Uns quants dies de febrer (Inspector Mascarell 13)

Jordi Sierra i Fabra

Fragmento

febrer-2

1

Quan la Raquel havia començat a gatejar, es van disparar les alarmes. Descobrir que els calaixos es podien obrir i que a dins s’hi amagaven coses d’allò més excitants va fer la resta. Li encantava buidar-los. Ara que ja feia les primeres passes era pitjor. Queia una vegada, i s’aixecava. Queia dues vegades, i s’aixecava. Queia tres, quatre, cinc... vegades i s’aixecava. Sense plorar. Als seus ulls sempre hi havia una espurna de determinació a prova de tot, especialment dels possibles tocs d’atenció de la Patro o d’en Miquel. Se’ls quedava mirant com si pensés: «Sí, sí. Ja ho he entès. Però seguiré fent la meva». La part del darrere de la merceria s’havia convertit en el seu territori. Totes les capses del magatzem o la rebotiga havien hagut de ser traslladades a les altures i repartides pels prestatges. El millor de tot, a banda que dormia molt, era que no plorava ni cridava. Mirava. Amb aquells ulls enormes que havia heretat de la seva mare.

La Patro solia dir a en Miquel:

—S’assembla a tu quan se’t fica alguna cosa entre cella i cella.

I ell reia.

En Roger havia sortit més com la Quimeta.

Com si el destí hagués repartit el joc.

El matí era fred. Semblava com si les clientes no volguessin sortir de casa. Tres en una hora, amb una despesa irrisòria de dotze pessetes entre totes. El cel amenaçava pluja, però amb el termòmetre tan baix potser es convertiria en neu. La Patro, dreta al costat de la porta, mirava el carrer amb els braços plegats, mentre la Teresina s’ho prenia amb calma llegint l’exemplar del mes de la revista Lecturas. La seva empleada pagava de gust les set pessetes, ja que se la llegia de dalt a baix. Deia que així s’assabentava de la vida i miracles d’aquelles i aquells que després veia a les pel·lícules.

Bé, això d’empleada...

La Teresina ja era gairebé de la família. Podia portar la botiga ella sola i, a vegades, ho feia. Havia crescut. Fins i tot parlava de casar-se amb el nòvio abans del que les circumstàncies manaven, si bé els assegurava que no deixaria pas la feina.

—Em pregunto si aquesta gent també deuen tenir penellons —va sentir que sospirava mentre passava les pàgines de la revista amb fotografies d’aquell món irreal situat més enllà de la quotidianitat.

Es va girar cap a ella.

—T’imagines en Clark Gable o la Marilyn Monroe amb penellons?

La cara de la Teresina ho va dir tot.

—No, oi?

—Més que res perquè viuen en aquell lloc, Hollywood. Allà hi fa calor tot l’any. Fins i tot tenen palmeres.

—Em pensava que només hi havia palmeres a l’Àfrica.

—I a Elx —va fer broma la Patro.

Mentre s’allunyava de la porta per anar a fer un cop d’ull a la Raquel, aquesta es va obrir inesperadament, com si la clienta s’hagués materialitzat de sobte a l’altra banda. La Patro es va girar tant pel soroll com per la ràfega d’aire glaçat que es va esquitllar per l’obertura.

La va reconèixer a l’instant, i la nouvinguda a ella.

—Dalena!

En realitat es deia Magdalena, però ningú l’anomenava així. La Magdalena Costa, tan guapa com sempre, tan atractiva i espectacular com als anys en què havien compartit l’ofici més vell del món. Fins i tot en ple hivern i garratibada de fred, no podia amagar la seva bellesa i sensualitat. Perquè la Dalena era més que guapa. Al Parador del Hidalgo, els homes la desitjaven així que la veien. Sempre havia tingut un cert aire de dona fatal, ulls tèrbols, boca gran de llavis carnosos i un cos modelat per una mà celestial.

Al capdavall vivia d’això.

I, per aquesta raó, Dalena era el seu nom de guerra.

Va ser la nouvinguda qui va reaccionar primer. Se li va llançar al damunt i la va abraçar. La va abraçar molt fort, tremolant, i ja no de fred.

—Patro... —li va xiuxiuejar a cau d’orella amb emoció.

Van restar així, uns segons, enmig del silenci.

La Patro va fer memòria. L’última vegada que l’havia vist va ser al 47, quan, ja amb en Miquel, va deixar «la feina», la prostitució, el Parador del Hidalgo i el seu passat marcat per la guerra i la fam prolongades per aquella llarga i fosca postguerra. Ni tan sols recordava haver-se acomiadat d’ella. No s’havia acomiadat de ningú. Eren el que eren. Carn. Només carn. Mercaderia a la venda. Els sentiments quedaven sempre al marge. Les noies del Parador no eren amigues, només es coneixien.

Tot i que la Dalena sí que havia estat alguna cosa més.

—Com estàs, princesa?

—Bé, bé —va murmurar la Patro—. Com m’has trobat?

Es van separar tot just un pam. La nouvinguda continuava subjectant-la pels braços, però va acabar agafant-li les mans per no perdre el contacte físic. No duia guants, de manera que les tenia molt fredes. Estaven situades cara a cara i era com si hi hagués un mirall entre totes dues. Els matisos comptaven. La Patro va veure les lleus arrugues a les comissures dels llavis i els ulls, la sensació de cansament flotant a les pupil·les, la pell tan blanca que semblava no haver estat banyada mai pel sol en contrast amb la vermellor dels llavis. El mirall era tan transparent com reflector.

—He anat a casa teva —va dir la Dalena—. Recordava que vivies en aquella cantonada de Girona amb València. La portera m’ha dit que treballes aquí.

—En soc la propietària.

Es va penedir gairebé a l’instant d’haver-l’hi dit.

Més que una revelació, havia semblat una defensa.

Orgull.

—La propietària? —va dir la Dalena alçant les celles.

—Han passat moltes coses.

—Ja ho veig —va assentir encara sorpresa. I en prémer-li les mans, en un gest d’empatia, va notar el contacte de l’anell al dit anular de la mà esquerra. Ni tan sols va haver de comprovar-ho. El que va expressar llavors va ser esbalaïment—. Casada?

—Sí.

—Ai, Déu meu, Patro! —Va ser com si es fongués—. Em sembla que m’has d’explicar moltes coses!

—Vine.

Va fer-la passar a l’altra banda del taulell. La Teresina mirava la visitant atentament. De fet, era la primera amiga de la Patro que coneixia. La Dalena la va saludar amb una lleu inclinació de cap. Quan van arribar a la rebotiga, el primer que va veure va ser el bressol on dormia la Raquel.

L’esbalaïment ja no va tenir límits.

—És... teva?

—Sí.

—Però escolta...! —Va abaixar la veu per no despertar-la—. Quina coseta tan bufona!

Es va quedar prop del bressol, mirant aquell miracle. La Raquel dormia eixarrancada, amb els braços oberts. La seva pell rosada era un cop de color en la penombra del lloc. La Patro va observar la seva excompanya. Era com si la veiés fondre’s.

Cap prostituta parlava de ser mare, perquè si es quedava embarassada, era per un client.

—De manera que vas trobar algú que et retirés —va dir embolcallant cada paraula amb un sospir.

—No —va dir la Patro—. Em vaig retirar jo abans.

—Com és això? Un dia vas desaparèixer sense més ni més, i ningú va saber res més de tu.

—Au, seu —li va dir oferint-li una cadira, me

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos