Ningú sabrà qui ets (Detectiu Albert Martínez 3)

Jordi Basté
Marc Artigau

Fragmento

ningu-1

1

Sempre he volgut ser allò que no he pogut ser. Podria tractar-se d’un epitafi, però és un resum dels cinquanta anys de vida que estic a punt de bufar. He volgut ser feliç sempre, però només ho he estat a estones. He desitjat tenir les facilitats d’un heterosexual, i m’han complicat la vida naixent homosexual. Voldria tenir fills, i no suporto la canalla. M’encantaria follar com el gall de la Passió, i ho faig de tant en tant. M’agradaria ser Benjamin Button, i no en sé.

Cinquanta anys. Ara comença una crisi, diuen els savis. Això mateix em van dir quan en vaig fer trenta i quaranta, i no vaig passar per cap canvi brusc ni difícil, i vindran els que en tenen seixanta per garantir-me que ells sí que ho han passat mentalment fatal. Entro als cinquanta físicament correcte, però força inestable des d’un punt de vista mental. Sol, sempre sol. O més ben dit, independent, que és el millor estat de l’ésser humà. Però la independència tampoc no et garanteix l’estabilitat, et dona la base de la pizza. Els ingredients els vas posant tu mateix. Darrerament, sobre la base m’hi poso formatge de mala qualitat, carn congelada i pernil dolç d’estar per casa. Conclusió: assegut a la tassa del vàter amb descomposició. Porto un temps desencaixat, en el qual la independència ha donat pas a la solitud; en el qual, en lloc d’anar amb el cap ben alt, abaixo el cap i passejo desitjant que no em miri ningú.

He arribat a Londres per passar-hi uns dies en què espero un canvi radical. Bitllet d’anada sense bitllet de tornada. És una desconnexió que vull que em retorni a la casella de sortida on tan còmode he viscut aquests últims anys, els que m’han empentat a arribar d’una manera modèlica als cinquanta. I ara soc aquí passejant pel Soho londinenc tot sol, radicalment sol, sense el mòbil, que, volgudament, m’he obligat a deixar a l’habitació de l’hotel, enganxat com estic a la tecnologia i les seves variants, sia WhatsApp, sia Twitter, sia Grindr...

Fa temps que ho volia fer i la millor manera d’aconseguir-ho és desenganxar-se’n temporalment i, per això, aquest matí després d’esmorzar, he enviat un whatsapp i he decidit deixar l’aparell damunt la tauleta de nit reposant de tant càstig. S’ha estat carregant tota la nit, però, perquè no perdi ni un u per cent de la seva capacitat, el deixo endollat, no fos cas. Em pregunto: i si em passa alguna cosa?, i si tinc una urgència, què faré de la meva vida? «Tampoc no et trobarà a faltar gaire gent —penso—, porto el DNI a la cartera i, en el pitjor dels casos, qualsevol em deixarà trucar per telèfon a Barcelona ara que el roaming ja està escampat per tot Europa». En qualsevol cas, mentre esmorzava i llegia els diaris a l’Ipad, he decidit enviar un missatge al Rubén. El Rubén és el meu amic, el meu germà, el meu confessor... i també el pesat més gran del país. Però en els pitjors moments, ell sempre hi és, i ara em pregunto: què passarà el dia que ell tingui un problema, per petit que sigui?, sabré estar a l’altura?

Hola, Rubén. Que sàpigues que ha arribat el moment. He decidit desconnectar del mòbil unes hores. Ho necessito. Ni xarxes ni missatges... Passejar, badar i, si puc, follar. Suposo que després de dinar donaré senyals de vida. Si no, serà després de sopar. Si demà al matí no saps res de mi, comença’t a preocupar.

Tot en un sol missatge, és clar. Com fem els que tenim cinquanta anys... suposo. La joventut, per un missatge com aquest, en gasta deu. Ho envia trossejat. Jo no. Tot de cop. Pam.

Són les 8.54 h del matí d’un dissabte de setembre a Londres. Una hora més a Barcelona, i segur que el Rubén encara dorm la mona d’ahir a la nit. Em va dir que anava a sopar al Volta al Món, un restaurant al carrer Muntaner, interessant, divertit i on es menja festivament. Pots prendre des de serp pitó, cangur i zebra fins a un filet argentí que fa plorar de gust. Per això es diu com es diu, el lloc. Em temo que després, amb la seva colla de queers, el Rubén es va perdre per l’Arena, i apostaria, sobre victòria segura, que aquest matí es trobarà ell mateix al llit, en horari encara per descobrir.

El missatge s’ha enviat, però el WhatsApp no enreda: no fa el doble check. Ha traspassat el continent de dalt a baix, però no ha arribat encara a casa del Rubén. Quan el mòbil està en mode avió és el millor moment d’una persona.

I després de deixar el mòbil a la tauleta m’he disposat a acostar-me xino-xano a l’estació de metro de King’s Cross St. Pancras per anar fins a Leicester Square passant per les parades de Farringdon, Russell Square, Holborn i Covent Garden. Podria haver baixat una parada més enllà, a Piccadilly, però m’agrada caminar fins a la botiga de l’M&M’s, baixar al pis de sota, agafar una bossa de boletes de xocolata i anar-me-les menjant sense aturador. I llavors, intentant recuperar la felicitat perduda per diversos bocins minúsculs de la vida sense cap importància aparent, arribar fins al punt del present on em trobo ara, a mig matí d’un dissabte de setembre: a Brewer Street, en ple Soho, a punt d’entrar a un sex shop que fa cantonada, aviam què veig i no compro. El lloc encara està tancat. Tinc molta son, i el maniquí de l’aparador, amb un eslip vermell que li va quatre talles petit i unes plomes vermelles al voltant del coll, m’allunya del desig d’entrar a la botiga.

Faig temps passejant fins a arribar, uns quants metres més enllà, a un Starbucks que me’n recorda un de Chelsea, a Nova York, on ens vam enamorar... I ara ni jo sé d’ell ni ell sap de mi, perquè ni telèfon, ni adreça, ni mail, ni tam-tam. Res. Es deia Jordan. Vaig tornar dos, tres, sis cops, a aquell bar, però mai més no hem sabut res l’un de l’altre.

Cada vegada que entro a un Starbucks, fins i tot el de la Diagonal de Barcelona, davant L’Illa, penso en ell i en el que podria haver estat. Potser res, potser tot. Fa cinc anys d’aquella trobada fugaç i encara la ploro, encara l’enyoro. Els desitjos s’instal·len a la nostra imaginació i ens miren amb una certa condescendència. És allò de la nostra generació, que ens ha fet més feliç imaginar-nos un polvo que fer-lo. Amb aquell negre de Nova York em passa el mateix. Va ser maco vint-i-quatre hores, i la imaginació, com a fracàs de la realitat, ha fet la resta. Quina dolça infelicitat! Potser val més així.

A l’Starbucks m’he pres un cafè, previ pas de donar el nom perquè te’l pintin al vas de cartró: ALBERT. En el meu cas és fàcil. Els que es diuen Llibert o Dolors no tenen la mateixa sort. Tampoc a Barcelona, no ens enganyem.

Al segle XXI un cafè sense el mòbil no és un cafè. No hi ha quioscos, no hi ha diaris, no hi ha pantalla, no hi ha res. Una merda. He deixat el mòbil a l’habitació i em sento tan nu com víctima del sistema que em diu que deixi el mòbil d’una puta vegada. I ara què? Sense mòbil. Molt bé. Miro el paisatge d’un carrer buit a les nou tocades del matí. Tot tancat mentre un negre amb els cabells desendreçats, uns texans cagats i la beta d’uns calçotets de la marca Björn Borg (deu ser suec) xucla una palla d’un got aparentment ple de suc de taronja. Una noia amb bicicleta tira carre

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos