L'àngel de Munic (edició limitada)

Fabiano Massimi

Fragmento

munic

 

 

 

 

S’està morint.

Dins l’habitació tancada amb clau, la noia jeu davant del sofà amb els ulls esbatanats, els llavis entreoberts i la pell freda, cada cop més freda, mentre la sang se li estén a poc a poc pel vestit.

Una mica més enllà, sobre la catifa blava, la pistola, ara inerta, apunta cap a la finestra. Per a la noia només era un objecte fins fa poc, un objecte qualsevol. Ara és el més important de la seva vida, la meta cap a la qual, sense saber-ho, es dirigia des del principi.

Un xap, soroll de passes. A l’altra banda de la porta, la vida de l’apartament continua regular, ignorant la seva presència, que aviat es transformarà en absència. La noia voldria moure’s, cridar algú, però el tret l’ha deixat sense energia. Només queda la consciència, a intervals que no sap calcular.

Quant de temps es tarda a morir així? Una hora, cinc, deu? La ment de la noia mira d’unir horaris i cares, calcular si algú, i qui, i quan, s’adonarà del que ha passat, del que encara està passant i es podria aturar.

Però són raonaments massa abstractes, i la llum continua minvant. El món exterior no té temps per a una ximpleta eixelebrada que es mor sola dins la seva cambra. Les poques persones que se l’estimen són lluny.

I així, la noia es queda a terra, sense veu, sense alè, amb els ulls clavats en un cel de motllures, i mentre el fred es fa acceptable de mica en mica, espera que algú, qui sigui, arribi per salvar-la, o, si més no, per confortar-la.

munic-1

 

 

 

 

DISSABTE,

19 DE SETEMBRE DE 1931

munic-2

1

Durant la nit havia caigut una pluja lleugera portada pels primers núvols de la tardor, ja a les portes, però a l’alba, a les places i els carrers de la vella Munic, hi havia entrat amb prepotència el föhn, el vent càlid que a intervals imprevisibles bufava des dels Alps, al sud de la ciutat, transformant fins i tot els dies més glacials en bocins de primavera.

Assegut a una taula a l’aire lliure, entre les parades del Viktualienmarkt, en Siegfried Sauer, inspector criminalista, mirava els arbres centenaris que l’envoltaven. El föhn els despullava amb alegria de les primeres fulles esgrogueïdes, que, després d’un breu vol, acabaven surant com barquetes als bassals del mercat o enriquint els àpats d’obrers i cotxers, que ja menjaven salsitxes i leberkäse, un embotit fet amb porc, vedella i cansalada, a les deu del matí. Era un espectacle que no deixava mai de fascinar-lo, dibuixant-li a la cara un somriure malenconiós: en Sauer havia crescut al Markt; la seva mare havia regentat durant dècades una petita peixateria i ell també s’havia assegut de petit a les mateixes taules de fusta per observar-ho tot i escoltar les històries del poble, aprenent potser més així que als llibres de l’escola. Malgrat els esdeveniments dels últims trenta anys —la decadència de l’Imperi, la Gran Guerra, la República i la caiguda de Wall Street—, el mercat continuava allà amb els seus clients, que mantenien converses sempre diferents i sempre iguals estació rere estació.

—Bon dia, tinent! —va refilar la veu d’una dona que es va apropar a la seva tauleta—. S’ha despertat tard aquest matí?

—Sap prou bé que ja no soc tinent, frau Keller —va respondre a l’anciana mestressa de l’Obersalzberg, la cerveseria més popular del mercat.

—És clar, és clar. Prou que me’n recordo —va replicar ella en el to jovial de sempre—. Encara no soc una vella xaruga!

En Sauer va somriure. Xaruga no, per descomptat, però no hi havia manera de saber quina edat tenia. Cap dels altres propietaris no recordava una època anterior a la Meni Keller, que era, més que una institució, l’encarnació mateixa del Viktualienmarkt. Deien que un cop havia servit el mateix Bismarck, circumstància que tenia desenes de versions més o menys versemblants.

—Que li ve de gust una cerveseta per començar bé el dissabte? Anirà al Wies’n avui? M’han dit que enguany l’envelat de la cerveseria Paulaner és una meravella...

—Frau Keller, ja sap que, a més de no ser tinent, sinó inspector, jo no bec. Soc abstemi.

—Abstemi! Senyor! I es pot curar?

La vella va fer una rialla mirant al seu voltant, com si volgués recollir la solidaritat dels altres clients, tots amb una gerra de cervesa a la mà. La major part duia els pantalons de pell i l’armilla tradicionals, mentre que les seves acompanyants lluïen els dirndl escotats i ajustats a la cintura que havien fet Baviera famosa al món. Malgrat la crisi, se celebrava l’Oktoberfest, la festa d’octubre de Munic.

Mentre en Sauer i frau Keller repetien les ocurrències de sempre com si fos un ritu que portés bons auspicis, una dona més jove que també vestia dirndl va deixar damunt la petita taula de l’inspector una gerra de ceràmica fumejant.

—Dolç o salat? —va preguntar, sense ni tan sols alçar els ulls.

—Salat, Margit. Gràcies.

La dona va fer que sí amb el cap i va treure del cistell de vímet que portava al braç un brètzel gros com un plat.

—Bon profit —va dir, deixant-lo al centre de la taula, al costat d’un cartonet que deia TINENT SAUER i d’un ganivet d’acer.

Tot seguit, va afegir una porció de mantega embolicada i se’n va anar tal com havia arribat.

—La Margit té feblesa per vostè, tinent —va comentar la vella Meni.

—Ni tan sols em mira —va protestar en Sauer, a qui, al capdavall, l’assumpte li era indiferent.

—Faci’m cas, que conec la meva filla —va concloure la dona, i, després de picar-li l’ullet, el va deixar amb el seu àpat.

En Sauer es va concentrar en el brètzel, que va tallar al llarg i va començar a untar amb mantega de manera metòdica, sense presses. Una cadernera es va posar damunt la taula al cap de pocs instants i es va dedicar a observar l’operació amb impaciència, movent el cap amb gestos espasmòdics. En Sauer li va oferir una engruna de pa i la cadernera va sacsejar emfàticament el cap un cop més abans d’alçar el vol amb

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos