Abans de desembre (Mesos amb tu 1)

Joana Marcús

Fragmento

abans_de_desembre-2

1

Una relació oberta

—Una relació... oberta?

—Sí, exacte.

El meu xicot em mirava amb un somriure d’orella a orella. Jo, en canvi, no somreia. En absolut.

—I això què és?

—Em sembla que el nom ho defineix prou bé, Jenny.

Devia estar de broma.

O, més ben dit, li valia estar de broma.

M’acabava de deixar davant de la residència! Literalment! No havia tingut ni temps de treure la maleta del cotxe i ja volia canviar la nostra relació de dalt a baix!

—N’hem de parlar ara, d’això, Monty? —vaig murmurar, malhumorada—. No has trobat cap altre moment per fer-ho?

—Eh..., no.

—De debò? Hem estat dos dies sencers junts.

—Sí, sí, ja ho sé. Però... Daixò... No sabia com treure el tema. No em semblava que fos el moment.

—I ara és el moment ideal, no?

—No siguis així, Jenny. És l’última oportunitat que tinc abans de marxar. I no en deus pas voler parlar per telèfon, oi?

—Doncs no.

Vaig sospirar i vaig decidir relaxar-me una mica. Fet i fet, estava més alterada que de costum pels nervis que em generava la universitat. No ho volia fer pagar al Monty. I encara menys tot just abans que se n’anés. La idea d’acomia­dar-nos enfadats em feia posar una mica tensa.

Però què se suposava que li havia de dir? Em vaig limitar a mirar-lo durant uns instants en què el seu somriure es va fer encara més innocent del que ja era.

Aleshores em vaig adonar que no havia pensat en què passaria entre nosaltres quan jo em quedés aquí i ell se’n tornés a casa. Ell no continuaria estudiant. O almenys no era una possibilitat que entrés en els seus plans. En comptes d’això, continuaria jugant amb l’equip de bàsquet del poble. Era l’única cosa que li agradava fer. Jugar a bàsquet. Tot el dia.

I jo, per la meva banda, havia estat tan pendent de la residència, les classes i tota la resta... que ni tan sols havia pensat en el fet que no ens veuríem fins al cap de molt de temps. Massa. Entre els seus entrenaments i les meves classes seria complicat seguir en contacte cada dia. Tampoc no tenia diners per anar-lo a veure gaire sovint, i, francament, dubtava que ell tingués ganes de venir fins aquí només per veure’m. Segur que s’excusava dient que estava cansat pel bàsquet.

Com a mínim, al desembre, per Nadal, tornaríem a coincidir. Però fins aleshores quedaven molts mesos... Era una eternitat.

Quan m’intentava centrar de nou en la conversa, em vaig adonar que ell continuava esperant una resposta.

—No sé què dir-te —vaig admetre finalment—. Ni tan sols sé ben bé si entenc què implica, això de tenir una relació… oberta. No sé què és.

—És molt fàcil. Mira..., tu i jo som parella, no?

—Diria que sí, sí —vaig fer broma, una mica tensa.

—Doncs això. Ens estimem, ens apreciem, ens respectem, però... tenim les nostres necessitats.

—Les nostres necessitats?

—Sí.

—Quines necessitats? Menjar?

—No, Jenny.

—Beure?

—Mmm... no...

—Dorm...?

—Sexe.

—Com? —Em van pujar els colors a la cara de cop i em vaig assegurar que no ens sentia ningú—. Se-sexe...? Què...?

—Pots parar de mirar al voltant com si estiguéssim parlant de matar algú? Només he parlat de sexe.

—No m’agrada parlar d’això.

—Prou que ho sé. —Va girar els ulls en blanc—. Però, així i tot, tenim necessitats sexuals, no? És a dir, sé que tu ets una mica més asexual, però jo...

—Saps què vol dir, ser asexual?

—... sí que tinc necessitats sexuals —va seguir sense fer-me cas.

—Espera —la meva veu va augmentar tres decibels—, m’estàs dient que te n’aniràs al llit amb altres persones?

—Eh? No, t’estic...!

—Espero que sigui una broma.

—Escolta —em va agafar la cara amb les mans—, el que et proposo és que, si en algun moment..., no ho sé..., tenim la necessitat de fer-ho..., doncs que ho fem.

—I es pot saber per què tindràs la necessitat d’anar-te’n al llit amb algú que no sigui jo? —Em vaig apartar d’ell arrufant les celles.

—No és que ho vulgui fer —em va dir, gairebé ofès.

—Ah, segur que no? —El meu to era irònic—. Vols que recapitulem una mica?

Ell va entendre de seguida a què em referia. Va fer el gest de voler-me tornar a agafar la cara, però es va aturar en sec i va abaixar les mans, ara una mica tens. Vaig abaixar el cap.

—Ho sento —vaig murmurar—. És que estic nerviosa.

—Ja ho sé. —Es va relaxar i va deixar anar un sospir—. Mira, ja sé que d’entrada es fa estrany, però ara està de moda, això de tenir relacions obertes. I està demostrat científicament que, així, les parelles duren més.

—Demostrat per qui?

—A més, no és pas que ho vulgui fer ara mateix, però... Quant temps estarem sense veure’ns? Tres mesos?

—Gairebé quatre. I no esquivis la preg...

—No crec que sigui bo per al cos estar tant de temps sense fer-ho, Jenny.

Automàticament vaig tornar a arrufar les celles.

—Jo m’hi vaig estar disset anys de la meva vida, sense fer-ho amb ningú, i estava la mar de bé.

—Però si ets verge no és el mateix. Si no saps el que et perds, no pateixes per no tenir-ho. —Em va agafar la mà i em va estirar suaument—. Au va, amor, saps que t’estimo, oi?

—Sí, Monty, però...

—I saps que això no canviarà. És igual, el que passi. O qui passi, més ben dit. —Es va posar a riure del seu propi acudit—. Va, sé que m’entens. Per això estic amb tu i t’estimo, perquè sempre m’has entès en tot. I saps que tinc necessitats, Jenny. Així doncs..., què passa si dono una mica d’amor a altres noies mentre no hi siguis?

—Fas que posar-me les banyes soni fantàstic. —Em vaig apartar d’ell.

—No són banyes, si és consentit.

—O sigui, m’estàs demanant carta blanca per anar-te’n al llit amb qui et doni la gana.

—Home, no només jo. Tu també ho pots fer.

Això no era cap gran consol, francament.

—I si no ho vull fer amb ningú més, jo? Ho has pensat?

—Doncs... no ho facis. Però almenys tens la possibilitat de fer-ho si algun dia canvies d’opinió. M’entens?

—O sigui, que si ara entro a la residència, conec un noi, m’agrada i me’n vull anar al llit amb ell, a tu no et farà res que ho faci? No t’ho creus ni tu!

—Tampoc no és això.

—I què és, doncs?

—Jenny, no estic dient que sigui imprescindible que ens n’anem al llit amb algú. Mentre hàgim de mantenir una relació a distància, tenim dret a... No ho sé, si ens trobem en la situació que algú ens atrau molt, poder fer el que vulguem. Sense ressentiments, ni gelosia, ni retrets...

Em va tornar a agafar la mà i no me’n vaig apartar, encara que tampoc no estava gaire d’acord amb el que sentia.

—No ho sé, Monty..., se’m fa una mica estrany.

—Au va... —Em va fer un petó als llavis, somrient—. Serà divertit. I podem posar-hi normes.

—Normes?

—Sí, és clar. Així et sentiràs més

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos