Quan la neu es fon

Laia Vilaseca

Fragmento

cap-1

1

No sabia quin era el motiu que l’havia fet canviar d’opinió sobre aquella revelació tot just abans de morir, però estava segura que la visita d’en Barlett, uns minuts abans de tenir aquella última conversa, hi havia tingut alguna cosa a veure. Evidentment ell va negar saber-ne res, però va fer aquella cara ineficient de pòquer que la Sarah reconeixia tan bé. Sempre li havia semblat una paradoxa que un dels homes amb més poder a Las Vegas, propietari de més de tres casinos, no sabés jugar millor les seves cartes en aquests menesters del control facial.

L’escena havia estat —com passava sovint amb la que havia estat pràcticament la seva única referència familiar— breu i surrealista.

La Nona havia expressat emfàticament que volia morir de la manera més tranquil·la possible al mateix lloc on havia viscut tota la vida i on s’havia criat: la seva casa del barri de Desert Shores, a Las Vegas. Així que res d’hospitals, ni tractaments que no servirien per evitar l’inevitable desgast dels anys en un cos que havia sentit i patit molt més del que mai havia deixat entreveure als qui l’envoltaven.

L’àvia havia decidit que ja no valia la pena lluitar més, i els que la coneixien bé, com la Sarah, sabien que passaria molt poc temps entre aquesta decisió i la conseqüència ineludible que comportaria, que es va materialitzar el 4 d’abril d’aquell 2019. Per això va trucar a en Barlett i li va dir: «La Nona s’apaga, val més que te n’acomiadis». Ell va fer petar la llengua, i a l’altra banda del telèfon la Sarah va percebre recança i tristesa en aquella onomatopeia.

Sabia que hi havia alguna cosa irresolta entre aquelles dues persones, que havien estat el més similar a una mare i un pare que ella coneixeria mai. Tot i que ells sempre havien intentat amagar-ho, o disfressar-ho de relació casual amb bromes innocents però punyents, aquella tensió se li havia fet palpable des que era ben petita. Però s’havia cansat de les negacions i dels «no passa res» cada cop que els preguntava sobre l’assumpte, així que ho havia integrat amb normalitat en el seu cervell dins una carpeta de coses que, si més no en aquell moment, no tenien resposta ni solució. No s’hi havia de perdre mai el temps per aquests assumptes, amb això la Nona era vehement, i la Sarah havia après a fer emmudir aquelles veus que l’empentaven a llançar preguntes que la seva àvia no volia respondre mai amb sinceritat.

I de cop, aquell vespre, quan el sol ja gairebé havia desaparegut i el silenci embolcallava l’habitació empaperada de flors de colors apagats, la Nona li va dir:

—El teu pare no és un desconegut, Bunny. Es diu Nick Carrington.

La Sarah es va sorprendre, sí, però no tant per la revelació en si com pel fet que la Nona hagués decidit finalment sincerar-se sobre allò que amagava. Sempre havia pensat que sabia molt més del seu pare del que deia, però estava convençuda que s’ho emportaria a la tomba.

—On és? —va preguntar-li. No hi havia rancúnia o enuig en les seves paraules, simplement una curiositat genuïna.

—No ho sé. Va desaparèixer.

—Abans que nasqués? —No va donar temps a la Nona per respondre—. N’hi deu haver centenars, de Nicks Carrington, tan sols a l’estat de Nevada...

La Nona va alçar amb dificultat el braç prim —la carn que havia sostingut en braços la Sarah durant la seva infància i que ara estava arrugada i penjava d’uns ossos porosos i dèbils— i va assenyalar la còmoda de l’habitació.

—A l’últim calaix —va dir.

Ella s’hi va acostar i va remenar-ne el contingut. Camises de dormir de tirants, mitges velles i roba interior de color beix compartien espai amb un llibre de tapa dura amb el llom de color groc. A la portada hi havia una fotografia de la Half Dome de Yosemite il·luminada per la feble llum vespertina, i el títol ressaltava amb lletres de color blanc sobre el gris granit de la pedra: Buscant la Jennie Johnson. A sota, amb una altra tipografia, hi constava el nom de l’autor: Nick Carrington.

Les mans li tremolaven mentre obria el llibre per la solapa davantera. El cor se li va accelerar tant que en notava el so eixordador a les orelles. Per fi el va veure: el rostre del seu pare. Aquella fisonomia imaginada fins a la sacietat durant anys i anys d’insomni, de nits fosques interminables plenes de preguntes sense resposta. I ara, de cop, el seu pare li somreia. El seu pare tenia clotets quasi del tot amagats per una barba gairebé blanca. El seu pare la mirava amb els ulls lleugerament aclucats, com si el ressol que s’intuïa a la fotografia l’empipés d’una manera juganera a pesar de la gorra de beisbol de color blanc que li ressaltava la pell morena.

—Qui és la Jennie Johnson? —va preguntar en veu alta. I tot seguit una altra pregunta, inevitablement, es va obrir pas entre els seus llavis—: Sap que existeixo, Nona?

Però ja no hi va haver resposta: la Nona tenia els ulls clucs i no respirava.

Es va quedar asseguda lluitant amb una tristesa insuportable mentre el seu cervell no podia deixar de pensar en les respostes a aquella revelació que li obria un nou món de preguntes.

Les llargues hores que van seguir la mort de la Nona van ser un garbuix d’emocions embolcallades en una aura gairebé onírica que en el futur li serien difícils d’evocar. Però el que sí que recordaria per sempre era la presència tranquil·la i serena d’en Barlett al seu costat des que l’havia atrapat pujant al cotxe quan ja marxava després de la seva visita, i tan sols veure-li la cara i els ulls brillants ell havia endevinat que la Nona havia mort.

Gràcies a en Barlett i a la Jolie —la seva secretària—, els preparatius per a la cerimònia i la incineració de la Nona, així com tots els maldecaps que acompanyen als parents del mort en el pitjor dels moments, van ser molt més suportables. En Barlett la va convèncer perquè s’estigués en una de les millors habitacions del Belmond, el millor hotel dels tres que tenia a la ciutat i on ell hi vivia a temporades a la suite de la planta superior. Tot i que sabia que intentava donar-li l’espai que creia que necessitava, en Barlett s’assegurava que cada dia el servei li portés l’esmorzar, el dinar i el sopar a l’habitació, i després els preguntava sobre les sobralles per assegurar-se que menjava alguna cosa. La veritat és que la Sarah estava fotuda: al cap i a la fi la Nona era l’única família biològica que tenia. Però era aquella revelació d’última hora la que realment l’havia sacsejat de cap a peus just en aquell moment tan dolorós.

—Què en saps, d’en Nick Carrington? —li va preguntar a en Barlett aquella primera nit a l’hotel, quan la va acompanyar a l’habitació.

—No sé qui és. Per què? L’hauria de conèixer? —L’entonació era prou bona, semblava genuïna. Però havia trigat un segon de més a contestar, i la Sarah havia vist com el got de whisky que subjectava a la mà esquerra havia tremolat lleugerament.

—Així, no en saps res? —El va escrutar amb la mirada.

—No. Ja t’ho he dit. Qui és? —Va fer un glop de whisky.

—Tant se val. No té importància. —Per algun motiu que no sabia explicar havia intuït que era millor guardar-se aquella carta. Si més no, de moment.

Ell va deixar el got a sobre del mo

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist