El cas Alaska Sanders

Joël Dicker

Fragmento

alaska-1

 

 

 

El dia abans del crim

Divendres, 2 d’abril de 1999

L’última persona que la va veure amb vida va ser en Lewis Jacob, el propietari d’una gasolinera que hi ha a la carretera 21. A les 19.30 h plegava de la botiga que hi ha al costat dels sortidors de benzina. Treia a sopar la seva dona per celebrar que feia anys.

—Segur que no et sap greu tancar? —va preguntar a la treballadora que hi havia a la caixa.

—Cap problema, senyor Jacob.

—Gràcies, Alaska.

En Lewis va observar un moment aquella jove: quina preciositat. Era com un raig de sol. I que bona noia! Des que ella treballava allà, li havia canviat la vida.

—I tu què? —li va preguntar—. No tens plans, per a aquest vespre?

La noia va fer un somriure.

—Tinc una cita...

—Per la cara que fas, sembla alguna cosa més que una cita.

—És un sopar romàntic —li va confessar.

—Quina sort que té en Walter. Així, ja ho porteu millor?

L’Alaska es va limitar a arronsar les espatlles. En Lewis es va arreglar la corbata mirant-se al reflex del vidre.

—Com em veus? —va preguntar.

—Perfecte. Va, no s’entretingui, que encara farà tard.

—Bon cap de setmana, Alaska. Fins dilluns.

—Bon cap de setmana, senyor Jacob.

L’Alaska li va somriure un altre cop. Ell no l’oblidaria mai, aquell somriure.

L’endemà al matí, a les set, en Lewis Jacob arribava a la gasolinera per obrir. Un cop a dins de la botiga va tornar a tancar amb clau i va començar a preparar-ho tot per rebre els primers clients. De cop i volta va sentir uns cops frenètics contra la porta de vidre. Es va girar i va veure una noia vestida amb roba d’esport que tenia l’horror pintat a la cara i no parava de cridar. Es va afanyar a obrir i la noia se li va llançar a sobre cridant «Truqui a la policia! Truqui a la policia!».

Aquell matí el destí d’un poblet de Nou Hampshire va fer un gir.

alaska-2

PRÒLEG

A propòsit del que va passar el 2010

alaska-3

Els anys que van del 2006 al 2010, malgrat tots els triomfs i tota la glòria, m’han quedat gravats a la memòria com uns anys difícils. El que és clar és que van ser les muntanyes russes de la meva vida.

Per això, abans d’abordar la història de l’Alaska Sanders, la noia trobada morta el 3 d’abril de 1999 a Mount Pleasant, Nou Hampshire, i d’explicar-vos com va ser que l’estiu del 2010 em vaig veure implicat en la investigació d’un crim de feia onze anys, he de remuntar-me un moment a la meva situació personal en aquella època, i sobretot a la de la meva incipient carrera literària.

Havia tingut una arrencada fulminant el 2006, amb una primera novel·la de la qual s’havien venut milions d’exemplars. Amb vint-i-set anys acabats de fer havia entrat al selecte club d’autors rics i famosos i m’havia vist catapultat a l’Olimp de les lletres ame­ricanes.

Però de seguida vaig descobrir que la glòria tenia conseqüències: els que em segueixen des del principi saben fins a quin punt em va desestabilitzar l’immens èxit de la primera novel·la. Aclaparat per la fama, era incapaç d’escriure. Bloqueig creatiu, crisi d’inspiració, crisi de la pàgina en blanc. La caiguda.

Després va venir el cas Harry Quebert, del qual segurament heu sentit a parlar. El 12 de juny de 2008 van desenterrar el cos de la Nola Kellergan del jardí d’en Harry Quebert, una llegenda de les lletres nord-americanes. La Nola havia desaparegut el 1975, quan tenia quinze anys. Aquell cas em va afectar profundament: en Harry Quebert no només havia estat el meu professor a la universitat, sinó també el millor amic que tenia en aquell moment. No m’ho podia creure, que ell en fos el culpable. Sol contra tothom, vaig recórrer Nou Hampshire sencer investigant pel meu compte. I malgrat que finalment vaig aconseguir demostrar la innocència d’en Harry, els secrets que descobriria sobre ell havien trencat la nostra amistat.

D’aquella investigació en va sortir un llibre: La veritat sobre el cas Harry Quebert, que va aparèixer a mitjans de tardor del 2009 i que va tenir un èxit tan gran que em va convertir en un dels escriptors més importants del país. Era el llibre que estaven esperant tant els meus lectors com la crítica des que havia tret la primera novel·la per consagrar-me definitivament. Jo ja no era un prodigi efímer, una estrella fugaç que es perdia en la nit, un ròssec de pols que s’havia anant difuminant: ara era un escriptor reconegut pel públic i legitimat davant dels seus iguals. Ara sí que podia respirar alleujat. Era com si m’hagués trobat a mi mateix després de tres anys de vagar sense rumb pel desert de l’èxit.

Per això les últimes setmanes d’aquell 2009 m’envaïa una sensació de serenitat. La nit del 31 de desembre vaig anar a celebrar l’arribada del nou any a Times Square, enmig d’una multitud festiva. No em sotmetia a aquella tradició des del 2006. Des que havia sortit el meu primer llibre. Aquella nit, però, un anònim més entre tota aquella gent anònima, em sentia bé. Els meus ulls van topar els d’una dona que em va agradar des del primer moment. Estava bevent xampany. Em va allargar l’ampolla amb un somriure.

Quan passo revista de tot el que va passar durant els mesos següents, de seguida em ve al cap aquella escena i la il·lusió que per fi havia trobat la serenitat.

Però els fets del 2010 van demostrar que estava equivocat.

alaska-4

 

 

 

El dia del crim

3 d’abril de 1999

 

Eren les set del matí. Corria tota sola per la carretera 21 enmig de la verdor del paisatge. Amb la música a les orelles, avançava a molt bon ritme. Camada ràpida, respiració controlada: faltaven dues setmanes per al tret de sortida de la marató de Boston. Estava preparada.

Tenia la sensació que seria un dia perfecte: el sol naixent irradiava els camps de flors silvestres i al seu darrere s’alçava

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist