Per una rosa

Laura Gallego
Javier Ruescas
Benito Taibo

Fragmento

cap-1

imagen

El visitant va arribar al castell quan es ponia el sol i es va aturar davant del reixat, una tanca alta de ferro forjat rovellada pel pas del temps. Va contemplar l’edifici encuriosit; no era tan antic com li havia semblat a primera vista, però estava molt deixat, com si tots els seus habitants l’haguessin abandonat a la seva sort molts anys enrere.

Això no obstant, els veïns asseguraven que hi habitava alguna cosa terrible, una cosa que de nit bramava i udolava i que s’escolava pels seus pitjors malsons. Una cosa a la qual ningú no havia sabut donar nom.

El visitant va sospirar dintre seu. Bé, en cas que els rumors fossin certs, a aquella cosa no semblava que li fes gens de nosa el rovell del reixat ni les males herbes del jardí. «No et refiïs mai d’individus que no tenen el cau ben arranjat», es va dir a si mateix mentre alçava el gros cadenat amb despreocupació. «És probable que tingui l’ànima en un estat similar.» El pany es va obrir amb un escarritx i la cadena que subjectava la reixa va caure a terra sense més ni més, com les despulles de la muda d’una serp.

L’intrús es va esmunyir cap a l’interior del recinte sense cap cerimònia, però es va prendre la molèstia de tornar a tancar la porta darrere seu. En fer-ho, tot d’una es va adonar que, una vegada més, la cua de guineu que li baixava del capdavall de l’esquena traïa la seva disfressa humana. Va tornar a sospirar alhora que la feia desaparèixer. Per norma general, no trobava inconvenients a exhibir la seva autèntica naturalesa, però per dur a terme aquella investigació en concret necessitava un xic més de discreció. Tanmateix, les precaucions que prenia no li servirien de res si l’habitant del castell era la mena d’ésser que sospitava.

imagen

«Però no ho sembla», va pensar mentre s’esquitllava entre una bosquina ferotge i desenfrenada. Es va aturar davant d’una de les estàtues que esquitxaven el que feia temps podia haver estat un jardí elegant i ben cuidat. L’escultura representava una donzella amb un posat desconcertat, com si l’hagués sorprès alguna cosa desagradable i inesperada durant un passeig plàcid. Deu passes més enllà s’alçava una segona estàtua, la d’un jove que semblava córrer cap a ella molt alterat. La guineu va arrufar les celles i va examinar el grup escultòric següent: tres serventes que s’abraçaven desconsolades, com si haguessin viscut una desgràcia terrible. Les llàgrimes de pedra i l’inquietant realisme d’aquelles expressions d’angoixa li van esvair qualsevol dubte que pogués tenir sobre el gust incert de l’escultor. Òbviament, allò no eren estàtues, sinó víctimes d’un encanteri.

imagen

El visitant va passar una mà per davant del rostre perplex d’un jardiner que encara conservava entre les mans les restes pètries de les males herbes que acabava d’arrencar quan el va colpir aquella estranya maledicció. No es va produir ni el més mínim canvi.

La guineu va entretancar els ulls. No feia paga de poder desfer l’encanteri així com així, atès que semblava evident que era una màgia molt poderosa. Però sí que esperava percebre almenys algun tipus de resistència. Amb tot, el seu propi poder ni tan sols havia arribat a gratar la superfície d’aquell conjur intricat. Com podia ser?

Mentre s’esmunyia com una ombra per l’escalinata de pedra que pujava fins a la porta principal, la ment li treballava veloçment, analitzant totes les possibilitats. S’hauria jugat el que fos que allò era màgia Ancestral, una de particularment antiga i eficaç.

En general, els Ancestrals que més problemes causaven solien ser els Llops. Havia de reconèixer, tanmateix, que tota aquella escenificació no era pas pròpia d’aquells éssers. Els Llops devoraven la gent, però no la convertien en pedra. I els agradaven més els boscos profunds que els castells abandonats.

Aquesta vegada, el visitant no va haver de fer servir la màgia per obrir la porta, ja que no estava tancada amb clau. Potser a l’habitant del castell no l’amoïnava la possibilitat de rebre visites. O potser es pensava que ningú no gosaria penetrar al seu estatge.

Era obvi que no havia tingut present la incorregible curiositat de les guineus.

«Potser és un ós», es va dir, examinant amb curiositat les marques d’urpes de les parets. Potser havia preferit hibernar en un castell, en lloc d’en una cova.

En aquell moment, un bram aterridor va fer trontollar els fonaments de l’edifici. Sens dubte, sonava com una amenaça, però la guineu no es va acovardir. No se li havia escapat que en aquell crit s’amagava també un plany desesperat.

Cada vegada més intrigat, el visitant va avançar escala amunt, en direcció a la font de l’udol. Al pis de dalt va descobrir amb certa sorpresa que, si bé la resta del castell mostrava una desoladora pàtina de brutícia i abandonament, en aquella part semblava que algú s’havia pres la molèstia de netejar una mica, o si més no, d’intentar-ho.

En treure el cap a l’interior del que semblava el dormitori principal, de sobte va notar una presència darrere seu.

Es va posar tens, a punt per saltar a un costat i evitar una possible urpada, però l’únic que va fer aquell ésser va ser baladrejar-li des de darrere:

—Qui ets, humà, i per què has entrat a casa meva sense permís?!

La guineu es va girar.

—Humà, has dit? —va repetir, un pèl ofès.

L’ésser va recular un pas i el va guaitar sorprès. El visitant també el va estudiar a ell, en un intent de catalogar-lo.

Era un ésser alt, cepat i notablement pelut, però no es tractava d’un ós. Tenia morro i un parell d’orelles rodones al capdamunt del cap, sí, però també li va veure unes banyes retorçades i uns ullals grossos que recordaven els d’un senglar. Les celles, profusament espesses, protegien uns ulls castanys que el repassaven amb una mirada humana.

—Oh, ja ho entenc —va murmurar la guineu, un xic decebuda—. Resulta que no ets exactament el que m’afigurava que eres.

El monstre va parpellejar, confós.

—Què dius? —va balbucejar.

Probablement, estava tan avesat que la gent sortís cames ajudeu-me de davant seu que, veient l’actitud de l’intrús, no sabia com reaccionar.

La guineu es va dreçar i li va allargar la mà amb naturalitat.

—Em plau saludar-te —li va dir—. Em dic Ren, i tu deus ser l’ésser que anomenen la Bèstia.

El monstre va contemplar la mà del visitant sense saber què fer-ne. Per fi, i després d’una llarga vacil·lació, va alçar una urpa i la hi va estrènyer amb cautela, com si tingués por de trencar-la-hi.

—La Bèstia… —va murmurar—. Sí, és cert, em diuen així.

imagen

Tenia un veu profunda, gutural, i pronunciava les paraules d’una manera curiosa, com si tingués la boca plena de còdols. Segurament era a causa dels ullals.

—Ah, fantàstic —va continuar dient en Ren, més animat—, perquè he vingut fins

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos