Sota la mar salada

Sergi Caparrós

Fragmento

mar-1

Pròleg

Port de la Selva, agost del 1914

Era un estiu especialment sec i calorós, a l’Empordà.

Refugiats sota un dels para-sols del restaurant Gavina, la jove parella gaudia de l’agradable brisa marina. Havien tingut sort, aquella tarda la tramuntana els havia donat treva. El dia anterior, sense anar més lluny, la ventada havia fet caure més d’una copa sobre algun dels clients.

L’oratge els duia de tant en tant converses provinents d’una platja de la Ribera plena de gom a gom, comentaris pujats de to d’un grup d’ancians que gaudia del sol o crits esbojarrats dels nens que jugaven a la sorra.

Precisament cap a una d’aquelles criatures feia estona que miraven els ulls de la Laura.

—Crec que tindrà un germanet. M’hi jugo un dinar com el d’avui! —va dir ella mirant el seu fill.

En Ramon també es mirava el nen.

—Doncs ja pots començar a estalviar... —va respondre ell connectant amb els ulls de la Laura. Li posà la mà a la panxa—. Tens el ventre rodó, amor. Serà una nena.

—I això què hi té a veure? —va dir ella.

—M’ho va dir la Maria.

—I què en sap ella, d’això...?

Just en aquell moment, el cambrer deixava un segon cafè i un altre tall de pastís de xocolata. Tots dos repetien.

—Ho veus? També em va dir que és nena quan us agafa pels dolços —hi tornà.

—Maria «la Pitonissa», li direm a partir d’ara —rigué la Laura.

—L’àvia Maria! —va aclarir en Ramon alçant el dit. La Laura se’l mirà sorpresa.

—Li donarem el títol d’àvia, ara?

—I quin títol vols que tingui, si no?

—No ho sé. Heu estat tant de temps distanciats... I fa tan poc que us heu retrobat...

—Però això no treu que sigui el més semblant a una mare que hagi tingut.

Silenci.

—Ja em sembla bé —va dir la Laura finalment fent-li un petó a la galta—. I l’avi, per tant, serà en Lluís Dalmau, oi? —va mofar-se’n.

—D’avi no en tindrà pas —va respondre aixecant-se de la cadira.

—On vas ara?

—A pagar.

La Laura seguia el caminar ranc del seu marit. Se l’estimava tant...

Un home s’alçà a la terrassa. Havia esperat que es quedés sola.

—Senyora Laura... —va saludar-la cortès oferint-li la mà.

Era pocs anys més gran que ella. Duia barba d’un dit. Impecable.

—Ens coneixem? —va vacil·lar ella encaixant-li la seva.

—No sap fins a quin punt.

L’home es va treure un sobre de la butxaca i el deixà damunt la taula.

—Això és per al seu marit —va dir.

I sense esperar resposta li donà també un ocellet fet de paper.

—I això és per a la criatura.

L’home havia sortit del bosc de para-sols i ara s’allunyava passeig enllà. Una luxosa berlina negra l’esperava.

—Estàs bé, Laura? —preguntà en Ramon a la seva esposa, que tenia la mirada perduda—. No fas gaire bona cara.

—Un home... s’ha acostat i m’ha donat això. —L’hi va mostrar.

—Com?

—Ara mateix. M’ha deixat això per a tu.

—I què més t’ha dit? —va preguntar incrèdul.

—No res. No l’havia vist mai. Però sabia el meu nom. M’ha dit que em coneixia.

En Ramon va seure silenciós.

—El deu haver sentit dir mentre dinàvem.

Dins del sobre hi havia una nota i un penjoll.

—I bé? —va preguntar la Laura traient el cap per sobre el paper.

RAMON: ET MIRO I VEIG EL TEU PARE.

AIXÒ LI PERTANY. T’AGRADARÀ TENIR-HO.

Penjat d’un dit, la Laura observava el penjoll.

—Sembla una moneda antiga.

—Per on ha marxat? —va preguntar greu en Ramon.

—Ha pujat en aquella berlina.

A l’horitzó, un carruatge s’allunyava perfilant la badia. La parella el va seguir amb la mirada fins que es va perdre definitivament darrere el revolt.

—On és l’Andreu? —va clamar alarmat de sobte en Ramon.

I com si hagués percebut l’ensurt del seu pare, l’Andreu va alçar el somriure damunt dels altres nens.

mar-2

1

Barcelona, 23 de juny de 1929 (diumenge)

Poc m’imaginava que la nit més curta de l’any seria també l’inici dels esdeveniments.

Vaig sortir de la botiga amb la Barceloneta al cap i el món sota les rodes de la bicicleta. Era diumenge, però, com diu el pare, «si hi ha feina, hi ha feina...». A més, un negoci com el nostre no es podia permetre la pèrdua d’un client com el senyor Àngel. Ell, sempre amb les seves urgències i impertinències, pagava bé i al moment.

Corre, Andreu, que la colla t’espera!, vaig dir-me.

Pedalava convençut que res aconseguiria ennuvolar-me el final de la setmana. No pas perquè fos la revetlla de Sant Joan, o perquè ens retrobaríem les Manoles i ves a saber si també... la noia de la trena. Res de tot això.

Casa meva.

Només de pensar-ho, se’m dibuixava un somriure als llavis.

Adeu a les becaines a la gandula envoltat de galledes de cola i rotllos de paper de paret de les últimes setmanes.

Casa meva..., vaig repetir-me amb flames a l’estómac. Que bé que sona!

La noia de la trena, pensava incapaç de recordar com es deia. Quina cara posaria si li digués que no visc amb el meu pare. Se’n deurà recordar, de mi? En el fons, van ser dos tristos petons i quatre carícies en un portal. Però quantes històries d’amor no comencen amb innocents moixaines furtives?

Però avui serà diferent..., em vaig voler convèncer.

Els últims mesos, parapetat en les novel·les del Cavaller Audaç i en les quartilles eròtiques que el quiosquer dibuixava clandestinament, m’havia armat cavaller. En teoria.

Ell en sabia molt, de dones. Els seus trenta anys i les tres parelles que duia descrites en el seu full de serveis el convertien en la persona més experta —i accessible— que els meus amics i jo coneixíem. Aquell Cirano de barri dosificava les lliçons amatòries alhora que les repartia secretament des del seu quiosc de la plaça.

Pensant-ho bé, aquella nit tant me feia convertir-me o no en el Cavaller Audaç; la gropa del meu nou llit m’estava esperant! Bé, nou... En realitat era reaprofitat. Com les il·lusions que tenia. Però el matalàs... Renoi, quin matalàs...! El pare m’havia ajudat a pujar-lo aquell mateix migdia. Havia estat el seu regal. Bé, i la dracena. I tots els mobles que em va deixar agafar de la botiga.

Al Paral·lel, als xamfrans, els veïns apilaven les últimes rampoines condemnades. Aviat es convertirien en muntanyes incandescents.

—Tan malament hi es

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos