Va ser una qüestió de sort i prou. El dia que les seves tres amigues van desaparèixer havien quedat per anar de rebaixes al centre comercial Las Misiones, però la Violeta els va enviar un missatge per excusar-se, tenia dècimes, no es veia amb forces per sortir de casa. Arraulida sota una manta al sofà, se les va imaginar eufòriques pels passadissos del centre comercial, cridant d’alegria com unes boges. No les va tornar a veure mai més. Va plorar la seva absència, però no amb sorpresa; estava massa acostumada a les desaparicions de dones a Ciudad Juárez. Pensava en la sort, en aquest factor capriciós que marca la vida de totes i cadascuna per sobre de qualsevol afany humà, quan, al cap d’unes setmanes, a la cadena de la maquiladora, una companya li va xiuxiuejar una cosa a cau d’orella.
—Les han trobat...
No es va plantejar preguntar si estaven vives.
—Al serrat del Cristo Negro. Mortes i buides per dins...
Las Lomas de Poleo, a Lote Bravo, el serrat del Cristo Negro, terres ermes convertides en cementiris.
Fa només tres anys, la Violeta es va traslladar a viure a un apartament de la colònia Pajares del Sur i, dins la maleta, va portar a Ciudad Juárez el somni de creuar la frontera. Deixava enrere un passat d’ensurts, i un nòvio delinqüent que l’havia introduïda en les astúcies del furt aprofitant descuits a les terrasses i els mercats, en la violació de domicili de les casetes atrotinades d’Ecatepec i en el robatori de cotxes amb qualsevol filferro que li servís de rossinyol. Allò no era vida per a ella. Amb vint-i-un anys, prima i rossa, una güerita, ulls de color de mel, que tantes vegades havia estat el blanc de les floretes que li tiraven els homes, se sentia cridada a un futur millor. Per l’aspecte encaixava a la perfecció amb les característiques habituals de les víctimes. N’hi haurà desenes com ella a la manifestació que organitza el grup Voces sin Eco per exigir que la policia federal posi fre als assassinats, tot i que ella confia més en l’atzar, que la va allunyar d’anar al centre comercial amb les amigues, que en els agents.
—No sé qui els ha pogut fer això —sent que diuen uns passos enrere—. Gent sense cor.
—El meu flaco ha llegit que a una d’elles li van obrir el cap i se’n van endur el cervell.
La Violeta s’estima més estalviar-se els detalls. No vol recordar les seves amigues com les descriuen en els comunicats de premsa. Després de la manifestació, es disculpa amb les companyes de la maquila que s’havien aplegat a prendre alguna cosa a l’avinguda Vicente Guerrero. Descansa en un banc del parc davant de la catedral de Nostra Senyora de Guadalupe i intenta encaminar el seus pensaments al curs de l’acadèmia d’informàtica, a la vida que li espera als Estats Units en algun moment adequat. Ell s’asseu al seu costat i fa un somriure.
—Quina mala cara.
L’home fa broma i li diu que una cara tan bonica no hauria d’estar trista i, sense que se n’adoni, la Violeta es troba a gust en la conversa. A ell sí que li parla de les amigues que han aparegut mortes al serrat del Cristo Negro, de la pena que la contrau, com si fos un virus, quan s’imagina tot el que devien patir.
—No puc evitar el que ja ha passat, però sí que puc aconseguir que, per unes hores, no hi pensis.
Es diu Néstor. Ronda els trenta anys, guapo, educat, amb un somriure càlid. Passegen per l’avinguda, entren a fer un mos en un restaurant, convida ell, després l’acompanya a casa i s’acomiada d’ella a la porta, però es tornaran a veure més dies, i aleshores la Violeta s’adonarà que en Néstor té calés. Se li nota en la manera de vestir, sempre de marca, en els diners que sembla que no li parin de rajar de la butxaca, una camioneta Ford Ranger Roush, que no és de les més grans, però que omple d’enveja totes les que veuen la Violeta quan la noia hi puja.
Algunes companyes de la maquila l’alerten que podria ser un padrote, que és com elles anomenen els homes que engalipen les dones joves i boniques —el seu cos i aquells ulls tornen a ser més una desgràcia que no pas un do— i després les lliuren als caps dels càrtels de la droga. No és el cas d’en Néstor, pensa ella, no és veritat que sigui un padrote; és només que una altra vegada ha tingut l’estrella que els va faltar a les seves amigues, i ha interessat a un home bo i ben plantat. Es porta bé, li ha parlat d’ajudar-la a deixar la maquiladora i dedicar-se només a estudiar informàtica per poder canviar de vida, fins i tot li ha proposat anar uns dies a Acapulco... Quan pensa que s’allotjaran en un hotel a la vora del mar, que menjaran en bons restaurants i que passejarà agafada de bracet d’ell, la Violeta menysprea totes les advertències de les terceres veus. La sort està de part seva.
—Que vaig guapa?
—Tu sempre vas guapa, flaca.
En Néstor condueix la Ford Ranger per la carretera Panamericana i la Violeta està nerviosa. Soparan i dormiran al ranxo de Santa Casilda, propietat de l’Albertito Céspedes, el «padrí» d’en Néstor, com ell l’anomena. El seu cap. Hi haurà gent important, potser algun actor, grups de música per acompanyar la festa. Una d’aquelles reunions que la Violeta només ha vist a les revistes.
—No m’has dit mai a què es dediquen.
—El padrí ajuda la gent a aconseguir el que els falta. Fins i tot els més poderosos d’aquest país necessiten que Don Albertito intervingui per aconseguir algunes coses, que en aquesta vida no tot t’ho donen a canvi de calés. Ell em té afecte, em va apadrinar, i et vol conèixer. Tu només somriu i confia en mi.
El ranxo de Santa Casilda és enorme. Alguns convidats han arribat en helicòpter i en avionetes privades. La Violeta ha sentit dir a unes dones al lavabo que a la festa potser hi anirà l’Ismael «el Mayo» Zambada, el líder del càrtel de Sinaloa després de la detenció del Chapo Guzmán, i també que hi haurà membres de la família Treviño, la dels Zetas... La Violeta no sap gran cosa del narco, li fa por que en Néstor estigui relacionat amb aquest món, però també li ha semblat reconèixer entre els cercles de gent el secretari de Seguretat Pública, o sigui que probablement les dones del lavabo només fantasiejaven.
Don Albertito es barreja amb els convidats, proper i somrient. Tot just arriba al metre seixanta, però l’alçada no és un impediment perquè la seva figura imposi un respecte estrany. Els grans homes semblen una colla d’alumnes tímids que encerclen amb admiració el mestre mentre creua la festa. Don Albertito és un cubà que viu a Mèxic des de fa uns deu anys, segons li va explicar en Néstor. Porta un vestit blanc que li accentua el contrast amb la pell morena, diversos collarets de boles vermelles i blanques li pengen del coll. La Violeta observa com els convidats s’embadaleixen amb aquells collarets com si fossin diamants.
Quan es retroba amb en Néstor, li vol preguntar pels collarets de Don Albertito, però retruny el grup musical que ha començat a tocar ranxeres i, quan es deixa portar pel seu enamorat fins a