El bosc dels cors adormits (El bosc 1)

Esther Sanz

Fragmento

La Dehesa

Quan l’oncle em va venir a recollir a l’estació d’autobusos plovia. Vaig baixar de l’autocar, vaig tancar els ulls i vaig deixar que l’aire suau del cerç m’acariciés els cabells i em refresqués les galtes envermellides pels plors. Una olor de fusta i de terra mullada em va donar la benvinguda. Malgrat la pluja fina i el temps, massa gelat per a principi d’octubre, fins i tot la freda acollida d’aquell lloc em va semblar més càlida que la de l’oncle.

—Fas una fila horrorosa, Clara.

Vaig esperar en va el somriure burleta o el gest tendre que sol venir després d’una frase com aquella.

Vaig trigar uns segons a adonar-me que l’oncle Álvaro no feia broma. Només havia constatat un fet; el meu aspecte era espantós. Feia dies que amb prou feines menjava i setmanes que plorava sense treva.

La idea de refugiar-me en aquell poble de muntanya no havia estat meva. Senzillament no hi vaig tenir cap més opció. Després de la mort de l’àvia quan feia un mes que s’havia suïcidat la mare estava sola al món. No sabia on anar.

Morts tots els parents que tenia a Barcelona, un assistent social va localitzar l’únic familiar viu que em quedava en un poblet de Sò

ria. Quasi no ens coneixíem, no ens unia cap vincle de consanguinitat, però hauríem de conviure tot un any, fins que en fes divuit. Passat aquest temps, recuperaria el control sobre la meva vida.

Pel semblant malhumorat que li vaig veure vaig comprendre que no li feia gaire gràcia la meva arribada. Jo era un imprevist incòmode; la neboda d’una dona —la germana de la meva mare— de qui havia enviudat feia més de quinze anys.

«Només serà un any», em vaig recordar a mi mateixa.

El cas és que no sabia què se’n faria de mi un cop passat aquest termini. El pis de renda antiga on vivia amb l’àvia havia tornat a mans del propietari. Era un pis ampli, situat a Sant Gervasi. Estava tan acostumada a viure-hi que em va costar entendre que l’havia d’abandonar. Tenia tots els records de la meva infància en aquella casa i en aquell barri benestant de Barcelona.

Exiliar-se a un poble de dos-cents habitants no era el millor que li podia passar a una noia de setze anys acostumada a la bullícia d’una gran ciutat, però la idea d’aïllar-me de tot, en el fons, m’atreia. Almenys allà no hauria de suportar les cares compassives dels meus companys d’institut. No els en culpava. Perdre les dues persones que estimes més, de manera tràgica i amb tan poca diferència de temps, és una cosa que toca el cor de qualsevol.

En les sis hores que va durar el viatge vaig fer memòria dels meus estius al poble de la mare. Ella vivia en tots aquells records. Eren imatges poc precises. Jo era molt petita llavors. Vaig mirar d’imaginar-me com devia ser Colmenar en aquells moments. Feia més de deu anys que no en trepitjava els carrers empedrats ni els boscos i els prats verds.

Des del moment en què l’autocar va deixar l’autopista per endinsar-se a la comarcal que serpentejava pels pobles de Sòria em vaig sentir estranyament reconfortada. Uns pins altíssims flanquejaven aquella carretera estreta.

D’una manera o altra vaig notar la presència de la mare en el paisatge, com si la seva ànima fos allí per rebre’m. Vaig evocar el dolç somriure dels bons temps, quan la malaltia no li havia esborrat el seu bell rostre. El seient buit del meu costat em feia comprendre fins a quin punt estava sola. M’hauria agradat tant que m’hagués acompanyat en aquell viatge! Els meus dits joguinejaven amb el penjoll que conservava d’ella: una diminuta clau de plata amb una cadena. Vaig recordar el moment en què me’l va regalar i me’l va cordar al coll. No me l’havia tret des d’aquell dia.

En arribar vaig tenir la impressió d’haver fet un viatge al passat. Colmenar semblava congelat en plena edat mitjana. Les cases de pedra grisa, amb teulades vermelles i xemeneies còniques, formaven una estampa molt diferent de la de la ciutat que havia deixat enrere aquell mateix matí. Vaig alçar la vista al campanar i hi vaig veure un enorme niu de cigonyes. Al fons, les muntanyes verdes lluïen els cims nevats.

L’Álvaro m’esperava assegut en un banc, al costat de la parada d’autobusos. Vaig saber que era ell a l’acte. No hi havia ningú més a la plaça. Després de la desconcertant frase de benvinguda, em va agafar una de les motxilles i em va fer un gest amb el cap perquè el seguís.

Vaig donar per fet que anàvem a casa seva, al poble, de manera que em va sorprendre que s’aturés davant d’un Land Rover i hi posés les meves coses dins. Així i tot, hi vaig entrar sense dir ni piu. No sabia on anàvem. Tant em feia.

Vam sortir del poble en direcció a la muntanya per un camí sense asfaltar. Als afores, em vaig fixar en un cartell que indicava un lloc de producció agrícola. Sabia per l’àvia que els de per allí feia molt que produïen mel. El meu oncle tenia ruscs de propietat i es dedicava al subministrament de mel i melmelada ecològiques a diversos punts de la comarca.

A mesura que guanyàvem altura el paisatge s’anava fent més exuberant. En un extens bosc dominat per les falgueres i els pins s’hi veien ara i adés petites clapes de roures i faigs, les fulles grogues, ocres i taronges dels quals inundaven la muntanya de colors tardorals. Hi vaig reconèixer l’escenari dels contes i les llegendes que m’havien explicat quan era petita. Durant uns segons fins i tot vaig pensar que toparíem alguna fada o algun follet.

Vaig apartar la mirada d’aquell paratge i la vaig dirigir uns segons a l’oncle. Hi havia alguna cosa d’ell que m’aterria. Conduïa amb el front arrugat i la boca ben serrada. No devia tenir més de quaranta anys, però la indumentària que duia —una camisa de franel·la de quadres i uns pantalons de vellut amb elàstics— li donaven un aspecte més propi d’un vell.

Aquell silenci incòmode em va obligar a dir alguna cosa amable. El cel s’havia ennegrit.

—Tenim al damunt una bona tempesta…
—No hauries d’haver sortit de la ciutat. Aquest no és lloc per a una noia com tu —va dir l’oncle sense apartar la vista del camí de terra.

—Jo ja no tinc cap lloc… —vaig murmurar.
—De debò que no tens ningú a Barcelona? Ningú que et pugui cuidar?

—Em sé cuidar sola. No necessito ningú —vaig protestar, molesta.

En realitat sí que hi havia algú que es preocupava per mi. La idea que deixés el curs i me n’anés a viure amb un parent desconegut havia despertat el recel de l’Ángela, la meva tutora de l’institut i una de les poques amigues que havia tingut la mare. Abans que pugés a l’autocar havia insistit, per enèsima vegada, que no me n’anés. «Podem parlar amb l’assistent social…», em va dir; però jo li vaig mentir dient-li que hi volia anar… M’hauria agradat controlar-me més i contenir el plor que en aquells moments em tenallava la gola. Em vaig empassar la saliva. Ella em va acariciar els cabells d’una manera molt semblant a com ho feia la mare i jo no vaig poder evitar d’abraçarm’hi. Em vaig posar a plorar. «No pateixis per mi», li vaig dir entre sanglots, «tot anirà bé.» —Si no necessites ningú, què hi fas, aquí? —va dir l’oncle, tornant-me al present.

—Sóc una menor, te’n recordes? Necessito un tutor fins que en faci divuit. I tu ets l’únic «familiar» —vaig pronunciar aquesta paraula amb menyspreu per amagar la tristesa que em produïa la seva actitud— que em queda.

—Ja ho sé —va murmurar l’Álvaro suavitzant una mica el to—. Sóc l’únic familiar que tens, però també la pitjor opció. No m’hi avinc gaire, amb la gent.

No esperava una gran

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos