Lissy

Luca D'Andrea

Fragmento

lizzy-1

2

Dos copets suaus i aquella cantarella: «Mossega, mossega, rosega, qui és que rosega ma caseta?».

La Marlene, vint-i-dos anys, no gaire més de metre seixanta, ulls d’un blau malenconiós, una piga a la punta del somriure, indiscutiblement bonica i indiscutiblement espantada, es va mirar en el reflex de la caixa forta com si fos un mirall i es va tractar de ruca. Metall, no pas el massapà del conte. I res de bruixes rondant per allà.

És la por, es va dir, res més.

Va relaxar les espatlles, contingué la respiració, igual que el seu pare abans de prémer el gallet de l’escopeta, va deixar anar l’aire dels pulmons i es tornà a concentrar. Les bruixes no existeixen. Els contes diuen mentides. L’únic que compta és la vida, i la Marlene es disposava a canviar la seva per sempre més.

La combinació feia de bon recordar. U. Tres. Dos. Després un quatre. Cop de canell, un altre quatre i ja està. Tan senzill que les mans ho van fer totes soles.

Va subjectar la maneta d’acer, estirà avall i serrà les dents.

Un tresor.

Feixos de bitllets amuntegats com si fossin llenya per cremar. Una pistola, una capsa de munició i una bosseta de vellut. Sota la capsa, una llibreta que valia com tots aquells diners multiplicats per cent i encara més. Entre les pàgines esgrogueïdes s’hi amagava sang i tal vegada un parell de cadenes perpètues: una llista infinita de creditors i de deutors, d’amics i d’amics dels amics, escrits a mà amb la cal·ligrafia petita, prima i inclinada de Herr Wegener. La Marlene no hi va dedicar un segon cop d’ull. La pistola, les bales i els feixos de bitllets no li interessaven. En canvi la bosseta de vellut li feia suar les mans. Sabia què contenia, sabia el poder que conferia, i tot plegat li feia pànic.

No era un robatori i prou, allò.

Diguem les coses pel seu nom.

L’acte que aquella dona tan jove estava cometent amb el cor a la gola era: traïció. La Marlene Taufer «de» Wegener, legítima esposa de Robert Wegener. L’home davant del qual tothom acotava el cap, després de quaranta-dos anys dedicats a bastir una carrera a còpia d’intimidacions, contraban, emboscades i homicidis. Ningú hi feia broma, amb un home com ell. Ni tan sols gosaven dir-li pel nom de pila. Per a la gent, en Robert Wegener era «Herr» Wegener.

Per a ella, també.

La Marlene. La seva dona.

Au, va, afanya’t.

Que el temps vola.

I, tanmateix, potser precisament per culpa de les busques, en l’espai entre un tic i un tac del pèndol, quan la Marlene va obrir la bosseta de vellut, el conte es va tornar a imposar sobre la realitat i la mirada de la jove es va creuar amb l’esguard blau, profund i terrible de certes criatures minúscules i punxegudes.

Kobolds.

Ho va trobar massa obvi i tot. Als kobolds els encanta el metall, el fred i la mort: caixa forta, pistola, diners i llibreta.

Un cau perfecte.

Els kobolds reaccionaren ferotgement a la intrusió. Van xuclar la llum de la sala, l’empresonaren en els seus ullets cruels i la transformaren en un destil·lat d’odi tan salvatge que va anar de poc que la bossa no se li esquitlla entre els dits, a la Marlene.

Això la va retornar al present. A la caixa forta oberta de bat a bat. A la mansió de la riba del Passirio.

A la realitat, per tant.

La bosseta de vellut era plena de safirs. Carboni comprimit que, per una broma de la física, havia après a brillar com un estel. Tota, o gairebé tota, la fortuna de Herr Wegener al palmell de la mà. Però res de bruixes ni de kobolds. Perquè, insistí la Marlene, les bruixes no existeixen, els kobolds tampoc, i en canvi aquelles pedres precioses no solament eren reals sinó també la clau de la seva nova vida. Si és que es decidia d’una vegada a tocar el dos.

Espolsant-se els contes del cap, i sense pensar en la seqüència d’esdeveniments que acabava de desencadenar, la Marlene va tancar la bossa amb cura, se la va amagar a l’infern de l’anorac que duia, tancà la caixa forta, hi tornà a col·locar el quadre a davant, redreçà l’esquena, es va posar a lloc un ble de cabells que li queia davant dels ulls i sortí del dormitori.

Va travessar el passadís, una rampa d’escales, la sala, el pati amb masses miralls i l’escalinata exterior. La nit la va embolcallar amb un ventet suau que bufava del nord.

No es va aturar.

Va engegar el Fiat 130 de color gris i arrencà. La mansió fent-se petita pel retrovisor. Els fanals succeint-se. L’aliança d’or volant fora de la finestra sense contemplacions. La ciutat adormida. El taller. Una parada ràpida i, gràcies a un sobre ben farcit, el Fiat 130 es va convertir en un Mercedes W114 de color nata amb la matrícula neta, papers en regla, pneumàtics nous de trinca i dipòsit ple.

Sense dir ni adeu, en direcció oest.

Descomptant els primers flocs de neu, tot anava com havia d’anar.

Si més no fins al primer control de carretera, a pocs quilòmetres de Malles. Un autèntic imprevist.

Al capdamunt dels revolts que acabava d’enfilar va entreveure una furgoneta sense llums i un parell de carrabiners amb aspecte de morir-se de fred. O de son. O potser del qui espera algú o alguna cosa amb posat burleta.

Herr Wegener tenia ulls i orelles pertot arreu. Cossos de seguretat inclosos.

Per tant: calia jugar-se-la o canviar de ruta?

Si no hagués estat pel neguit i la por, la Marlene hauria pogut acomplir el seu pla sense patir pels imprevistos. Però el neguit, la por i la neu cada cop més intensa la van empènyer a frenar, girar cua i trencar per una carretera secundària, tot desencadenant així una nova seqüència d’esdeveniments.

La carretera secundària la dugué a una altra, més estreta i tortuosa, que travessava un poblet adormit fins a una cruïlla (dreta o esquerra?, cara o creu?) i més enllà, amb la neu que s’anava acumulant.

I quan el cotxe va començar a patinar, la noia de la piga a la punta del somriure va decidir continuar igualment, amb un ull a l’asfalt que no parava d’enfilar-se i un altre al mapa, on, no cal dir-ho, aquell pas (maleïts siguin ells i els seus mapes tan mal fets) no estava indicat.

No era veritat.

El mapa era imprecís, potser com tot, ben mirat, però equivocat? Era l’any 1974, i el 1974 l’home ja havia deixat la seva petja a la lluna: un mapa no es podia equivocar. A la Marlene només li hauria calgut arrambar-se un moment, posar el fre de mà, encendre el llum interior, respirar fondo i fixar-s’hi més. Les coses haurien anat d’una altra manera.

Però no es va aturar.

A l’angoixa s’hi havia afegit la incredulitat de qui es veu perdut.

Prem el gas, però amb suavitat, i tira. Bé ha de portar en alguna banda, aquesta carretera. Amb una mica d’espai per fer maniobra i tornar enrere a desafiar el control de carretera, ja s’hauria conformat; qualsevol cosa per tal de trencar aquella nova i inexorable seqüència d’esdeveniments i recuperar el control del seu destí.

Però no.

Tal vegada la neu, tal vegada la mirada que no se separava del mapa, de cop i volta la Marlene va sentir que el Mercedes perdia adherència, derrapava cap a l’esquerra, feia una volta sobre el

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos