3

El tercer dimecres de setembre del 1848, en Llampades es va posar una de les seves velles levites de color verd fosc, camisa amb corbata «a lo criminal», pantaló de llana negre i el seu barret de copa de pell de foca, i va sortir en direcció a la Rambla. Quan era a la porta, la Bartomeua li va guardar unes monedes a la butxaca de l’armilla i li va donar el seu antic bastó.

—L’heu conservat! —va exclamar el capità emocionat.

—No aneu enlloc sense ell —va acomiadar-lo dins del vestíbul la Niubó mentre el besava a la galta dreta—. No begueu gaire, estimat, us espero a sopar.

En Llampades va trepitjar el carrer amb pas insegur. Sota el govern del general Narváez, Barcelona havia aprofundit la seva tendència a ser una capital provinciana i xarona. La població ja arribava a les cent setanta mil ànimes i les muralles seguien al seu lloc, amenaçadores, asfixiants. La ciutat duia cinc anys en estat de guerra, controlada per l’exèrcit. Les voreres havien perdut el seu xivarri habitual, amb la policia política desplegada i atenta a qualsevol comentari que fes olor de revolta. Si algú semblava que furgava les llambordes, ràpidament era detingut i acusat d’aixecar una barricada. Qualsevol gest podia ser interpretat com una resistència a l’autoritat, i ser severament reprimit. El capità va veure agents vestits de paisà a tot arreu.

Aprofitant les obres de reparació dels desperfectes produïts durant els bombardejos del 1843, a les cases s’hi havien afegit pisos, i a molts carrers quasi no arribava la llum del sol. Era una població ombrívola i endormiscada, com una dona que fa la migdiada sota la vigilància permanent d’un marit gelós.

Aquell primer matí de llibertat, en Llampades es va fer arrencar el queixal corcat per un dels dentistes que tenien barraca a la mateixa calçada de la Rambla, vora el palau de la Virreina. Amb pas més tranquil, va travessar el carrer de la Portaferrissa i la plaça Nova, i es va endinsar en la ciutat antiga, un conjunt de vies miserables i indiferents al pas del temps que avançaven com una taca d’oli cap el Rec Comtal. A mig passeig va visitar el mercat d’Isabel II, acabat d’inaugurar damunt del desaparegut convent de Santa Caterina. Colles de camàlics amb caixes i sacs, entremig de dones que duien el cistell penjat del braç, circulaven com afluents d’un riu principal entre files de parades de menjar.

Deambulant, el capità va topar amb una fira de barbers a l’Esplanada de la Ciutadella, que cobraven menys que els establiments fixos. Aquests atenien la clientela a l’aire lliure, i a tall de broma rebaixaven un quart del preu si el client acceptava deixar-se tallar els cabells al mateix lloc on, pocs anys abans, hi havia hagut les forques de les execucions públiques. Complagut, es va fer afaitar la barba, retallar el mostatxo i perfumar amb aigua d’olor.

El progrés avançava sense treva, a la façana del Palau Reial hi va veure un dels nous rellotges que s’il·luminaven quan es feia de nit. Aprofitant aquesta feliç circumstància, en Llampades va fer una parada per prendre un rom al Cafè de la Llotja Mercantil, sota els porxos d’en Xifré. El propietari era fill de l’amo d’un famós establiment cubà amb el mateix nom. Com en el negoci patern, el seu era un local de categoria que es vantava d’oferir els millors aiguardents del Carib. Allà, el capità es va assabentar que el tren de Mataró va néixer com una juguesca en aquell mateix cafè americà.

L’empresari Miquel Biada, nascut a la capital del Maresme, havia emigrat a Cuba i s’havia enriquit. A l’illa va començar a funcionar el primer ferrocarril espanyol. Admirat per aquella proesa, l’any 1844 en Biada va apostar deu mil pesos en una de les taules del Cafè de la Llotja Mercantil de l’Havana que, en un termini de quatre anys, uniria amb una via fèrria Barcelona i el seu poble natal. I quan va tornar a Catalunya va demostrar que tenia paraula. La inauguració de la primera línia catalana estava anunciada per a les properes setmanes. Malauradament, el seu promotor principal no ho podria veure perquè feia poc que havia mort.

Amb el gust tropical del rom als llavis, en Llampades va continuar el seu passeig fins a la catedral, on va encarregar unes misses per a un company de presó difunt. Després va marxar al carrer del Call, i al veí de la Boqueria, on anaven a comprar la roba les famílies benestants. Les botigues d’aquell indret eren molt visitades, tothom sabia que hi arribaven, abans que enlloc, les novetats de París, Manchester o Lió. Esmaperdut en­tre les llanes, els cotons, les blondes, els rasos, les sargues i els tuls, va adquirir un graciós fulard de seda per regalar a la Bartomeua. I en una perfumeria del carrer de Ferran li va comprar un flascó d’Aigua de Barcelona, un cosmètic que llavors estava molt de moda. L’ampolleta amb l’essència anava acompanyada d’una targeta perfumada, en què hi havia un nen xinès fent una bombolla de sabó. I al revers, un missatge del seu creador que deia: «Ser bonica és molt fàcil fent servir la legítima i acreditada Aigua de Barcelona, inventada el 1840 per Francesc Domínguez, a fi de treure arrugues, taques i grans del rostre per retornar-li la frescor».

El carrer de Ferran havia destronat el dels Escudellers com a epicentre comercial i passeig del bon gust. Era el nou empori de l’elegància, en el qual competien les millors joieries, sastre­ries, pastisseries i botigues de barrets, totes amb un propietari a la porta vestit amb levita de color de pansa i cofat amb un casquet de vellut granat. Feia pocs anys que s’hi havien obert els primers negocis il·luminats amb llums de gas. Aquesta novetat va generar el costum, entre la gent de diners, d’anar-hi a comprar havent sopat.

Al costat de la confiteria d’en Massana estaven enderrocant el Teatre Nou, situat on abans hi havia hagut l’antic Convent dels Caputxins. Segons va esbrinar el capità per un vianant, que també s’hi havia aturat a tafanejar, en lloc seu s’hi construiria una gran plaça porticada. Aquell local havia sigut el gran competidor del Teatre Principal, des de la nit que va estrenar Pia de Tolomei de Gaetano Donizetti sense respectar que, fins llavors, el coliseu de la Rambla tenia el monopoli per muntar òperes. La rivalitat va pujar de to quan el Nou va presentar, per primera vegada a casa nostra, l’Ernani de Giuseppe Verdi. Això va obligar que, tres dies més tard, el Principal contraprogramés amb la mateixa obra. Va ser una declaració de guerra entre totes dues sales. I el Nou va tornar a portar una peça lírica que no s’havia escoltat mai aquí, Roberto il diavolo de Giacomo Meyerbeer.

Sobretot, el que el Principal no va perdonar mai al Nou va ser haver sigut l’únic teatre barceloní a programar dos dels concerts que el millor pianista del món, Franz Liszt, va oferir a Barcelona en un festival a benefici dels pobres de la Casa de la Misericòrdia que es va dur a terme en el seu escenari. La vídua Niubó va tenir el privilegi d’assistir a una de les tres audicions que aquest compositor també va fer a la Societat Filharmònica de Barcelona, que estava situada al carrer de l’Hospital, al lloc de l’antiga biblioteca del convent de Sant Agustí Nou, davant mateix de casa seva. Aquella gira musical va desfermar tal passió entre les barcelonines que es van formar llargues cues de senyores i senyoretes per adquirir una entrada. I moltes es desmaiaven només de pensar que podrien veure l’atractiu músic hongarès en persona. Durant unes setmanes no es va parlar de res més a les botigues i a les cues del pa.

Malauradament, el Teatre Nou va deixar de muntar òperes, i en els darrers dos anys s’havia mantingut tancat. A més, el Diumenge de Pasqua de l’any anterior s’havia inaugurat una tercera sala a la Rambla, el Teatre del Liceu Filharmònic Dramàtic, situat fins llavors al carrer de Montsió, i ara damunt d’on havia estat el convent dels Trinitaris Descalços. Allò va marcar el punt final del Nou, que ara estava a punt de convertir-se en una plaça.

—Merda de ciutat —va mormolar en Llampades en passar per davant del desaparegut teatre.

Prop del migdia, el capità es va deixar veure pel carrer Nou de Sant Francesc, on havia estat el Cafè del Canó, del qual havia sigut client fidel fins que havia entrat a la presó. L’establiment duia anys clausurat per les autoritats, però la parròquia només s’havia traslladat uns pocs metres, a la veïna taverna del senyor Bofarull, un local molt popular entre la gent del port pels seus cargols amb salsa. Allí va retrobar vells coneguts i, unes hores més tard, quan va sortir novament al carrer, en Llampades ja duia una bona bufa. De quatre grapes va pujar la rampa d’accés al passeig de la Muralla de Mar, on per poc l’atropella un landó que conduïa un petimetre.

Aquell passeig arran de mar era el lloc preferit dels habitants de la ciutat, que els permetia accedir a la Riba de la Barceloneta. El passeig de Gràcia i la Rambla ja li començaven a fer la competència, però no hi havia res comparable a passejar per la muralla marina, sobretot les nits caniculars de lluna plena, amb la calçada il·luminada pels fanals de gas i les onades picant suaument contra els seus murs. El passeig de la Muralla de Mar encara convocava els barcelonins de soca-rel, que hi acudien a mirar i a deixar-se veure. Sobretot entre les dotze i les dues del migdia, quan l’ocupava en exclusiva l’alta societat. La fira de vanitats que es desenvolupava cada dia mostrava els canvis en la manera de vestir.

Entre les dones s’havien posat de moda les faldilles amb un voladís exagerat, un estil vingut de França que s’aconseguia gràcies a capes sobreposades d’enagos emmidonats. Les senyores duien els cabells pentinats amb la ratlla al mig i uns rínxols que queien mandrosament a cada banda del rostre, sovint coberts amb còfies, mantellines o grans xals. Es portaven els colls «a la Lucrècia» i les ombrel·les. I era moda la roba fosca de to «escarabat».

Els senyors no eren pas aliens a aquests canvis, ja no ves­tien els antiquats redingots, i ningú duia una levita com la d’en Llampades. Ara, el jovent més elegant s’emmirallava en la moda britànica i vestia de frac. Agradaven les armilles de fantasia, els pantalons de quadradets escocesos i els guants blancs. A l’hivern, els que podien s’amagaven dins de grans gavanys amb esclavina, sota capes de color castany o abrics d’estil «Hivernes». El barret de copa seguia amb bona salut, però cada vegada es veien més barrets forts, i més gorres dels proletaris de les fàbriques.

Al passeig de la Muralla de Mar s’hi accedia mitjançant unes rampes, la primera de les quals era davant de les Drassanes i l’altra, a la plaça de Sant Sebastià. Tenia dos baluards i tres garites sense guàrdia, que s’havien convertit en els orinadors preferits d’aquells que s’havien engatat. Indiferent a la gentada, el capità es va posar al costat d’una de les garites, va desbotonar-se la bragueta i es va posar a pixar a la vista de tothom. Desprenia la seguretat suïcida dels que no tenen res a perdre. Més d’un vianant es va recordar de la seva mare, però en Llampades ni tan sols es va girar. Amb el cigarret apagat als llavis, es va cordar els pantalons i va creuar la Rambla en un núvol etílic. Fent tentines, va recórrer la vorera civil del carrer de Santa Madrona, i aviat va topar amb un bordell on podia esperar que li passés la mona.

Asseguts, jugant a cartes a la porta del local, un parell d’homes vestits amb calça curta i camisola blanca el van saludar.

—Mestre, si el que busqueu és una bona cardada no trobareu casa millor. Com que sou un cavaller, us ofereixo la meva neboda, la Claudina la Llarga.

En Llampades va veure que al damunt de la taula hi havia un porró de vi, i sense demanar permís va fer-ne un traguinyol.

—Beveu tot el que us vingui de gust, és una bona anyada —li va dir l’altre jugador, remenant les cartes.

—On és la Claudina aquesta? —va preguntar en Llampades abans de fer-ne un altre glop.

—Jo us hi acompanyo.

Sense afegir res més, van entrar a la taverna i van passar un passadís estret, al final del qual hi havia unes sales petitones i mig dissimulades, separades per envans de fusta. La Llarga no va tardar gens a aparèixer, però el capità ja dormia. Noia discreta, la meretriu només li va agafar de la butxaca els diners corresponents a un servei i va deixar-lo descansar. Una estona més tard, a en Llampades el van despertar unes veus. Dos homes xerraven a l’habitació del costat, estaven notòriament embriacs i reien.

—Visca el conyac! —cridava un d’ells impacient.

—Abaixeu la veu —va renyar-lo un home de més edat.

—No vull callar! De quin purgatori sortiu, vós?

—Heu estat mai a la presó?

Parant l’orella, el capità va entendre que un d’ells era un pres a qui el major Estruch havia donat uns dies de permís abans d’emportar-se’l a la guerra. Si era cert el que sentia, a hores d’ara la ciutat devia estar assetjada per un petit exèrcit de malfactors amb carta blanca fins al dilluns següent. Al convicte l’acompanyava un trinxeraire, un jove carterista que començava en l’ofici. S’havien conegut unes hores abans i havien decidit compartir una puta.

—Demanem una altra ampolla? —va preguntar l’aprenent de lladre.

—Estem de festa. Oi, tu? —va respondre el presidiari despertant de cop la Lluïseta, que jeia nua i mig adormida entre tots dos.

La Lluïseta l’Esparracada era una meuca lletjota i de poc preu que per aquesta raó es prestava a qualsevol cosa. L’avantatge de cardar amb borratxos era que acabaven aviat i la deixaven dormir.

El jove escurabosses va treure el cap per la porta i va demanar més beguda. El cambrer no va tardar a portar-li la comanda.

—Sang de Crist! —va cridar l’adolescent arrencant el tap de l’ampolla amb les dents. Va xumar fins a posar-se vermell i després va donar l’ampolla al seu company, que va obligar la prostituta a beure tapant-li el nas perquè obrís bé la boca.

El noi es va posar els pantalons, i quan s’acostava a la porta va cridar:

—Surto a canviar l’aigua al canari!

—Molt bé! —li va respondre el seu company de trompa sense mirar-se’l—. Abans, però, deixeu els dos duros que m’acabeu de fotre al damunt de la taula.

—Quins duros?

Com el capità esbrinaria més tard, en adonar-se que li volien prendre els diners, aquell home es va posar dret d’un salt, va trencar el coll de l’ampolla colpejant-la contra la paret i va clavar-la al pit del pispa sense donar-li temps ni a cridar. Va seguir apunyalant-lo fins que el noi es va tornar pàl·lid i va caure mort a terra.

La Lluïseta va provar de xisclar, però va perdre el coneixement d’un cop de puny. Després, aquell animal la va emmordassar, va lligar-la de mans i peus amb parracs de roba estripada i la va sodomitzar. Mentre la posseïa, va passar-li un rosari pel coll; afluixant-lo o estirant-lo podia notar les contraccions de la seva víctima. Sense aturar-se, va estrènyer tant com va poder i va tancar els ulls. Quan tot va acabar, la Lluïseta era un coixí desmanegat. Mirant-se-la amb un gest de misericòrdia, li va tancar els ulls i va resar una pregària per ella.

Tot i haver despertat la seva curiositat, en Llampades només havia sentit uns vidres trencats, un cop sec i la remor sufocada d’una parella cardant. En principi, res anormal en un prostíbul. Alhora que provava de saber-ne més, el pres del costat es va vestir i va recollir els seus diners de la butxaca del lladregot mort, que jeia damunt d’un bassal de sang. Després es va passar la mà pel front, es va persignar amb ràbia i va marxar. El capità només el va veure d’esquena quan fugia: era una figura baixa vestida amb un abric fosc i gorra de mariner.

Per pura tafaneria, el capità va obrir la porta de la sala on s’havia produït el crim i es va trobar aquella escena pertorbadora. La primera reacció va ser denunciar tot el que havia sentit, però va recordar a temps que ja no era policia. Desgraciadament, aquells segons de vacil·lació van ser suficients perquè entressin els pinxos que vigilaven el negoci. I, aquests, així que van veure els dos cadàvers i a ell amb els pantalons descordats, atordit i pàl·lid per la borratxera, li van donar un cop de bastó al mig del cap, i en Llampades es va desplomar com un sac de patates.

Va despertar-lo un cubell d’aigua que van llançar-li a la cara. Provava d’aixecar-se, i no va veure venir aquella puntada de peu a la boca. Estès a terra, abans de tornar-se a desmaiar, només va pensar que s’hauria pogut estalviar el dentista.

—Qui cony sou, vós? —va preguntar el caporal que manava la patrulla quan en Llampades va recuperar la consciència.

—És un pres, amb aquest tall de cabells no passa pas des­apercebut —va dir un dels membres de l’escamot policial—. Fa pudor de cel·la.

—És veritat, això? Sou un presidiari?

—Deu haver-se fugat, portem-lo a l’Amàlia! —va exclamar un altre dels policies.

—No m’heu de dir res? —va insistir el caporal.

—No m’he escapat d’enlloc —va esbufegar finalment en Llampades.

—Però sou un presidiari.

—Em van alliberar ahir, jo no he fet res —va remugar el capità eixugant-se amb la màniga la sang que li brollava de la boca.

—Per què els heu mort, a aquests? —va insistir l’agent, assenyalant el dos cadàvers.

—Jo no he mort ningú! —va protestar en Llampades mentre es posava dret—. Era a l’habitació del costat, havia begut massa i m’havia adormit. M’han despertat uns crits, i quan he volgut saber què passava me’ls he trobat com els veieu.

—A fora hi ha una multitud de veïns molt esverats —va observar el caporal encenent un cigarret, que després va oferir al capità—. Atiats per l’amo del prostíbul, us volen penjar d’un arbre de la Rambla. Us aconsello que confesseu.

—No he fet res! —va repetir tossut en Llampades, que per tota resposta va rebre una bufetada.

Aquells policies estaven molt nerviosos. Com després va saber, els agents que controlaven la part baixa del Raval treien bons beneficis dels bordells, i els emprenyava que un desgraciat com ell els fes perdre una font d’ingressos. Per un moment va semblar que es retirarien i deixarien que la multitud enfurismada solucionés aquell problema. Però en el darrer instant es va presentar el sergent Budellera, que es va emportar el caporal fins a un racó. Van parlar breument, i els policies van abandonar el local i van fer fora la gentada que hi havia al carrer. Pacificada la situació, el sergent va conduir en Llampades en un carruatge fins al domicili de la vídua Niubó. Abans d’arribar-hi, però, li va dir:

—Feu-vos mirar aquest cop a la boca.

—Avui mateix havia anat a cal dentista —va remugar en Llampades comprovant que li ballava una dent.

—El major Estruch us vol veure demà mateix —va ordenar en Budellera abans d’acomiadar-se—. I feu el favor de no tornar-vos a ficar en problemes.

—Aneu a prendre pel cul, vós i tota la vostra parentela! —va contestar de molt mal humor el capità mentre recollia els regals de la Niubó i baixava del cotxe.

Ja era negra nit quan en Llampades va tornar a casa. Pel carrer de l’Hospital només passava el vigilant repetint «Ave Maria Puríssima» per fer saber als veïns que eren les dotze tocades. Malgrat ser una hora tan intempestiva, la Niubó l’esperava desperta i es va espantar en veure la sang. Però glopejant alcohol pur, amb unes fregues de liniment i un cataplasma calent a l’esquena, en Llampades ja feia més bona cara. Els regals que li havia portat van complaure la Bartomeua, els va obrir com una nena petita. Abans d’anar-se’n a dormir, per un instant, van semblar dos enamorats agafats de la mà. Ella se’l mirava tota emocionada, i ell va fer-li un petó a la galta, amoïnat. La Bartomeua no es feia pas il·lusions, el coneixia prou bé i sabia que era incapaç de canviar. Tanoca com sempre, va cargolar un cigarret i a punt va estar de cremar-li la vànova amb les espurnes.

—Ja sé que altres vegades m’heu dit que no —va començar a dir en Llampades, pensatiu—. Però, vindríeu amb mi a Cuba?

—Què us agafa ara? —va respondre ella sense saber com agafar-s’ho mentre espolsava la cendra de damunt del llit.

—Tinc un amic a la presó que coneix qui ens podria ficar de sotamà en un vaixell, camí de l’Havana.

—I deixar-ho tot?

—Podríeu vendre aquesta finca; al Carib els vostres estalvis creixerien com la canya de sucre.

—Heu perdut els trucs?

—Potser teniu raó —va acceptar ell—. No em feu cas, avui he begut massa.

Gràcies a la ressaca, la Niubó va tenir el capità reclòs a casa tot dijous i part de divendres. Només va deixar-lo sortir per anar a parlar amb el major Estruch a la caserna de Bonsuccés. L’antic convent dels servites havia estat desamortitzat i ara era una dependència militar, tot i que els seus veïns haurien preferit que hi obrissin una escola. Com els va dir el major quan van anar-lo a veure:

—No hi estaria a gust, Minerva, allà on viu Mart.

La comissió veïnal va sortir de la reunió encara donant voltes a la frase, i sense articular paraula van tornar cap a casa. En Llampades se’ls va trobar just quan sortien del despatx de l’Estruch. Ell va entrar-hi sense demanar permís, es va quadrar davant del seu superior i va explicar-li tot el que havia vist a la taverna de Santa Madrona. L’oficial va rondinar, però no va mostrar cap intenció d’arrestar ningú, ni es va qüestionar l’encert de donar permisos als seus reclutes. Per a ell, mantenir la moral de la tropa estava per damunt de la seguretat dels civils. Sabia per experiència que imposar la disciplina sobre homes així havia de ser un joc subtil entre les fuetades i les carícies.

Quan va sortir de la caserna, el capità encara va passar una estona pel Cafè de la Indústria del carrer de Trentaclaus, des d’on va tornar a casa marejat com una sopa i fent pudor de beguda. Dissabte va passar-lo a les baralles de galls, i va tenir sort. Així que diumenge va convidar la Bartomeua a dinar.