-los el poc que tenien i colpejant qualsevol que intentés aturar-los, de manera que, a més d’empobrits, els qui vivien en aquell lloc estaven totalment desvalguts.
—Què fan totes aquelles persones al llac, ho saps? —va preguntar en Tab.
A la maresma hi havia mitja dotzena de dones inclinades sobre la superfície de l’aigua amb bols a les mans. La Tamara tenia la resposta a la pregunta d’en Tab:
—Recullen algues comestibles. Nosaltres les anomenem espirulina, però aquí en diuen dihé. Les filtren i les assequen al sol.
—Les has tastat?
Ella va assentir amb el cap.
—Tenen un gust terrible, però, pel que sembla, són molt nutritives. A les botigues d’aliments naturals en venen.
—Mai no n’he sentit a parlar. No semblen gaire atractives per al paladar francès.
—Tu la coneixes bé, la cuina francesa.
La Tamara va obrir la porta del cotxe i en va sortir. El contrast de temperatura entre l’aire condicionat del vehicle i la calor ambiental la va impactar; a fora, tot cremava. Es va tirar el mocador endavant per protegir-se la cara i tot seguit va fer una foto de la platja amb el mòbil.
En Tab va baixar del cotxe, es va posar un barret de palla d’ala ampla al cap i es va acostar a la Tamara. El barret no li quedava bé —de fet, feia força mala fila—, però no semblava que li importés. Tot i que anava ben vestit, no desentonava en aquell entorn, cosa que va agradar a la Tamara.
Tots dos van observar el poble. Entre les cases hi havia trossos conreats proveïts de canalons per al reg. La Tamara es va adonar que l’aigua s’havia de portar de molt lluny, les dones eren les encarregades de fer-ho, n’estava segura, i pensar-ho la va entristir. Un home vestit amb una gel·laba que venia cigarrets xerrava amablement amb altres homes i coquetejava una mica amb les dones. La Tamara va reconèixer el paquet blanc amb el cap d’una esfinx de color daurat: de seguida el va identificar, una marca de tabac egípcia anomenada Cleopatra, la més popular a l’Àfrica. Els cigarrets probablement havien estat introduïts de contraban o robats. Hi havia diverses motocicletes aparcades al costat de les cases, i un Volkswagen escarabat molt antic. En aquell país, la motocicleta era la forma de transport més popular. La Tamara va fer més fotografies.
La suor lliscava pel cos de la noia, i es va eixugar el front amb la punta del vel de cotó. En Tab, imitant-la, va agafar un mocador vermell amb pics blancs i se’l va passar pel coll.
—La meitat d’aquestes cases estan deshabitades —va dir.
La Tamara s’hi va acostar per mirar-les de més a prop i va veure que algunes amenaçaven ruïna: les teulades de fulles de palmera estaven foradades i algunes toves de les parets havien caigut.
—Molts dels seus habitants han abandonat el poblat —va afegir en Tab—. Suposo que tothom qui té un lloc on anar ha marxat d’aquí. Però n’han quedat milers, en aquesta zona. Això és una catàstrofe.
—I aquestes coses no passen només aquí, oi? —va dir la Tamara—. Aquest procés, aquesta mateixa desertificació de l’extrem sud del Sàhara, s’està produint a tot l’Àfrica, des del mar Roig fins a l’oceà Atlàntic.
—En francès anomenem aquesta regió «el Sahel».
—És la mateixa paraula que fem servir en anglès, el Sahel —va dir la Tamara mirant enrere, allà on era el seu vehicle encara amb el motor en marxa—. Suposo que l’Ali i en Pete no sortiran del cotxe, aprofitant que té aire condicionat.
—Si són sensats s’hi quedaran —va dir en Tab, que semblava amoïnat—. No veig el nostre home.
La Tamara també estava preocupada. Podria haver mort, però tanmateix va dir amb calma:
—Les instruccions que tenim són que ell ens vindrà a trobar. Mentrestant, hem d’actuar com el que simulem ser, així doncs, submergim-nos-hi i observem el que hi ha al voltant.
—Què?
—Que hi anem a donar un cop d’ull.
—Però, què has dit, abans? Hem de fer immersió?
—Ho sento. És un dir. Se m’escapa l’argot de Chicago.
—Doncs ara dec ser l’únic francès que coneix aquesta expressió —va dir en Tab, i va somriure—. Però abans hauríem de fer una visita de cortesia als ancians del poble.
—Per què no la fas tu? De tota manera mai no es prenen seriosament les dones.
—Tens raó.
En Tab se’n va anar i la Tamara es va posar a caminar pel poblat, intentant no perdre la calma, fent fotos i parlant amb la gent en àrab. La majoria dels vilatans cultivaven un petit tros de terra àrida o tenien unes quantes ovelles o una vaca. Hi havia una dona especialitzada a reparar xarxes, però quedaven pocs pescadors; un home posseïa un forn i feia olles, però poca gent tenia diners per comprar-ne. Per un motiu o altre, tothom estava desesperat.
Una estructura ruïnosa feta de quatre pals que sostenien una xarxa de branquetes servia per deixar-hi la roba a assecar, i una dona jove estava estenent-ne, vigilada per un nen d’uns dos anys. La roba que penjava tenia tonalitats vives, de colors taronja i groc, que tant agradaven a la gent del Txad. Després d’estendre la darrera peça, es va posar el nen al maluc i es va adreçar a la Tamara amb un francès d’escola de nenes i un fort accent àrab, i la va convidar a casa seva.
La noia es deia Kiah, i el seu fill, Naji. Era vídua i devia tenir uns vint anys. Era molt bonica, amb les celles negres, els pòmuls marcats i el nas corbat; la mirada dels seus ulls foscos suggeria determinació i força. «Podria ser interessant», va pensar la Tamara.
Va seguir la Kiah, que va traspassar la porta d’arc baix, i les ombres van desaparèixer en deixar enrere la llum del sol i entrar en la profunda penombra. A l’interior de la cabana la llum era tènue, i l’espai, acollidor i perfumat. La Tamara va notar una catifa sota els peus i va sentir olor de canyella i cúrcuma. Quan els ulls se li van acostumar a la foscor, va distingir unes taules baixes, un parell de cistelles i uns coixins escampats per terra, però res que ella identifiqués com a mobles habituals, ni cadires ni armaris. A un costat hi havia dos jaços de lona que feien de llits i una pila de mantes de llana gruixuda amb ratlles de colors vermell i blau vius per a les fredes nits del desert.
La majoria dels nord-americans la veurien com una llar terriblement pobra, però la Tamara sabia que no només era còmoda, sinó una mica més rica que la mitjana. A la Kiah se la veia orgullosa d’oferir-li una ampolla de cervesa local, una Gala, que tenia guardada en una galleda amb aigua perquè es mantingués fresca. La Tamara va pensar que acceptar la seva hospitalitat era una mostra de bona educació… i, de tota manera, tenia set.
Una imatge de la Mare de Déu en un marc barat a la paret indicava que la Kiah era cristiana, com el quaranta per cent de la població del Txad.
—M’imagino que vas anar a una escola de monges i hi vas aprendre francès —va aventurar la Tamara.
—Sí —va respondre la noia.
—El parles molt bé.
No era del tot cert, però la Tamara volia ser amable.
La Kiah la va convidar a seure a la catifa. Abans, però, la Tamara va tornar a la porta i va mirar a fora, nerviosa, entretancant els ulls per protegir-los de la lluminositat sobtada. Va clavar els ulls en direcció al cotxe. En aquell moment, el venedor de cigarrets s’inclinava al costat de la finestra del conductor amb un cartró de Cleopatra a la mà. Va veure l’Ali darrere de la finestra, amb el mocador enrotllat al cap, fent un gest despectiu amb els dits; evidentment, no volia comprar cigarrets barats. Llavors el venedor va dir alguna cosa que va modificar dràsticament l’actitud de l’Ali, que va saltar del cotxe, va fer un gest que semblava una disculpa i va obrir la porta del darrere. El venedor va pujar al cotxe i l’Ali va tancar la porta ràpidament.
«Així que és ell —va pensar Tamara—. La disfressa és francament bona. M’ha ben enganyat.»
Estava alleujada; almenys era viu, encara.
Va mirar al seu voltant. Ningú del poble no s’havia adonat que el venedor havia pujat al cotxe: ara estava fora de la vista de tothom gràcies als vidres tenyits, que l’amagaven.
La Tamara va assentir amb el cap, satisfeta, i va tornar a l’interior de la cabana.
—És cert que totes les dones blanques tenen set vestits i una minyona que els en renta un cada dia? —va preguntar la Kiah.
La Tamara va decidir respondre en àrab, ja que la noia podria no entendre-la del tot, si li parlava en francès.
—Moltes dones nord-americanes i europees tenen molta roba. El nombre de vestits que tenen depèn de si la dona és rica o pobra. Tenir-ne set no és gens insòlit. Una dona pobra només en té dos o tres. Una dona rica pot arribar a tenir-ne cinquanta —va explicar-li la Tamara després de pensar-s’ho un moment.
—I totes tenen criades?
—Les famílies pobres no en tenen, de criades. Una dona amb una feina ben pagada, com ara una metgessa o una advocadessa, normalment té algú que li neteja la casa. Les famílies riques, en canvi, tenen moltes criades. Per què ho vols saber, tot això?
—Estic pensant d’anar-me’n a viure a França.
La Tamara ho havia endevinat.
—Per què hi vols anar?
La Kiah va callar un moment i es va concentrar en els seus pensaments. Sense dir res, va oferir una altra ampolla de cervesa a la Tamara, que va fer que no amb el cap. Volia estar alerta.
—El meu marit, en Salim, era pescador i tenia una barca. Sortia amb tres o quatre homes més, i compartien la captura, però en Salim es quedava amb la meitat perquè la barca era seva i ell sabia on eren els peixos. Per això vivíem millor que la majoria dels nostres veïns —va dir la Kiah aixecant el cap amb orgull.
—Què va passar? —va preguntar la Tamara.
—Un dia van venir els gihadistes i li van prendre la captura a en Salim. Ell hauria hagut de deixar que se l’emportessin. Però havia agafat una perca del Nil i es va negar a donar-los-la. Així que el van matar i se la van endur igualment. —La serenitat de la Kiah va flaquejar i en la seva cara noble va aparèixer un rictus de pena. Va fer una pausa per controlar l’emoció—. Els seus amics em van portar el seu cos.
La Tamara es va trasbalsar en sentir-ho, però no la va sorprendre. Els gihadistes eren terroristes islamistes, i també gàngsters criminals. Les dues coses anaven juntes. I s’aprofitaven de les persones més pobres del món. Això la desesperava.
—Després d’enterrar el meu marit em vaig preguntar què havia de fer. No sé navegar en barca, no sé on són els peixos i, encara que ho sabés, els homes no m’acceptarien com la seva cap. Així que em vaig vendre la barca —va continuar la Kiah, que per un moment semblava ferotge—. Algunes persones van intentar comprar-me-la per sota del seu valor, però jo no els la vaig voler vendre, a ells.
La Tamara va començar a percebre un punt de ferma determinació en la Kiah, que, amb un deix de desesperació a la veu, va continuar:
—Però els diners de la barca no duraran per sempre.
La Tamara sabia que la família era important, en aquest país.
—I els teus pares? —li va preguntar.
—El pare i la mare són morts. Els meus germans van anar al Sudan, treballen en una plantació de cafè. En Salim tenia una germana, i el seu marit va dir que, si li deixava la barca a bon preu, s’encarregaria de mi i d’en Naji per sempre més. —Va arronsar les espatlles.
—No confiaves en ell —va dir la Tamara.
—No volia vendre la barca a canvi d’una promesa.
«Decidida, i gens ximple», va pensar la Tamara.
—Ara els meus sogres m’odien —va afegir la Kiah.
—Així que vols anar a Europa… de manera il·legal.
—Tothom se n’hi va —va dir la Kiah.
Això era cert. A mesura que el desert s’estenia cap al sud, centenars de milers de persones desesperades abandonaven el Sahel per anar a buscar feina, i molts intentaven el perillós viatge cap al sud d’Europa.
—És car —va continuar dient la noia—, però els diners de la barca serviran per pagar el viatge.
Els diners no eren el que de debò la preocupava. Per la veu de la noia, la Tamara va saber que tenia por.
—Solen anar a Itàlia. Jo no sé parlar italià, però he sentit que un cop a Itàlia és fàcil passar a França. És cert?
—Sí —va respondre la Tamara, que tenia pressa per tornar al cotxe, però sentia que havia de contestar les preguntes de la Kiah—. Simplement cal travessar la frontera amb cotxe. O amb tren. Però el que planeges és molt perillós. Els traficants són delinqüents. Pot passar que així que arrepleguin els teus diners desapareguin.
La Kiah va fer una pausa per pensar, potser buscava la manera d’explicar la seva vida a aquesta visitant occidental.
—Sé què passa quan no hi ha prou menjar. Ho he vist —va continuar dient al cap d’un moment. Després va apartar la vista per recordar alguna cosa, i la seva veu es va tornar a silenciar—. El petit s’aprima cada cop més; al principi això no sembla tan greu. Després es posa malalt. Té una infecció infantil com la que pateixen molts nens, li surten taques o té mocs o diarrea, però el nen famolenc triga molt de temps a recuperar-se i després agafa una altra malaltia. Està sempre cansat, perd el color i no té ganes de jugar, només està quiet i tus. I arriba el dia en què tanca els ulls i no els torna a obrir. De vegades la mare està massa cansada fins i tot per plorar.
La Tamara la va mirar amb els ulls plens de llàgrimes.
—Ho sento molt —va dir—. Et desitjo sort.
La Kiah es va refer de seguida.
—Ha estat molt amable de respondre les meves preguntes.
La Tamara es va aixecar.
—He de marxar —va dir amb incomoditat—. Gràcies per la cervesa. I, sisplau, intenta aconseguir més informació sobre els traficants de persones abans de donar-los els diners.
La Kiah va somriure i va assentir, responent amablement al tòpic que li acabava de dir l’estrangera. «Estic segura que entén la necessitat de ser prudent amb els diners més que no pas jo», va pensar la Tamara tristament.
En sortir de la cabana, la Tamara va trobar en Tab, que es dirigia al cotxe. Era a prop del migdia i no hi havia cap vilatà a la vista. Presumiblement havien entrat a les cases per resguardar-se del sol, com el bestiar, que s’havia resguardat a l’ombra sota refugis improvisats construïts amb aquest propòsit.
Quan era a prop d’en Tab, va notar un lleuger aroma de suor fresca sobre la pell neta, i un toc de sàndal.
—És al cotxe —va dir la Tamara.
—On s’amagava?
—Era el venedor de cigarrets.
—M’ha ben enganyat.
Van arribar al vehicle i hi van pujar. Amb l’aire condicionat semblava que estiguessin a l’Àrtic. La Tamara i en Tab van seure a banda i banda del venedor de cigarrets, que feia olor de no haver-se dutxat en molts dies. Tenia un cartró de tabac a la mà.
La Tamara no es va poder contenir.
—Així que heu trobat Hufra? —va preguntar.
El venedor de cigarrets es deia Abdul John Haddad i tenia vint-i-cinc anys. Havia nascut al Líban i havia crescut a Nova Jersey, era ciutadà nord-americà i oficial de la CIA.
Feia quatre dies que havia estat al país veí, al Níger, amb un Ford atrotinat però en bones condicions des del punt de vista mecànic amb el qual va enfilar un turó enmig del desert, on no hi havia carreteres, al nord de la ciutat de Maradi.
Portava botes de sola gruixuda. Eren noves, però havien estat tractades per semblar velles: tenien l’empenya desgastada i ratllada expressament, els cordons desaparellats i la pell acuradament tacada per fer veure que havien estat molt utilitzades. A les soles hi havia uns compartiments amagats. L’un era per desar-hi un telèfon d’última generació, l’altre per a un dispositiu que només captava un senyal especial. L’Abdul duia a la butxaca un telèfon barat com a aparell de distracció.
Era al volant, sol. En aquell moment tenia el dispositiu al seient del costat i cada pocs minuts el mirava. Va confirmar que l’enviament de cocaïna que havia estat seguint s’havia aturat en algun lloc més enllà d’on eren. Potser es tractava només d’un oasi on hi havia una benzinera, però l’Abdul esperava que fos un campament pertanyent a l’ISGS, l’Estat Islàmic del Gran Sàhara.
A la CIA li interessaven més els terroristes que els narcotraficants, però en aquesta part del món tot era una mateixa cosa. Un reguitzell de grups locals, relacionats d’una manera o altra amb l’ISGS, finançaven les activitats polítiques dels gihadistes gràcies a les lucratives empreses del contraban de drogues i del tràfic de persones. La missió de l’Abdul era seguir el recorregut de les drogues amb l’esperança que el portés als amagatalls de l’ISGS.
L’home que es creia que era la figura principal de l’ISGS —i un dels pitjors assassins en massa del món actual— era conegut com a Al-Farabi. Gairebé segur que es tractava d’un pseudònim: Al-Farabi era el nom d’un filòsof medieval. Al líder de l’ISGS també l’anomenaven «l’Afganès», perquè era un veterà de la guerra a l’Afganistan. La seva àrea d’influència era àmplia, si es donaven per bons els informes de què disposaven: des de l’Afganistan, on estava establert, va travessar el Pakistan de camí a la província xinesa rebel de Xinjiang; allà va fer contactes amb el Partit per la Independència del Turquestan Oriental, un grup terrorista que buscava l’autonomia dels uigurs, que eren predominantment musulmans.
L’Al-Farabi es trobava ara en algun lloc del nord de l’Àfrica i, que l’Abdul el trobés significaria un cop molt fort per a l’ISGS, fins i tot podria resultar mortal.
L’Abdul havia estudiat fotografies borroses fetes a molta distància, impressions de dibuixos, retrats robot i tota mena de documents, i estava segur que reconeixeria l’Al-Farabi si el veia: alt, de cabells grisos i barba negra, sovint el descrivien com un home amb una mirada penetrant i aire d’autoritat. Si l’Abdul pogués acostar-s’hi prou, podria confirmar-ne la identificació mitjançant el tret més distintiu de l’Al-Farabi: una bala nord-americana se li havia emportat la meitat del dit polze esquerre i li havia deixat un monyó que sovint mostrava amb orgull, tot dient a la gent que Déu l’havia protegit de la mort, però al mateix temps l’havia advertit que havia de ser més prudent.
Passés el que passés, l’Abdul no havia d’intentar capturar l’Al-Farabi, només havia de conèixer-ne la ubicació i informar-ne. Deien que l’home tenia un amagatall anomenat Hufra, que significa «forat», però, en tota la comunitat d’intel·ligència d’Occident, ningú no en sabia la localització.
L’Abdul va arribar al cim de la pujada i va frenar el cotxe a l’altre vessant del turó.
Davant seu, un llarg pendent conduïa a una plana ampla que brillava amb la calor. Va mirar amb els ulls entretancats per evitar enlluernar-se: no portava ulleres de sol, ja que la gent d’aquell indret les considerava un senyal de riquesa, i ell havia de fer veure que era un d’ells. «A la distància, a uns quants quilòmetres, s’hauria de veure un poblat», va pensar. Girant-se en el seient, d’un amagatall que hi havia a la porta en va treure uns binocles. Després va baixar del cotxe.
El que va veure amb els prismàtics li va fer accelerar els batecs del cor.
Hi havia un assentament de tendes de campanya i barraques improvisades de fusta. I també nombrosos vehicles, la majoria dintre de refugis destrossats que les càmeres dels satèl·lits serien capaces de detectar. D’altres estaven embolicats amb teixit de camuflatge del desert, i per la forma que tenien bé podrien ser camions d’artilleria muntada. La presència d’algunes palmeres indicava que per allà hi havia un punt d’aigua.
No hi havia cap dubte. Es tractava d’una base paramilitar.
«I una d’important», va pensar. Va suposar que s’hi devien allotjar alguns centenars d’homes i, si tenia raó pel que feia a l’artilleria, aquells homes estaven ben armats.
Fins i tot podria ser el llegendari Hufra.
Va aixecar el peu dret per treure’s el telèfon de la bota, per fer-ne una fotografia, però es va aturar en sentir darrere seu el so d’un camió distant que s’acostava amb rapidesa.
Des que havia deixat la pista més bona no havia vist cap altre cotxe. Gairebé segur que es tractava d’un vehicle de l’ISGS que es dirigia al campament.
Va mirar al seu voltant. No hi havia cap lloc on amagar-se, encara menys on camuflar el cotxe. Durant tres setmanes havia corregut el risc de ser vist per la gent a la qual espiava, i en aquell moment estava a punt de passar.
Tenia la coartada a punt. Tot el que podia fer era explicar-los què feia allí, i esperar la seva reacció.
Va mirar el rellotge barat que duia. Eren les dues de la tarda. Va pensar que els gihadistes serien menys propensos a matar un home que estava resant.
Es va moure ràpidament. Va tornar els binocles al seu amagatall, darrere del plafó de la porta. Va obrir el portaequipatge i en va treure una catifa d’oració vella i gastada, va tancar la porta del maleter i la va estendre a terra. Havia estat educat com a cristià, però coneixia prou la pregària musulmana per imitar-la.
La segona pregària del dia es deia zuhr, es feia després que el sol passés pel seu zenit, a qualsevol hora entre el migdia i mitja tarda. Es va postrar en la posició correcta, tocant la catifa amb el nas, les mans, els genolls i els dits dels peus. I va tancar els ulls.
El camió va rugir més a prop, pujava pel pendent a l’extrem de la carena.
L’Abdul es va recordar de sobte de l’aparell. Era al seient del passatger. Va renegar: el delataria a l’instant.
D’un bot es va posar dempeus, va obrir la porta del passatger i va agafar el dispositiu. Amb dos dits va obrir l’amagatall de la sola de la bota esquerra. Amb les presses, l’aparell va caure a terra. El va agafar i el va desar a la sola de la sabata. Va tancar el compartiment i es va afanyar a agenollar-se de nou sobre la catifa.
De cua d’ull va veure que el morro d’un camió s’acostava i de sobte s’aturava al costat del seu cotxe. Va tancar els ulls.
No se sabia les oracions de memòria, però les havia escoltades prou sovint per murmurar-ne una aproximació.
Va sentir que les portes del camió s’obrien i es tancaven, i després uns passos a prop seu.
—Aixeca’t —va ordenar una veu en àrab.
L’Abdul va obrir els ulls. Hi havia dos homes, un duia un rifle a les mans i l’altre tenia la pistola enfundada. Darrere d’ells hi havia una camioneta carregada de sacs potser plens de farina: menjar per als gihadistes, sens dubte.
El que duia el fusell era més jove, tenia la barba esclarissada. Portava pantalons de camuflatge i un anorac blau, més adequat per a un dia de pluja a Nova York que per al desert.
—Qui ets? —va dir amb duresa.
L’Abdul va interpretar ràpidament el personatge de venedor ambulant.
—Amics meus, per què molesteu un home que resa? —va dir amb un somriure.
Parlava àrab col·loquial fluid amb accent libanès: havia viscut a Beirut fins als sis anys i els seus pares havien continuat utilitzant l’àrab a casa després de traslladar-se als Estats Units.
L’home de la pistola tenia els cabells grisos i va parlar amb calma.
—Demanem perdó a Déu per haver interromput les teves pregàries —va dir—. Però, què fas aquí, en aquesta pista enmig del desert? On aneu?
—Venc cigarrets —va dir l’Abdul—. Voleu comprar-ne? Els tinc a meitat de preu.
A la majoria dels països africans, un paquet de vint Cleopatra costava l’equivalent, en moneda local, a un dòlar, i l’Abdul els venia per la meitat.
El jove va obrir el maleter del cotxe de l’Abdul. Era ple de cartrons de Cleopatra.
—On els has aconseguit? —va dir.
—D’un capità de l’exèrcit sudanès anomenat Bilel.
Era versemblant: tothom sabia que els oficials sudanesos eren corruptes.
Es va fer un silenci. El gihadista més gran tenia expressió pensarosa. El més jove semblava ansiós d’utilitzar el fusell, i l’Abdul es va preguntar si mai havia disparat contra un ésser humà. L’home més gran no estava tan tens. Seria més lent a l’hora de disparar, però més precís.
L’Abdul sabia que la seva vida estava en joc: o bé el creurien o bé intentarien matar-lo, aquells dos homes. Si hi havia una baralla, primer s’enfrontaria al més gran. El més jove dispararia, però probablement erraria el tret; ho tornaria a provar, i aquesta vegada potser encertaria el blanc.
—Per què ets aquí? On creus que vas? —va dir el més gran.
—Hi ha un poble més endavant, oi? —va contestar l’Abdul—. Encara no l’he vist, però un home d’un cafè em va dir que hi trobaria clients.
—Un home en una cafeteria?
—Sempre hi busco clients, a les cafeteries.
—Registra’l —va dir el més vell al jove.
El noi es va posar el fusell a l’esquena, cosa que per un moment va alleujar l’Abdul. Però l’home més gran va desenfundar una pistola de 9 mm i va apuntar al cap de l’Abdul mentre el jove l’escorcollava.
El noi va trobar el telèfon barat de l’Abdul i el va donar al seu company.
L’home gran el va encendre i va pressionar-ne els botons amb suficiència. L’Abdul va endevinar que estava mirant el directori de contactes i la llista de trucades recents. El que hi havia donaria suport a la coartada de l’Abdul: hotels econòmics, tallers de reparació de cotxes, canviadors de divises i un parell de prostitutes.
—Escorcolla el cotxe —va ordenar l’home gran.
L’Abdul es va quedar mirant-lo. El noi va començar pel portaequipatges. Va agafar una petita bossa de viatge i va buidar-ne el contingut a terra. No hi havia gaires coses: una tovallola, un Alcorà, articles d’higiene personal, un carregador de telèfon. Va llençar tots els cigarrets i va aixecar el plafó que amagava la roda de recanvi i la caixa d’eines. No va tornar res al seu lloc. Tot seguit va obrir les portes del darrere del cotxe, va passar les mans entre el respatller i els seients, i es va inclinar per mirar a sota.
Després va anar a la part del davant, va inspeccionar sota el tauler de control, la guantera i les butxaques de les portes. Es va adonar que el plafó de la porta del conductor estava solt i el va treure.
—Binocles —va dir triomfalment, i l’Abdul va sentir un calfred. Els prismàtics no eren tan incriminatoris com una pistola, però no eren barats i, per què els havia de necessitar un venedor de cigarrets?
—Molt útils al desert —va dir l’Abdul, que començava a desesperar-se—. Segurament també vosaltres en porteu uns a sobre.
—Aquests semblen cars. —L’home més gran els estava examinant—. Made in Kunming —va llegir—. Són xinesos.
—Així és —va respondre l’Abdul—. Els vaig comprar al mateix capità sudanès que em va vendre els cigarrets. Eren una ganga.
De nou el seu relat era versemblant: les forces armades sudaneses compraven molt a la Xina, que era el soci comercial més gran del seu país. Gran part dels equips acabaven al mercat negre.
—Els has fet servir, quan veníem? —va dir astutament l’home gran.
—Anava a fer-ho després de la pregària. Volia saber com n’és, de gran, el poble. Què en penseu… cinquanta persones, potser? Un centenar? —Va dir una xifra baixa deliberadament, per donar la impressió que no els havia fet servir.
—No importa —va dir l’home—. No hi aniràs. —Va llançar una mirada llarga i dura a l’Abdul mentre probablement decidia si el creia o el matava.
—On és la teva arma? —va dir tot d’una.
—Arma de foc? No en tinc, de pistola.
L’Abdul no en duia cap. Les armes de foc causaven més problemes als agents encoberts dels que en resolien, i aquell n’era un bon exemple. Si haguessin trobat una arma, haurien tingut la certesa que l’Abdul no era un innocent venedor de cigarrets.
—Obre el capó —va dir l’home gran al més jove, que va obeir.
Com bé sabia l’Abdul, no hi havia res amagat al compartiment del motor.
—Res —va informar el noi.
—Em sembla que no tens gaire por —va dir l’home gran a l’Abdul—. Saps que som gihadistes, podríem decidir matar-te.
L’Abdul va mirar enrere i es va permetre tremolar lleugerament.
—Inshallah —va dir—. Si Déu ho vol.
L’home va assentir amb la cap i va prendre una decisió: tornar el mòbil barat a l’Abdul.
—Fes mitja volta —va dir—. Torna-te’n per on has vingut.
L’Abdul no volia semblar massa alleujat.
—Però jo esperava vendre… —Va fingir que s’ho pensava una mica—. En voleu un cartró?
—Com a obsequi?
L’Abdul va tenir la temptació de dir que sí, però el personatge que interpretava no hauria estat tan generós.
—Soc un home pobre —va dir—. Ho sento…
—Torna-te’n —va repetir el gihadista.
L’Abdul va arronsar les espatlles decebut, fingint renunciar a l’esperança de vendre cap cigarret.
—Com vulgueu —va dir.
L’home va fer un senyal al seu company i tots dos van tornar al camió.
Mentre l’Abdul va començar a recollir les seves possessions escampades per terra, el camió va rugir, i l’Abdul va veure com desapareixia en el desert. Llavors va dir, en anglès:
—Jesús, Maria i Josep. —Va fer un sospir—. Que a prop que hi he estat.
La Tamara s’havia unit a la CIA a causa de persones com la Kiah.
De tot cor creia en la llibertat, la democràcia i la justícia, però aquests valors eren atacats a tot el món, i la Kiah n’era una de les víctimes. La Tamara sabia que calia lluitar per allò que estimava. Sovint pensava en la lletra d’una cançó tradicional: «Si en morir la meva ànima es perd, la culpa és només meva». Cadascú era responsable de la seva ànima. Era una cançó de gòspel, i la Tamara era jueva, però el missatge era vàlid per a tothom.
Al nord de l’Àfrica, les forces nord-americanes lluitaven contra terroristes els valors dels quals eren la violència, el fanatisme i la por. Les bandes armades associades a l’Estat Islàmic assassinaven, segrestaven i violaven africans i africanes perquè la seva religió o ètnia no rebia l’aprovació dels senyors de la guerra fonamentalistes. La violència que exercien, a més de la pobresa que s’estenia pel sud del desert del Sàhara, conduïa persones com la Kiah a arriscar la vida creuant el Mediterrani amb embarcacions lleugeres inflables.
L’exèrcit nord-americà, aliat amb els francesos i amb els exèrcits de diversos països, atacava i destruïa els campaments terroristes sempre que els localitzava.
Localitzar-los era, precisament, el problema.
El desert del Sàhara tenia les dimensions dels Estats Units. I allà va ser on la Tamara va entrar en acció. La CIA cooperava amb altres nacions per proporcionar informació per als exèrcits que eren sobre el terreny. En Tab participava en aquesta missió, però en realitat era un oficial de la DGSE, la Direcció General de la Seguretat Exterior, que era la CIA francesa. L’Abdul col·laborava en aquesta mateixa missió.
Fins aquell moment el projecte havia tingut poc impacte, i els gihadistes continuaven assolant gran part del nord de l’Àfrica amb més o menys llibertat.
La Tamara esperava que, gràcies al treball de l’Abdul, les coses poguessin canviar.
No el coneixia, tot i que hi havia parlat per telèfon. Tanmateix, aquella no era la primera vegada que la CIA enviava un agent encobert a espiar els campaments de l’ISGS. La Tamara havia conegut l’antecessor de l’Abdul, l’Omar. Va ser ella qui en va descobrir el cos, un cadàver sense mans ni peus llençat al mig del desert. En va trobar les mans i els peus cent metres més enllà; aquesta era la distància que el moribund havia recorregut arrossegant-se sobre els colzes i els genolls mentre sagnava fins a morir. La Tamara sabia que mai no ho superaria.
I ara l’Abdul seguia els passos de l’Omar.
Hi havia estat en contacte de manera intermitent, sempre que tenia senyal de telèfon. Feia dos dies que li havia trucat per dir que havia arribat al Txad i tenia bones notícies de les quals l’informaria personalment. Havia demanat alguns subministraments i també havia donat indicacions precises d’aquella ubicació.
Ara sabien què havia estat fent.
La Tamara estava petrificada, però mantenia les emocions sota control.
—Podria ser Hufra —va dir. Però encara que no ho fos, era un descobriment fantàstic—. Cinc-cents homes, amb artilleria muntada sobre camions? És una troballa important!
—Quan et posaràs en moviment? —va dir l’Abdul.
—D’aquí dos dies, tres com a màxim —va dir—. Les forces armades dels Estats Units, França i el Níger destruiran el campament. Cremaran les tendes i les barraques, confiscaran les armes i interrogaran tots els gihadistes que sobrevisquin a la batalla. En qüestió de dies, el vent bufarà les cendres, el sol blanquejarà les deixalles i el desert començarà a reconquerir la zona.
I l’Àfrica seria una mica més segura per a persones com la Kiah i en Naji.
L’Abdul va donar indicacions precises sobre la localització del campament.
Tant la Tamara com en Tab escrivien tot el que l’Abdul deia en sengles llibretes que tots dos recolzaven sobre els genolls. La Tamara estava impressionada. Amb prou feines podia creure’s que estava parlant amb un home que havia arriscat la vida per donar un cop com aquell. Mentre parlava i prenia notes, va aprofitar per escrutar-lo tant com va poder. Tenia la pell fosca, la barba negra i els ulls, d’un marró clar poc comú, li donaven una mirada dura. La tensió li tibava els músculs de la cara i semblava que tingués uns vint-i-cinc anys. Era alt i d’espatlles amples i li va recordar un lluitador d’arts marcials que hi havia a la Universitat Estatal de Nova York quan ella hi estudiava.
Semblava estrany que aquell home fos també el venedor de cigarrets de tracte fàcil, xerraire, que feia un moment parlava amb tothom, tocava els homes pel braç, feia l’ullet a les dones i encenia els cigarrets quan l’hi demanaven amb un encenedor de plàstic vermell. L’home que en aquell moment tenia al davant, en canvi, era perillós d’una manera callada. Li feia una mica de por.
L’Abdul els va donar tots els detalls de la ruta que la remesa de cocaïna havia seguit. Havia passat per mans de diverses bandes i l’havien canviat tres vegades de vehicle. A més de la base paramilitar, havia localitzat dos campaments més petits i diverses adreces de ciutats on hi havia grups de l’ISGS.
—Això és or pur —va dir en Tab.
La Tamara va estar-hi d’acord, els resultats eren més bons del que esperava i estava contenta.
—Bé —va dir l’Abdul de seguida—. Heu portat les meves coses?
—És clar.
Havia demanat diners en moneda local, pastilles per a la gastritis que sovint afectava els visitants del nord de l’Àfrica, una brúixola i una cosa que va desconcertar la Tamara: un metre de filferro de titani estret, fixat a dos mànecs de fusta, un a cada extrem, cosit dins d’una faixa de cotó com la que portaven els homes a manera de cinturó al voltant a la gel·laba tradicional. La noia es preguntava si els explicaria què era i per a què servia.
La Tamara l’hi va donar tot i ell l’hi va agrair, però no va fer cap comentari. En canvi, va mirar al seu voltant, estudiant la panoràmica en totes direccions.
—Tot clar —va dir—. Ja hem acabat?
La Tamara va mirar en Tab.
—Tot fet —va dir ell.
—Tens tot el que necessites, Abdul? —va preguntar la noia.
—Sí —va respondre ell, i va obrir la porta del cotxe.
—Bona sort —li va desitjar la Tamara, realment de tot cor.
—Bonne chance —va reblar en Tab.
L’Abdul es va tirar el mocador endavant per protegir-se la cara i després va sortir del cotxe, va tancar la porta i va tornar al poble amb el cartró de Cleopatra a la mà.
La Tamara va observar-lo mentre se n’anava i es va fixar en la seva manera de caminar. No ho feia com la majoria dels homes nord-americans, com si fossin amos del lloc, sinó que caminava com ho fan els qui viuen al desert, arrossegant els peus, mantenint el cap cot i la cara ombrejada, movent-se amb el mínim esforç per no generar calor.
El coratge d’aquell home la va impressionar. Es va estremir en pensar què li passaria si l’agafessin. La decapitació seria el millor que es podia esperar.
Quan l’Abdul havia desaparegut de la vista, ella es va inclinar endavant i va dir a l’Ali: «Yalla». I es va posar en marxa.
El cotxe va sortir del poble i va seguir la pista fins a la carretera, on va girar cap al sud per tornar a N’Djamena.
—És increïble —va dir en Tab mentre llegia les seves notes.
—Hauríem de fer un informe conjunt —va proposar la Tamara pensant en el que havia de fer.
—Bona idea. Podem escriure’l plegats així que arribem i enviar-lo simultàniament en les dues llengües.
«Treballem bé junts», va pensar. Molts homes haurien intentat posar-se al davant, aquell matí, però en Tab no havia intentat dominar la conversa amb l’Abdul en cap moment. Començava a agradar-li, aquell noi.
La Tamara va tancar els ulls. Lentament, la seva eufòria va anar minvant. S’havia llevat d’hora i encara trigarien un parell o tres d’hores a arribar a casa. Durant una estona, només va veure visions del poblat sense nom que havien visitat: les cases de tova, els horts esquifits, la gran distància per anar a buscar l’aigua. Però el soroll del motor del cotxe i el grinyol dels pneumàtics li van recordar els llargs viatges de la seva infantesa, quan amb el Chevrolet de la seva família feien el trajecte de Chicago a Saint Louis per veure els avis. Recordava com anava d’una banda a l’altra en l’ampli seient del darrere al costat del seu germà i, finalment, es va adormir, com llavors.
Va dormir profundament i es va despertar de sobte, espantada, quan el cotxe va frenar amb brusquedat. Va sentir que en Tab deia putain, l’equivalent francès de merda. Va veure que un camió estacionat de costat barrava la carretera. Al seu voltant hi havia mitja dotzena d’homes vestits amb una barreja estranya d’uniforme militar i indumentària tradicional: una túnica militar amb un tocat de cotó o bé una túnica llarga sobre els pantalons de l’exèrcit. Eren paramilitars i tots ells tenien armes de foc.
L’Ali es va veure obligat a aturar el cotxe.
—Què coi és, això? —va preguntar la Tamara.
—Això és el que el govern anomena bloqueig espontani. N’hi ha que estan jubilats i d’altres que fan de soldats i es treuen alguns diners fent xantatge —va contestar en Tab.
La Tamara havia sentit a parlar de bloquejos espontanis, però aquesta era la primera vegada que topava amb un.
—Quant haurem de pagar? —va replicar la Tamara.
—Estem a punt de descobrir-ho —va ser la resposta d’en Tab.
Un dels paramilitars es va acostar a la finestra del conductor cridant ferotgement. L’Ali va abaixar la finestra i li va contestar cridant també en dialecte. En Pete va agafar la carrabina de terra, però va deixar-se-la a la falda perquè no es veiés des de fora. L’home de la finestra va moure la pistola a l’aire.
En Tab semblava tranquil, però a la Tamara la situació li semblava explosiva.
Un home gran amb una gorra de l’exèrcit i una camisa texana foradada apuntava amb un rifle el parabrisa.
En Pete va respondre recolzant-se la carrabina a l’espatlla.
—Tranquil, Pete —va dir en Tab.
—No seré el primer a disparar —va aclarir en Pete.
En Tab va estirar el braç per sobre del respatller del seient de darrere del cotxe i va treure una samarreta d’una caixa de cartró. Tot seguit va baixar del cotxe.
—Què fas? —va exclamar la Tamara, ansiosa.
En Tab no va respondre.
Va avançar, malgrat que tenia unes quantes armes a sobre, i la Tamara es va posar el puny a la boca.
En Tab no semblava espantat. Va acostar la samarreta que tenia a la mà a l’home que apuntava el rifle directament al seu pit.
—Bon dia, capità. Avui m’acompanyen aquests estrangers —va dir en Tab en àrab. Feia veure que era una mena de guia—. Deixeu-los passar. —Tot seguit va tornar cap al cotxe i va cridar, encara en àrab—: No disparis! No disparis! Aquests són els meus germans! —I passant a l’anglès, va dir a crits—: Pete, abaixa la pistola.
A contracor, en Pete es va treure la culata del rifle de l’espatlla i va agafar l’arma en diagonal sobre el pit.
Després d’una pausa, l’home de la camisa texana va abaixar el rifle.
En Tab va lliurar la samarreta a aquell home, que la va desplegar. Era de color blau fosc amb una franja vertical vermella i blanca i, després d’un moment de reflexió, la Tamara va adonar-se que era la samarreta del Paris Saint-Germain, l’equip de futbol més popular de França. L’home estava encantat.
La Tamara s’havia preguntat per què duia en Tab aquella caixa de cartró. Ara ho sabia.
L’home es va treure la camisa vella i es va posar la samarreta pel cap. La situació va canviar. Els soldats es van amuntegar al voltant de l’home admirant la samarreta i després van mirar expectants en Tab, que es va girar cap al cotxe i va dir:
—Tamara, passa’m la caixa, si us plau.
La noia va estirar els braços a la part del darrere, va agafar la caixa i la va passar per la porta del cotxe, que estava oberta. En Tab va donar una samarreta a cadascun dels homes.
Els soldats estaven emocionats i fins i tot alguns se la van posar.
En Tab va donar la mà a l’home a qui havia anomenat «capità» acomiadant-se’n: «Ma’a as-salaama». Sense entretenir-se va tornar al cotxe amb la caixa gairebé buida, va entrar-hi, va tancar-ne la porta i va dir:
—Endavant, Ali, però ves a poc a poc.
El cotxe va enfilar el camí. Els homes, feliços, van assenyalar-los el camí que havien de seguir, a la vora de la carretera, esquivant el camió estacionat al bell mig; i una mica més endavant, el cotxe va tornar a la carretera.
Tan bon punt els pneumàtics van tocar la superfície de formigó, l’Ali va pitjar el pedal a fons i van deixar enrere la barrera.
En Tab va tornar a posar la caixa al seu lloc, i la Tamara va sospirar alleujada i es va girar.
—Estaves tan tranquil! No tenies por? —va preguntar a en Tab.
Ell va fer que no amb el cap.
—Fan por, però no solen matar a ningú.
—És bo saber-ho —va replicar la Tamara.
2
Quatre setmanes abans, l’Abdul havia estat a tres mil quilòmetres de distància, a Guinea-Bissau, el país de l’Àfrica occidental sense llei classificat com un «estat narco» per les Nacions Unides. Era un lloc humit i calorós amb una estació monsònica en la qual plovia, diluviava i roinejava la meitat de l’any.
L’Abdul s’havia allotjat a la capital, Bissau, en un apartament d’una habitació que donava als molls. No hi havia aire condicionat i la camisa se li enganxava a la pell, permanentment suada.
El seu company era en Phil Doyle, un agent de grau superior de la CIA, vint anys més gran que ell, un home calb que acostumava a dur una gorra de beisbol. En Doyle estava destinat a l’ambaixada nord-americana del Caire, a Egipte, i era el responsable de la missió de l’Abdul.
Tots dos homes tenien els binocles a les mans. L’habitació era a les fosques. Si els trobessin, els torturarien i els assassinarien. Amb la llum que entrava de fora, l’Abdul amb prou feines distingia els mobles que l’envoltaven: un sofà, una taula de centre i un televisor.
Els binocles enfocaven una escena que tenia lloc al port: tres estibadors treballaven dur i suaven copiosament, despullats de cintura en amunt sota llums d’arc voltaic. Descarregaven un contenidor, en treien grans sacs de polietilè resistent i els traslladaven a una furgoneta.
L’Abdul parlava en veu baixa, tot i que no hi havia ningú més que en Doyle.
—Quant pesen aquests sacs?
—Vint quilos —va respondre en Doyle amb accent de Boston—. Vint quilos, gairebé.
—Feina dura, en aquest temps.
—En qualsevol temps.
L’Abdul va arrufar les celles.
—No puc llegir el que està imprès als sacs.
—Hi diu: «Precaució: productes químics perillosos» en diverses llengües.
—Ja n’havies vist, de sacs com aquests?
En Doyle va assentir amb el cap.
—En vaig veure quan la banda que controla el port colombià de Buenaventura els carregava en aquest contenidor. Els vaig seguir el rastre a través de l’Atlàntic. D’ara endavant són teus.
—Les lletres impreses al sac no enganyen: la cocaïna pura és un producte químic molt perillós.
—Ben cert, t’hi pots apostar els ous.
La furgoneta no era prou gran perquè hi cabés tota la càrrega del contenidor, però l’Abdul va endevinar que la cocaïna n’era només una part, potser estava amagada dins d’un compartiment secret.
Un home gran amb camisa elegant, que comptava i recomptava els sacs, era el supervisor de l’operació. També hi havia tres guàrdies vestits de negre que portaven rifles d’assalt. Una limusina s’esperava no gaire lluny amb el motor al ralentí. Cada pocs minuts els estibadors s’aturaven per beure gasosa d’ampolles de plàstic molt grans. L’Abdul es va preguntar si tenien idea del valor de la càrrega que estaven manipulant, i no ho va saber respondre. L’home que seguia comptant sí que ho sabia, però. I també el qui s’estava a la limusina.
—A l’interior de tres d’aquests sacs hi ha un transmissor de ràdio en miniatura: en tres per si algú roba un sac o dos o si per una raó o altra algú els separa de la remesa —va explicar en Doyle, que es va treure de la butxaca un petit dispositiu negre—. S’engeguen remotament amb aquest aparell. La pantalla indica a quina distància estan i en quina direcció van. No t’oblidis d’apagar-los perquè no es gastin les piles. També es podria fer amb un telèfon, però aniràs a llocs on no hi haurà cobertura, de manera que hem hagut de recórrer al senyal de ràdio.
—Entesos.
—Els pot seguir a distància, però de vegades t’hi hauràs d’acostar. La teva missió és identificar les persones que gestionen l’enviament i el lloc on es dirigeix. Aquesta gent són terroristes i el porten als seus amagatalls. Hem de saber quants gihadistes hi ha a cada lloc i quants braços tenen, de manera que les nostres forces sàpiguen què poden esperar quan hi entrin per acabar amb aquests fills de puta.
—No et preocupis, m’hi acostaré prou.
Van romandre un o dos minuts en silenci, i després en Doyle va dir:
—Suposo que la teva família no sap ben bé què fas.
—No tinc família. Els meus pares són morts, i la meva germana, també —va explicar l’Abdul—. Ja han acabat —va afegir assenyalant el port.
Els estibadors van tancar el contenidor i el camió colpejant alegrement les portes metàl·liques. Es comportaven despreocupadament, sense por de la policia que, sens dubte, estava ben subornada. Es van quedar al voltant del vehicle fumant, parlant i rient. Els guàrdies es van penjar l’arma a l’espatlla i es van unir a la conversa.
El conductor de la limusina va baixar del cotxe i va obrir la porta del passatger. L’home que va sortir del seient del darrere vestia com si anés a una discoteca: duia una samarreta sota una jaqueta d’esmòquing que tenia un dibuix daurat a l’esquena. Va parlar amb l’home de la camisa elegant, i tots dos van treure els telèfons.
—Ara mateix els diners s’estan transferint d’un compte bancari suís a un altre —va dir en Doyle.
—Quants diners?
—Uns vint milions de dòlars.
L’Abdul es va sorprendre.
—Més del que em pensava, fins i tot.
—Valdrà el doble quan arribi a Trípoli; el preu torna a doblar a Europa i dobla una altra vegada quan és al carrer.
Les trucades van acabar i els dos homes es van donar la mà. El de l’esmòquing va tornar a la limusina i en va treure una bossa de plàstic on deia «Dubai Duty Free» en anglès i àrab. Pel que semblava estava plena de bitllets distribuïts en feixos homogenis. Va lliurar un feix a cadascun dels tres estibadors i als tres guàrdies. Els homes somreien: era evident que els pagaven bé. Finalment, va obrir el maleter i va donar a cadascun d’ells un cartró de cigarrets Cleopatra; una mena de bonificació, va suposar l’Abdul.
L’home va desaparèixer amb la limusina, i els estibadors i els guàrdies es van allunyar i el camió ple de cocaïna va marxar.
—Marxo —va anunciar l’Abdul.
En Doyle li va allargar la mà i van encaixar.
—Ets un home valent —va dir en Doyle—. Bona sort.
Durant dies, la Kiah va estar donant voltes a la conversa que havia tingut amb la dona blanca.
Quan era una nena, s’imaginava que totes les dones europees eren monges, ja que les úniques dones blanques que havia vist ho eren. La primera vegada que es va trobar amb una dona francesa normal, que portava un vestit fins als genolls i mitges, i una bossa de mà, es va commocionar tant com si hagués vist un fantasma.
Però ja s’hi havia acostumat, a veure’n, i confiava instintivament en la Tamara, que tenia una cara oberta i franca, sense rastre d’engany.
Havia entès que les dones europees riques feien feines típiques dels homes i, per tant, no tenien temps de netejar casa seva, de manera que pagaven a les criades del Txad i d’altres països pobres per fer les feines domèstiques. La Kiah es va tranquil·litzar: hi havia una funció per a ella a França, una vida per viure, una manera de poder alimentar el seu fill.
La Kiah no sabia per què les dones riques devien voler ser advocadesses i metgesses. Per què no passaven els dies jugant amb els seus fills i parlant amb els seus amics? Encara tenia moltes coses per aprendre dels europeus. Però sabia el més important: volien donar feina a immigrants provinents de l’Àfrica.
En canvi, el que havia dit la Tamara sobre els traficants de persones no era gens tranquil·litzador. La noia semblava horroritzada, quan en parlava, i això era el que turmentava la Kiah. No podia negar la lògica del que deia la Tamara: si es posava en mans de delinqüents, per què no li robarien els diners a ella, també?
Pensava en tot això mentre en Naji feia la migdiada. Ella el mirava, nu sobre un llençol de cotó, dormint tranquil·lament, lluny de tota preocupació. No havia estimat tant els seus pares ni el seu marit com estimava el seu fill. Els seus sentiments per en Naji desbordaven totes les altres emocions i dominaven la seva vida. Però amb l’amor no n’hi havia prou. Necessitava menjar, aigua i roba per protegir la seva pell suau d’aquell sol abrusador, i d’ella depenia que tingués aquestes necessitats cobertes. Però marxar al desert també significava posar en risc la vida del petit. I era tan bufó, tan feble i confiat…
Necessitava ajuda. Havia d’emprendre aquell viatge tan perillós, però no ho volia fer sola. Potser anant-hi amb algun conegut podria sortir-se’n.
Mentre observava en Naji, el petit va obrir els ulls. No es va despertar lentament, com feien els adults, sinó tot d’una. Es va posar dempeus, va fer uns passos vacil·lants cap a la Kiah i va dir: «Leben». Li encantava aquest plat, arròs cuit amb mantega de llet, i sempre la Kiah n’hi donava una mica després de la migdiada.
Mentre l’alimentava va decidir que parlaria amb en Yusuf, un cosí segon seu. Tenia la seva mateixa edat i vivia al poble del costat, a tres quilòmetres de distància, amb la seva dona i una filla de la mateixa edat que en Naji. En Yusuf era pastor, però la major part del seu ramat havia mort per falta de pastura, i també pensava a emigrar abans de gastar tots els seus estalvis. Volia parlar amb ell dels problemes que podien trobar-se. Si decidís marxar, ella podria anar amb ell i la seva família, això la faria sentir-se molt més segura.
Quan la Kiah va haver vestit en Naji, ja era mitja tarda i el sol ja havia passat el zenit. Es va posar en camí amb el nen al maluc. Era forta i encara el podia carregar i recórrer distàncies considerables, però no estava segura de quant temps més podria continuar fent-ho. Tard o d’hora pesaria massa i, quan el petit caminés, avançarien més lentament.
Va seguir la riba per la vora del llac, desplaçant en Naji d’un maluc a l’altre de tant en tant. Ara que la calor del dia havia baixat, la gent tornava a treballar: pescadors que arreglaven les xarxes i esmolaven ganivets, nens que pasturaven cabres i ovelles, dones que agafaven aigua en els recipients tradicionals i també en grans garrafes de plàstic.
Com tothom, la Kiah parava atenció al llac, ja que mai no se sabia quan podien tenir gana, els gihadistes, i presentar-se per robar-los la carn, la farina i la sal; de vegades fins i tot segrestaven noies, sobretot noies cristianes. La Kiah va tocar la petita creu de plata que duia penjada d’una cadena sota el vestit.
Al cap d’una hora, va arribar a un poble que era com el seu, només que tenia una filera de sis cases de formigó construïdes en temps millors i que s’esfondraven, però encara estaven habitades.
La casa d’en Yusuf era com la seva, feta de tova i fulles de palmera. Va fer una pausa a la porta i va cridar:
—Hola, hi ha algú a casa?
—Entra, Kiah —va respondre el cosí en reconèixer-li la veu.
Estava assegut, amb les cames encreuades, reparant un pneumàtic de bicicleta punxat tot enganxant un pegat sobre el forat. Era un home baix de rostre alegre, no tan dominador com alguns marits. Va somriure àmpliament, sempre li agradava veure la Kiah.
La seva dona, l’Azra, alletava el petit. El seu somriure no era tan acollidor. Tenia una cara prima i la seva mirada sempre era trista i cansada, però, a més, hi havia una cosa que la preocupava. La veritat era que en Yusuf sentia una mica massa d’afecte per la seva cosina Kiah. Des de la mort d’en Salim, en Yusuf havia assumit el paper de protector i massa sovint li tocava la mà i la rodejava amb el braç. La Kiah sospitava que li agradaria estar casat amb ella, i també amb l’Azra, i probablement l’Azra compartia aquesta sospita. La poligàmia era legal al Txad, i milions de dones cristianes i musulmanes tenien matrimonis poligàmics.
La Kiah no havia fet res per fomentar aquest comportament d’en Yusuf, però tampoc no l’havia rebutjat: era veritat que necessitava protecció, i ell era l’únic parent masculí que tenia al Txad. Ara la preocupava que aquesta tensió triangular pogués amenaçar els seus plans.
En Yusuf li va oferir llet d’ovella. Va abocar-ne una mica en un bol i ella la va compartir amb en Naji.
—La setmana passada vaig parlar amb una estrangera —va dir mentre en Naji xarrupava la llet del bol—. Una dona nord-americana blanca que estava interessada en la minva del llac. Li vaig fer preguntes sobre Europa.
—Vas fer bé —va ponderar en Yusuf—. Què et va dir?
—Em va dir que els traficants són delinqüents i que ens podrien robar.
En Yusuf va arronsar les espatlles.
—També ens roben els gihadistes.
—Però és més fàcil robar al desert. Allà pots morir —va intervenir l’Azra.
—Tens raó —va replicar en Yusuf—. Només estic dient que hi ha perill a tot arreu. També morirem aquí, si no marxem.
En Yusuf havia parlat amb desdeny, cosa que afavoria el propòsit de la Kiah, que va reforçar les paraules del seu cosí.
—Estaríem més segurs si ens n’anéssim tots cinc junts.
—Per descomptat —va corroborar en Yusuf—. Jo vetllaré per tots.
No era del tot el que la Kiah volia dir, però no el va contradir.
—Exactament —va exclamar.
—He sentit —va continuar en Yusuf— que a Three Palms hi ha un home que es diu Hakim. —Three Palms era una petita ciutat a quinze quilòmetres de distància—. Diuen que en Hakim pot portar la gent a Itàlia.
El pols de la Kiah es va accelerar. No en sabia res, d’aquest Hakim, però allò volia dir que la fugida estava més a prop del que ella es pensava. La perspectiva es va tornar de cop més real i més espantosa.
—La dona blanca que vaig conèixer em va dir que es pot anar fàcilment d’Itàlia a França —va dir tot seguit la Kiah.
La petita de l’Azra, la Danna, ja havia menjat prou. L’Azra va eixugar la barbeta de la nena amb la màniga del seu vestit i la va posar dreta. La Danna va anar a trobar en Naji i tots dos es van posar a jugar, l’un al costat de l’altra. L’Azra va agafar un potet d’oli, es va fregar una mica els mugrons i es va cordar el vestit, i llavors va preguntar:
—Quants diners vol, aquest Hakim?
—El preu habitual és de dos mil dòlars americans —va respondre en Yusuf.
—Per persona o per família? —va voler saber l’Azra.
—No ho sé.
—I els petits també paguen?
—Probablement, depèn de si són prou grans per asseure’s en un seient.
La Kiah ho volia saber del cert.
—Aniré a Three Palms i l’hi preguntaré —va dir amb impaciència.
El que volia sobretot era veure en Hakim amb els seus propis ulls, parlar amb ell i fer-se una idea de quina mena d’home era. Podia fer els quinze quilòmetres d’anada i els quinze de tornada en un dia.
—Deixa en Naji amb mi. No el pots carregar tanta estona —li va proposar l’Azra.
La Kiah va pensar que probablement podria, si calia, però va dir:
—Gràcies, seria una gran ajuda. —Ella i l’Azra sovint es cuidaven dels fills dels altres. A més, a en Naji li encantava ser allà, li agradava veure què feia la Danna i imitar-la.
En Yusuf va fer una pensada:
—Ja que ets aquí, podries quedar-te a dormir amb nosaltres i llevar-te d’hora demà per tornar-te’n a casa.
Era una idea assenyada, només que en Yusuf tenia massa ganes de dormir a la mateixa habitació que ella, va pensar la Kiah, i va veure que l’Azra arrufava el nas.
—No, gràcies, he de tornar a casa avui —va dir amb tacte—. Demà a primera hora del matí portaré en Naji. —Es va aixecar i va agafar el seu fill—. Gràcies per la llet. Que Déu sigui amb vosaltres fins demà.
Es trigava més a omplir el dipòsit a les benzineres del Txad que a les dels Estats Units. Al Txad no hi havia pressa per tornar a la carretera. A les gasolineres, hi revisaven els pneumàtics, posaven oli als motors i omplien els radiadors. Calia ser pacient: a vegades s’havia d’esperar dies abans de poder tornar a la carretera. Una benzinera també era un punt de trobada. Els conductors parlaven entre si i amb els propietaris de l’establiment, intercanviaven notícies sobre bloquejos de carreteres, combois militars, bandes de gihadistes i tempestes de sorra.
L’Adbul i la Tamara havien quedat a la carretera entre N’Djamena i el llac Txad. L’Abdul volia parlar amb ella una segona vegada abans de dirigir-se al desert, i preferia no utilitzar el telèfon ni missatges, si podia evitar-ho.
Es va acostar a la benzinera que tenia al davant i va vendre un cartó sencer de Cleopatra al propietari. Tenia el capó del cotxe aixecat i posava aigua al dipòsit del parabrises quan va arribar un altre cotxe. Al volant hi havia un home, i la Tamara n’era la passatgera. En aquell país, el personal de les ambaixades mai no viatjava sol, sobretot si eren dones.
«A primera vista se la podria prendre per una nadiua», va pensar l’Abdul quan la noia baixava del cotxe. Tenia els cabells i els ulls foscos i portava un vestit de màniga llarga sobre els pantalons i un mocador al cap. Tanmateix, un observador acurat endevinaria de seguida que era nord-americana per la manera segura de caminar, la mirada directa que li adreçava i perquè es dirigia a ell com a un igual.
L’Abdul va somriure. Era atractiva, encantadora. El seu interès per ella no era romàntic —havia tingut una mala experiència feia un parell d’anys i encara no ho havia superat—, però li agradava la joie de vivre de la noia.
Va mirar al seu voltant. L’oficina era una caseta de tova on el propietari venia aigua i menjar. Just llavors en sortia una camioneta. No hi havia ningú més.
Tot i així, la Tamara i ell feien veure que no es coneixien. Ella li va donar l’esquena mentre el conductor omplia el dipòsit.
—Ahir vam assaltar el campament que vas descobrir al Níger —va dir tranquil·lament la noia—. Va ser un èxit. Els militars van destruir el campament, van capturar tones d’armes i van fer presoners que interrogaran.
—Van capturar l’Al-Farabi?
—No.
—Per tant, el campament no era Hufra.
—Els presoners en diuen Al-Bustan.
—El jardí —va traduir l’Abdul.
—De tota manera, va ser un gran cop, ets l’heroi del moment.
L’Abdul no tenia cap interès de ser un heroi. Mirava cap endavant.
—He de canviar de tàctica —va dir.
—D’acord… —va respondre la Tamara, dubtosa.
—Em serà difícil mantenir-me ocult. Ara el carregament es dirigeix cap al nord a través del Sàhara fins a Trípoli, i des d’allà, travessant el Mediterrani arribarà a les discoteques d’Europa. Entre aquí i la costa és gairebé tot desert, amb poc trànsit.
La Tamara va assentir amb el cap.
—Per tant, és més probable que el conductor es fixi en tu.
—Ja saps com són les coses aquí: ni fum ni boira ni contaminació; en un dia clar la vista pot abastar quilòmetres i q