Uns quants dies d'abril (Inspector Mascarell 14)

Jordi Sierra i Fabra

Fragmento

g-2

1

Mentre es mirava al mirall, de perfil, va entrar la Patro a l’habitació. Acabava de treure pit, ficar la panxa cap endins i aguantar la respiració uns segons, abans de rendir-se i tornar a la postura inicial. La seva cara ho deia tot.

Pur desànim.

—Presumit —li va dir ella mentre deixava la roba planxada damunt del llit abans d’endreçar-la a l’armari.

En Miquel no va contestar. Va continuar observant-se el cos al mirall amb el nas arrufat. Només duia posats els calçotets.

—Mira que te’ls trec, eh? —li va advertir ella.

Va adreçar una mirada irònica a la seva dona. Des d’allà sentien la Raquel jugant al menjador. Les possibilitats de fer alguna cosa en aquell moment eren tan remotes com esperar que Franco es retirés a un convent i retornés el país a la legalitat.

—M’estic engreixant. —Va ser sincer.

—Oh, sí! —va assentir ella sense girar el cap, concentrada en la feina.

—Va, no te’n fotis.

—Que sí, que sí, que estàs criant panxa.

—Parlo seriosament —va proclamar en un to fúnebre.

La Patro ja no va poder més. Es va plegar de braços i el va travessar amb una de les seves mirades burletes. Per una vegada, a en Miquel no li va fer tanta gràcia el bon humor de la seva dona.

—Amor meu, fa quatre anys i mig vas arribar prim com una canya. Cal que t’ho recordi? I ho sé molt bé, perquè et vaig veure despullat. Eres un sac d’ossos. Ara menges, portes una vida sana i ordenada. Estàs bé. Què més vols?

—Només et falta afegir que tinc...

—Sí, ja —el va interrompre—. Una pila d’anys! —I va reblar—: Ets un gemegaire!

—I què vols que hi faci, si em veig panxut!

—Tu no tens panxa, per l’amor de Déu! —Es va enfadar de debò—. Has vist el del quart? Aquell sí que té panxa, que no es pot veure ni els peus! I és més jove que tu!

—Gràcies.

—Gràcies per què?

—Per dir-me jove.

—T’estàs tornant rondinaire! Als vuitanta no hi haurà qui t’aguanti!

—Sempre he estat rondinaire.

En Miquel va fer un llarg sospir i se la va quedar mirant. Li queia un ble de cabells pel front, duia el davantal tacat aquí i allà, i anava en sabatilles. Tot i així li va semblar la cosa més bonica que havia vist mai a la vida.

La Patro va captar la intenció.

Se li va acostar.

—És la primavera —va somriure dolçament—. Sempre t’altera la sang.

—De debò que no em veus panxut?

—No, Miquel. No et veig panxut.

—Pel carrer cada vegada ens miren més.

—Ara em vindràs amb la història que em dobles l’edat?

—Una mica més que doblar-la.

Hi havia dues opcions: enfadar-se i deixar-lo sol amb les seves manies, o abraçar-lo i fer-li carantoines com si tingués la mateixa edat que la Raquel.

Es va decantar per la segona.

Va abraçar-lo i li va acaronar el clatell amb una mà. Amb l’altra li va prémer una natja.

—De cul, sí que en tens.

—Patro...

Ella va intentar no riure.

—Ets una criatura, i ho saps —li va xiuxiuejar a cau d’orella—. Sembles un nàufrag d’amor demanant una carícia. —Va continuar parlant abans que ho fes ell—. I sé que aquells vuit anys i mig al Valle de los Caídos van ser molt durs, no cal que m’ho recordis. Però ara estem junts, ho tenim tot, una vida, la Raquel. No sé per què dones tantes voltes al que no és important, i a sobre amb problemes inventats. Saps que em dol que diguis això, i encara més que ho pensis.

—Si estigués sol, no em faria res estar gras.

—Si estiguessis sol, ja t’hauries mort —li va engegar la Patro.

—També. —Li va donar la raó.

Van romandre abraçats uns segons, en silenci. La mà del clatell encara era allà, acaronant-li el cap. L’altra va abandonar la natja i li va pujar per l’esquena.

Es va aturar a la ferida.

L’empremta inesborrable d’aquella bala.

—El dia 24 farà dos anys del regal de la teva espia russa —va murmurar.

—No era la meva espia. I el regal me’l va fer en Pavel, no pas ella.

—Però em vas dir que era guapa.

—Una Mata Hari, sí. Però també hi ha males bèsties boniques, aranyes, serps...

—Si t’haguessin matat... —La Patro es va enganxar a ell, de cap a peus.

En Miquel va poder sentir-la.

Sempre la sentia, però a vegades...

El petó ja durava deu segons quan van sentir que la Raquel els cridava.

Es van separar.

—Si m’haguessin matat, ella no seria aquí. —Va somriure—. Recorda que la vam fer poc temps després.

El petó de la seva dona va ser ràpid, fugaç. Va fer mitja volta i el va tornar a deixar sol a l’habitació, amb els calçotets com a única indumentària... si bé ara un xic més inflats per la part del davant.

Es va resignar.

I va tornar a mirar-se al mirall.

D’acord, no estava gras, ni tenia la panxa del veí del quart, però era evident que havia guanyat pes. Potser hauria de caminar més i estalviar-se els taxis cada cop que ajudava en Fortuny en un cas. A l’hivern encara tenia excuses, però amb el bon temps...

Va donar l’esquena al mirall i va mirar la porta per la qual ella acabava de sortir. Va sentir que parlava amb la Raquel amb el seu to de felicitat expansiu. La Patro no s’havia engreixat, estava igual, ni tan sols s’havia ressentit amb l’embaràs i el part tretze mesos abans, i sens dubte era molt més feliç. La dona perduda per la guerra primer i la postguerra després s’havia transformat en algú molt diferent. Encara estava més guapa. Potser era això el que el feia sentir-se una mica malament.

Només una mica.

Es queixava per no res.

Ganes d’amargar-se la vida.

Quan s’estava posant els pantalons va tornar amb la nena agafada de la mà. La Raquel feia les primeres passes amb cega determinació, disposada a arrencar a córrer i no parar.

El món, una carretera.

—Però qui és aquesta preciositat que ja camina? —va dir ajupint-se per rebre-la.

Van ser uns segons de petons, rialles, pessigolles i felicitat. La Patro va tornar a dedicar-se a endreçar la roba que havia posat sobre el llit, però sense deixar d’inundar-los amb una mirada d’orgull. En Miquel també va enfilar la nena sobre el llit.

—Ja sé que és diferent, però a vegades hi veig en Roger —va confessar.

—És normal que s’assemblin —va assegurar la Patro.

—No, la Raquel és igual que tu. Serà molt guapa —va afirmar—. Però té coses d’en Roger, és clar, o si més no m’ho sembla a mi.

—Cada cop que em dius que soc guapa...

—Ho ets.

—I tu, un romàntic. No sé pas per què et vas fer policia.

—Em vaig fer policia perquè creia en la llei i l’ordre i era un somiador. Això de ser romàntic... això sí que és nou. Mai ho havia estat. Deu ser una defensa contra tot allò en què s’ha convertit aquest país.

—Amor en comptes de bales —va apuntar la Patro.

Aquesta vegada en Miquel n

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos