La terra del silenci trencat

Cristina Fornós

Fragmento

terra_silenci-epub-3

Pròleg

Montsant

Any 1194

La terra que trepitjaven les dues eugues era més escarpada i silvestre a mesura que passaven les hores. Com els genets que els muntaven, els animals començaven a acusar les jornades de viatge extenuants i les llargues setmanes de recerca. Els dos cavallers ho percebien, i per això no forçaven les cavalcadures a accelerar el pas. Es limitaven a seguir els camins marcats pels veïns dels llogarrets per on passaven, que els últims dies havien minvat notablement.

La roba dels genets tenia una capa gruixuda d’engrut que costaria d’eliminar. La pols de les sendes, la pluja, el fang i la suor havien deslluït uns vestits que, quan van partir de la capital del regne, eren relluents i dignes del seu rang, per bé que ara semblaven propis dels més freturosos. Feia massa dies que no es rentaven. Tot just havien tastat esporàdicament l’aigua d’algun dels rierols per on passaven, com si de petites ofrenes al seu cos es tractessin. Les cabelleres eren llargues, greixoses i atapeïdes.

El més gran de tots dos, de poca estatura, amb els cabells i la pell morena, no veia l’hora de retrobar el seu barber per posar ordre a la pelussera que li penjava del rostre, on intuïa que niaven llémenes per la picor que hi sentia. L’altre, ros i alt, prim però vigorós, tenia la sort de ser barbamec i poc pilós, i suportava una mica millor la manca d’higiene.

El cavaller de més edat estava més avesat a aquests afers, perquè, als seus quaranta anys, s’apropava ja a la vellesa prematura dels qui han participat en mil guerres i batalles, en les quals havia hagut de suportar pitjors condicions que les que en aquells moments vivien les seves carns. El seu company, ans al contrari, es veia impel·lit per aquell tarannà jovenívol procliu a afrontar desafiaments i a desembeinar l’espasa de pressa, i se sentia honrat amb la missió que duien a terme, tot i les mosques que des de feia setmanes els empipaven, i les ganes de submergir-se en una tina d’aigua calenta a la seva cambra de Barcelona.

Feien camí per una zona pràcticament deshabitada. Quatre dècades enrere, l’exèrcit cristià de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, Girona, Osona i la Cerdanya, i príncep de l’Aragó, dirigit pel noble Bertran de Castellet, havia assetjat i conquerit la vila de Siurana, ocupada pels musulmans. La recuperació de Siurana, situada a l’extrem d’un cingle que semblava inexpugnable, damunt d’un riu i al costat d’un temible penya-segat, havia estat ajornada durant un llarg temps atesa la dificultat de la missió. Malgrat que la reconquesta cristiana dels territoris musulmans havia estat la prioritat dels monarques catalans, fins a quatre comtes havien preferit centrar-se en l’alliberament de ciutats amb més rellevància política i econòmica, com ara Tarragona, Tortosa i Lleida, que havien sucumbit a aquestes croades amb relativa senzillesa. En canvi, Siurana, principal posició defensiva de l’islam a la zona i amb una situació estratègica bàsica per als militars de la reconquesta, havia estat encerclada per les forces del comte de Barcelona el 1151 i no va ser fins passats dos anys que els homes de Bertran de Castellet van poder rescatar-la dels musulmans. Es va convertir així en el darrer bastió sarraí de Catalunya, que va resistir fins als darrers dies sota el comandament d’Abdelazia, la bella i combatent reina mora que va preferir despenyar-se damunt del cavall pel penya-segat que s’alçava a la vora del seu palau, abans que veure els seus dominis rendits a mans cristianes. L’expulsió dels infidels va ser consumada amb la caiguda de Siurana i, des d’aleshores, aquella abrupta i muntanyosa regió de la Catalunya Nova s’havia convertit en un territori despoblat, senyorejat per elevats murs de roca impenetrables, que semblaven protegir els boscos d’alzines, roures i pins que s’estenien als seus peus.

Els genets van frenar les muntures i van fixar els ulls en l’imponent cingle del sud del Montsant, cap on dirigien els passos. Es van admirar de la seva bellesa i les seves formes erosionades, semblants a les que ja havien contemplat al massís de Montserrat, que van rodejar mentre baixaven des de la capital del regne. La muntanya santa semblava cridar-los. Aquell silenci els acariciava les ànimes i els reconfortava els cossos, exhausts. Semblava xiuxiuejar-los que sota el seu sopluig trobarien descans i per fi podrien complir l’encàrrec que el rei els havia confiat.

Ja havien perdut el compte de les setmanes transcorregudes des que els van cridar a la cort de Barcelona per encomanar-los una missió de summa importància per a Ses Majestats, el rei Alfons el Cast i la reina Sança de Castella. Havia arribat a la seva oïda que des de feia un segle existia a França un nou orde reli­giós, el dels cartoixans, del qual tan sols se’n parlaven excel·lències i que havia assolit la fama de fervorós i exemplar.

L’orde de la Cartoixa va néixer a Grenoble per obra del venerat Bru de Colònia, un sacerdot que va ser testimoni d’un miracle que el va fer reflexionar sobre la voluntat divina i el seu servei al Creador. El 1084, Bru va assistir a París al funeral d’un ciutadà il·lustre, conegut a l’urbs per la seva saviesa i les seves virtuts de bon cristià. Tot d’una, el cadàver de l’home es va alçar en ple responsori i, amb veu greu i freda, anuncià als presents que havia de ser jutjat i condemnat per Déu, atès que, segons va confessar, era un pecador. En presenciar tal prodigi, i adonant-se que tota la ciutat havia errat en les seves opinions respecte a l’insigne parisenc, Bru va meditar sobre la banalitat del món terrenal i va concloure que res s’escapa del judici del Totpoderós. No en va, pocs anys enrere, sent Bru rector de l’escola episcopal de Reims, havia descobert que l’arquebisbe de la ciutat comerciava amb els sagraments i amb beneficis eclesiàstics.

Tot això l’abocà al desengany respecte a l’existència secular que portava i el va determinar a consagrar-se a una vida gairebé eremítica, a l’encalç de la perfecció espiritual i de l’entrega i l’apropament a Déu. Fou així com, poc després d’observar l’aterrador miracle i acompanyat per sis deixebles, es va encaminar cap a Grenoble i es va instal·lar al lloc conegut com Chartreuse, on va crear l’orde de la Cartoixa, que per primera vegada aplegava la vida solitària i contemplativa dels eremites amb la convivència en comunitat religiosa, i va fundar el primer monestir de l’orde, al qual es va donar el nom de «cartoixa».

La nova congregació es caracteritzava per complir rigorosament la seva estricta norma, basada en la solitud, el silenci i l’oració. Els monjos cartoixans dedicaven la seva vida a Déu, renunciant a qualsevol contacte amb el món terrenal, i havien aconseguit fama de virtuosos i exemplars en el seu retir espiritual. Aviat van ser coneguts al dellà de terres franceses, fins als límits de la cristiandat. Per aquest motiu, els monarques de Catalunya i l’Aragó i de Castella havien decidit cedir un espai del seu regne a aquest orde a fi que els monjos enviats des de França poguessin instal·lar-s’hi, construir-hi un monestir i contribuir a la difusió de l’obra i la paraula del Senyor. Però Ses Majestats tenien seriosos dubtes sobre quina seria la ubicació adequada per a tal comesa, així que van cridar dos cavallers de la seva plena confia

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos