Herències col·laterals

Llort

Fragmento

HerenciesCollaterals-2.xhtml

L’APRENENT I LA VELLA

 

 

 

 

 

 

Sona el timbre. Un truc breu. La dona no pensa anar a obrir. Continua feinejant a la cuina. Tornen a trucar. Aquest cop el so es perllonga una mica. Eixugant-se les mans amb el davantal, va cap a la porta del pis. L’obre un parell de pams i la frena amb el peu esquerre, amb una prevenció moderada. Fora hi ha un jove que carrega una bossa d’esport.

—Què vol?

—Bon dia, vinc del gas.

—Ja van fer la revisió, fa pocs mesos.

—Aquesta és una altra, senyora, han canviat la normativa i haig de revisar la seva instal·lació. —El jove li mostra un carnet tal com un policia de pel·lícula ensenyaria la placa, un vist i no vist.

—Marxa ara mateix o truco als Mossos... Estafador!

La dona tanca la porta amb una contundència innecessària. Amb el cop vol fer evident el rebuig cap al noi i que ella domina la situació. Allò és casa seva.

El jove, sense moure’s del lloc, es concentra per minorar els batecs del cor, d’intensitat i de freqüència. No li agrada aquesta feina, però és l’única que ha aconseguit després d’una travessia de dinou mesos d’atur, de la qual ha sortit viu, endeutat, però viu. Aquesta és la cinquena setmana dedicada a les revisions. Aprèn de pressa, li diuen. Estan contents amb ell. Els mateixos que li van deixar diners li han proposat entrar al negoci. Són uns aprofitats, segur, però alhora bona gent, ha pensat el noi darrerament per convèncer-se.

Comença a baixar cap al replà següent, a poc a poc, recomponent un somriure que vol ser professional. L’escala està ben il·luminada gràcies a la llum que arriba per la claraboia, amb decoració geomètrica de vidres de colors. Aquesta dona no era prou gran. Amb la gent gran sol ser més senzill. Ara, però, també comencen a estar en guàrdia permanent, no es refien de ningú, es comporten com robots, només saben repetir «no, no vull res, ja em van fer la revisió, marxi, marxi, marxi o». Truca al timbre. Sent pujar l’ascensor de fusta, lent i engabiat en una xarxa de filferros arrissats. Passa de llarg de la seva planta. Ell evita mirar qui va dins. Evita que qui va dins el vegi.

És una escala noble de la zona noble de la ciutat noble. Conjugat amb un nostàlgic pretèrit plusquamperfet, «que havia estat noble», durant els darrers cent cinquanta anys. Ara tot grinyola com aquell ascensor, molt singular, però armat de pocs arguments més a favor. Barcelona sustenta els abundants punts turístics amb el cercle tancat que descriuen els diners dels visitants, però la resta de la ciutat es va esmicolant progressivament. El que fa uns anys era només insinuat, taques d’humitat i pintura escrostonada, la recessió econòmica d’aquests darrers temps ho ha transformat en evident: esquerdes tan fondes que fan perillar l’estructura de la ciutat. En innegable, per als partits de l’oposició de l’Ajuntament i de la Generalitat. La perifèria urbana, tradicionalment, sempre ha anat justa de recursos, però l’efecte, similar al d’unes gotes de cafè envaint un terròs de sucre, mai com ara s’havia acostat a l’Eixample.

Ningú respon en cap dels dos pisos de la planta. En aquella escala no hi viu ningú o què? No és estrany que li hagi costat tan poc entrar-hi. En general són portes franques. En les setmanes que fa que s’hi dedica, només ha topat amb tres exemplars de porters que es creien la llei i l’ordre, d’aquests que pràcticament escorcollen qui vol entrar. Els porters d’escala de veïns, cada cop més escassos fins i tot a l’Eixample, estan amagats a la garita, o massa esforçats llegint la premsa esportiva o la del cor per demanar amb gaire insistència l’origen, el destí, la identitat i les intencions de qui vol accedir a l’immoble. Són les grans preguntes que la Humanitat es planteja fa milers d’anys: d’on venim, on anem, qui som i què fem en aquest món. Potser la distància que separa els filòsofs i les porteres no és tan gran com podria semblar.

El noi baixa una planta més, fins al principal. Cada cop li costa menys refer-se d’un moc, d’una amenaça, d’un cop de porta als nassos. Aprèn de pressa, li diuen. Ara tocaria sorprendre’ls, als que li van donar la feina, aconseguir una visita sonada per guanyar-se la seva confiança del tot; una anècdota d’aquelles que després pugui explicar molts cops, rient, afegint-hi detalls inventats, convertint-la en llegendària. Truca. Silenci. Tan avall hi ha menys claror, però en aquella hora de migdia encara és un espai prou il·luminat. Quan està a punt de provar-ho amb la porta del davant, sent uns sorolls esmorteïts per la gruixuda porta de fusta massissa, carregada d’ornaments vegetals tallats i guarniments de llautó no prou lluents. Obren.

El primer que s’escapa d’aquell pis és una bafarada lenta, la típica de pis poc i mal ventilat, pis de vell. Percep unes notes d’una altra ferum que no identifica prou. Sí, sembla de gos, gos vell, amb la pell resseca i estampada de crostes. O això, o potser sí que deuen tenir problemes amb la instal·lació del gas. Somriu. Quan la vista se li adapta una mica a la foscor que domina aquell rebedor, li sembla que distingeix una persona asseguda en una cadira de rodes.

—Bon dia, com anem? —«En cadira de rodes», podrien respondre a aquella salutació formal.

—Què vol?

—Vinc a fer la revisió del gas.

—...

—Si em deixa passar, en pocs minuts ho enllestirem.

La dona —perquè aquella veu, tot i que força esquerdada, és de dona— intenta tancar, però ell aconsegueix entrar al pis, esmunyint-se de manera felina, després d’empènyer amb suavitat la gran porta i, alhora, enretirar menys d’un pam la cadira de rodes i la lleugera càrrega que transporta. La dona, amb la mà dreta, fa anar el comandament del motor de la cadira i s’allunya del noi un parell de metres, fent marxa enrere. Tot és tan fosc que ell percep el moviment pel pilot vermell del comandament. A mesura que les pupil·les es dilaten, van apareixent alguns mobles —dues cadires i una calaixera baixa, de rebedor— i objectes —un gerro sense flors i potser una safata per a les claus, damunt el moble, i un mirall i un parell de quadres a les parets— i distingeix que la dona és molt arrugada i, cal deduir, molt vella. Perfecte.

Li ensenya el carnet que l’acredita com a operari d’una empresa de manteniment de gas i electricitat.

—Que puc encendre el llum, senyora?

—Ja està encès —el to sona més ofès que poruc.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos