Tot crema (Tot crema 1)

Juan Gómez-Jurado

Fragmento

cap-2

1

Una arrencada

Tot el que passarà —els morts, la riuada de titulars dels diaris, el canvi que capgirarà el país— comença de la manera més prosaica.

No és gens estrany. Les millors històries tenen inicis humils. Una poma prohibida, una altra que cau al cap d’un físic, una altra sobreimpresa a la carcassa d’un ordinador. Quan te’n vols adonar, t’han expulsat del paradís, has descobert la gravitació universal i has fundat una empresa multimilionària.

Aquesta història no arrenca pas amb una poma.

Aquesta història arrenca amb un pot de xampú del Mercadona.

I res no tornarà a ser el mateix.

Qui aguanta el pot de xampú —dos pots, de fet— és l’Aura Reyes.

Quaranta-cinc anys, viuda, mare de dues nenes (me-ra-ve-llo-ses, dit així, separant molt les síl·labes i obrint molt la boca). A punt de tenir una revelació transcendental.

Violenta i tot.

D’aquestes que només una persona entre un milió experimenta una vegada a la vida.

A l’Aura li arriba a la dutxa, mentre l’aigua li rellisca pels cabells xops. Tan calenta que l’esquena ha començat a tornar-se vermella. L’Aura mira tots dos pots i comprèn que no podrà veure la vida de la mateixa manera, mai més.

Això, tan sols al cap de tres hores, provocarà un desastre de proporcions èpiques.

cap-3

2

Un capó

Quan la cara de l’Aura dona un cop contra el capó del cotxe patrulla, la ràbia es transforma en por.

No és pas la força de l’impacte. És el conjunt.

El pes del policia damunt l’esquena, que la prem contra la carrosseria.

La seva olor, barreja de colònia esportiva, cafè de màquina i una altra cosa (al cap d’uns quants dies, l’Aura descobrirà que és lubricant per a armes, però no ens avancem).

La fredor de les manilles al voltant dels punys. El soroll que fa el mecanisme en tancar-se, un espetec doble. La pressió de l’acer contra l’os, dolorosa i ineludible.

L’escalfor del motor del cotxe, encara engegat, que li inunda les galtes. La resistència del capó, que ha cedit uns quants centímetres, però que espera impacient tornar a la posició inicial.

Les llums del cotxe, que es reflecteixen al vidre de l’aparador. Els flaixos dels telèfons mòbils dels vianants desvagats del carrer Serrano, que resplendeixen enmig del capvespre i il·luminen els ulls oberts i espantats de l’Aura.

La veu rasposa del segon policia, que l’Aura aconsegueix sentir, amb esforç, a través del caos.

—Identificació, senyora —repeteix.

Amb molt poc aire als pulmons, l’esglai a la gola i la boca seca com el suro, l’Aura lluita per formar paraules. Per fi se sent a ella mateixa que diu, molt baixet i amb veu d’una altra persona:

—A la meva bossa.

Que continua penjada a la seva espatlla, i l’agent li ha de treure breument les manilles per poder-la agafar. L’Aura tanca els punys amb força per pur instint de fugir. L’agent que la subjecta augmenta la pressió contra ella. Un breu recordatori de la seva indefensió.

El cuiro de la bossa —Prada tote original, col·lecció tardor-hivern del 2019— fa un soroll esponjós en aterrar damunt el capó moll de la pluja. El policia no es vol saltar el procediment i ha procurat que la detinguda vegi com furga en les seves pertinences.

Democràcia un, dignitat zero, pensa l’Aura.

Un pintallavis gloss surt disparat de la bossa, li passa per davant del nas —amb el logotip de Dior girant a tota velocitat— i cau a terra.

L’Aura vol protestar —és l’últim que li queda—, però la veu del segon policia li ho impedeix.

—Senyora, hem comprovat el seu DNI i ens consta que vostè té pendent un ingrés a la presó.

El policia que la subjecta afluixa la pressió i l’ajuda a incorporar-se. Com si la descoberta que és una criminal convicta i condemnada n’hagués reduït la perillositat física immediata. Igual que entrar a la botiga de Nespresso i veure que l’expressió de l’encarregada canvia quan li allargues la targeta de fidelització. No vol un cafè de franc, és clienta habitual.

Amb el policia passa el mateix. Fins i tot li col·loca una mica bé la jaqueta, que, amb tant de forcejament, li havia quedat feta un nyap a mitja esquena.

L’Aura es gira cap a ells i intenta calmar-se. Dialogar. Al capdavall, la seva especialitat és convèncer la gent.

—L’ingrés és d’aquí a tres setmanes —diu repenjant-se al cotxe.

Redreça l’esquena i prova —inútilment— d’adoptar la imatge de ciutadana exemplar.

El primer policia, el que la subjectava, és un jove alt, de cara infantil. Es gira i entra a la botiga procurant no trepitjar els vidres trencats. L’altre, més baix i corpulent, observa l’Aura mentre es dona copets a la mà amb la vora del seu DNI.

—Em pot explicar què ha passat allà dins, senyora?

L’Aura mira cap a l’aparador destrossat com si fos la primera vegada que el veu.

Un dels neons de l’aparador fa pampallugues, moribund, i tria aquell moment per desenganxar-se de l’últim cable que l’aguantava i quedar fet miques a la vorera.

—Un malentès, agent.

El policia assenteix i s’espolsa de la bota les restes de vidre. Li podria passar a qualsevol, diu la seva cara. Si no amable, almenys comprensiu. Un arronsar les espatlles, un a Madrid plou i tot continua com sempre.

—Ja ho veig. Doncs ho haurà d’explicar al jutge, perquè ell ho entengui.

El sol ja s’ha post, els fanals s’han encès, no són hores perquè un jutge vegi algú. Això l’Aura ho sap, i el policia també. I això és el que provocava la por de l’Aura. Certificada per la realitat de les manilles, de l’arma a la cintura del policia. Dels llums estroboscòpics que li reboten als ulls i, amb cada volta, li ancoren el pensament en una sola idea.

Passi el que passi, aquesta nit no puc dormir al calabós.

—No he fet res.

L’agent torna a assentir. Un altre arronsar les espatlles, un amiga meva, no sé què dir ni què fer per veure’t feliç.

—És la primera vegada que ho sento a dir, senyora.

Ell avança una mà i l’agafa pel braç. El contacte li dissipa l’eloqüència i li fa esclatar la por.

L’Aura no parla.

No raona.

No dialoga.

Es retorça, forceja, crida.

—Les meves filles! Les meves filles!

Hi ha més flaixos de badocs, més rialles. Per fi tenen el seu espectacle, la seva foto per al grup de WhatsApp de l’oficina, la seva story a Instagram. Hashtag #Serrano; hashtag #pijatarada.

El moment més celebrat és quan l’engrapen pel coll i la fiquen al cotxe intentant que no es doni un cop amb el cap en entrar.

Sense èxit.

L’Aura s’enfonsa al seient del darrere, amb la visió borrosa, sense forces.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos