Tot torna (Tot crema 2)

Juan Gómez-Jurado

Fragmento

cap-1

Un avanç

L’únic que vol l’Aura Reyes és continuar amb vida deu minuts més.

No és gens fàcil.

Si ella mateixa hagués d’apostar, l’Aura —la seva especialitat és el càlcul de riscos i beneficis— posaria els diners en contra de la feble figura acorralada en un racó del pati de la presó. Al capdavall, les altres són quatre, són més fortes que ella i l’Aura no s’ha sabut mai defensar gaire bé.

No hi ha testimonis, el funcionari de guàrdia s’ha assegurat que als murs no hi vigili ningú i que les càmeres estiguin apagades. Tan sols un desert de ciment assedegat de la sang de l’Aura, que li degota del nas trencat i mulla la línia groguenca que marca el final del camp de bàsquet.

—Vine aquí, pija —diu la líder de les seves assetjadores, baixeta, somriure de lloba, samarreta a punt de rebentar.

De totes les presons i correccionals del món, i apareix al meu, pensa l’Aura, evocadora.

No són les notes del piano a Casablanca les que l’han portat pel camí de la memòria. Tampoc la veu d’una antiga enemiga concedeix temps per filosofar sobre com es repeteixen les històries, en cercles concèntrics cada vegada més petits. Com el que formen les quatre dones que convergeixen sobre ella.

Deu minuts, és l’únic que necessita.

Estarà morta al cap de tres.

—Vine aquí, no em facis enfadar —insisteix la Yoni.

La llengua li ha començat a relliscar una mica. O això vol pensar l’Aura, que somia en una salvació miraculosa.

Fes-la parlar, es mana a ella mateixa. Mentre continuï xerrant, tens una oportunitat.

—Si no et faig enfadar… no em matareu?

Ni sent generosos podríem dir que la frase del diàleg passa de mediocre. Tractant-se d’algú amb les capacitats comunicatives de l’Aura Reyes, encara pitjor. Però està esgotada de recular pel pati, el seu nas és una massa bategant de dolor, té un ull mig tancat —gentilesa de l’últim cop de colze d’una de les sud-americanes—, i el pati se li està acabant.

La rialla sense humor de la Yoni es fon amb el soroll metàl·lic que fa l’esquena de l’Aura en xocar contra el reixat.

—Et penses que ets graciosa, oi? Doncs no ho ets.

Fa el gest d’un cop de puny directe a la cara, però no és aquest el que rep l’Aura, sinó el d’una de les seves sequaces. I un altre, que arriba de la dreta.

L’Aura tanca els ulls, cau a plom. El terra li agrada, com una carícia. La grava del pati, tan suau i tova com si l’anunciés Pikolin. La pèrdua de coneixement entona una dolça cançó de bressol a les orelles. Està a punt de deixar-se endur, fins que sent —per damunt de la non-non— un avanç del futur.

Catorze paraules esgarrifoses.

I, de cop i volta, l’Aura descobreix que morir-se és una idea molt pitjor del que es pensava.

cap-2

PRIMERA PART

L’AURA

 

 

Mucho vestido blanco

mucha parola,

y el puchero en la lumbre

con agua sola.

Cançó popular

 

 

—Contra què et rebel·les?

—Què teniu?

El salvatge (The Wild One)

 

cap-3

1

Un ingrés

Si no tenim en compte els intents d’assassinat —i el que vindrà després, que serà pitjor—, la presó no està del tot malament.

L’Aura Reyes ingressa a la garjola a les vuit i tres minuts d’un dilluns qualsevol. No mira enrere per acomiadar-se de la seva amiga, que la deixa a l’aparcament de la presó d’Estremera.

La Mari Paz Celeiro, exlegionària i exalcohòlica —ho ha deixat aquest matí—, no li treu els ulls de sobre mentre l’Aura recorre els cinquanta metres que la separen de la garita d’accés. Carregada amb una bossa d’esport amb la roba més adient per a la situació. Massa lleugera segons els gustos de l’Aura, cosa que li recorda la nit anterior.

—Creus que aquest jersei…?

La Mari Paz havia fet que no amb el cap per enèsima vegada.

—Res diu «pega’m» al pati de la garjola com l’angora, rosseta.

L’Aura va deixar caure, amb un sospir, el jersei a la pila de roba descartada. Sobre el llit hi havia una selecció exigua de peces de vestir. Calces i sostenidors vells, mitjons d’esport, samarretes de propaganda amb taques de pintura. Tot el que al seu dia havia ocupat, literalment, el fons de l’armari, passava ara a primer pla.

—Tant de bo hi hagués una botiga amb roba de presidiària.

—Si ens afanyem, encara trobarem el Bershka obert —va proposar la Sere, sempre disposada a ajudar.

L’Aura va declinar l’oferta amb un gest. S’hauria de conformar amb el que tenia.

Li hauria agradat entrar a la presó amb una maleta ben proveïda. L’abric de Canada Goose, fa temps venut a Vinted per pagar les costes del judici. Unes bones botes. Una Bíblia buida amb un martell a dins. Qualsevol cosa menys aquella seminuesa, aquell sentiment de vulnerabilitat. La lleugeresa de la bossa d’esport simbolitza la indefensió en aquesta nova etapa de la seva vida.

Per això continua caminant cap a la porta de la presó, i cap als tres periodistes que l’esperen, amb les càmeres a punt de disparar, preparades per immortalitzar el gloriós moment.

Per això no gira la vista en direcció a l’atrotinat Skoda blanc de la Mari Paz. Sap que, si ho fa, no podrà evitar sortir corrent i cridar-li que engegui el motor.

Quan una és mare de dues nenes (me-ra-ve-llo-ses, dit així, separant molt les síl·labes i obrint molt la boca), no pot tirar pel dret i dedicar-se a una vida de delictes, com a ella li hauria agradat. Ha de complir amb la justícia i entrar a la presó, tal com ha manat la jutgessa.

És innocent del delicte?

Sí.

I això li importa?

No.

A l’Antiga Aura sí que li hauria importat. L’Antiga Aura era una exempleada de banca d’inversió. Algú que havia guanyat molts diners fent que els seus clients guanyessin moltíssims diners i que el seu cap guanyés quantitats obscenes de diners. Ella tenia xalet unifamiliar, piscina i amigues.

Una mala nit de fa dos anys,

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos