De tornada a casa

Kate Morton

Fragmento

g-1

Pròleg

Adelaide Hills, Austràlia Meridional,

Cap d’Any de 1959

I per força hi hauria un dinar per marcar l’entrada d’any. Una trobada tranquil·la, només família, però en Thomas exigiria tots els guarniments. Era inconcebible fer-ho d’una altra manera: els Turner eren tradicionals de mena i, amb la visita de la Nora i en Richard, que vindrien des de Sydney, el repic de bombos i platerets estava servit.

Aquest any la Isabel havia decidit instal·lar la taula en un racó del jardí diferent. Per costum seien sota la noguera, a la gespa de la banda de llevant, però aquell dia l’havia atret el tros d’herba que s’estenia a l’ombra del cedre del senyor Wentworth. No feia gaire hi havia passat mentre arranjava un ram per posar a taula i l’havien captivat les fantàstiques vistes de les munta­nyes. «Sí», va pensar. «Aquí hi estarem la mar de bé». L’ocurrència sobtada i la pròpia determinació havien estat embriagadors.

Va concloure que tot plegat formava part de la determinació amb què encarava el Cap d’Any: entrar al 1959 amb una mirada i unes expectatives renovades; però hi havia una veueta interior que es preguntava si no feia la guitza al marit trencant de cop i volta el protocol. Des del moment que van descobrir la fotografia sèpia del senyor Wentworth i els seus amics victorians, tots barbuts com ell, distribuïts en gandules de fusta a la gespa de la banda de llevant, en Thomas estava convençut que aquell era el millor lloc per aplegar-s’hi.

La Isabel no sabia exactament quan havia començat a sentir el petit plaer que li provocava veure aquella arruga vertical entre cella i cella al seu marit.

Un cop de vent va amenaçar d’arrencar-li el cordill de banderoles de les mans, i es va aferrar fort a l’últim graó de l’escala de fusta. Ella mateixa l’havia agafat del cobert de les eines al matí, reconfortada per l’esforç que exigia. Quan es va enfilar al capdamunt de l’escala per primera vegada, li va sobrevenir un record d’infància: havien anat a passar el dia amb la mare i el pare a Hampstead, i ella havia grimpat per una de les imponents sequoies i de dalt estant havia mirat al sud, a la ciutat de Londres. «Veig la catedral de Saint Paul!», havia cridat als seus pares en veure la inconfusible cúpula entre la boira i el fum. «Agafa’t fort», li havia respost el pare. I justament quan li va dir això la Isabel va sentir la necessitat perversa de fer justament el contrari. L’ànsia l’havia deixat sense alè.

Una niuada de cacatues de cap rosat va sortir disparada del capdamunt d’una bànksia robusta en un esvalot de plomes roses i grises, i la Isabel es va quedar immòbil. Allà dalt hi havia algú. Ella sempre havia tingut una gran intuïció per preveure el perill. «Deu ser que no tens la consciència tranquil·la», li havia dit més d’una vegada en Thomas, a Londres, quan encara no es coneixien bé i la fascinació era mútua. «No és això», li havia respost ella. «Passa que tinc més sensibilitat que els altres.»

La Isabel es va quedar clavada dalt de l’escala i va parar l’orella.

—Mira! Allà! —deia una veueta—. Corre, ves i mata-la d’una garrotada.

—No puc!

—Sí que pots. Ho has de fer, ho has promès.

És la canalla, la Matilda i en John. «Quin descans», va pensar la Isabel. Tot i així, es va quedar callada perquè no la descobrissin.

—Tu trenca-li el coll i acabem d’una vegada. —Era l’Evie, la petita, de nou anys.

—No puc.

—John, per l’amor de Déu —va fer la Matilda, de catorze anys però comportant-se com una dona gran—. Porta aquí. Mira que ets plom.

La Isabel coneixia el joc. Feia una colla d’anys que jugaven a caçar serps. S’havien inspirat en un llibre, una antologia de poesia tradicional de l’estepa australiana que els havia enviat la Nora. La Isabel els l’havia llegit en veu alta i als nens els havia enamorat. Com la majoria de contes de la zona, era una crida a estar sempre alerta. Pel que semblava calia tenir els ulls ben oberts en aquell lloc: serps i postes de sol i tempestes de trons i sequeres i embarassos i febrades i incendis forestals i inundacions i vedelles boges i corbs i aligots i forasters, «passants de bestiar de rostre maligne» que sorgien dels boscos i els matolls feréstecs de l’interior australià, amb ànsies de matar.

La Isabel de vegades se sentia aclaparada per tanta quantitat d’amenaces mortals, però els nens eren australians de soca-rel i es delien per aquells contes, i gaudien amb el joc: era una de les poques activitats que no fallava quan els volia engrescar, malgrat les diferències d’edat i de gustos.

—Ja és meva!

—Sí, senyor.

Un esclat de rialles exultants.

—I ara anem tirant, va.

Com li agradava sentir-los contents i esvalotats; així i tot, va aguantar l’alè i va esperar que el joc se’ls emportés a una altra banda. De vegades —tot i que ella no s’hauria atrevit mai a dir-ho en veu alta— la Isabel se sorprenia imaginant-se com seria la seva vida si els pogués fer desaparèixer a tots plegats. Una estona de no res, és clar; els trobaria moltíssim a faltar si l’absència s’allargués gaire més. Posem que fos una hora, potser un dia... una setmana a tot estirar. El temps suficient perquè ella tingués una mica de temps per pensar. No en tenia mai, ni tan sols per seguir el fil d’un únic pensament fins a la seva conclusió lògica.

En Thomas se la mirava com si li faltés un bull, si mai ho havia arribat a expressar. Ell era més aviat d’idees fixes pel que feia a la maternitat. I per com havia de ser una esposa. A Austràlia sovint deixaven que fossin les dones les que s’espavilessin soles davant de les serps i els incendis i els gossos salvatges, o això deien. A en Thomas li apareixia una lleu espurna a la mirada quan s’esplaiava en el tema, una fascinació basada en un sentimentalisme romàntic envers el folklore del seu país. Li agradava imaginar-se-la com una dona avesada a viure en nous horitzons, a suportar els embats de la vida i a mantenir la llar de foc encesa mentre ell rondava pel món vivint la vida.

La idea la va fer riure una vegada. Sobretot perquè va pensar que era broma. Però ell tenia raó quan li recordava que ella s’havia avingut a seguir els seus grans plans; de fet, havia saltat d’alegria davant l’oportunitat d’agafar-se a una cosa diferent. La guer­ra havia estat llarga i funesta, i quan s’havia acabat, Londres era un cau de misèria on no hi quedava ni un petricó de llet. La Isabel ja no ho aguantava. I en Thomas no s’equivocava quan deia que la vida a la seva casa majestuosa no tenia res a veure amb la dels aventurers que s’establien en mons desconeguts. I això per què? Perquè ella tenia un telèfon i corrent elèctric i un pany a totes les portes!

Però això no treia que de vegades se sentís sola i deprimida després que la canalla se n’hagués anat a dormir. Fins i tot la lectura, que durant molt de temps havia estat una font de consol per a ella, havia començat a semblar-li un acte d’aïllament.

Sense desaferrar-se de l’escala, la Isabel va estirar-se per veure si el caient de les banderoles seria prou alt per instal·lar-hi la taula a sota. Aconseguir-ho havi

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos