L' anell perdut. Cinc investigacions d'en Rocco Schiavone

Antonio Manzini

Fragmento

cap-2

 

Va obrir la portella del petit bufet d’alumini on es guardaven les claus de les capelles privades. Els empleats que hi havia hagut abans havien dividit el cementiri en zones. Zona A, a la qual corresponia el manyoc amb el número 1. Zona B, el número 2, i així fins a la zona F, la més antiga, on calia esperar el número 6 però la clau duia el número 7. Per què no hi havia número 6, se li escapava, a l’Alfonso Cibruscola, guarda en plantilla des del 1994. Hi havia rumiat durant els llargs dies grisos i avorrits en companyia de sepultures i núvols baixos, i havia arribat a la conclusió que no era un simple oblit, sinó una forma de conjurar el número 6, que repetit tres vegades potser donaria a les claus un poder màgic i sinistre, el d’obrir no pas les portes de les capelles, sinó les de la substància malèfica del món.

El manyoc número 7 no hi era.

—Buf —va murmurar entre dents, i es va posar a buscar-lo pels calaixos de la taula i els estants de la petita prestatgeria del despatx.

D’altra banda, les claus de la zona F, un racó remot del cementiri on rares vegades parents i afins anaven a visitar els seus éssers estimats, no les sol·licitava mai ningú. La majoria de les famílies que hi reposaven s’havien extingit, i molts difunts ja no tenien ningú que anés a treure la pols a les làpides, canviar l’aigua dels gerros i dir un parell de pregàries el dia dels morts. Al cap de deu minuts l’Alfonso va trobar el manyoc oblidat al fons d’un calaixet, amagat darrere els rebuts d’un planter.

—Per fi! —va exclamar agafant l’anella de ferro amb les llargues claus brunyides pel temps.

A fora l’esperaven els dos paletes municipals que mastegaven xiclet en perfecta sintonia de soroll i moviment.

—Som-hi, gent! —els va dir, i es va posar en marxa.

Els dos obrers van abaixar el cap, van agafar les eines i van seguir l’Alfonso pel caminal vorejat de xiprers. El vent de finals de setembre s’havia calmat i semblava que el fred volgués donar una treva a la ciutat.

—Ens expliques què hem de fer? —va dir en Maurice, el més vell, amb el nas enorme i vermell com un rave bullit.

—Hem de traslladar les despulles de Veronica Guerlen Bresson de la capella familiar del seu marit, a la zona F, a la dels Brionati, a la zona B.

—I els papers i tota la mandanga què? Jo no vull que em caigui una denúncia —va dir el més jove.

L’Alfonso es va parar en sec al mig del caminal.

—Que ets burro, Damiano? És evident que hi és tot. Les firmes, les actes i tota la pesca. Ei, que al primer que li cauria una denúncia seria a mi! De totes maneres, el director de l’agència de salut pública ha trucat que no vindrà, l’alcalde no requereix la presència de ciutadans, a part de nosaltres. Per tant, som-hi.

Van reprendre la marxa. Per únics sorolls, els passos a la grava, els estris que sotragaven dins les capses d’eines, les mandíbules mastegant xiclet. Allà la ciutat ja no se sentia.

—Que també m’agradaria saber... —va reprendre en Damiano, a qui clarament era la primera vegada que li passava una cosa així— per què hem de moure el cos d’una capella a una altra? 

—Doncs la veritat... jo només sé que hem de traslladar la senyora Veronica Guerlen Bresson.

Van arribar a la zona F del cementiri. Molses i líquens s’havien imposat a les inscripcions de les làpides, fins al punt que mirant la primera tomba amb prou feines s’hi llegia «AQUÍ JE... GIOV... DUP... 182.-..74».

Van deixar enrere el primer grup de sepultures, van girar la cantonada i van arribar a un caminal sense sortida acabat en dues capelles. L’Alfonso es va acostar a la de la dreta, construïda a imitació del Temple de la Concòrdia. A terra, davant de l’entrada, hi havia una rosa blanca. L’Alfonso va brandar la testa, es va inclinar, va recollir la flor i la va llençar darrere d’una mata de boix.

—A mi m’agradaria saber qui deixa aquestes roses aquí al davant. Cada mes n’hi ha una! —I va ficar la clau al pany. Va forcejar una mica, va donar-li tres voltes rascant rovell i pols dels mecanismes poc greixats, i finalment el reixat de ferro negre es va obrir amb un grinyol.

A dins de la capella hi havia sis tombes. Tres a la dreta de més recents, una per difunt, i tres a l’esquerra que contenien cadascuna quatre membres de la família. Eren els avantpassats, i els seus ossos ja havien estat exhumats i closos en capses més petites. Al mig, sota una finestreta rodona, un altaret on recolzaven tres gerros de marbre buits. Haurien hagut de contenir flors, però feia anys que aquell lloc no rebia visites. Queia a trossos i a en Francesco Guerlen Bresson, l’únic supervivent de l’antic casal, se li’n fumien els seus difunts. A la dreta, al marbre de la sepultura central, una inscripció daurada resava: «Aquí jeu Veronica Guerlen Bresson. Esposa estimada, mare estimada. 1920-1983.» Damunt la tomba de l’estimada esposa i mare hi havia la del pare estimat, Carlo Guerlen Bresson, 1918-1993. A les altres hi havia els Guerlen Bresson dels segles passats. Anaven d’un Didier mort el 1840 a una Marianna que s’havia apagat el llunyà 1798. Tres segles de morts. En Damiano i en Maurice van deixar les galledes i la caixa d’eines a terra. L’Alfonso va tustar la làpida de la Veronica.

—Quant trigueu a obrir-la? 

En Maurice es va atansar a mirar.

—Deu minuts. —I va agafar martell i escarpra per donar els primers cops.

—Entesos, doncs jo vaig a veure la capella on hem de traslladar les despulles. Sobretot, quan estigui oberta no toqueu res! Jo hi he de ser.

—I no hauria d’haver-hi algun parent, també? —va fer en Damiano.

L’Alfonso va somriure: 

—Un altre cop? Ja t’he dit que el seu fill ha signat tots els papers.

—Se li’n fot que li canviem la mare de lloc? 

—Sembla que sí.

El guarda va deixar els dos paletes mans a l’obra. El primer cop d’en Maurice va ressonar entre les tombes, destorbant l’etern repòs.

• • • 

Els obrers van enrotllar una corda al voltant de la llosa de marbre que havien tret del seu llit i lentament van estirar-la fins a dipositar-la a terra entre les esberles de ciment i estuc. Ara calia extreure el taüt de la Veronica. En Damiano i en Maurice, eixugant-se la suor, van mirar el túmul que acabaven de destapar. Alguna cosa no rutllava. Ajaçat damunt del taüt de la Veronica Guerlen Bresson hi havia el cos d’un home. Duia americana i corbata, sabates de cordons i un anell a l’anular. Els dos obrers van intercanviar una mirada: 

—És... és normal? 

—Diria que no. Entre altres coses perquè aquest de sobre el taüt no pot ser la Veronica. Va amb pantalons —va observar astutament en Maurice.

Cap dels dos no podia apartar els ulls d’aquell espectacle.

—I encara que hagués sigut la senyora, que no l’és, hauria d’estar dins del taüt, i no a fora prenent la fresca, no? 

—Què, ja ho teniu? —va preguntar l’Alfonso entrant a la capella.

En Maurice, mig enriolat, va assenyalar el taüt negre i florit de la Veronica amb aquell cos desconegut estirat al damunt.

—Però què... —va dir el guarda. S’hi va apropar—. I això? —I es va posar les mans al cap—. I ara què? 

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos