Els sentinelles de la llibertat

Oriol Canals

Fragmento

sentinelles-2

1

—Fill de puta —va escopir amb ràbia.

—...

—Fill de puta! Fill de puta! Fill de puta! Fill de puta! Fill-de-pu-ta —va rematar amb el dit del mig ben ferm amunt.

—...

—...

—Estàs satisfet?

—No t’imagines quantes vegades havia somiat poder fer-ho.

—...

—...

—Es veu que els trenquen un fotimer d’ossos per deixar-­los així.

—Així com?

—Que sembli que dormen.

—Doncs ja m’ho haurien pogut deixar fer a mi. Li hauria partit les costelles ben de gust.

—...

—...

—L’ull el deuen haver farcit amb alguna cosa. Cotó fluix o jo què sé. M’han dit que li va esclatar amb l’accident. Fixa’t... Fixa’t que fa una forma molt còncava.

—Sí que la fa, sí... Ara no mires amb aquella cara de mala folla, eh, puto guerxo...

—...

—...

—A quina temperatura el deuen conservar?

—Hòstia, doncs no ho sé. A dos o tres graus.

—Aviat estarà a mil i anirà de pet a l’infern. La rialleta se li esborrarà per sempre.

—I cremaran aquest vestit tan car?

—Tinc el convenciment que deu tenir les butxaques farcides de bitllets. Ho devia deixar a les seves últimes voluntats. «Xato, xato, al taüt que m’hi fotin amb les butxaques ben plenes, eh. Ben plenes. No vull que al més-enllà m’hi falti de res». Deuen ser els di­ners de l’augment de sou que em va prometre.

—...

—...

—I mira que han enviat flors...

Tots dos van pentinar amb una ullada el reguitzell de corones fúnebres que escortaven el fèretre.

—Sí que n’hi ha, sí...

—Quin món, aquest nostre. A la cara bones paraules i a l’esquena punyalades. Una demanda pel que publiques i un ram de roses per a quan la dinyes. Ei! I acabades de collir, ben fresquetes, eh. Això sí.

—Mira, mira. No t’ho perdis. Els d’NK Bank han enviat una corona. Quins ous... Què van ser, quatre o cinc?

—Cinc. Cinc querelles i un judici.

—Amb la mania que li tenien aquests, devien dur-la preparada de fa temps. Com allò dels càrtels de la droga, que t’envien una bala amb el teu nom, saps?

Un silenci respectuós va tenyir la sala de vetlles quan la vídua del Joan Vidal va entrar a saludar dos dels puntals de La Tribuna: el Roger Cases i l’Àlex Nebot.

—Volíem acomiadar-nos d’ell, Carme.

—Moltes gràcies, nois. Reconforta veure que tanta gent se l’estimava.

—T’asseguro que no l’oblidarem mai.

Després de donar el condol a la vídua, els dos periodistes van abandonar la sala de vetlles per obrir-se pas entre la gentada que omplia el tanatori de les Corts de Barcelona.

El bo i millor de la societat civil catalana volia acomiadar-­se del Joan Vidal, l’històric director de La Tribuna, Creu de Sant Jordi, premi Ramon Barnils, referent periodístic i enemic d’una llarga llista de poderosos.

La textura de l’ambient era postissa. De tristesa, d’aquella sincera, n’hi havia més aviat poca. Un olfacte una mica esmolat podia flairar una atmosfera impostada. «Postureig», se’n deia ara. Un mot infinitament més edulcorat que «falsedat».

Empresaris, periodistes i polítics feien els moviments oportuns per ser vistos. Si no, per què anar-hi. Al cap i a la fi allò era un esdeveniment social. El mort només era l’excusa. Si, de passada, topaven alguna cara coneguda seria una bona oportunitat per sembrar futuribles quid pro quo.

I allà, al bell mig de la barrejadissa, el Claudi Miró feia rendez-vous a tota cara coneguda i acaparava mostres de condol. Semblava que fos ell qui havia enviduat. I en certa manera així era. El capitost de La Tribuna perdia el seu director, la seva mà dreta, el seu braç executor. Anys de complicitat es fonien prematurament en negre enviant secrets inconfessables a desfer-se pels viaranys de l’oblit.

Amagada en algun calaix del seu cervell, potser tenia la resposta a la pregunta que tothom es feia: per què havien assassinat el Joan Vidal?

sentinelles-3

2

El gèlid vent de gener tallava la cara com diminuts encenalls de vidre. Caminant per la travessera de les Corts cap a la comissaria dels Mossos d’Esquadra, la Bruna Cros gairebé podia sentir com carburava la maquinària del seu cervell. Encarava una investigació mediàtica, d’aquelles en què hi ha poc a guanyar i molt a perdre. L’esmolada llengua que havia narrat amb fina ironia el darrer quart de segle havia estat silenciada, i una legió d’orfes seguidors exigia saber-ne el perquè.

L’Àrea d’Investigació Criminal de Barcelona estava ubicada a la comissaria de les Corts i donava servei al partit judicial, que comprenia tota la ciutat. Allà es va denunciar la desaparició del Joan Vidal i, per tant, des d’allà se n’investigaria la mort. I la Divina Providència havia assenyalat la sergent Bruna Cros amb el dit. El primer gran cas d’ençà del seu retorn.

Només arribar a la comissaria, va donar una ràpida ullada als diaris amb un cafè amarg i carregat com ell sol. Com sempre en aquella tipologia de casos, el Departament de Premsa havia facilitat una informació molt austera als mitjans de comunicació: «El cos de Mossos d’Esquadra investiga la mort d’una persona trobada en el portaequipatges d’un vehicle».

Punt. Res més. Però tota la professió periodística, xafardera de mena, ja sabia que un dels càrrecs més anhelats del gremi havia quedat vacant i que el joc de les cadires havia començat.

La Tribuna va passar-hi de puntetes publicant una freda notícia que hauria signat qualsevol agència.

La sergent Cros va acabar de repassar la premsa al seu despatx, el preferia a la sala de meetings, destinada a fer-hi les reunions. Una mania com qualsevol altra. Quan el cafè ja estava a les acaballes, van aterrar els caporals Cristian Cortada i Sira Darder amb l’artilleria preparada.

—Cristian, dispara. Què tenim?

—A les 6.44 hores de diumenge la Sala de la Regió Policial de Girona rep un avís d’un accident de cotxe al carrer de Gau­guin, una zona boscosa dins el terme municipal de Roses, i un indicatiu va a cobrir l’incident. S’hi envia una patrulla de trànsit, que hi troba un Ford Focus encastat en un arbre i sense conductor. No ha saltat l’airbag i els agents troben restes de sang al volant. Escorcollen el vehicle, obren el portaequipatges i hi descobreixen un cadàver. El cas es deriva a Investigació Criminal. Primer arriba la patrulla, que assegura la zona. Després, la Unitat d’Investigadors i els lupa. De seguida s’adonen que el finat és el director del diari La Tribuna, Joan Vidal. El coneixen d’haver-lo vist a la tele. Se’l localit

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos