El cucut de vidre

Javier Castillo

Fragmento

cucut-4

1

Charles Finley

Steelville

Missouri

2017

Tots estem fets de vidre.

Les mans d’en Charles agafaven ben fort el volant mentre el cotxe avançava a tota velocitat per una carretera mullada que brillava sota la implacable tristesa d’una lluna minvant. No podia dissimular la por que sentia.

Plorava. De la mateixa manera que es plora quan has perdut l’esperança, com si l’ànima fos un llac que s’omplia des dels ulls. Havia arribat a un punt en què ni tan sols notava les llàgrimes que li lliscaven cara avall i només veia les gotes de la pluja que baixaven pel vidre del davant. El vehicle rugia cada vegada amb més intensitat. Engolia les ratlles de la carretera al mateix ritme que li bategava el cor. Li feia mal el pit de viure amb por i pensar en el futur.

Va canviar de marxa en un revolt suau i sinuós que es perdia entre els arbres. Quan va deixar enrere el cartell de benvinguda al poble, llavors va recordar la seva cara. Va veure els cabells llargs, els ulls vius, els llavis tristos i el cor que ressorgia del foc. Va recordar la por de perdre-la i el temor de fer-li mal. Havien creat una bombolla i ara l’havia de trencar. L’estimava, d’això no en tenia cap dubte, perquè cada llàgrima que se li escapava estava formada per trossos de tots dos. Es va encreuar amb els fars encegadors d’un cotxe i va tancar els ulls un instant: la va veure rient i abraçant-lo. Llavors li va venir al cap, una vegada més, la idea que el que havien viscut junts era l’única cosa del món que no es podia trencar.

cucut-5

2

Cora Merlo

Hospital Mont Sinaí

Nova York

2017

Oblidem que la vida és fragilíssima

fins que un mal batec

ens ho recorda.

Quan em vaig despertar, sentia el cor en flames, com si un incendi m’estigués arrasant l’interior del pit. Tenia fred, em tremolaven les mans, em faltava aire. Però, per dins, tot era pitjor. El foc devastador que cremava sota el meu estèrnum semblava esgotar tot l’oxigen que inhalava i jo notava com em devorava sense control. La mare estava prostrada als peus del llit, amb la mirada perduda a terra, i feia unes ulleres que insinuaven una llarga vetlla. Plorava. Vaig sentir els seus sanglots barrejats amb el xiulet d’un monitor cardíac que envaïa l’habitació i que marcava, sense que jo encara no en fos conscient, l’inici de la meva caiguda.

Una alarma es va posar a sonar i la mare em va mirar espantada. Em vaig fixar en la pantalla i, en veure que marcava trenta-sis pulsacions per minut, vaig sentir com totes les esperances s’esvaïen. M’havia despertat per morir. Vaig mirar la mare amb pànic i vaig aconseguir exhalar un «t’estimo» abans que fos massa tard. No es mereixia aquest comiat.

—Cora! Cora! —va xisclar esglaiada—. Ajuda! Que vingui un metge!

Jo no tenia forces per dir res més. Vaig tancar els ulls i... de cop i volta vaig caure al buit, engolida per les flames del meu cor.

Tot havia començat un mes abans, just el primer dia de la meva residència mèdica a l’hospital. M’havien admès amb beca en un dels programes més importants del país, i arribava tard a la reunió de presentació del degà, el doctor Mathews, en què se suposava que m’assignarien el meu primer grup de treball. Jo aspirava a l’especialització en oncologia de radiació, una destinació que em recordava la lluïssor de les llàgrimes de la mare. Així doncs, vaig pujar les escales corrents. En arribar a la tercera planta, vaig tenir la impressió d’estar participant en la marató de Nova York, superant les tres hores quaranta de la meva millor marca personal l’any anterior. Notava el cor desfermat i vaig tossir com ja gairebé m’hi havia acostumat des de feia unes quantes setmanes.

—Cora! —va cridar una veu que vaig reconèixer a l’instant. Era l’Olivia, la meva companya de la facultat de Medicina, amb qui vaig plorar de felicitat el dia que ens van admetre—. Som aquí! Ho hem aconseguit! Com em queda? —Va posar al meu davant somrient i lluint la mateixa bata blanca que jo, on es podia llegir el nom de la Icahn School of Medicine del Mont Sinaí brodat al pit, junt amb dues muntanyes de color blau i magenta—. Oi que és increïble? Totes dues juntes durant el període de residència!

—Sí, és al·lucinant. Estic... —vaig respondre entre estossecs, ajupida— nerviosa.

—Que et trobes bé? T’has d’abrigar el cul quan dorms, noia. Aquesta tos sona horrible —va dir rient, sense donar-hi importància.

—Estic bé. És només que... —vaig tornar a respirar— em sembla que he agafat un constipat lleig.

Em va respondre amb un somriure d’il·lusió, però es va preocupar una mica quan un cop més vaig tossir.

—De debò que estàs bé, Cora? T’hauries de fer mirar aquesta tos i la dispnea. O abrigar-te més el cul, ja t’ho he dit.

I va tornar a riure.

—No siguis pallassa.

Es va aturar al meu davant i em va posar un braç a sobre.

—No em puc creure que siguem aquí, Cora. Serem oncòlogues. Oi que vam estudiar medicina per a això?

Vaig assentir amb il·lusió i tot seguit vaig afegir:

—És un somni. I l’aconseguirem. Aquesta nit no he pogut dormir pensant que avui començàvem. Te’n recordes, de quan estàvem a primer? I mira’ns ara!

—Ai, no em recordis el primer curs! Per a mi sempre serà l’any que vaig conèixer el professor Jonan. Com li quedava la bata!

Va sospirar enamorada i a mi gairebé se m’escapa una ria­lla. Jo adorava la jovialitat de l’Olivia. Diuen que per tractar el càncer cal tenir una personalitat de ferro i un cor d’or, i ella tenia totes dues coses amagades en la seva manera de ser.

—Vinga, anem-hi —va dir i, alhora, m’agafava una mà i m’estirava—. Que és guapo, el doctor Mathews? M’han dit que no és molt, molt gran —va afegir fent broma.

Em vaig aturar en sec i vaig tornar a tossir.

—Vols dir que et trobes bé? —va preguntar per fi en un to seriós—. Això no és normal. Com tens el pols?

—Estic bé, Olivia. És un constipat, res més. Entra primer tu. —Vaig assenyalar la porta, on uns quants residents estaven a punt de traspassar el llindar—. Vindré de seguida. Només haig de recuperar l’alè.

—D’acord. Et veuré a dins. —Mentre s’allunyava, es va girar i em va assenyalar d’amagat un resident jove i atractiu que li havia agradat i va gesticular amb la boca—: Me’l quedaré.

I, abans d’entrar a la sala de reunions del degà, em va fer l’ullet. Allà, durant la petita fracció de segon en què em vaig quedar sola a les portes de l’últim esglaó per exercir com a oncòloga i superar d’alguna manera el buit que m’havia dei

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos