El jardí de les fades sense son (El bosc 2)

Esther Sanz

Fragmento

Alícia

La meva vida a Londres era un reflex exacte del que sempre havia somiat.

Vivia a Kensington, un barri victorià elegant amb botiguetes pintoresques i museus i parcs preciosos. Estudiava a la City, el centre financer de la ciutat. Els meus dies passaven entre el tràfec de les classes i l’ambient juvenil de la residència on m’estava. Qualsevol noia de la meva edat —jo mateixa, un any enrere— s’hauria pessigat, sorpresa de la seva sort.

Però jo ja no era la Clara. En aquells moments em deia Alícia. I aquella vida ja no m’interessava.

Tan sols la tranquil·litat de Holland Park, els encontorns de la meva nova llar, m’apaivagava una mica l’ànima convulsa. M’agradava perdre’m entre aquells jardins d’arbres mil·lenaris i trepitjar descalça l’atapeïda catifa de gespa. Per les dimensions que tenia, era fàcil de trobar-hi un lloc aïllat, a prop de l’estany, i fer-me la il·lusió que allí estava sola o, encara millor, que era en un altre lloc.

La naturalesa quasi verge d’aquell parc em recordava fins a cert punt la serra de La Demanda. Si tancava els ulls podia veure en Bos

co banyant-se a l’estany o passejant-se pel bosc, amb el seu somriure angelical i la mirada blava.

Al principi, en aquella ciutat bulliciosa m’havia sentit més sola del que ho havia estat mai a la meva pròpia Dehesa. Tot i que tenia la torrassa enmig del bosc, a quilòmetres d’un poblet de dos-cents habitants, allí si més no vivia el record de la meva mare.

Em vaig posar la mà al cor i vaig acariciar el penjoll d’ella. Juntament amb la claueta de plata, ara hi portava l’abella d’or de l’Álvaro. Quan em flaquejaven les forces pensava en ell. Allò de conèixer el meu pare m’havia lligat en certa manera a aquest món. Sentia que algú de la meva sang es preocupava per mi i amb això allunyava els fantasmes de la bogeria que em feia tanta por. La història d’en Bosco era tan fascinant i el meu amor per ell tan fort que, de vegades, arribava a dubtar del meu seny. Però si el meu pare havia proporcionat arrels al meu cor adormit, en Bosco havia aconseguit que hi sortissin ales. I jo vivia esperant el moment de volar altre cop cap al meu ermità.

Havien passat quatre mesos d’ençà de la nostra separació a Colmenar i encara em costava de pensar en ell sense que se m’esquincessin les entranyes.

Potser per això, des que vaig arribar a Londres, m’havia gua nyat la fama de rareta. Aquella meva expressió abatuda o emmurriada repel·lia els altres… Fora de l’Emma, la meva companya d’ha bitació. Pensava en ella quan vaig notar uns palmells glaçats a les galtes.

Em vaig quedar sense alè i els músculs se’m van tesar.
—Qui sóc?

L’accent escocès la va delatar a l’acte. Així i tot, vaig trigar uns segons a recuperar la calma. D’ençà que m’amagava en aquella ciutat,

qualsevol petit sobresalt m’alterava. L’amenaça dels homes de negre planava damunt del meu cap com un nuvolot intimidador.

—Hola, Emma. —Ni tan sols vaig fer l’esforç que la meva veu sonés amable.

—T’he espantat?

Vaig fer que no amb el cap.

Se’m va asseure al costat. Només ella em podia haver trobat en aquell banc amagat de Holland Park. Era l’única persona que buscava la meva companyia.

Més ben dit, la de l’Alícia.
—Una altra vegada t’avorreixes sola, Alice? —Va fer petar la llengua amb un gest de cap de desaprovació.

Havia trigat unes quantes setmanes a entendre el seu anglès d’Escòcia i a seguir-li el ritme de les converses. Parlava tan de pressa que amb prou feines aconseguia separar les paraules del seu discurs i donar-hi un sentit lògic. Potser per això va repetir la pregunta més a poc a poc i la va acompanyar amb un suau cop de colze.

—No m’avorreixo…

Vaig observar el seu reflex a l’estany.

Les aigües verdoses suavitzaven el contrast del seu rostre blanc i pigat amb la llarga cabellera tenyida de negre, però li dissimulaven ben poc el maquillatge fosc del ulls. Tenia un estil gòtic molt personal, aconseguit a base de barrejar peces de roba de disseny amb altres de segona mà, que comprava a Camden Town i en altres mercats de la ciutat. Em vaig fixar en la faldilla negra de setí amb rivets de puntes, que li arribava a les botes Doc Martens. Els ulls blaus i les pigues de pèl-roja eren l’única nota de color del seu aspecte.

Al seu costat, el meu nou «jo» es col·locava un ble daurat darrere de l’orella. Havia estat a punt de tallar-me els cabells com un noi, però després vaig pensar que si me’ls deixava a l’altura de la barbeta, a l’Alícia, li seria més fàcil d’amagar el rostre. El tint entonava a la perfecció amb la meva pell clara i els ulls verds, de manera que gairebé semblava rossa natural. Portava texans i un abric gris amb què em podia camuflar entre qualsevol grup d’estudiants sense cridar l’atenció.

Vaig comprendre que havia de canviar d’identitat tan bon punt vaig aterrar a l’aeroport. En Robin havia volat amb mi fins a Londres. M’havia resultat tan fàcil esquivar-lo que encara no m’explicava com havia anat. Després de baixar de l’avió, m’havia seguit fins a la cinta transportadora d’equipatges, caminant apressat a pocs passos rere meu. Gairebé li sentia la respiració al clatell.

I després? Amb l’enorme motxilla a coll, vaig arrencar a córrer, aterrida, cap als lavabos, on em vaig quedar hores tancada.

Després no el vaig tornar a veure. Em va semblar tan sorprenent que gairebé vaig tenir la certesa que m’havia deixat escapar. Potser només m’estava vigilant i aquell no era el moment per empaitarme… Però no podia abaixar la guàrdia. Si m’havia seguit fins a allí, em podia tornar a trobar en qualsevol moment.

Després de reservar un bitllet per a Berlín per despistar-lo, m’havia passat una setmana amagada en una pensió del Soho. Allí no em va costar gaire de registrar-me amb un nom fals; però sabia que si em volia moure lliurement per la ciutat i continuar amb vida, m’havia de procurar documentació falsa i dir adéu a la Clara per una bona temporada.

Les monedes d’or que m’havia donat en Bosco em van ajudar a aconseguir-ho. Tot i que estava segura que l’amo de la casa d’empe nyo raments m’havia estafat, el seu valor era molt superior al que jo havia calculat. En vaig tenir prou amb tres per inscriure’m en una prestigiosa escola i per pagar quatre mesos per endavant de la residència d’estudiants. I només me’n va caldre una per fer-me una nova identitat. El mateix estraperlista a qui vaig vendre les monedes es va encarregar de proporcionar-me-la.

Després d’una llarga espera en un cafè de China Town, vaig començar a témer que m’hagués denunciat a les autoritats. Al cap i a la fi, era una estrangera menor d’edat que cometia un delicte i, qui sap si per al vell usurer, també una manera de guanyar-se algun favor de la policia.

Hores després, amb el nou DNI a la mà i un any més a la data de naixement, m’havia adonat que els diners són el millor salconduit per viatjar sense problemes. No era pas el primer carnet fals que veia. La meva amiga Paula havia falsificat el seu anys enrere per entrar a les discoteques. Amb un escàner, la impressora del seu pare i una plastificadora de joguina en va tenir prou per aconseguir una rèplica molt ben aconseguida del DNI. El de l’Alícia Feliu era una obra d’art de la falsificació.

Havia triat «Alícia» per tres motius. Primer, perquè era el nom de la meva àvia i això em mantenia d’alguna manera lligada al meu món anterior. Segon, perquè era un dels meus personatges literaris preferits; quan era petita, la meva mare em solia llegir les aventu

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos