Tothom ha de morir

Xavier Theros

Fragmento

g-3

 

La petita Pauleta no tenia cap pressa per arribar al pou. A trenc d’alba s’havia presentat un guerriller al mas, i s’havia tancat a la cuina amb els masovers. Ella, la filla gran d’aquell matrimoni jove, havia obeït la mare a desgrat, ja que no sabia què volia el desconegut. Era prou dòcil per entendre que els pares desitjaven parlar-hi a soles. Per tant, quan per fi va llançar el cubell a l’aigua, havia passat una bona estona.

Un aire gelat va irrompre de sobte, i al bosc es va fer una calma densa. Confosa, la Pauleta es va aturar a mig pujar la galleda. Era a punt d’agafar-la quan va sentir aquella veu rogallosa. Espantada, la nena va deixar anar la corda i es va apartar; mentrestant, el poal s’enfonsà novament en el forat folrat de molsa. Només quan la superfície es va amansir, va tenir prou coratge per esbrinar què havia passat. Al damunt d’aquell espill verdós s’hi reflectia el seu rostre. Sota l’aigua, però, hi va veure amb els ulls desorbitats un ésser mig humà que li retornava la mirada, i que va mormolar:

—No tornis a casa.

Com accionada per una molla, la Pauleta es va apartar novament del pou al mateix temps que sonaven uns trets en la distància. Morta de por, va sentir el retruny llunyà d’uns cavalls. Amagada darrere un arbre va entreveure les ombres d’una vintena de genets que es van perdre en direcció a Milany. La nena va tornar al camí amb un esglai al cor; alguna cosa li deia que no calia córrer. El cel es començava a aclarir i una bandada de corbs hi va passar grallant. Va ser llavors quan va veure el fum, un núvol espès que s’enlairava per damunt de la fageda. No es va aturar fins a arribar al mas en flames. Les vaques eren mortes, i llengües de foc gruixudes llepaven la façana de la masia.

Davant del portal jeia la mare, cosida a punyalades, amb els ulls molt oberts. Així que es va agenollar al seu costat, la nena va veure de lluny el pare. Penjava del roure que tenien al prat de darrere, amb les mans lligades a l’esquena i una corda al coll. Regalimava com un llençol mullat, amb l’armilla arnada per tot de perdigons, mentre un dels gossos de la família bevia del bassal de sang que s’havia format sota els seus peus. Encara va estar de sort i no va trobar la germana petita, amb prou feines una criatura de bolquers, a qui pietosament van devorar les flames. La Pauleta es va quedar asseguda a terra, atordida, des­orientada, veient com aquell incendi la deixava òrfena. Va ser en aquell instant que la boirina del matí es va aixecar, i un sol brillant va il·luminar la muntanya.

A la Pauleta no la van trobar fins a última hora de la tarda. L’heroi de la jornada va ser el cap de la patrulla muntada, el brigada Miquel Gatamaula, que feia dies que perseguia aquells guerrillers sanguinaris. Ell la va baixar fins a Sant Quirze, on va ser atesa per un metge, que va certificar que la nena, de l’ensurt, havia quedat encantada i sense esma. Els va costar dies i paciència esbrinar la seva història. Una setmana més tard, els homes que havien protagonitzat el rescat van ser emboscats prop del Puigsacalm. Els pocs supervivents van arribar a Barcelona esblanqueïts pel pànic. Parlaven de matances en els casalots aïllats, d’una partida d’assassins que terroritzava la línia de front. En Gatamaula va ser aquarterat a la capital catalana mentre l’Estat Major decidia què s’havia de fer amb ell.

La guerra ja feia dos anys que durava, altra vegada contra els carlins. L’havien batejat com la guerra dels Matiners. Segons deien uns, pel seu costum d’atacar de matinada, aprofitant la sorpresa. Segons uns altres, perquè els catalans s’havien avançat a l’aixecament carlí a tot Espanya, i s’havien quedat sols. Fins i tot s’explicava que l’autèntica raó era el costum que tenien de desmuntar els campaments just abans de l’albada per evitar ser emboscats per l’enemic. Fos per audàcia, precipitació o prudència, el conflicte matiner havia començat amb molta força, atiat per la fam que patia el camp català. Però s’havia apaivagat a poc a poc, a mesura que es convertia en un confús enfrontament de partides guerrilleres, sempre disperses i mal coordinades.

Tanmateix, quan semblava a punt d’extingir-se definitivament, la guerra s’havia revifat de cop l’estiu passat, quan el general Ramon Cabrera havia tornat del seu exili francès, s’havia posat al capdavant dels exèrcits carlins i havia aixecat una onada d’exaltació entre els seus partidaris. Poc després, els republicans s’hi havien afegit, com a aliats contra la monarquia liberal d’Isabel II, reclutant un exèrcit voluntari comandat pel brigadier Victorià Ametller. Quan tot estava a punt de saltar pels aires, l’aparició d’una guerrilla desconeguda i les seves tàctiques brutals havia posat més nerviós el govern. Amb el país vigilat per tot d’observadors estrangers, les autoritats havien de fer alguna cosa. Decidits a actuar amb contundència, van cridar el major Josep Estruch, oficial de les Rondes Volants Extraordinàries del Resguardo de Catalunya, aquarterades al Pirineu, que va arribar en la diligència de Puigcerdà el tercer dimarts de setembre del 1848.

El major vestia un uniforme blau fosc ja molt gastat i un capot ple de llànties, amb les espatlles cobertes de caspa. Completava la figura una barba molt deixada de color indefinit i un havà gruixut mig apagat entre les dents. Per tot equipatge, un vell sac de cuir amb uns pocs estris personals i alguna novel·la per entregues. Durant les estones de lleure, el major es distreia llegint Martí l’expòsit o Memòries d’un ajudant de càmera, d’Eugène Sue. O María, la hija de un jornalero, la famosa novel·la de Wenceslao Ayguals de Izco, que s’havia empassat tres vegades seguides. En aquells fulletons melodramàtics hi trobava una veu amiga, que entenia la duresa i la crueltat del món. Mai no gosaria reconèixer-ho, però a l’Estruch les històries de donzelles desvalgudes li feien venir ganes de plorar.

Després de les primeres tempestes de tardor, Barcelona feia una intensa fortor de fum i d’aigua corrompuda. Va ser baixar del vehicle i el major va torçar el bigoti, duia massa temps lluny de la ciutat.

—Què cony és aquesta pudor? —va exclamar tapant-se el nas amb un mocador.

—Quina pudor? —li va respondre l’assistent, que l’esperava amb un cavall per acompanyar-lo fins a la Ciutadella—. Jo no sento cap pudor.

Mentre s’acostaven a la fortalesa, l’oficial va ser informat que el brigadier Fernández de Córdoba, nou capità general de Catalunya des de feia unes poques hores, volia parlar amb ell.

—Sigueu benvingut —va saludar-lo el seu superior així que va entrar al despatx—. Us he fet venir perquè tenim un problema que vol solució, i segur que vós ens n’oferireu alguna.

—A les vostres ordres! —es va quadrar el major.

g-4

I

LES ENGRUNES DE LA TAULA

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos