1
Amor a primera vista
A principis d’estiu del 2018, quan vaig arribar al Palace de Verbier, un prestigiós hotel dels Alps suïssos, l’últim que m’imaginava era que em passaria totes les vacances intentant resoldre un crim que s’havia comès en aquell establiment molts anys abans.
Teòricament la meva estada allà havia de ser un convenient parèntesi després dels dos petits cataclismes personals que m’havien sacsejat la vida. Per tant, abans d’explicar-vos què va passar aquell estiu, haig de remuntar-me al punt de partida de tota aquesta història: la mort del meu editor, Bernard de Fallois.
El Bernard de Fallois era l’home a qui ho devia tot.
L’èxit i la fama eren gràcies a ell.
Em deien l’escriptor gràcies a ell.
Em llegien gràcies a ell.
Quan el vaig conèixer jo era un autor que no havia publicat mai res, i ell em va convertir en un escriptor llegit a tot el món. Els qui el van tractar us diran que el Bernard, amb aquells aires de patriarca elegant, va ser una de les personalitats més importants de l’edició francesa. Per a mi va ser un mestre i, sobretot, malgrat els seixanta anys que ens separaven, un gran amic.
El Bernard havia mort el gener del 2018, abans de fer noranta-dos anys, i la meva reacció davant la seva mort havia estat la que hauria tingut qualsevol autor: havia decidit dedicar-li la meva pròxima novel·la. De seguida vaig posar fil a l’agulla al meu pis del número 13 de l’avinguda Alfred-Bertrand, al barri de Champel de Ginebra. Tancat a l’habitació que feia les funcions d’estudi, vaig posar damunt la taula una foto del Bernard que m’evocava un munt de records amb ell.
Com sempre que estic en fase d’escriptura, l’única presència humana que tolerava era la de la Denise, la meva ajudanta. La Denise era la fada bona que vetllava per mi. Sempre de bon humor, m’organitzava l’agenda, triava i arxivava les cartes dels lectors, rellegia i revisava el que havia escrit... Ocasionalment, també m’omplia la nevera, em subministrava cafè i, atribuint-se fins i tot les funcions de metge de bord, entrava al despatx com qui puja a un vaixell després d’una interminable travessia i em donava consells saludables.
—Surt una mica! —m’ordenava amablement—. Ves a escampar la boira pel parc una estona. Fa hores que estàs tancat aquí dins!
—Ja he sortit a córrer a primera hora del matí —li recordava.
—Però el cervell ha d’oxigenar-se a intervals regulars! —insistia ella.
Era gairebé un ritual diari: jo, obedient, sortia al balcó de l’estudi, m’omplia els pulmons de l’aire fred de febrer amb un parell d’alenades i llavors, amb posat desafiant, m’encenia un cigarret. La Denise es desesperava:
—¿Saps què et dic, Joël? Que no et penso buidar el cendrer. Així t’adonaràs del que arribes a fumar.
Cada dia m’obligava a mi mateix a la rutina monacal que seguia sempre en fase d’escriptura, i que constava de tres etapes indispensables: llevar-me a trenc d’alba, sortir a córrer i escriure fins a la nit. Indirectament, doncs, va ser gràcies a aquest llibre que vaig conèixer la Sloane. La Sloane era la meva nova veïna de replà. Des que s’havia instal·lat a viure allà, feia poc, tot l’edifici en parlava. Jo no hi havia coincidit mai. Fins que un matí de març, tornant de la meva sessió d’esport diària, em vaig creuar per primer cop amb ella. També tornava de córrer i vam entrar junts a la porteria. De seguida vaig entendre per què hi havia unanimitat entre tots els veïns: era una noia amb un magnetisme que et desarmava. Ens vam limitar a saludar-nos educadament i ens vam ficar cadascú a casa seva. Jo em vaig quedar darrere la porta com un beneit. N’hi havia hagut prou amb aquella fugaç trobada per enamorar-me’n una mica.
Al cap de poc ja estava obsessionat per una idea: conèixer la Sloane.
Vaig intentar una primera aproximació a través de les sessions de jòguing. La Sloane sortia a córrer gairebé cada dia, però no tenia un horari regular. Jo em passava hores i hores voltant sense rumb pel parc Bertrand, desesperat per trobar-me-la. Llavors, tot d’una, la veia que passava corrent per un dels camins. Normalment era incapaç d’atrapar-la i anava a esperar-la a l’entrada de l’edifici on vivíem, impacient davant les bústies, fent veure que recollia la correspondència cada cop que entrava o sortia algun veí, fins que per fi arribava ella. Passava pel meu costat, em somreia, i llavors jo em fonia i ja no sabia el que em feia: quan aconseguia empescar-me alguna cosa intel·ligent per dir-li, ja s’havia ficat a casa seva.
Va ser l’Armanda, la portera, qui em va proporcionar informació sobre la Sloane: era pediatra, anglesa per part de mare, el pare era advocat, i havia estat casada dos anys, però la cosa no havia funcionat. Treballava als Hospitals Universitaris de Ginebra i alternava el torn de nit amb el de dia, cosa que explicava que em costés tant entendre quins horaris feia.
Després del fracàs del jòguing, vaig decidir canviar de sistema: vaig confiar a la Denise la missió de vigilar el passadís a través de l’espiell i d’avisar-me quan la veiés aparèixer. Quan la Denise cridava «Està sortint de casa!», jo sortia disparat del meu estudi, tot empolainat i perfumat, i apareixia també al replà de l’escala, com si fos casualitat. Però l’intercanvi es limitava a un somriure i una salutació. Normalment ella baixava a peu, de manera que les possibilitats de tenir-hi una conversa eren mínimes. Jo li seguia els passos, però tot plegat per res, perquè quan arribava al carrer la perdia de vista. I si alguna vegada agafava l’ascensor, jo no obria la boca i baixàvem tots dos en un silenci incòmode. Tant en un cas com en l’altre, me n’havia de tornar cap dalt amb les mans buides.
—¿Què? —em preguntava la Denise.
—Res —remugava jo.
—Ets un cas, Joël! Esforça-t’hi una miqueta, home.
—És que soc un pèl tímid —li deia per justificar-me.
—Va, home, va, no em vinguis amb punyetes! No ho sembles pas, de tímid, als platós de televisió.
—Perquè el que veus a la tele és l’Escriptor. El Joël és molt diferent.
—Vinga, Joël, que no és tan complicat: truques a la porta, li regales flors i la convides a sopar. ¿Et fa mandra anar a cal florista? ¿Vols que hi vagi jo?
Fins que un vespre d’abril que havia anat tot sol a l’òpera de Ginebra a veure una representació d’ El llac dels cignes, vaig sortir a fumar un cigarret a l’entreacte i me la vaig trobar. Vam intercanviar un parell de frases i, com que ja estaven tocant el timbre per avisar el públic, em va dir:
—Podríem anar a prendre una copa, després.
Ens vam trobar al Remor, un cafè que hi havia molt a prop. I va ser així com la Sloane va entrar a la meva vida.
La Sloane era guapa, divertida i intel·ligent. Una de les persones més fascinants que he conegut mai. Després d’aquella nit al Remor la vaig convidar a sortir unes quantes vegades. Vam anar a un concert i al cinema. La vaig arrossegar al vernissatge d’una exposició d’art contemporani tan estrambòtica que ens va agafar un atac de riure i vam haver de fugir-ne per anar a sopar a un restaurant vietnamita que li encantava. Vam passar junts uns quants vespres a casa de l’un o de l’altre escoltant òpera o arreglant el món. Jo no podia evitar menjar-me-la amb els ulls: em tenia subjugat. La manera que tenia de parpellejar, de posar-se bé una grenya de cabells, de somriure amb tendresa quan estava incòmoda, de jugar amb les ungles pintades abans de fer-me una pregunta. No hi havia res que no m’agradés.
La Sloane em tenia fascinat.
La Sloane em tenia captivat.
De seguida va arribar un punt que només podia pensar en ella, fins a l’extrem d’abandonar momentàniament l’escriptura del llibre.
—Pobre, se’t nota que tens el cap a anys llum d’aquí, Joël —em deia la Denise quan veia que ja no escrivia ni una ratlla.
—És per culpa de la Sloane —replicava jo davant la pantalla apagada de l’ordinador.
Vivia esperant només el moment de tornar a estar amb ella i continuar les nostres interminables converses. No em cansava mai de sentir-la parlar de la seva vida, les seves passions, els seus anhels i les seves aspiracions. Li agradaven les pel·lícules de l’Elia Kazan i l’òpera.
Una nit, després d’un sopar i unes quantes copes de vi al Bœuf Rouge, la braseria del barri de Pâquis, vam acabar a la meva sala d’estar. La Sloane es va mirar enriolada els objectes i els llibres que tenia als prestatges de les parets. Després d’entretenir-se una estona en un quadre de Sant Petersburg que havia heretat del meu besoncle es va fixar en les begudes fortes que tenia al bar. Li va agradar l’esturió en relleu que adornava l’ampolla de vodka Beluga i n’hi vaig servir un got amb gel i un altre per a mi. Vaig posar el programa de música clàssica de la ràdio que solia escoltar al vespre, i em va desafiar a identificar el compositor de la peça que estava sonant en aquell moment. Fàcil, era Wagner. Amb Les valquíries em va fer un petó i em va estirar cap a ella mentre em deia fluixet a l’orella que em desitjava.
La nostra relació duraria dos mesos. Dos mesos meravellosos. Però durant els quals el meu llibre sobre el Bernard va anar recuperant terreny de mica en mica. Primer aprofitava les nits que la Sloane tenia guàrdia a l’hospital per avançar. Però, com més escrivia, més m’absorbia la novel·la. Un vespre em va proposar sortir i, per primer cop, vaig dir que no. «Haig d’avançar amb el llibre», li vaig dir. Al principi va ser molt comprensiva. De vegades la feina també la retenia més temps del que es pensava.
Vaig dir que no una altra vegada. Aquest segon cop tampoc s’ho va prendre malament. No m’interpreteu malament: adorava cada segon que passava amb la Sloane. Però tenia la sensació que la Sloane duraria sempre, que aquells moments de complicitat es repetirien indefinidament, mentre que la inspiració per escriure una novel·la podia marxar tan de pressa com havia arribat: era una oportunitat que no es podia deixar escapar.
La primera discussió va ser una nit de mitjan juny, quan, després d’haver-li fet l’amor, em vaig aixecar del seu llit per vestir-me.
—¿On vas? —em va preguntar.
—A casa —vaig respondre, com si fos el més normal.
—¿No et quedes a dormir amb mi?
—No, m’agradaria posar-me a escriure.
—Ja. Vaja, que vens a fer un clau i toques el dos, ¿no?
—És que haig d’avançar amb la novel·la —vaig replicar capcot.
—Però no et pots passar tota la vida escrivint! —va exclamar—. T’hi passes tot el dia i tota la nit, incloent-hi els caps de setmana! Això és de bojos. Ja no proposes mai res.
Jo veia que la nostra relació corria el risc d’apagar-se tan ràpidament com s’havia encès i que havia de reaccionar d’alguna manera. Per això, al cap de poc, el dia abans de marxar deu dies de gira per Espanya, vaig portar la Sloane a sopar al seu restaurant preferit, el japonès de l’Hôtel des Bergues, que tenia un terrat amb unes vistes sobre la badia de Ginebra que tallaven la respiració. Va ser una nit perfecta. Li vaig prometre menys escriptura i més «nosaltres» i li vaig repetir fins a quin punt era important per a mi. Fins i tot vam fer projectes per a les vacances, al mes d’agost. A Itàlia, un país que ens encantava a tots dos. ¿Millor la Toscana o la Pulla? Quan tornés d’Espanya començaríem a buscar.
Ens vam quedar asseguts allà fins que van tancar el restaurant, a la una de la matinada. Era una nit càlida de principis d’estiu. Jo havia tingut l’estranya sensació tota l’estona que la Sloane esperava alguna cosa de mi. I, efectivament, a l’hora de marxar, quan ja m’aixecava de la cadira i el personal ja havia començat a fregar el terra al nostre voltant, em va dir:
—Te n’has oblidat, ¿oi?
—¿Oblidat? ¿De què?
—Avui era el meu aniversari...
Quan em va veure l’espant a la cara ja no n’hi va quedar cap dubte. Va marxar d’allà feta una fúria. Jo vaig intentar retenir-la desfent-me en excuses, però va pujar a l’únic taxi lliure que hi havia davant l’hotel i em va deixar sol a les escales com un imbècil, que és el que era, davant la mirada burleta dels aparcadors de cotxes. Quan vaig tornar al cotxe i vaig arribar al número 13 de l’avinguda Alfred-Bertrand, la Sloane ja era a casa seva. Havia apagat el telèfon i es negava a obrir-me la porta. L’endemà vaig marxar cap a Madrid, i no vaig rebre resposta a cap dels missatges ni dels correus electrònics que li vaig enviar durant la meva estada allà. No em va arribar cap senyal de vida seu.
Quan vaig tornar a Ginebra, el divendres 22 de juny al matí, vaig descobrir que la Sloane havia trencat amb mi.
La missatgera va ser l’Armanda, la portera. Així que vaig posar els peus a la porteria em va venir a trobar:
—Tingui, una carta per a vostè —em va dir.
—¿Per a mi?
—De part de la seva veïna. No la va voler deixar a la bústia, perquè com que la seva ajudanta li llegeix la correspondència...
Vaig obrir el sobre allà mateix i vaig llegir aquesta nota:
Joël,
No funcionarà.
Fins aviat,
SLOANE
Aquell anunci em va deixar molt tocat. Vaig pujar a casa tot capcot, intentant consolar-me amb la idea que durant aquells dies almenys hi hauria la Denise per animar-me. La Denise, una bona dona a qui el marit havia abandonat per una altra, una icona de la solitud moderna. Per no sentir-te tan sol, res millor que algú que estigui més sol que tu. Però, tot just entrar-hi, me la vaig trobar que s’estava preparant per marxar, tot i que no eren ni les dotze del migdia.
—¿Denise? ¿On vas? —vaig preguntar, sense ni tan sols saludar.
—Hola, Joël, ja t’ho vaig dir, que avui plegaria d’hora. L’avió surt a les tres.
—¿L’avió?
—No em diguis que te n’havies oblidat! En vam parlar abans que marxessis a Espanya. Me’n vaig quinze dies a Corfú amb el Rick.
El Rick era un home que havia conegut per internet. Efectivament, havíem parlat d’aquelles vacances, però m’havia fugit completament del cap.
—La Sloane m’ha deixat —vaig anunciar.
—Ja ho sé, em sap molt de greu.
—¿Com, que ja ho saps?
—La portera va obrir la carta que et va deixar la Sloane i m’ho va explicar. No t’ho vaig voler dir quan eres a Madrid.
—¿I te’n vas igualment? —vaig preguntar.
—Joël, no cancel·laré les meves vacances perquè a tu t’ha deixat la nòvia! A més, en un tres i no res ja n’hauràs trobat una altra. ¿Que no veus quins ullets et fan totes? Au, ens veiem d’aquí a quinze dies. Passaran volant, ja ho veuràs! A més, ho he deixat tot preparat. He anat a comprar. Mira!
La Denise em va fer anar corrents a la cuina. Com que estava informada de la ruptura amb la Sloane, havia anticipat la meva reacció: quedar-me tancat a casa. Visiblement preocupada per si deixava d’alimentar-me en la seva absència, havia comprat provisions per a un regiment. Des dels armaris fins al congelador, hi havia menjar pertot arreu.
I, després d’això, se’n va anar i em va deixar tot sol a la cuina. Em vaig fer un cafè i em vaig asseure al llarg taulell de marbre negre, amb els seus tamborets, tots desesperadament buits, ben arrenglerats. Hi podien cabre deu persones, en aquella cuina, però només hi era jo. Estava trist i em sentia sol. Vaig arrossegar els peus fins a l’estudi i em vaig passar una bona estona mirant-me les fotos que ens havíem fet amb la Sloane. Vaig agafar una fitxa de paper Bristol i hi vaig escriure Sloane, amb la data del dia nefast en què m’havia deixat i tres paraules: «22/6, dia per oblidar». Però no hi havia manera de treure’m la Sloane del cap. Tot em feia pensar en ella. Fins i tot el sofà de la sala d’estar, on vaig acabar prostrat, em recordava que, tot just feia uns mesos, just allà, sobre aquell mateix teixit, havia començat la relació més meravellosa del món. Una relació que havia aconseguit espatllar del tot.
Vaig haver de fer molts esforços per no anar a picar a la porta de la Sloane ni trucar-li. Però cap al tard ja no vaig poder més i em vaig posar al balcó a fumar com un carreter amb l’esperança que la Sloane sortís també a fora i ens trobéssim «sense voler». Però la senyora Armanda, que m’havia vist des de la vorera quan sortia a passejar el gos, em va trobar encara al balcó quan va tornar, al cap d’una hora, i em va dir des de la porta del carrer:
—No val la pena que esperi, senyor Joël. No hi és. Se n’ha anat de vacances.
Vaig tornar a l’estudi. Estava trist i sol. Necessitava marxar d’allà. Tenia ganes d’allunyar-me un quant temps de Ginebra, de treure’m de sobre els records de la Sloane. Ganes de calma i de serenitat. Va ser llavors quan, damunt la taula, entre les notes que havia pres sobre el Bernard, vaig veure aquella menció a Verbier. Li encantava anar-hi. La idea de marxar una temporada a Verbier per fruir de la quietud dels Alps i trobar-me amb mi mateix de seguida em va seduir. Vaig encendre l’ordinador i em vaig connectar a internet: immediatament vaig anar a parar al Palace de Verbier, un hotel mític. Amb les quatre fotos que vaig veure en vaig tenir prou per convence’m: la terrassa assolellada, el jacuzzi amb vistes a un paisatge sumptuós, el caliu del bar, els salons emmoquetats i les suites amb llar de foc. Era exactament el decorat que necessitava. M’instal·laria allà i faria unes merescudes vacances. Vaig clicar a la pestanya de reserves i vaig començar a teclejar.
I va ser així com va començar tot.
2
Vacances
El dissabte 23 de juny del 2018, a trenc d’alba, vaig ficar la maleta al maleter del cotxe i vaig agafar la carretera cap a Verbier. El sol que començava a sortir per darrere l’horitzó submergia els carrers deserts del centre de Ginebra en un halo d’un taronja intens. Vaig travessar el pont del Mont Blanc, vaig baixar per les avingudes plenes de flors que ressegueixen el riu fins al barri de les Nacions Unides, i llavors vaig agafar l’autopista en direcció al Valais.
Cada detall d’aquell matí d’estiu era una meravella: els colors del cel em semblaven nous; els paisatges coneguts que desfilaven pel meu costat eren encara més bucòlics que de costum. Els poblets escampats entre les vinyes, el llac Léman centellejant amb les muntanyes al fons, tot era un decorat de postal. A Martigny vaig deixar l’autopista i vaig agafar una carretera sinuosa que, passat Le Châble, s’enfilava serpentejant fins a Verbier.
Al cap d’una hora i mitja de viatge arribava a la meva destinació. El matí tot just començava. Vaig pujar pel carrer principal, vaig travessar el centre del poble, i a partir d’allà només vaig haver de seguir les indicacions per trobar el camí fins al Palace. L’hotel estava prou a prop del centre (uns minutets a peu) i al mateix temps prou apartat perquè et sentissis en un lloc únic. L’edifici, la típica mansió de muntanya amb les seves petites torres i la seva gran teulada, estava situat en una esplanada verda envoltada d’un bosc de pins que li feia de muralla. Des d’allà es dominava tota la vall del Roine, amb unes vistes espectaculars.
Em va rebre un personal encantador que es va desfer en atencions. S’hi respirava tanta serenitat que de seguida m’hi vaig torbar molt a gust. Mentre em registrava, el recepcionista em va dir:
—És l’Escriptor, ¿oi?
—Sí.
—És un gran honor tenir-lo aquí. He llegit tots els seus llibres. ¿Potser ha vingut per escriure la seva pròxima novel·la?
—I ara! —vaig respondre rient—. He vingut a descansar. Vacances totals!
—Em sembla que s’hi trobarà molt bé, aquí. És a l’habitació 623, una de les suites més maques que tenim.
Un grum em va acompanyar amb les maletes fins a la sisena planta. Mentre recorríem el passadís m’anava fixant en els números de les habitacions i em va cridar molt l’atenció l’ordre: 620, 621, 621 bis i 623!
—Que estrany, ¿oi? —vaig comentar al grum—. ¿No hi ha cap habitació 622?
—No —va respondre, sense donar-me cap explicació.
L’habitació 623 era absolutament magnífica. Tenia un estil modern que feia un contrast perfecte amb l’atmosfera de l’hotel. Hi havia una zona de dia, amb un gran sofà, una llar de foc, un escriptori que mirava a una finestra sobre la vall i un gran balcó. A la zona de nit hi havia un llit immens i un vestidor que donava a un lavabo de marbre amb una dutxa arran de terra i una banyera enorme.
Després d’inspeccionar-ho tot vaig tornar a preguntar per aquell detall dels números de les habitacions, que em tenia molt encuriosit.
—¿Com és que hi ha la 621 bis, en lloc de la 622? —vaig preguntar a l’empleat, que estava entrant l’equipatge.
—Deu ser un error —va respondre evasiu.
Em va quedar el dubte de si realment no en tenia ni idea o més aviat mentia per omissió. En tot cas, era clar que no tenia gaires ganes d’allargar la conversa.
—¿Necessita res més, senyor? ¿Vol que li enviï algú perquè li desfaci la maleta?
—No, moltes gràcies, ja me la desfaré jo —vaig respondre mentre li posava una propina a la mà.
Va girar cua i va marxar. Encuriosit, vaig anar a inspeccionar el passadís: tret de la del meu costat, no hi havia cap altra habitació bis en tota la planta. Allò era molt estrany, però vaig intentar no pensar-hi més. Estava de vacances, ¿no?
El primer dia de vacances a Verbier el vaig passar fent una caminada pel bosc fins a un restaurant que hi havia dalt de la muntanya, on vaig dinar contemplant el panorama. Un cop a l’hotel vaig banyar-me a la piscina termal i als jacuzzis i en acabat vaig llegir una bona estona.
Al vespre, abans d’anar a sopar al restaurant del Palace, vaig entrar al bar a prendre’m un whisky. Instal·lat a la barra, vaig fer petar la xerrada amb el bàrman, que tenia un munt d’anècdotes sucoses sobre alguns dels clients que hi havia per allà. I llavors va ser quan la vaig veure per primer cop: una dona de la meva edat, guapíssima, aparentment sola, que es va asseure a l’altra punta de la barra i va demanar un Dry Martini.
—¿Qui és? —vaig preguntar al bàrman quan l’hi va haver servit.
—La Scarlett Leonas. Una clienta de l’hotel que va arribar ahir de Londres. Molt simpàtica. El pare és un aristòcrata anglès, lord Leonas. ¿El coneix? Ella parla un francès perfecte, es nota que ha anat a bones escoles. Pel que es veu ha deixat el marit i ha vingut a refugiar-se aquí.
Durant les hores següents me la trobaria dos cops més.
Primer al restaurant de l’hotel, on vam sopar a poques taules de distància, i després de la manera més inesperada, cap a la mitjanit, quan vaig sortir a fumar al balcó de la meva suite i vaig descobrir que s’allotjava a l’habitació del costat. Em pensava que estava tot sol en la nit blava. Havia portat de Ginebra la foto del Bernard i en aquell moment, precisament, la tenia a la mà. Repenjat a la barana, vaig encendre el cigarret i vaig contemplar la imatge, melancòlic. De cop i volta una veu em va treure d’aquell estat contemplatiu.
—Bona nit —vaig sentir.
Vaig fer un bot. Era ella, al balcó del costat, discretament arraulida en una butaca d’exterior.
—Perdona, t’he espantat! —em va dir.
—No m’esperava trobar companyia, a aquestes hores —vaig respondre.
—Em dic Scarlett.
—Jo Joël.
—Ja ho sé, qui ets —em va dir mentre es col·locava bé un ble de cabells—. Ets l’Escriptor. Per aquí tothom parla de tu.
—Això no és mai bon senyal —vaig replicar.
Es va posar a riure. Em van venir ganes d’allargar aquell moment i li vaig oferir un cigarret. Va acceptar-lo. Li vaig passar el paquet i vaig encendre la flama de l’encenedor.
—¿I què se t’ha perdut, per aquí, escriptor? —va preguntar després d’expulsar la primera pipada.
—Necessitava que em toqués una mica l’aire —vaig respondre evasiu—. ¿I tu?
—Jo també necessitava que em toqués una mica l’aire. He deixat la vida que duia a Londres, la feina, el marit... Necessito un canvi. ¿Qui és el de la foto?
—El meu editor, el Bernard de Fallois. Va morir fa sis mesos. Era una persona molt important, per a mi.
—Em sap molt de greu.
—Gràcies. M’estic adonant que em costa molt girar full.
—Doncs és un problema, quan et dediques a escriure —va comentar.
Vaig fer un somriure de compromís, però em va veure la tristesa a la cara.
—Perdona —es va disculpar—. Ha sigut una broma poca-solta.
—No, no pateixis —vaig dir per tranquil·litzar-la—. El Bernard va morir amb noranta-un anys, tenia tot el dret del món d’anar-se’n. M’hi hauré d’acostumar.
Llavors es va arronsar d’espatlles i va replicar:
—La pena no en sap, de regles.
Vaig explicar en poques paraules a la Scarlett per què el Bernard havia estat tan especial per a mi.
Hi haurà qui us dirà que el Bernard era «un gran editor», però és una expressió que ha quedat una mica degradada: en general, qualsevol editor que mori és proclamat a l’instant «gran editor» pel conjunt de la professió, que s’inclina, falsament compungida, sobre la seva tomba. El Bernard era molt més que un gran editor, era un gran home, dotat amb un talent superior, que durant la seva carrera en el món de l’edició havia tingut diferents vides.
Home de lletres i erudit, era també un empresari implacable, amb un carisma i una capacitat de convicció fora del comú: si s’hagués dedicat a l’advocacia, tot el col·legi d’advocats de París hauria acabat a l’atur. Temut i respectat, durant una època va estar al capdavant dels grups més importants de l’edició francesa i al mateix temps va ser proper als grans filòsofs i intel·lectuals del moment i al poder polític. A l’última etapa de la vida, després d’haver regnat a París, el Bernard va decidir retirar-se, però no va perdre ni una mica de la seva aura. Va crear una petita editorial a imatge seva: modesta, discreta i prestigiosa. Aquest va ser el Bernard que vaig conèixer jo quan em va acollir sota la seva ala protectora. Genial, curiós, jovial i solitari: era el mestre amb qui havia somiat sempre. Tenia una conversa espurnejant, espiritual, alegre i profunda. Coneixia tots els ressorts de la comèdia humana. Era una inspiració per a la vida, una estrella en la nit.
—Devia ser un home fora del comú —va dir la Scarlett.
—Ho era —vaig assegurar.
—Però això d’escriure deu ser un ofici fascinant...
—Això és el que es pensava la meva última nòvia abans de començar una relació amb mi.
La Scarlett va esclafir el riure.
—Jo m’ho pensava de debò —va replicar—. Vull dir que tothom somia escriure una novel·la.
—Jo no n’estic tan segur.
—Ah, jo sí.
—Doncs llança-t’hi —li vaig suggerir—. Només et cal un llapis i paper, i se t’obrirà al davant un món meravellós.
—No sabria com posar-m’hi. D’entrada, no seria capaç ni de trobar una idea per a la novel·la.
Com que m’havia acabat el cigarret vaig fer el gest de tornar-me’n a dins de l’habitació, però la Scarlett em va retenir i jo no em vaig fer pregar gens.
—¿Com ho fas, tu, per trobar una idea? —em va preguntar.
Vaig rumiar-hi un moment i vaig respondre:
—La gent sol pensar que l’escriptura d’una novel·la comença amb una idea. I no, comença sobretot amb una ànsia: l’ànsia d’escriure. Una ànsia que s’apodera de tu i que no s’apaga amb res, una ànsia que t’allunya de tot. Jo en dic la malaltia dels escriptors, d’aquest desig perpetu d’escriure. Ja pots tenir la millor intriga per a una novel·la, que si no tens ànsia per escriure, no faràs res.
—¿I com es crea, una intriga? —em va preguntar la Scarlett.
—Molt bona pregunta, doctor Watson. És un dels errors que cometen sovint els escriptors novells: es pensen que una intriga es fa ajuntant els fets els uns amb els altres. T’imagines un personatge, el poses en una determinada situació, i així successivament.
—Exacte —va confessar la Scarlett—. Jo tenia una idea per a una novel·la: una noia que es casa i que, la nit de noces, mata el marit a l’habitació de l’hotel. Però no he aconseguit desenvolupar-la mai.
—Perquè ajuntes fets, com et deia fa un moment. I una intriga, com indica el mateix nom, ha d’estar feta de preguntes. Comença plantejant-te la trama amb una pregunta: ¿per què una noia que s’acaba de casar mata el marit la nit de noces? ¿Qui és aquesta noia? ¿Qui és el marit? ¿Quina és la història de la parella? ¿Per què s’han casat? ¿On s’han casat?
La Scarlett va respondre de seguida:
—El marit era immensament ric, però garrepa com una mala cosa. Ella volia un casament de princesa, amb cignes blancs i focs artificials, i al final va tenir una festa de pa sucat amb oli en un hostal de mala mort. Cegada per la ràbia, al final assassina el marit. Si li toca una jutgessa, decretarà circumstàncies atenuants, perquè no hi ha res pitjor que un marit garrepa.
Em vaig posar a riure.
—¿Ho veus? —vaig dir—. Si dones forma de pregunta a la trama inicial, se t’obre un ventall infinit de possibilitats. A mesura que vagis responent totes aquestes preguntes, els personatges, els llocs i les accions aniran sortint sols. Ja has dibuixat una mica el perfil del personatge del marit i del de la dona. Fins i tot has avançat la intriga pensant en el judici. ¿El que vols explicar és l’assassinat o el judici a la dona? ¿Acabarà sent absolta? La màgia de la novel·la és que qualsevol fet senzill, traduït a preguntes, obre la porta a una novel·la.
—¿Qualsevol fet? —va repetir la Scarlett amb un deix d’incredulitat, com si m’estigués plantejant un repte.
—Qualsevol. Agafem un exemple molt concret, si vols —vaig proposar—. Si no m’equivoco, tu ets a l’habitació 621 bis, ¿oi?
—Sí.
—I jo soc a la 623 —vaig continuar—. I l’habitació que hi ha abans de la teva és la 621. He recorregut tota la planta per assegurar-me’n: l’habitació 622 no existeix. Això és un fet. ¿Com és que al Palace de Verbier hi ha una habitació que es diu 621 bis, en lloc de 622? Això és una intriga. El principi d’una novel·la.
La Scarlett va fer un somriure d’orella a orella: havia entrat en el joc.
—Ja, però això podria tenir una explicació racional —va replicar—. De vegades els hotels se salten l’habitació 13 per si hi ha clients supersticiosos.
—Si hi ha una explicació racional immediata —vaig respondre—, s’ha acabat la intriga i ja no hi ha novel·la. És aquí on entra en acció el novel·lista: perquè existeixi una novel·la, ha de fer retrocedir una mica els murs de la racionalitat, desempallegar-se de la realitat i sobretot treure un tema d’allà on no n’hi ha.
—¿Com ho faries, en el cas d’aquesta habitació d’hotel? —va preguntar la Scarlett, que no estava segura d’haver-ho acabat d’entendre.
—A la novel·la, l’escriptor, buscant-hi alguna explicació, interroga el recepcionista —vaig suggerir.
—Som-hi, doncs —va fer ella.
—¿Ara?
—Oh, és clar, ara!
—L’habitació 621 bis és una marca de la casa —ens va explicar el recepcionista; li havia fet gràcia veure’ns arribar a altes hores de la nit per fer-li aquella pregunta—. Quan es va construir l’hotel, per error, van posar la placa 621 a la porta de dues habitacions. La solució era molt senzilla: canviar un dels dos 621 per un 622, però el propietari d’aleshores, el senyor Edmond Rose, que era un empresari amb molta vista, va preferir afegir el bis a un dels dos, de manera que l’habitació va passar a dir-se 621 bis. Això atiava la curiositat dels clients, que demanaven específicament aquesta habitació, convençuts que tenia alguna cosa especial. I el truc encara funciona, si vostès són aquí en plena nit per preguntar-me per aquesta famosa habitació.
Quan ja érem un altre cop a la sisena planta, la Scarlett em va dir:
—Així que l’habitació 621 bis és només un error de construcció.
—Per al novel·lista no —li vaig recordar—, perquè, si no, la història s’acaba aquí. A la novel·la el recepcionista menteix per tornar a activar la intriga. ¿I per què menteix el recepcionista? ¿Què s’amaga darrere d’aquesta misteriosa habitació 621 bis? ¿Què hi va passar, que la gent de l’hotel no vol explicar-ho? És així com es construeix una idea a partir d’una simple situació.
—¿I ara? —va preguntar la Scarlett.
—I ara et toca a tu gratar-hi —vaig dir fent broma—. Jo me’n vaig a dormir.
Qui m’havia de dir en aquell moment que m’acabava de fúmer les vacances enlaire. L’endemà a les nou em van despertar uns cops a la porta de l’habitació. Vaig anar a obrir. Era la Scarlett. Es va quedar parada de veure’m amb aquella cara de son.
—¿Que dormies, escriptor?
—Sí, estic de vacances. Ja m’entens..., un període de repòs durant el qual et deixen tranquil.
—Ah, doncs se t’han acabat les vacances! —em va anunciar mentre entrava a la meva suite amb un llibre molt gruixut sota el braç—. Resulta que tinc la resposta a la teva suposada intriga: «¿Com és que al Palace de Verbier hi ha una habitació que es diu 621 bis, en lloc de 622?» Perquè hi va haver un assassinat! La realitat supera la ficció.
—¿Què? ¿Com ho saps, tot això?
—He anat a primera hora a un dels cafès del centre a preguntar a la gent de per aquí. I no me n’ha parlat només una persona, sinó unes quantes. ¿Et sap greu si em prenc un cafè?
—¿Com dius?
—Cafè, sisplau! Al costat del minibar hi ha una màquina de càpsules. Hi poses una càpsula a dins, prems el botó i el cafè raja dins la tassa. Ja ho veuràs, és màgia.
Aquella dona em tenia fascinat. Obedient, em vaig afanyar a preparar dos cafès.
—No hi ha res que indiqui una relació entre aquest assassinat i el fet curiós que hi hagi una habitació que es diu 621 bis —vaig replicar mentre li portava la tassa.
—Espera’t a veure el que he trobat —va dir obrint el llibre.
Em vaig asseure al seu costat.
—¿Què és, això? —vaig preguntar.
—Un llibre sobre la història del Palace —em va explicar girant les pàgines—. L’he trobat a la biblioteca del poble.
Es va aturar en una foto d’un plànol de l’hotel i hi va posar un dit a sobre.
—És la sisena planta —va dir—. No em diràs que no és sort! Mira, això és el passadís, i aquí es veu el número de cada suite. És la seqüència lògica, ¿ho veus? I aquí sí que hi és, la 622, entre la 621 i la 623.
Vaig comprovar, perplex, que el que deia era veritat.
—¿I quina explicació hi trobes? —vaig preguntar, convençut que ja havia arribat a alguna conclusió.
—Que l’assassinat es va cometre a l’habitació 622 i que la direcció de l’hotel va voler esborrar tot el que pogués evocar aquell crim.
—Només és una hipòtesi.
—Que haurem de comprovar. ¿Tens cotxe?
—Sí. ¿Per què?
—Doncs vinga, en marxa, escriptor!
—¿Què? ¿On vols anar, ara?
—Als arxius del Nouvelliste, el principal diari de la zona.
—És diumenge —li vaig fer notar.
—Ja he trucat a la redacció. Tenen obert els diumenges. En marxa!
La Scarlett m’agradava. Per això la vaig acompanyar als locals del Nouvelliste, a Sion, a una hora de carretera.
Darrere el taulell de l’entrada una recepcionista ens va informar que per entrar als arxius s’havia de ser subscriptor.
—Doncs ens haurem de fer subscriptors —va decidir la Scarlett clavant-me un cop de colze.
—¿Eh? ¿Per què? —vaig protestar.
—Va, escriptor, no hi posis tantes pegues, que tenim pressa. Vinga, fes-te subscriptor, sisplau.
Obedient, vaig treure la targeta de crèdit per poder entrar amb ella a la sala dels arxius. M’imaginava un soterrani polsegós ple de piles de diaris vells, però era una saleta equipada amb quatre ordinadors. El fet que estigués tot digitalitzat ens va facilitar molt les coses. La Scarlett es va asseure davant d’una pantalla i amb un parell de paraules clau en va tenir prou per trobar un grapat d’articles. Després de clicar sobre el primer va deixar anar un crit triomfant. El cas havia sortit en primera plana. S’hi veia una foto del Palace de Verbier i al davant tot de cotxes patrulla. El titular deia:
UN MORT AL PALACE DE VERBIER
Ahir, diumenge 16 de desembre, es va trobar un home assassinat a l’habitació 622 del Palace de Verbier. Un treballador de l’hotel va trobar el cos de la víctima quan li portava l’esmorzar.
3
Comença el cas
Diumenge 9 de desembre, set dies abans del crim
L’avió estava aturat a la pista de l’aeroport de Madrid. Pels altaveus, el comandant de bord acabava d’anunciar als passatgers que una important nevada a Ginebra havia obligat a tancar-ne l’aeroport momentàniament, per netejar la pista. Mitja hora, a tot estirar, i l’aparell podria enlairar-se.
Si per a la majoria dels passatgers no era més que un contratemps sense més conseqüències, el Macaire Ebezner, el passatger que viatjava a la primera fila de primera classe, es va mostrar especialment contrariat. Amb els ulls clavats a la finestreta, va buidar amb dos tragos la copa de xampany que li havia ofert l’hostessa per fer l’espera més agradable. Estava nerviós. Hi havia alguna cosa que no acabava d’anar a l’hora. Estava convençut que l’avió no estava allà aturat per culpa de la neu: l’havien enxampat. Ara vindrien i pujarien a l’avió a buscar-lo. Tenia un pressentiment. Estava atrapat allà dins. Sense escapatòria possible. Mentre escrutava la pista a través de la finestreta, va veure de cop i volta un cotxe de la policia que avançava ràpidament cap a l’aparell amb els llums d’emergència encesos. Se li va accelerar el cor. Havia begut oli.
*
El dia abans a mitja tarda, al barri de Salamanca, al centre de Madrid.
El Macaire i el Pérez sortien de la boca del metro de Serrano. Acabaven d’identificar l’informador i de recuperar els documents que tenia al pis. Després havien fugit amb el metro per no cridar l’atenció, però al baixar del comboi el Pérez va tenir la sensació que els seguien. Pujant les escales per sortir al carrer, els seus temors es van confirmar.
—No et giris —va ordenar el Pérez al Macaire—. Fa una estona que ens estan seguint dos paios.
Pel to de veu, el Macaire va comprendre que no hi havia res a fer. Els havien ensenyat que havien d’estar atents a qualsevol senyal, i havien comès una badada que els costaria molt cara.
El Macaire va notar una pujada d’adrenalina i li va fer la sensació que li explotava el cor.
—Tu ves cap a la dreta —li va dir llavors el Pérez—. Jo tiraré cap a l’esquerra. Ens veiem després al pis.
—No et penso deixar sol —va protestar el Macaire, que no tenia cap intenció d’abandonar el seu company.
—Ara! —va ordenar el Pérez—. Fes el que t’he dit! Els documents els portes tu!
Es van separar. El Macaire va marxar cap a la dreta i va començar a caminar carrer amunt a pas ràpid. Va veure un taxi aturat al costat de la vorera que tot just acabava de deixar uns clients i s’hi va ficar ràpidament. El conductor va arrencar i el Macaire es va girar: no hi havia ni rastre del Pérez per enlloc. Com si s’hagués evaporat.
El Macaire va demanar al taxista que el deixés a la Puerta del Sol i es va barrejar amb la marea de turistes. Va veure una botiga de roba, hi va entrar, es va comprar roba nova, es va canviar de dalt a baix per si havien difós la seva descripció i va llençar per un embornal la roba que portava quan el seguien. Com que no sabia què fer, va trucar al número d’emergència. Era la primera vegada en dotze anys que el feia servir. Va trobar una cabina a prop del Retiro i va marcar el número de memòria. Es va identificar, i la telefonista li va passar el Wagner. Va ser ell qui li va donar la mala notícia:
—La policia espanyola ha detingut el Pérez. No tenen res en contra seva, l’hauran de deixar al carrer. A més, té passaport diplomàtic.
—Els documents els tinc jo —va dir el Macaire—. Hem identificat el nostre home.
—Perfecte. Enviï els documents a Suïssa, que els necessitem. Segueixi el protocol. Ara vagi al seu pis i demà al matí torni com tenia previst. No pateixi. Tot anirà bé.
—D’acord —va respondre el Macaire.
Abans de penjar, el seu interlocutor li va dir en un to gairebé jovial que contrastava amb la gravetat de la situació:
—Per cert, ara que el tinc al telèfon: el seu nom surt al diari. Ja és oficial.
—Sí, ja ho sé —va respondre el Macaire, una mica molest per la lleugeresa del Wagner.
—Bravo!
I es va tallar la comunicació.
Seguint les instruccions que acabava de rebre, el Macaire va tornar al pis prenent totes les precaucions possibles. Ara s’estirava els cabells per haver acceptat aquell viatge, teòricament l’últim. Potser seria el viatge que no hauria d’haver fet. Tenia tantes coses a perdre: la seva dona, la seva vida de somni i l’ascens que tenia ja a tocar. Al cap d’una setmana seria el president del banc de la família, un dels bancs privats més importants del país.
Des que havia mort el seu pare, feia un any, tots els indicis apuntaven que el consell d’accionistes el nomenaria successor, però no s’havia confirmat fins ara, per una filtració indiscreta a l’edició del cap de setmana de la Tribune de Genève que havia aparegut aquell mateix dia. Havia rebut missatges de felicitació de tothom. Excepte de la seva dona, l’Anastasia, que s’havia quedat a Suïssa. Com sempre que feia un viatge d’aquella naturalesa, el Macaire havia fet per manera que no l’acompanyés.
*
A la pista de l’aeroport de Madrid, el cotxe de la policia va passar pel costat de l’avió sense aturar-se i va continuar per la zona de servei. Falsa alarma. El Macaire va respirar alleujat i es va deixar caure al respatller. Tot d’una l’avió es va posar en moviment i va començar a avançar molt a poc a poc cap a la pista d’enlairament.
Quan finalment es van enlairar, al cap d’alguns minuts, el Macaire es va sentir definitivament fora de perill i va deixar anar un llarg sospir. Va demanar que li portessin un vodka i uns cacauets i va obrir l’exemplar de la Tribune de Genève que havia arreplegat entre la selecció de diaris que oferien a bord als passatgers de primera classe. La secció d’Economia obria amb la seva foto:
MACAIRE EBEZNER SERÀ NOMENAT DISSABTE PRESIDENT DEL BANC EBEZNER
Ja és segur: serà Macaire Ebezner, de quaranta-un anys, qui agafarà les regnes del banc privat més important de Suïssa, del qual és hereu únic. La notícia ha estat confirmada veladament per un influent membre del banc, que ha volgut conservar l’anonimat. «El Banc Ebezner només el pot dirigir un Ebezner», ha afirmat.
El segon vodka que va demanar el va deixar grogui i es va endormiscar.
Quan va tornar en si es pensava que havia fet només una capcinadeta, però l’avió ja estava fent l’aproximació final a Ginebra. Va veure el contorn cisellat del llac Léman i els llums de la ciutat. Nevava amb força i els flocs de neu giravoltaven per l’aire. L’hivern s’havia avançat i una capa de blanc cobria tot Suïssa. El vol de Madrid va ser un dels primers a aterrar a l’aeroport de Ginebra després d’una llarga interrupció del trànsit aeri a causa de les condicions climàtiques.
A dos quarts de deu del vespre l’aparell va tocar terra en una pista acabada de netejar. Després de desembarcar, el Macaire va recórrer ràpidament els corriols de la terminal, que es coneixia de memòria, amb el maletí a la mà.
Va passar per les cintes dels equipatges sense aturar-se, tot i que a Madrid havia facturat una maleta amb les quatre coses que havia portat —roba i necesser— i sobretot els documents, amagats en una de les costures. Però les instruccions eren les mateixes de sempre: que no la recollís. Ja se n’encarregaria algú altre, de prendre possessió del que hi havia a dins. El que passaria després, ni ho sabia ni volia saber-ho. Ell es limitava a fer el que li demanaven i prou.
Va allunyar-se de la zona d’arribades amb posat diligent. Els plàcids duaners el van deixar passar sense fer-li preguntes.
Com que la neu havia alterat l’activitat aèria de l’última hora, a la sortida de l’aeroport una llarga filera de taxis esperava uns clients massa escassos. El Macaire es va instal·lar a dins del primer de la fila. Darrere el volant, el taxista va deixar a l’instant el diari que estava acabant de llegir.
—Chemin de Ruth, a Cologny —va indicar el Macaire.
Després d’una insistent mirada al seu client a través del retrovisor, l’home va brandar la Tribune de Genève i li va preguntar:
—¿És vostè, oi, el que surt al diari?
El Macaire va somriure, afalagat que el reconeguessin.
—Doncs sí.
—És un gran honor, senyor Ebezner —va assegurar el taxista amb una mirada d’admiració—. No passa cada dia, que et toqui portar una personalitat del món de les finances.
El Macaire va observar el reflex del seu rostre al vidre i no va poder reprimir un gran somriure. Era al cim de la seva carrera a la banca. Els nervis de Madrid ja estaven oblidats: havia acabat tot bé i davant seu s’obria un futur brillant. Estava impacient per arribar l’endemà al banc i veure la cara que farien tots. Encara que en el fons la seva ascensió a la presidència estigués cantada des de feia mesos, segur que aquell article faria parlar molt. A partir de l’endemà tothom li faria la pilota. Uns quants dies més de paciència, i dissabte al vespre, al Gran Cap de Setmana anual del banc a Verbier, seria elegit president d’aquella prestigiosa entitat.
El taxi va baixar pel carrer de la Servette, va agafar l’avinguda de Chantepoulet i va travessar el pont del Mont Blanc. Les ribes del llac Léman espurnejaven. La columna d’aigua del Sortidor que domina la ciutat s’alçava majestuosa entre els flocs de neu. Ginebra, entre la neu i l’enllumenat de Nadal, tenia un aire sobrenatural, amb aquella calma i aquella serenitat que ho impregnava tot. Ara ja no li podia passar res.
El taxi va pujar per l’avinguda del Général-Guisan i va continuar cap a Cologny, un dels municipis més cars de Ginebra, on el Macaire vivia amb la seva dona, l’Anastasia, en una magnífica finca davant del Léman.
Just en aquell mateix moment, a la cuina de casa dels Ebezner, l’Arma, empleada domèstica, tastava el rostit de vedella que feia hores que tenia fent xup-xup amb tot l’amor: estava perfecte. Va mirar amb admiració un altre cop l’article del diari que havia posat damunt del marbre perquè li fes companyia. Ja era oficial: el seu cap seria elegit president del banc el dissabte següent! N’estava tan orgullosa! Els caps de setmana no treballava mai, però ahir, així que va veure l’article a la cafeteria de sempre, va decidir anar a donar-li la benvinguda quan tornés de Madrid. Sabia que estaria sol, perquè la seva dona se n’havia anat a passar el cap de setmana a casa d’una amiga. (A l’Anastasia no li agradava estar sola en aquella casa tan gran quan el seu marit marxava de viatge per feina.) L’Arma trobava molt trist que l’home arribés a casa i no trobés ningú per celebrar la gran notícia.
Quan va veure els fars del taxi entrant a la finca, va sortir tan disparada a rebre el senyor que no va tenir temps ni de posar-se l’abric, tot i que a fora nevava.
—Sinyú! —va cridar tota orgullosa amb una o tan tancada que semblava una u, brandant l’article davant dels ulls del Macaire, que encara no havia acabat de baixar del taxi—. Surt al diari!
—Arma! —va exclamar ell, estranyat—. ¿Què hi fa, aquí, en diumenge?
—No volia que tornés a casa i s’ho trobés tot a les fosques i sense un sopar com Déu mana.
El Macaire li va fer un somriure afectuós.
—President! Així ja és oficial! —va felicitar-se l’Arma.
Va agafar el maletí que el taxista va treure del maleter i va seguir el sinyú, que ja estava entrant a casa. Així que el taxi va haver travessat el portal de la finca dels Ebezner, davant dels feixos de llum del cotxe va aparèixer un home. El taxista es va aturar al seu costat i va abaixar la finestra.
—Ho he fet tot com vostè m’ha dit —va assegurar el taxista a l’home, que semblava aliè a la neu que li queia a sobre.
—¿Li ha ensenyat l’article? —va preguntar l’home.
—Sí, he seguit les seves instruccions al peu de la lletra —va jurar solemnement el taxista, esperant la recompensa—. He fet veure que el reconeixia, com m’ha dit.
L’home va semblar satisfet i li va posar un feix de bitllets de cent francs a la mà. El taxista va marxar sense dir res més.
A dins de casa, assegut a la taula de la cuina, el Macaire va deixar que l’Arma li servís un bon plat de rostit. Estava preocupat. Sobretot per culpa de l’Anastasia. Li havia enviat un missatge per avisar-la que havia arribat bé a Ginebra i la resposta d’ella no podia ser més lacònica:
Me n’alegro, que hagi anat bé el viatge.
Bravo per l’article a la Tribune.
Torno demà per no haver de conduir amb aquesta nevada.
Petons
Rellegint el missatge, el Macaire es va preguntar qui mentia a qui. Ell feia dotze anys que li deia mentides. Dotze anys amb aquell secret que li cremava als llavis.
L’Arma el va distreure dels seus pensaments.
—Me n’alegro tant per vostè! Quan he vist l’article, gairebé ploro. President del banc! ¿Hi ha anat per feina, a Madrid?
—Sí, sí —va mentir el Macaire.
Se’l notava molt lluny d’allà. No estava gens pel que li deia l’Arma, per més que ella s’hi esforcés. Al final, enfadada amb ella mateixa, la dona va decidir anar a netejar les cassoles. Que burra, anar-lo a rebre aquell vespre! Ella es pensava que li hauri