Boulevard. Llibre 2 (edició revisada per l'autora)

Flor M. Salvador

Fragmento

boulevard_despres_d_ell_catalan-3

El so de la seva rialla ressona dins del meu cap i sembla com si els arbres riguessin amb ell, com si les branques cruixissin cada cop que alguna cosa li fa gràcia. M’agrada veure’l somriure i apreciar el clotet que se li marca a la galta esquerra.

Si m’ho demaneu, aquesta és la meva imatge preferida.

Els seus dits s’entrellacen amb els meus i sembla com si totes dues mans es bressolessin. Al principi em costa caminar al seu costat. Les seves passes són més grans i ràpides que les meves, però ell se n’adona i prova de reduir la velocitat.

El cel s’il·lumina amb tons blavosos i la gespa verda del boulevard està més crescuda que de costum. Ja és l’època de les jacarandes, que floreixen per tot el carreró i el fan lluir encara més bonic.

Aquesta escena es grava a foc en la meva memòria.

Els seus dits llargs i prims llisquen per la meva galta i em fan tremolar i deixar anar un sospir. El seu tacte és suau, delicat i fred, com sempre. L’olor de nicotina es barreja amb el seu perfum; el percebo tan clarament que sembla real.

El blau elèctric dels seus ulls em manté captivada, gairebé hipnotitzada. Fa aquell somriure lànguid que desperta en mi tants sentiments, i l’anelleta negra que duu al llavi inferior es proclama com el seu millor accessori.

—No et vull perdre —murmuro—. Un altre cop no.

—Saps que me n’he d’anar.

Sentir-li la veu em provoca un buit a l’estómac, noto una pressió al pit i em consumeixen les ganes d’abraçar-lo perquè no marxi mai.

Això no és real.

—No ho facis —li demano, aferrant-me al seu tors.

—Tot anirà bé —diu ell.

—No te’n vagis. Et necessito.

M’agafa la barbeta i m’aixeca la cara una mica per mirar-me.

—M’has de deixar anar. —El seu somriure continua intacte, serè i càlid, per fer-me sentir segura—. Fes-ho, et prometo que tot anirà bé.

Tanco els ulls i em nego a fer el que em demana. L’he d’aturar.

—No, no. No puc…

—Weigel.

—Sisplau…

—Vull que siguis feliç.

De sobte, la visió se’m torna borrosa i la seva veu es comença a sentir distant. Parpellejo i el veig lluny de mi, així que m’hi intento acostar, però cada passa que jo avanço, ell la retrocedeix.

—Sisplau, no em deixis —suplico, amb la veu entretallada.

—Estic bé, ara tu també hi has d’estar.—

—Luke…

Per un moment me’n sento ben a prop i, tot seguit, ben lluny.

Obro els ulls. La primera cosa que veig és el sostre de la meva habitació fosca. El meu pit puja i baixa, i em noto el cor accelerat, fins al punt que sento els meus propis batecs.

Continuo mirant endavant i després, amb por, desvio els ulls cap al costat, buscant-lo. Que ximpleta…

No hi és. Només ha estat un altre somni…, un altre en el qual s’esvaeix completament.

boulevard_despres_d_ell_catalan-4

MELBOURNE, AUSTRALIA

Suposo que quan algú mor, de cop i volta sembla que tothom l’estimava. Les visites que havia deixat de rebre en vida es multipliquen al funeral, li regalen més flors que paraules quan vivia, i fins i tot les males accions se li perdonen. És com si quan morim ens convertíssim en persones bones i importants, tant és el que hàgim estat en vida.

Però els rams de flors es marceixen, les espelmes s’apaguen, els condols desapareixen i el típic «era bona persona» dura fins que tothom deixa de sentir llàstima.

En els meus anys de vida no havia patit mai una pèrdua tan gran, que em marqués tant, fins que el vaig conèixer a ell i se’n va anar. No hi va haver cap senyal, tampoc cap diagnòstic fatal, ni molt menys un avís. Simplement va succeir.

Luke, així és com es deia.

El vaig conèixer a l’institut un dia que vaig fer tard a la classe de primera hora i no m’hi van deixar entrar. Jo era maldestra i immadura, també tossuda i una mica ingènua; ell era el prototipus de noi dolent, hostil, una mica antipàtic i massa directe.

Al començament, la nostra relació no va ser bona. Ell es va encarregar d’allunyar-me’n i em va fer saber que no tenia cap intenció de ser amic meu, i jo me n’hauria allunyat, però m’hi vaig encaparrar fins a aconseguir el que em pensava que volia.

Amb en Luke vaig compartir una relació que no vam arribar a definir mai. No era sana, però hi vaig apostar. No ens vam considerar mai un exemple a seguir, vam cometre errors, vam fer coses de les quals no m’enorgulleixo i ens vam centrar massa en nosaltres, sense mirar a cap altra banda.

Vam tenir diferències, des de gustos fins a opinions. Si ell deia negre, jo deia blanc; si ell corria, jo caminava; si li agradaven els menjars salats, a mi els dolços; si cridava, jo mormolava. La majoria del temps no estàvem d’acord, però coincidirem a estimar-nos.

En Luke no era perfecte, només una persona trencada que es començava a cosir les ferides.

Se n’havia anat i m’havia deixat amb l’amargura de la vida, amb aquella sensació que res no tornaria a ser igual. Un dia era amb mi i l’endemà… l’endemà veia com el baixaven dins d’un taüt.

Sempre m’havia espantat la foscor; anar a cegues i no saber què hi havia al meu voltant era una de les coses que em feien més por, i durant molts mesos saber que ell estaria tot sol a les fosques dins d’una caixa no em va deixar estar en pau. No hi hauria cap més abraçada ni cap somriure. Amb el temps, els dubtes em van enfonsar: estaria bé, ell? No li feia por la foscor? No l’espantava estar sol? Ni els espais reduïts i estrets? No passaria fred?

El dia que vaig tornar a casa em vaig qüestionar per què en Luke era allà. Ja sé que no li hauria agradat que em quedés al costat de la seva làpida sota la nit freda, però no podia evitar imaginar que, en aquell moment, potser tots dos podríem haver estat a la meva habitació. Ell havia de dormir en un matalàs còmode, no en una caixa de fusta rectangular.

Però havien anat passant els dies i les preguntes em continuaven inundant el cap, fins que vaig arribar on em trobava en aquell moment, asseguda mentre observava com la carcassa del meu mòbil perdia el seu color porpra.

—Què faràs durant les vacances? —va preguntar la Rose, la psicòloga de la universitat, i també la meva des de feia dos anys i mig.

M’interrogava amb la mirada. Darrere d’ella hi havia penjat el seu títol emmarcat, igual que el que tenia la mare al seu despatx. Les parets del de la Rose eren blanques i beix i hi havia pocs objectes; era un estil ben minimalista.

Al costat de la seva tassa de cafè hi havia una fotografia

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos