Boulevard. Llibre 1

Flor M. Salvador

Fragmento

boulevard_la_versio_de_la_flor_catalan-3

imagen

Els llums vermells i blaus il·luminaven l’escena, i les sirenes li ensordien les oïdes. El carrer, humit pel plugim que havia caigut sobre la ciutat, reflectia els fars dels cotxes. Algunes persones murmuraven per allà al voltant i d’altres preferien allunyar-se’n corrents.

Els crits d’ajuda s’havien aturat, el trànsit es col·lapsava i uns quants automòbils feien sonar el clàxon amb massa desesperació, cosa que atordia els presents. Mentre els sanitaris feien la seva feina, els agents de trànsit indicaven a la gent per on havia de creuar perquè la congestió de vehicles disminuís.

Una escena pèssima per ser-ne protagonista.

Sabies que el darrer batec del cor acaba al mateix punt en què se’n produeix el primer?

De vegades la vida sorprèn molt: mentre uns la veuen morir, d’altres en presencien el naixement d’una de nova. Diuen que per al primer plor de cada nounat hi ha el plor d’algú que ens ha deixat.

Igualment, es diu que mor més gent bona que dolenta.

Però sempre sols triar la flor més bonica del jardí per arrencar-la.

I també veus com engabien els ocells més acolorits.

La vida és efímera: curta, passatgera, no perdura i, fins i tot, pot acabar en un tancar i obrir d’ulls. Ningú no sap si es neix amb un propòsit o si s’hi ha de trobar un sentit. No es pot viure i prou? Sí, viure la vida, per redundant que soni. Simplement oblidar la idea absurda de per què i per a què vas néixer.

S’ha de somriure, somriure sense que faci mal.

S’ha de riure, riure sense plorar.

S’ha de plorar, plorar sense por.

I s’ha de témer, però témer sense callar.

Perquè està bé, perquè viure tracta de tot això, de sentir-se fort com Samsó un dia, i l’endemà, tan dèbil que fins i tot respirar és una tortura. N’hi haurà que creuran que tot això és patètic, però tant hi fa.

Una vegada, algú va dir amb una cigarreta a la mà: «Deixa’ls que riguin de com de patètica es pensen que ets; al cap i a la fi, tots acabem igual, en el boulevard dels somnis trencats».

boulevard_la_versio_de_la_flor_catalan-4

imagen

No he estat mai una persona que pensi amb claredat. Ni de bon tros. Recordo que la mare em deia que meditar molt les coses podia fer que tot sortís malament, però també que era un error escollir la primera opció sense consultar-ho.

No era de gaire ajuda, com a mínim quan es tractava dels meus pensaments caòtics i desesperats… ni tampoc dels més simples, com ara quan anava al cinema i se’m presentaven dues superofertes. Segons la mare, pensar molt no estava bé, però triar a l’instant, hum…, tampoc. Així que al final acabava demanant un refresc gran i unes crispetes clàssiques mitjanes, a més d’una xocolatina. Això sempre que en Zev, el meu millor amic des de feia un parell d’anys, no fos allà per salvar-me d’aquella terrible decisió.

Vivia a Sydney, una ciutat del país on trobaràs els animals més exòtics i salvatges: cangurs colpejadors, uombats de potetes curtes, coales que mengen eucaliptus i cocodrils amb mandíbules molt fortes. La fauna enlluernadora d’Austràlia.

A casa meva, als afores de la ciutat, només vivíem la mare, Bonnie Weigel, una psicòloga excel·lent que adorava la seva feina, i jo.

El pare ens va abandonar quan vaig fer dos anys, justament el dia del meu aniversari. Una història tràgica per plorar a les nits, a la meva habitació. Tot i que sempre em vaig demanar com devia ser tenir una figura paterna, per a mi el fet de no tenir-ne no era prou trist, ja que comptava amb una dona que es va deixar la pell per tirar-nos endavant, a ella i a mi, que no es va allunyar mai i que sempre va ser al meu costat.

Sovint em preguntaven com es pronunciava el meu cognom. Provenia del meu avi, «l’alemany», sobrenom amb el qual el coneixien a la ciutat. Va néixer a Hamburg i va conèixer la meva àvia després de creuar l’oceà per la feina del seu pare, el meu besavi. El primer cop que van parlar tan sols tenien setze anys, i es van casar als dinou. La mare va néixer un any després en aquesta ciutat, on vivim actualment. Va ser filla única, igual que jo.

M’agradava més utilitzar el cognom matern. A l’institut, tots els professors se m’adreçaven per aquest cognom, i els ho agraïa molt… Bé, no tots, n’hi havia un en concret a qui li agradava veure’m amb el front arrufat cada cop que em deia Derricks. Fa un temps vaig arribar a la conclusió que potser m’odiava perquè sempre feia tard a les seves classes, però juro que no era res personal ni tampoc cap venjança! Mare meva, era una noia molt irresponsable!

Tenia un problema seriós per arribar a les classes de primera hora, que començaven a les set del matí, i hi arribava amb els cabells esbullats o la marca del coixí encara a la galta. No sentia l’alarma gairebé mai, i quan em despertava només se m’entreobria un dels ulls, mentre encoratjava l’altre perquè també ho fes.

Els dies que la mare entrava d’hora a la feina, podia dir que era la meva salvació, perquè aleshores era ella qui em duia fins a la porta del campus i m’estalviava els dos autobusos que havia d’agafar per arribar-hi. L’institut era als afores de la ciutat, prop de la carretera, on els tràilers i els camions desobeïen els senyals. Tot i que hi havia un rètol ben gran que anunciava la velocitat màxima permesa, la presència de vianants i que hi havia una comunitat estudiantil, els conductors semblaven ser lliures, aliens a cap mena de senyalització.

Mesos enrere havíem fet vaga perquè canviessin la ubicació del campus, però no n’havíem obtingut cap resposta.

També odiava el programa educatiu; sempre em vaig queixar de les classes dels dissabtes. Per què ens feien patir d’aquella manera? No n’hi havia prou amb les onze assignatures que fèiem cada curs? Que potser les queixes dels estudiants eren una part essencial de l’estil de vida de la direcció? Potser sí.

Era el meu darrer curs al campus i encara no havia decidit a quina universitat faria l’examen d’accés. Estava segura que volia estudiar Disseny Gràfic. Havia parlat amb la mare sobre els diferents graus, des dels que et permetien tenir professions molt ben remunerades fins als que probablement desapareixerien al cap d’un temps.

El meu pla de vida no era el millor, però tampoc el pitjor. Volia estudiar, graduar-me, tenir una caseta petita i viure amb tres gats i un gos. Els seus noms combinarien: tindrien tots quatre lletres i cabrien en una plaqueta d’identificació que penjaria d’un collar que en ressaltaria el color del pelatge. Era el millor pla de vida.

Així avançava la meva vida gemegaire, però, com que era l’últim curs, em vaig proposar no fer tard a les classes de primera hora, sobretot a la del professor Hoffman

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos